Categories
Reviews

வினவு செய்திப் பிரிவு, Vinavu

நூல் அறிமுகம் : கார்ல் மார்க்ஸ் : அறிவுப் பயணத்தில் புதிய திசைகள்

 

ஆங்கிலம், ஜெர்மன், இத்தாலியம், பிரெஞ்சு, ஸ்பானியம், போர்ச்சுகீசியம் ஆகிய மொழிகளில் புலமை பெற்றுள்ள மார்செல்லோ முஸ்ட்டோ (1972-இல் இத்தாலியில் பிறந்தவர்), தற்போது கனடாவின் டொரோன்டோ நகரிலுள்ள யோர்க் பல்கலைக் கழகத்தில் சமூகவியல் தத்துவம் கற்பித்து வருகிறார்.

கார்ல் மார்க்ஸின் சிந்தனையையும் அதன் இன்றைய பொருத்தப்பாட்டையும் மையப்படுத்தி எழுதிவரும் அவரது நூல்களும், கட்டுரைகளும், நேர்காணல்களும் உலகம் முழுவதிலும் இதுவரை 20 மொழிகளில் வெளிவந்துள்ளன.

The Last marx (1881-1883) : An Intellecutal Biography என்னும் அவரது நூல் 2016-இல் முதன் முதலில் இத்தாலிய மொழியில் வெளியிடப் பட்டு, அண்மையில் மூன்றாவது பதிப்பைக் கண்டுள்ளது. மார்க்ஸின் இருநூறாவது பிறந்த நாளையொட்டி தமிழ், சீன, ஜப்பானிய, கொரிய, ஜெர்மன், போர்ச்சுகீசிய மொழிகளில் வெளிவரும் இந்த நூல், சற்று விரிவுபடுத்தப்பட்ட வடிவத்தில் அடுத்த சில மாதங்களில் ஆங்கில, பிரெஞ்சு மொழிகளிலும் வெளியிடப்படும். (நூலாசிரியர் பற்றிய குறிப்பிலிருந்து …)

2008-இல் முதலாளியம் மிக அண்மைய நெருக்கடியைச் சந்தித்ததிலிருந்து, கார்ல் மார்க்ஸ் புதுப் பொலிவுடன் திரும்பி வந்துள்ளார். பெர்லின் சுவர் தகர்க்கப்பட்டதற்குப் பிறகு இடைவிடாமல் பறக்கணிக்கப்பட்டு வந்தார். அந்தத் தகர்வுக்குப் பிறகு சொல்லப் பட்டு வந்த ஆரூடங்களுக்கு நேர்மாறாக, மார்க்ஸின் கருத்துகள் மீண்டும் பகுப்பாய்வுக்கும் வளர்த்தெடுத்தலுக்கும் விவாதத்துக்குமான பொருளாகியுள்ளது. ‘நடைமுறையில் நிலவிக் கொண்டிருக்கின்ற சோசலிசத்துடன் அடிக்கடித் தவறாக அடையாளப்படுத்தப்பட்டு வந்தவரும் 1989-க்குப் பிறகு உதறியெறியப்பட்டவருமான ஒரு சிந்தனையாளரைப் பற்றிப் பலரும் புதிய கேள்விகளை எழுப்பத் தொடங்கியுள்ளனர்.

பரந்து விரிந்த வாசகர்களைக் கொண்டுள்ள செல்வாக்கு மிக்க செய்திப் பத்திரிகைகளும் ஏடுகளும் இக்காலத்துக்கு மிகவும் பொருத்தப்பாடுடைய, தொலை நோக்குடைய கோட்பாட்டாளர் என்று அவரைச் சித்திரித்துள்ளன. கிட்டத்தட்ட உலகின் எல்லா இடங்களிலுமே அவர் இப்போது பல்கலைக்கழகப் பாடங்களில் கற்பிக்கப்படுகிறார்; சர்வதேச மாநாடுகளில் விவாதிக்கப்படுகிறார்; மறு அச்சாக்கம் செய்யப்பட்டுள்ள அல்லது புதிய பதிப்புகளில் கொண்டு வரப் பட்டுள்ள அவரது எழுத்துகள் புத்தக விற்பனை நிலைய அலமாரிகளில் மீண்டும் காட்சியளிக்கின்றன; அவரது படைப்புகளைப் பற்றிய ஆய்வு, இருபது அல்லது அதற்கும் கூடுதலான ஆண்டுகளாகப் புறக்கணிக்கப் பட்டு வந்த நிலை மாறி, இப்போது அது மிகப் பெருமளவுக்கு வலுப் பெற்று வருவதுடன், பிற ஆய்வுகளுக்கு முன்னோடியாக அமைகின்ற முக்கியமான விளைவுகளைச் சில சமயம் உருவாக்கி வருகின்றது.

… மாறிய அரசியல் நிலைமைகளோடு சேர்ந்து ஆராய்ச்சியிலும் முன்னேற்றம் ஏற்பட்டுள்ளதால் மார்க்ஸின் சிந்தனையைப் பற்றிய விளக்கம் புதுப்பிக்கப்பட்டு வருவது தவிர்க்க முடியாதபடி தொடர்ந்து நீடிக்கத்தான் செய்யும். மார்க்ஸின் சிந்தனை மீதான இந்த அக்கறை அவரின் கடைசிக் காலத்தில் கோட்பாடுகள் தொடர்பாக அவர் மேற்கொண்ட விளக்கங்கள், விரிவாக்கங்கள் ஆகியன மீது குவியும் என்பதை நாம் எதிர்பார்க்கலாம்.

மார்க்ஸின் அறிவு வளர்ச்சி பற்றிய ஆய்வாக எழுதப்பட்டுள்ள இந்த நூலை அடுத்தும் இதனை முழுமைப்படுத்தும் விதமாகவும் மார்க்ஸின் சிந்தனையைப் பற்றிய கோட்பாட்டு ஆய்வைப் பிரத்யேகமாகச் செய்யும் நூலொன்றும் வெளிவரவுள்ளது.

மார்க்ஸின் கடைசி ஆண்டுகளில் அறிவைத் தேடும் அவரது ஆர்வம் ஓய்ந்து விட்டது என்றும், அவர் எழுதுவதை நிறுத்திவிட்டார் என்றும் சொல்லும் கட்டுக்கதையை அந்த ஆண்டுகளில் அவர் எழுதிய கையெழுத்துப்படிகள் தகர்த்தெறிகின்றன. உண்மையில், அவர் தொடர்ந்து தமது ஆராய்ச்சியை மேற்கொண்டிருந்ததுடன் அதனை புதிய அறிவுத் துறைகளுக்கும் விரிவுபடுத்தியிருந்தார்.

மானுடவியலில் கிடைக்கப்பெற்ற புதிய கண்டு பிடிப்புகள், முதலாளியத்துக்கு முந்திய சமுதாயங்களில் இருந்த கூட்டு உடைமை வடிவங்கள், ரஷியாவில் பண்ணையடிமை முறை ஒழிக்கப்பட்ட பிறகு அங்கு ஏற்பட்ட மாற்றங்கள், நவீன அரசின் பிறப்பு ஆகியன பற்றிய ஆழமான ஆய்வினை 1881, 1882 -ம் ஆண்டுகளில் மார்க்ஸ் செய்தார். அயர்லாந்து விடுதலைப் போராட்டத்துக்கான அவரது உறுதியான ஆதரவு, இந்தியா, எகிப்து, அல்ஜீரியா ஆகியவற்றில் இருந்த காலனிய ஒடுக்குமுறைக்கு எதிராக அவர் காட்டிய உறுதியான எதிர்ப்பு ஆகியவற்றை அவரது கடிதங்களிலிருந்து அறிய முடிவதுடன் சர்வதேச அரசியலில் ஏற்பட்டு வந்த முக்கிய நிகழ்வுகளை அவர் உன்னிப்பாக அவதானித்து வந்தார் என்பதும் தெரிய வருகிறது. ஐரோப்பிய வரலாற்றுப் போக்குகளை மையப்படுத்தி மட்டும் அவர் பார்த்தார் என்றோ, பொருளாதார அடித்தளம்தான் அனைத்தையும் நிர்ணயிக்கிறது என்ற கருத்தைக் கொண்டிருந்தார் என்றோ, வர்க்கப் போராட்டம் என்பதைக் குறித்து மட்டுமே அக்கறை கொண்டிருந்தார் என்றோ கூறுவதற்கு எந்த முகாந்திரமும் இல்லை என்பது கண்கூடு.

புதிய அரசியல் முரண்பாடுகள், புதிய விஷயங்கள், புதிய புவிப் பிரதேசங்கள் ஆகியன பற்றிய ஆய்வு முதலாளிய அமைப்பைப் பற்றி தாம் தொடர்ந்து மேற்கொண்டு வந்த விமர்சனப் பகுப்பாய்வுக்கு அடிப்படையானது என்று மார்க்ஸ் கருதினார். இது பல்வேறு நாடுகளிலும் அவற்றுக்கே உரிய தனித்தன்மையைப் பார்க்கவும், சோசலிசத்தை அடைவது பற்றி அவர் முன்பு வளர்த்தெடுத்திருந்த அணுகுமுறையிலிருந்து வேறுபட்ட அணுகுமுறைக்கான சாத்தியப் பாட்டைப் பரிசீலிக்கவும் உதவியது. (நூலிலிருந்து பக்.7-9)

தமது படைப்புகளில் மார்க்ஸ், உலகமனைத்திற்கும் பொருந்தக் கூடியது என்று சோசலிச சமுதாய முன்மாதிரி எதனையும் ஆலோசனை பார்க்க கூறக்கூடிய விதிமுறைகளைச் சொல்வதை எச்சரிக்கையுடன்  தவிர்த்தார். அவை பயனற்றவை என்றும், விரும்பக்கூடிய விளைவுக்கு நேர் எதிரானதை உருவாக்குபவை என்றும் கருதினார். அதனால்தான் மூலதனம் நூலின் இரண்டாவது ஜெர்மன் பதிப்புக்கு எழுதிய பின்னுரையில் ‘வருங்கால உணவகங்களுக்கு சமையல் குறிப்புகள் எழுதிவைப்பது தமது அக்கறைகளிலொன்றல்ல என்று கூறினார்.  ஜெர்மன் பொருளாதாரவாதி அடோல்ஃப் வேக்னர் (Adolph Wagner [1835-1917]) செய்த விமர்சனங்களுக்குப் பதில் கூறும் முகமாக ஆணித்தரமாகக் கூறினார்:  ‘சோசலிச அமைப்பு எதனையும் நான் ஒருபோதும் நிறுவியதில்லை ‘.

Categories
Journalism

Mitos ‘Marx Muda’ dalam Penafsiran-penafsiran atas Naskah-naskah Ekonomi-Filsafat tahun 1844 (Bagian II)

Penafsiran awal dari (Naskah-naskah Ekonomi-Filsafat tahun 1844)
KETIKA pertama kali terbit pada tahun 1932, Manuskrip Ekonomi-Filsafat tahun 1844 menjadi salah satu materi utama pertentangan antara ‘Marxisme Soviet’ dan ‘Marxisme Barat’.
Pengantar yang menyertai publikasi keduanya menghasilkan perbedaan pendekatan yang tajam. Viktor Adoratskii, direktur MEGA yang menggantikan David Ryazanov pada tahun 1931, setelah pembersihan Institut Marx-Engels (baru-baru ini berganti nama menjadi Marx-Engels-Lenin Institute), mempresentasikan tema manuskrip sebagai sebuah ‘analisis tentang uang, upah, bunga modal, dan sewa tanah’. Sebaliknya, Landshut dan Meyer berbicara tentang sebuah karya yang ‘pada intinya sudah mengantisipasi Capital‘, karena ‘tidak ada ide baru yang fundamental’ yang nantinya muncul dalam oeuvre (karya-karya substansial) Marx. Manuskrip Ekonomi-Filsafat tahun 1844, tulis mereka, sebenarnya adalah karya utama Marx. Terlepas dari karakter yang jelas-jelas dipaksa dari klaim mereka bahwa manuskrip tahun 1844 adalah inti dari perkembangan pemikiran Marx, interpretasi ini segera mencapai kesuksesan besar dan bisa dilihat sebagai sumber asli dari mitos ‘Marx Muda/Young Marx’.
Herbert Marcuse juga menyatakan bahwa Manuskrip Ekonomi-Filsafat tahun 1844 memaparkan premis filosofis dari kritik Marx terhadap ekonomi politik. Dalam sebuah esai bertajuk ‘The Foundation of Historical Materialism’, yang pertama kali diterbitkan pada tahun 1932 di Die Gesellschaft, Marcuse berpendapat bahwa ‘penerbitan Manuskrip Ekonomi dan Filsafat yang ditulis Marx pada tahun 1844 (ditakdirkan) menjadi peristiwa penting dalam sejarah studi-studi Marxis.’, karena menempatkan ‘diskusi tentang asal dan makna asli materialisme sejarah (…) pada pijakan baru’. Manuskrip 1844 telah menunjukkan kepalsuan pandangan yang diajukan oleh para eksponen Komunisme Soviet dan  Internasional Kedua, bahwa dalam Marx terdapat ‘ sederhananya (…) transformasi dari filsafat ke basis ekonomi dan selanjutnya filsafat bentuk (ekonomi) telah diatasi dan “diselesaikan” sekali dan selamanya’. Sejak penerbitan Manuskrip, adalah mustahil menganggap Marxisme secara esensial adalah sebuah doktrin ekonomi.
Beberapa tahun kemudian, minat pada ‘Marx Muda’ mengarah untuk mempelajari hubungannya dengan Hegel – sebuah lintasan penelitian yang didorong oleh publikasi baru-baru ini dari manuskrip filsuf Jerman tersebut dari masa-masanya di Jena. Georg Lukács, dalam karyanya 1938 The Young Hegel: Studies in the Relations between Dialectics and Economics, adalah salah satu ahli teori Marxis utama yang membandingkan dua set tulisan awal ini – termasuk Marx tentang filsafat dan Hegel tentang ekonomi – dan untuk menggambar apa dilihatnya sebagai analogi tertentu di antara mereka.

Popularitas ‘Marx Muda’ di Prancis Pascaperang
Ketika Perang Dunia Kedua memberi jalan kepada rasa kesedihan mendalam yang dihasilkan dari kebiadaban Nazisme dan fasisme, tema kondisi dan nasib individu dalam masyarakat memperoleh keunggulan besar. Minat filosofis yang berkembang pada Marx tampak jelas di mana-mana di Eropa, terutama di Prancis, di mana studi mengenai tulisan-tulisan awalnya adalah yang paling luas dilakukan. Seperti dikatakan filsuf-cum sosiolog Henri Lefebvre, asimilasi mereka adalah ‘peristiwa filosofis yang menentukan dari periode itu’. Dalam proses yang beraneka ragam ini hingga tahun 60-an, sejumlah penulis dari latar belakang budaya dan politik yang berbeda berusaha untuk menyelesaikan sintesis filosofis dari Marxisme, Hegelianisme, eksistensialisme dan pemikiran Kristen. Perdebatan tersebut menghasilkan banyak tulisan yang buruk dan, lebih dari itu, mendistorsi teks-teks Marx agar sesuai dengan keyakinan ideologis dari mereka yang mengambil bagian dalam perdebatan itu.
Dalam sebuah karya tahun 1948 berjudul Sense and Non-sense, Maurice Merleau-Ponty menyatakan bahwa pemikiran awal Marx lebih bercorak ‘eksistensialis’. Setelah membaca Manuskrip Ekonomi-Filsafat 1844, dan di bawah pengaruh filsuf Alexandre Kojève, ia menjadi yakin bahwa Marxisme sejati adalah humanisme radikal yang sama sekali berbeda dengan ekonomisme Soviet yang dogmatis, dan bahwa adalah mungkin untuk merekonstruksi bangunan dasarnya dari tulisan-tulisan Marx pada awal tahun 1840-an. Sejumlah filsuf eksistensialis terlibat dalam pembacaan yang sama, membatasi diri mereka pada bagian kecil (dan tidak pernah selesai) dari hasil intelektual Marx dan seringkali menghilangkan hampir seluruhnya studi tentang Capital.
Raymond Aron mengembangkan kritik pedas terhadap kecenderungan semacam itu. Dalam bukunya Imaginary Marxisms yang diterbitkan pada tahun 1969, ia menulis tentang ‘imam-imam jesuit’ dan ‘para-Marxis Paris’ yang, di tengah keberhasilan filsafat fenomenologis-eksistensial, ‘menafsirkan karya-karya (Marx) dewasa dalam terang utopianisme filosofis (awal)’ dan bahkan ‘mensubordinasikan Capital di hadapan tulisan-tulisan masa mudanya (terutama Naskah Ekonomi-Filsafat 1844), yang ketidakjelasan, ketidaklengkapan, dan kadang-kadang karakter yang bertentangan menjadi sumber daya tariknya.’ Apa yang gagal dipahami penulis seperti itu adalah bahwa ‘Jika Marx tidak memiliki harapan dan niat untuk membumikan kedatangan komunisme dengan ketelitian ilmiah, dia tidak perlu bekerja selama tiga puluh tahun untuk Capital (juga tidak sempat menyelesaikannya). Beberapa minggu dan beberapa halaman sudah cukup.’
Penulis yang bersikeras, lebih dari yang lain, pada ‘diskontinuitas absolut’ dalam karya Marx adalah Louis Althusser. Kumpulan esainya For Marx, memicu banyak reaksi dan polemik setelah diterbitkan pada tahun 1965, dan menjadi teks yang paling banyak dibahas terkait tulisan-tulisan awal Marx. Posisi Althusser adalah bahwa Tesis tentang Feuerbach dan The German Ideology menandai ‘jeda epistemologis’ yang jelas, ‘kritik terhadap (Marx) yang sebelumnya merupakan hati nurani filosofis (ideologis)’, dan bahwa karyanya dapat dibagi menjadi ‘dua periode penting yang panjang: sebelum tahun 1845 adalah periode ‘ideologis’, dan sesudahnya adalah periode ilmiah’.
Althusser menganggap Manuskrip Ekonomi-Filsafat tahun 1844 secara paradoksikal sebagai “teks terjauh yang dihapus pada hari ketika akan terbit”:
Marx yang paling jauh dari Marx adalah Marx ini, Marx berada di tepi jurang, di ambang pintu, di perbatasan – seolah-olah, sebelum jeda, untuk mencapainya, ia harus memberikan filsafat setiap kesempatan, untuk terakhir kalinya, kekuasaan absolut atas kebalikannya, kemenangan teoretis tanpa batas, yaitu kekalahannya.
Kesimpulan Althusser yang aneh adalah bahwa ‘kita tidak dapat mengatakan secara mutlak bahwa “Marx muda adalah bagian dari Marxisme”’. Aliran Althusserian menjadikan ini sebagai salah satu poin utama dari interpretasinya terhadap Marx.
Di Prancis, kemudian, eksistensialis memperlakukan Naskah Ekonomi-Filsafat 1844 sebagai teks yang sangat merangsang, sementara Jesuit mengangkatnya sebagai spanduk humanisme; yang lain mencelanya sebagai sisa filosofis muda atau melewatinya sebagai bagian yang diragukan dari ‘Marxisme’; dan yang lain lagi masih menyatakannya sebagai teks kunci yang berisi premis filosofis karya ekonomi Marx selanjutnya. Apa yang tidak diragukan adalah bahwa mereka berhasil menarik perhatian besar, tidak hanya di kalangan Marxis, dan di antara karya-karya filosofis yang paling banyak dijual selama lebih dari dua dekade. Pada periode pascaperang, mereka menginformasikan debat teoretis Prancis dan membantu memastikan bahwa Marx bisa dilihat dengan cara yang baru. Tentu saja, dengan demikian, ia menjadi kurang tajam dalam fitur-fiturnya dan lebih moralistik dalam nada, tetapi ia juga muncul sebagai penulis yang lebih waspada terhadap kegelisahan dari individu terkucil yang dihasilkan oleh konteks sosial. Semua ini memungkinkannya untuk berbicara kepada audiens yang lebih luas.

Naskah Ekonomi-Filsafat 1844 di ‘Blok Sosialis’ dan Negara-Negara Berbahasa Inggris
Selama bertahun-tahun, kaum Marxis yang paling terakreditasi di Uni Soviet dan Eropa Timur atau di partai-partai Komunis ortodoks mengabaikan Manuskrip Ekonomi-Filsafat 1844 atau memberikan interpretasi yang dangkal dan terbatas padanya. Ideologi Stalinis, dengan Stakhanovisme sebagai salah satu spanduknya, tetap sangat bermusuhan dengan konsep alienasi yang sangat menonjol dalam (Manuskrip Ekonomi-Filsafat Ekonomi 1844), dan tulisan-tulisan awal Marx, yang justru mendapatkan perhatian sangat besar di ‘Marxisme Barat’ sejak 1930-an. Butuh waktu sangat lama bagi manuskrip untuk mendapatkan tempat di negara-negara blok sosialis.
Banyak komentator atas teks ini menampilkan campuran yang meremehkan dan mengandung kebencian pada dekade 1940 dan 1950an. Tetapi  perlahan-lahan segala sesuatunya mulai berubah. Namun, pendirian banyak penulis dalam koleksi itu agak bermasalah. Berbeda dengan interpretasi dalam periode yang sama di Perancis, yang berusaha memikirkan kembali konsep-konsep Capital melalui kategori-kategori karya awal, para peneliti Soviet umumnya membuat kesalahan sebaliknya: mereka menganalisis karya-karya awal berdasarkan perkembangan teoritik Marx kemudian.
Sementara Naskah Ekonomi-Filsafat 1844 membuat kemajuan lambat dalam kanon materialisme dialektik (‘Diamat’ dalam bahasa Soviet), dan hanya setelah menghadapi banyak perlawanan ideologis dan politik, penerimaannya di negara-negara berbahasa Inggris mengalami keterlambatan yang sama. Bahkan, terjemahan pertama yang membangkitkan minat yang tersembunyi baru muncul pada 1961 di Amerika Serikat, karena iklim budaya dan politik pada masa itu yang masih ditandai oleh gelombang MacCarthyism yang menindas.
Alienation karya Bertell Ollman, yang diterbitkan pada tahun 1971 dan ditakdirkan sebagai salah satu karya paling berpengaruh dalam debat ‘Marx Muda’, juga mengadopsi sikap yang menguntungkan terhadap (Manuskrip Ekonomi-Filsafat Ekonomi 1844). Dia menulis: ‘Saya tidak menekankan perubahan dalam pemikiran Marx karena saya tidak melihat banyak di sana, terutama bila dibandingkan dengan kesatuan esensial dalam Marxisme sejak tahun 1844 dan seterusnya. (…) Bahkan dalam versi Capital yang diterbitkan, ada lebih banyak ide dan konsep “awal” Marx ketimbang yang secara umum diakui.’ Tesis ini menjadi sangat diterima di mana-mana, kecuali di kalangan yang berada di bawah hegemoni pemikiran Althusserian.

Categories
Reviews

Stefano Petrucciani, Il Manifesto

C’è nell’aria un grande ritorno di Marx? Tra coloro che sono disposti a scommetterci è in prima fila Marcello Musto studioso italiano che insegna a Toronto e che al pensatore di Treviri ha dedicato moltissimi lavori.

Categories
Reviews

Giuseppe Bedschi, Il foglio

Eccesso di devozione

L’editore Donzelli ha pubblicato un grosso volume intitolato Marx Revival. Concetti essenziali e nuove letture, a cura di Marcello Musto (professore di Sociologia alla York University di Toronto). Si tratta di una raccolta di saggi su aspetti centrali dell’opera di Marx, scritti da studiosi del marxismo europei, americani e asiatici. L’obiettivo del volume non è solo quello di illustrare l’opera, poderosa, del pensatore di Treviri, al fine di comprenderla meglio, ma, ben più, di asserirne la “attualità” e la “validità”, per capire a fondo il mondo contemporaneo. Scrive infatti il curatore del volume, Musto, nella prefazione: “In seguito alla crisi economica del 2008, Karl Marx è ritornato di moda. Da allora, in numerosi quotidiani, riviste e libri accademici è stato costantemente osservato che il suo pensiero risulta ancora indispensabile per comprendere le contraddizioni del capitalismo e i suoi meccanismi distruttivi”.

Nessun dubbio che Marx sia un classico del pensiero occidentale e che, dopo Marx, non sia più possibile pensare come si pensava prima di Marx. Come osservò un eminente critico italiano, Benedetto Croce (nei suoi saggi sul materialismo storico scritti alla fine dell’Ottocento), il pensatore di Treviri ha inaugurato un nuovo modo di guardare la storia. Sono infatti, diceva Croce, “feconde scoperte, per intendere la vita e la storia, l’affermazione della dipendenza di tutte le parti della vita tra loro, e della genesi di esse dal sottosuolo economico, in modo che si può dire che di storia ce n’è una sola; il ritrovamento delle forze reali dello stato (quale esso si presenta in certi suoi aspetti empirici) col considerarlo istituto di difesa della classe dominante; la stabilita dipendenza delle ideologie dagli interessi di classe; la coincidenza dei grandi periodi storici coi grandi periodi economici; e le tante altre osservazioni ond’è ricca la scuola del materialismo storico”.
Marx, dunque, è un “classico”. Ma questo non significa che dobbiamo farne un Vangelo, e avallare ogni sua analisi e ogni sua affermazione. Noi dobbiamo studiare e meditare tutti i “classici”, da Platone e Aristotele a Kant, da FIegel a Weber: ma studiare e meditare vuol dire ripensare e valutare criticamente, cioè individuare in ogni pensatore ciò che è vivo e ciò che è morto, ciò che serve alla comprensione del mondo in cui viviamo, e ciò che non serve più, perché ormai superato e obsoleto.
Senonché, l’atteggiamento di Musto e dei coautori del volume di cui discorriamo, è tutt’altro: è una sorta di sacralizzazione di Marx. C’è una cosa, infatti, che colpisce subito nel volume donzelliano: tutti i grandi critici di Marx (Boehm-Bawerk, Bernstein, Pareto, Kelsen) non figurano affatto, non hanno spazio alcuno. E’ evidente che questo è un modo sbagliato di fare i conti con un pensatore: sarebbe come studiare Kant prescindendo completamente dagli studi che gli sono stati dedicati nel corso di due secoli.
Prendiamo il formidabile attacco che Eduard Bernstein (il più stretto collaboratore di Engels) sferrò all’opera di Marx alla fine dell’Ottocento. Bernstein rifiutava in primo luogo la previsione formulata da Marx secondo cui la società capitalistica altamente sviluppata avrebbe determinato la scomparsa delle classi intermedie e si sarebbe divisa in due soli campi nemici: uno (relativamente ristretto) di capitalisti, e uno (largamente maggioritario) di proletari. I tratti dello sviluppo capitalistico sui quali Bernstein più insisteva erano essenzialmente tre: in primo luogo, la grandissima estensione della forma della società per azioni, che permetteva un vasto frazionamento (dal punto di vista della proprietà) di capitali già concentrati e la creazione di un numero crescente di azionisti piccoli e medi; in secondo luogo, il fatto che in tutta mia serie di branche industriali la grande azienda non assorbiva continuamente le piccole e medie aziende (le quali mostravano una indubbia vitalità), sicché era illusorio attendersi la loro scomparsa o la loro riduzione a un residuo insignificante; in terzo luogo un notevole sviluppo delle classi intermedie, reso possibile dal grande aumento della produttività del lavoro e dal sempre crescente sovraprodotto creato dagli operai dell’industria. Da tutto ciò Bernstein ricavava che: “Ben lungi dall’essersi semplificata rispetto a quella precedente, la struttura della società si è in larga misura graduata e differenziata, sia per quanto concerne il livello dei redditi sia per quanto concerne le attività professionali”.
Un altro problema ancora: Marx ha elaborato una dottrina dello stato? Se lo chiedeva Norberto Bobbio alla metà degli anni Settanta del secolo scorso, e rispondeva negativamente. Parlando del saggio marxiano su La guerra civile in Francia (dedicato alla esperienza della Comune parigina), e delle indicazioni qui date sulle istituzioni della Comune (la quale, diceva Marx, non era solo un organismo parlamentare, bensì legislativo ed esecutivo al tempo stesso, e tutti i funzionari pubblici potevano essere revocati in qualunque momento), Bobbio sottolineava l’esiguità di tale dottrina, soprattutto se paragonata alla ricca tradizione del pensiero liberale, che conta opere come quelle di Locke e di Kant, di Constant e di Tocqueville. E soprattutto Bobbio rilevava che in Marx il problema del buon governo non si risolveva con la sostituzione di una forma “buona” a una forma “cattiva”, ma con l’eliminazione di ogni forma di governo politico, cioè con l’estinzione dello stato e della politica: ma questa era una prospettiva gravemente irreali stica.
Questi sono solo alcuni dei grandi problemi che la lettura degli scritti di Marx solleva: problemi dei quali nel volume donzelliano non c’è traccia. Ma per meditare Marx bisogna misurarsi anche con questi problemi. Assumere invece un atteggiamento da sacrestani in costante adorazione del Maestro. non è un buon servigio reso a Marx, cioè al ripensamento della sua vasta, complessa, e certo poderosa opera.

Categories
Reviews

Antonio Carioti, Corriere della Sera (La Lettura)

Il Lato Verde di mal « Era un po’ nascosto

Al di là di un certo punto, lo sviluppo delle forze produttive diventa un ostacolo per il capitale», scrive Karl Marx.

Ma non pare che quel punto sia vicino: oggi la crescita economica non mette certo in crisi il potere finanziario, semmai crea soprattutto problemi all’ambiente. Ed è questo uno dei nodi più ardui da sciogliere per chi, come gli autori dei saggi contenuti nel ricco volume Marx Revival, a cura di Marcello Musto (Donzelli, pp. 464, €30, si propone di valorizzare il contributo del pensatore tedesco alla conoscenza e alla trasformazione del mondo attuale. Michael R. Krätke giudica «molto improbabile» che Marx «avrebbe mai sostenuto una qualsivoglia critica del capitalismo» incentrata sui temi più in voga adesso, compresa la «crescita senza limiti», mentre John Bellamy Foster considera del tutto «in linea con la visione classica di Marx» la prospettiva ecosocialista e Michael Löwy propone di estendere la tradizionale visione rivoluzionaria, privilegiando la lotta al riscaldamento globale. L’operazione è ancor più difficile sul terreno dell’odierna questione migratoria: Pietro Basso evoca l’appello di Marx alla classe operaia inglese perché solidarizzasse con i proletari irlandesi e la lotta di liberazione della loro isola. Ma quell’invito rimase inascoltato.

Categories
Reviews

Alfonso Berardinelli, Il Foglio

Va bene riscoprire il “Capitale” di Marx. Ma guai a ridiventare marxisti

Se è vero che Marx è un classico da rileggere, da studiare e da capire di nuovo, ormai al di là dei vari marxismi del secolo scorso, ci sarà un bel lavoro da fare per gli studiosi di oggi e del futuro prossimo.

Le scienze sociali e politiche si troveranno ancora di fronte il venerato gigante ottocentesco, le implicazioni teoriche e pratiche del cui pensiero non sono state ancora rivelate come dovrebbero. E’ questa l’idea trasmessa dal volume a più…

Categories
Journalism

El treballador indígena i la reforma de l’Esquerra: Una conversa amb Álvaro García Linera

Nascut a Cochabamba el 1962, Álvaro García Linera era molt jove quan es va apropar al Marxisme i als conflictes del poble Aimara per primera vegada.

Va mudar-se a Mèxic, on es va graduar en Matemàtiques a principi dels vuitanta, i es va deixar influir pels moviments de la guerrilla de Guatemala, que lluitaven pels drets de la població indígena. Després de tornar a Bolívia, va convertir-se en un dels fundadors de l’Exèrcit Guerriller Túpac Katarí, una organització política que combinava la lluita de classes marxista amb els principis kataristes d’empancipació indígena. Reu en una presó de màxima seguretat durant els anys 1992 i 1997, va ensenyar sociologia i va convertir-se en un intel·lectual de renom. Més endavant, va formar part del Movimiento al Socialismo (MAS) d’Evo Morales, que l’ha portat a ser, des de 2006, Vicepresident de l’Estat Plurinacional de Bolívia. És una de les principals veus de l’esquerra llatinoamericana, i entre les seves obres trobem Forma valor y forma comunidad de los procesos de trabajo (1995) i La potencia plebeya (2008). La nostra conversa amb ell se centra en la situació de les forces progressistes a Bolívia i altres parts del món.

Marcello Musto: El teu compromís polític ve marcat pel fet de saber que la majoria d’organitzacions comunistes llatinoamericanes eren incapaces d’arribar a totes les classes populars i que jugaven un paper de mers espectadors. A Bolívia, per exemple, la confiança que tenien en un esquemàtic i economista Marxisme-Leninisme va evitar que reconeguessin l’especificitat de la qüestió indígena i la col·loquessin al centre de la seva activitat política. Veien els pobles indígenes com a un grup de petits burgesos camperols que no tenien potencial revolucionari. Com vas adonar-te que era necessari construir alguna cosa radicalment diferent de l’esquerra que existia aleshores?

Álvaro García Linera: A Bolívia, el menjar el produïen grangers indígenes, les cases i els edificis els construïen obrers indígenes, els carrers els netejaven els indígenes, i l’elit i les classes mitjanes els tenien confiança perquè cuidessin els seus fills. Tot i això, l’esquerra tradicional semblava encegada i només s’ocupava dels treballadors de les grans indústries, sense tenir en compte la seva identitat ètnica.

Tot i que eren molt importants a les mines, eren una minoria en comparació amb els obrers indígenes, que eren discriminats i durament explotats. Des de finals dels setanta, la població Aimara va organitzar grans mobilitzacions en contra de la dictadura i els governs democràtics posteriors. Ho van fer orgullosos de la seva llengua i els seus símbols, organitzant-se a través de comunitats federades de camperols i impulsant el naixement d’una nació amb lideratge indígena. Va ser un moment de descoberta social.

Com hi vas reaccionar?

Anava a escola en aquell moment i aquella insurgència índia em va impressionar molt. Semblava clar que el discurs de l’esquerra tradicional sobre la lluita de classes, centrat només en obrers i burgesos, era unilateral i insostenible. Havia d’incloure temes indígenes i tractar de la comunitat agrícola, o de la propietat col·lectiva de la terra com a base de l’organització social. A més a més, per tal d’entendre les dones i els homes que formen la major part del país i que demanen una història i un lloc diferents al món, era necessari aprofundir més en l’aspecte etniconacional del problema dels pobles oprimits. I per això, l’esquematisme dels llibres de text marxistes semblava totalment inadequat. Això em va dur a cercar altres referències, des d’una col·lecció d’idees indianistes a les de Marx, els escrits del qual sobre la lluita anticolonial i la comunitat agrícola russa han enriquit la seva anàlisi sobre les nacions oprimides.

Amb el temps, la complexitat del tema de la transformació social, que és molt important en la teva activitat i pensament polítics, s’ha convertit en una qüestió essencial per a totes les forces progressistes. Com que la visió del proletariat com a única força capaç de derrocar el capitalisme s’ha debilitat, i el mite de l’avantguarda revolucionària s’ha dissolt, quin hauria de ser el nou punt de partida de l’esquerra?

El problema de l’esquerra tradicional és que ha confós el tema de «la condició del proletariat» amb un tipus històric específic de treball assalariat que s’ha estès pertot i s’ha convertit en una condició material arreu. No és cert que el món del treball estigui desapareixent, mai no hi ha hagut tants treballadors al món, a cada país. Però aquest gran creixement del treball global ha arribat en un moment en què tots els sindicats i estructures polítiques s’estan separant. Ara més que en qualsevol moment de principis del segle XIX, la condició de la classe obrera és una condició del i pel capital. El món dels treballadors, però, s’ha tornat més complex, híbrid, nòmada i desterritorialitzat. Paradoxalment, en una època en què tots els aspectes de la vida humana s’han mercantilitzat, tot sembla que passi com si ja no hi hagués treballadors.

Quin és el caràcter dels conflictes socials avui dia? Les dificultats que les organitzacions polítiques i sindicals troben a l’hora d’organitzar treballadors immigrants, insegurs i poc preparats, són gaire diferents de les que existien al segle XX, durant l’època del fordisme?

La nova classe obrera no està unificada pel que fa a temes laborals. No té la força encara per a fer-ho, i potser encara falta molt perquè la tingui. Les mobilitzacions socials ja no es fan centrades en l’acció de la classe obrera, sinó barrejant diversos sindicats, sectors, temes i de maneres flexibles, fluïdes i que van canviant. Estem parlant de noves accions col·lectives que han originat els treballadors, encara que, en moltes ocasions, el que en surt siguin altres temes, com ara conglomerats socials o grups demanant drets a la salut pública, l’educació o el transport públic, en lloc de parlar sobre identitat laboral.

En lloc de reprovar aquestes lluites perquè les formes són diferents a les del passat, l’esquerra hauria de fer cas a aquesta societat híbrida i heterogènia, sobretot per entendre les lluites actuals i posar-les al costat d’altres en un nivell local, nacional i internacional. El tema del canvi segueix el treball viu: treballadors que venen de diverses maneres el seu poder laboral. Però els mètodes, discursos i identitats són molt diferents dels que coneixíem al segle XX.

Amb tota la complexitat social d’avui dia, creus que cal repensar el concepte de classe?

Les classes, identitats, col·lectius mobilitzats no són abstraccions: són formes d’experiència col·lectiva sobre el món que s’han construït a gran escala. Tal com van agafar formes contingents ara fa cent anys, ho tornen a fer ara amb mètodes mai vistos i rutes sorprenents, amb causes que són molt diverses de les del passat. No hauríem de confondre el concepte de classe social, una manera de classificar la gent estadísticament basant-nos en la seva propietat, recursos, accés a la riquesa, entre d’altres, amb les maneres reals d’agrupar-se junts basant-se en afinitats comunes, llocs de residència, problemes compartits i característiques culturals. Aquest és el moviment real de la mobilitzada construcció de classes, que només coincideix excepcionalment amb les convergències exhibides en dades estadístiques.

Sovint cites Antonio Gramsci. Com d’important han estat els seus pensaments envers les teves decisions polítiques?

Gramsci ha estat imprescindible per al desenvolupament del meu propi pensament. El vaig començar a llegir quan era molt jove, quan els seus escrits circulaven entre un cop d’estat i un altre. D’aleshores ençà, a diferència d’altres textos que inclouen anàlisis econòmiques o formulacions filosòfiques més centrades en l’estètica del llenguatge que en la realitat, Gramsci m’ha ajudat a desenvolupar una nova perspectiva. Parlava de temes com la llengua, la literatura, l’ensenyament o el sentit comú, que, tot i que semblin temes secundaris, són els que realment teixeixen la vida quotidiana dels individus i determinen les seves percepcions i inclinacions polítiques col·lectives.

Des de llavors, he rellegit Gramsci i sempre m’ha ensenyat coses noves, sobretot referents a la formació molecular de l’estat. Estic convençut que Gramsci és un pensador indispensable per la renovació del Marxisme avui dia.

Pel que dius, és obvi que la manera de relacionar-te amb Marx – que coneixes molt bé i sobre qui has escrit molt – és molt diferent de la del Marxisme soviètic. Creus que un nou gir al Marx de les preguntes i dubtes, que s’ha trobat als seus últims manuscrits inacabats, podria ser més profitós que les afirmacions que apareixen als seus llibres i pamflets publicats?

El Marxisme dels llibres de text sempre m’ha semblat inadequat. Així doncs, vaig prendre la iniciativa d’indagar també en autors inspirats per la ideologia indigenista, així com altres marxistes i un altre Marx que em parlava d’identitats socials híbrides. Així vaig descobrir el Marx que em va ensenyar sobre la lluita colonial, que parlava de comunitats agrícoles, que intentava assentar el tema de les nacions oprimides amb fonaments sòlids – el Marx menys conegut, més plural i que es feia més preguntes que no pas respostes tenia. Van ser aquestes preguntes que em van permetre, amb els anys, llegir de manera diferent la Grundrisse, els manuscrits de 1861-1863 i El capital i trobar-hi elements de la lògica genètica del capitalisme, que altres autors d’abans i després de Marx no van saber entendre.

En els últims quatre anys, gairebé a tota Llatinoamèrica, els governs que han arribat al poder prenen exemple de les ideologies reaccionàries i intenten reimposar un sistema econòmic neoliberal. L’elecció de Jair Bolsonaro al Brasil és el cas més alarmant. Aquest gir tan brusc durarà gaire?

Crec que el problema més gran per a la dreta global és que no té escrit el seu futur. Els estats que predicaven la litúrgia del mercat lliure ara construeixen ara murs contra els immigrants i els bens, com si els seus presidents fossin senyors feudals moderns. Aquells que demanaven privatitzacions ara volen l’atenció dels països que havien denigrat, esperant que els salvin de la càrrega de deutes. I aquells que van donar suport a la globalització i van parlar d’un món que al final seria un de sol s’aferren ara al pretext de la «seguretat continental».

Vivim en un estat de caos planetari, on és difícil preveure com seran els drets llatinoamericans en un futur. Optaran per la globalització o el proteccionisme? Seguiran polítiques de privatització o d’intervenció? Ni tan sols ells tenen la resposta a aquestes preguntes, atès que naveguen per un mar de confusió i només poden expressar el que veuen a curt termini. Aquestes forces de la dreta no representen un futur en el qual la societat llatinoamericana pugui confiar-li les seves expectatives a llarg termini. Ans al contrari: ens porten un augment d’injustícies i desigualtats. L’únic futur tangible que poden oferir a les noves generacions és un futur d’ansietat i incertesa.

En moltes parts del món, la forta davallada dels partits polítics tradicionals ha anat de la mà del naixement de noves forces polítiques que, de maneres diferents, desafien la globalització neoliberal i l’ordre existent. El «mercat lliure» ja no es veu com a sinònim de desenvolupament i democràcia, com es veia equivocadament després de la caiguda del món de Berlín, i el debat sobre alternatives al capitalisme està generant, un cop més, un interès considerable. Què hauria de fer l’esquerra llatinoamericana per donar la volta a les coses i obrir un nou cicle de participació i emancipació política?

Hi ha les condicions per al desenvolupament d’un nou escenari progressista que va més enllà del que s’havia aconseguit la dècada passada. En aquest context de gran incertesa, hi ha espai per propostes alternatives i una orientació col·lectiva cap a nous horitzons, basada en la participació real de la gent i la superació (ecològicament sostenible) de les injustícies socials.

La gran feina de l’esquerra, per tal de superar els límits i els errors del socialisme del segle XX, és trobar un nou horitzó que ofereixi solucions a les preguntes reals que preocupen la gent. Donaria un nou «principi d’esperança» – o el nom que li vulguem donar – que promouria la igualtat, la llibertat social i els drets i el poder universals així com la base per a l’autodeterminació col·lectiva.

Categories
Reviews

Marcelo De Gois Barbosa, Ars Historica

Nas últimas décadas, sobretudo após o desmembramento da URSS, muitos críticos do marxismo alçaram sucesso editorial. Não foram poucos os que, assim como Francis Fukuyama, declararam “o fim da História”. O que se seguiu foi uma recusa às abordagens e aos conceitos que adotavam uma interpretação a partir das estruturas socioeconômicas e da categoria de “classe”, para uma divisão das pautas sociais e temas que movimentos políticos, mais individualizados e fragmentados, apropriaram-se a partir de uma perspectiva liberal. Nessa conjuntura, certos clichês acadêmicos foram repetidos à exaustão, a ponto de perder sua base crítica. Reducionismos recorrentes acerca do marxismo defendiam que essa corrente de pensamento seria economicista, determinista, eurocêntrica e teleológica. Novas pesquisas e trabalhos de divulgação buscam contribuir para o campo teórico do marxismo, que sempre se mostrou muito rico em argumentos socioeconômicos e em percepções histórico-conjunturais. É nesse sentido que o trabalho O Velho Marx: uma biografia de seus últimos anos (1881-1883), publicado no Brasil pela editora Boitempo, em 2018, do sociólogo e filósofo italiano Marcello Musto, é essencial para fortalecer os campos de pesquisa das humanidades, sobretudo a pesquisa histórica, com o propósito de superar os limites impostos pelos chavões já mencionados.

O italiano Marcello Musto é doutor em Filosofia e Política pela Universidade de Nápoles e em Filosofia pela Universidade de Nice. Este, pouco conhecido pela comunidade acadêmica brasileira, atua nos campos da filosofia, da sociologia e da história da internacional e do movimento operário. As suas obras estão publicadas em mais de vinte idiomas. Nas contracapas de dos livros de Musto, intelectuais de reconhecimento internacional, tais como Michael Löwy, Bertell Ollman, Toni Negri e Immanuel Wallerstein, deixam suas impressões e elogios. No Brasil, além da biografia O Velho Marx há, à disposição do público leitor, uma antologia política da I Internacional publicada pela Editora Boitempo.

A contribuição da obra de Musto é apontar possibilidades para os dilemas atuais a partir resultados de sua pesquisa de teor historiográfico e com fontes primárias a respeito do “último” Karl Marx ou de um Marx “maduro”, tal como destacam alguns de seus comentadores. No prefácio, o autor faz os apontamentos sobre a sua documentação a partir da edição históricocrítica das obras completas de Marx e Friedrich Engels, a célebre Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), reiniciada em 1998. Ao longo dos quatro capítulos é reforçada a importância do autor de O Capital nos seus últimos anos de vida, a sua intimidade, sua saúde, suas cartas e suas leituras no começo da década de 1880. É uma obra curta, leve e de leitura agradável.

Aos leitores é apresentada a vida de um intelectual que se interessou por antropologia e literatura, que viajou para Argel e que se colocou contrário à dominação imperialista britânica na Índia. Além de retratar a posição crítica de Marx a respeito da fatalidade histórica e da teleologia determinista dos economistas liberais, é apresentada a crítica de Marx à ideia de “etapismo” como condição para a sociedade socialista ao se tratar das comunas rurais na Rússia. Nesse livro, Marcello Musto apresenta como Marx compreendeu a relação do capitalismo com a organização familiar patriarcal e monogâmica.
Conforme a biografia, nos três últimos anos de vida do Mouro (Marx), ele já se encontrava exausto pela velhice, com “terríveis furúnculos” e uma das pernas enrijecida pelo reumatismo. A sua esposa, Jenny Von Westphalen (1814-1881), encontrava-se em condições ainda piores devido a um câncer que se agravou, subitamente, entre 1880 e 1881. Mas, apesar das dificuldades familiares e de saúde, Marx ainda se mostraria muito produtivo e inovador.

Marcello Musto salienta que, por meio da análise dos manuscritos, cartas e fichamentos de seus estudos, é perceptível o interesse de Marx por temas diversos e multidisciplinares, o que mostra ser, portanto, contrário à velha caracterização de “economicista”. As pesquisas demonstram o interesse de Marx pelo campo da antropologia, sobretudo, a partir de seus Cadernos etnográficos e de vários outros “cadernos de apontamentos e sínteses de uma quantidade enorme de volumes de matemática, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, química e física”.

O livro O Velho Marx é estruturado em quatro capítulos, sendo cada um deles subdividido em três partes. Além desses, a obra contém um prefácio, uma nota do autor, um prelúdio, um epílogo, um apêndice, uma breve cronologia (1881-1883), uma bibliografia e um índice onomástico. Trata-se de um livro relativamente pequeno, de 160 páginas, mas com um conteúdo rico em informações narradas de modo dialético e mediadas por um conteúdo denso e estilo agradável. Essa biografia, embora possa não surpreender os especialistas que, porventura, tenham se debruçado sobre a documentação original e os manuscritos oitocentistas, poderá impressionar aqueles críticos do marxismo que insistem nos estereótipos anticomunistas e no reducionismo dessa tradição do pensamento crítico, nas palavras de Musto, “ao mero desenvolvimento das forças produtivas”.

No primeiro capítulo, O Fardo da Existência e os Novos Horizontes de Pesquisa, o autor apresenta ao leitor o cotidiano de Marx, bem como as diversas impressões e representações de pessoas que frequentavam a casa da família de Marx. Os trechos mais notáveis são os destaques de outros interesses intelectuais do Mouro, tais como a antropologia, a matemática, a literatura, a língua estrangeira e a política internacional. A respeito desse último ponto, Marx se definia como “um cidadão do mundo” e, enquanto tal, refletiu acerca das transformações sociais ocorridas nos Estados Unidos; da opressão colonial na Índia; do seu apoio a causa feniana na Irlanda; além das análises econômicas e políticas sobre questões vividas em Inglaterra e França.

Marcello Musto destaca que Marx se mostrou um leitor crítico de autores da antropologia, como Lewis H. Morgan, James Money, John Phear e Henry Maine. A partir dessa literatura, o Mouro escreveu um compêndio de anotações chamado de Cadernos Etnológicos. Nesses manuscritos está demonstrado o interesse de Marx por assuntos como “a pré-história, o desenvolvimento dos vínculos familiares, as condições das mulheres, a origem das relações de propriedade, as práticas comunitárias existentes nas sociedades pré-capitalistas, a formação e a natureza do poder estatal, o papel do indivíduo”. Assim como, são evidentes as percepções racistas daqueles antropólogos e historiadores acima mencionados, o que foi chamado de “os efeitos do colonialismo”. A respeito de Maine, Marx critica o anacronismo do antropólogo liberal, que teria transferido o modelo da família privada inglesa e a “’patriarcal’ romana para a origem da história”.

Nos Cadernos etnológicos há uma crítica ao Estado por subjugar e empecilhar a emancipação do indivíduo, destacando o caráter parasitário e transitório da organização estatal. A individualidade sob o domínio do Estado é uma individualidade de classe, já que, para Marx, os interesses do Estado se assentam em pressupostos econômicos e classistas. A exemplo da atualidade dessa formulação, não é difícil encontrar discursos do século XX e início do XXI que transmitem essa ideia, tal como a célebre frase de Margareth Thatcher, primeira-ministra do Reino Unido entre os anos 1979 a 1990, “there is no such thing as society”, ou ainda as posições tomadas pelos atuais membros e apoiadores Governo Federal brasileiro, que justificam medidas de maior flexibilização de direitos trabalhistas e previdenciários com o intuito de permitir maior “liberdade individual” para as negociações entre empregados e patrões.

Os estudos mais detalhados e qualitativos dos Cadernos etnológicos e da correspondência de Marx mostram que esse autor também era um crítico do determinismo econômico. Assim, ele salientava com frequência as especificidades das condições históricas nas múltiplas possibilidades da intervenção humana para atuar e transformar a realidade que a cerca.

No que se refere à teleologia, Marx considerava tolice os debates que buscavam uma fórmula geral para possíveis medidas legislativas, políticas e econômicas que deveriam ser tomadas por um futuro governo revolucionário. Quaisquer medidas de um suposto governo revolucionário dependeriam de suas próprias condições históricas reais, não poderiam reduzir a questão à simples tomada do poder. Ele via esse tipo de tema como “um falso problema” e sugere que seria impossível, por exemplo, que um francês do século XVIII tivesse a priori alguma ideia das consequências da implementação das reivindicações burguesas.

O segundo capítulo, intitulado A Controvérsia Sobre o Desenvolvimento do Capitalismo na Rússia, é certamente o mais interessante, porque contribui para desconstruir as representações estáticas da teoria de Marx. O ponto de partida é a troca de cartas entre o Mouro e Vera Zasulitch, militante da organização russa Repartição Negra. Vera solicitou uma posição de Marx acerca da comuna rural na Rússia, pois, alguns dos que se declaravam “marxistas” russos eram contrários à possibilidade do desenvolvimento da comuna rural pela via socialista e diziam que o movimento deveria focar em fazer propaganda somente com os trabalhadores urbanos. A justificava para isso era que a comuna estava fadada ao fracasso, já que a defesa da comuna atrasaria em “dezenas de anos” a passagem da Rússia para o capitalismo e, por sua vez, ao socialismo.

Apesar de afirmar que a expansão do capital e a tendência da criação de um mercado mundial levariam a circunstâncias mais favoráveis ao comunismo, Marx considerava que era possível que a comuna rural se apropriasse das condições tecnológicas criadas pelo modo de produção capitalista já existente. Por isso, ele declarou que a Rússia não precisava e nem poderia percorrer as mesmas situações pelas quais passou a Inglaterra. Ele explica que o processo de acumulação primitiva tratada em O Capital dizia respeito, especificamente, aos países da Europa Ocidental e não ao conjunto do globo, e que não haveria um modelo esquemático e universal de sociedade socialista.

Então, Marcello Musto apresenta ao leitor uma série de argumentos utilizados por Marx que apontam as considerações que esse autor elaborou acerca de outras vias para a transição ao socialismo. É preciso notar que, Karl Marx se interessava pelo tema do desenvolvimento russo desde a década de 1850. Paul Lafargue relatou que o interesse do seu sogro por esse país foi motivo até mesmo de um “conflito jocoso” com Engels, o qual teria dito: “Queimarei com prazer as publicações sobre a situação da agricultura na Rússia, que há anos te impedem de completar O capital”.

No terceiro capítulo, Os Tormentos do “Velho Nick”, o autor apresenta as repercussões de O Capital elaboradas pelos aliados e críticos de Marx, entre 1870 e 1881. Musto narra, com uma riqueza de dados biográficos e de maneira sensível, as precárias condições de saúde do casal Karl e Jenny e suas tentativas de melhoras, além da situação de extrema depressão da caçula da família, Eleanor. Mesmo com todos os esforços, Jenny von Westphalen, acometida com um câncer no fígado, veio a falecer em dezembro de 1881.

Apesar das dificuldades familiares, Marx dá início, no outono de 1881, a novos estudos históricos. Escreve uma série de notas, fichamentos de livros, de temáticas diferentes, e cronologias. Entre os estudos, recaídas e melhoras de saúde e problemas de relacionamento com a sua filha Eleanor, Marx é incentivado por seus médicos e por Paul Lafargue a viajar a procura de um clima que permitisse sua melhora física para, assim, terminar O Capital. O destino sugerido foi à Argélia. Em fevereiro de 1882, partiu sozinho, sem o auxílio de familiares, ficando pela primeira vez fora da Europa.

No último capítulo, A Última Viagem do Mouro, Marcello Musto narra as impressões de Marx frente à estadia no país africano, a busca por tratamento médico devido a uma repentina piora, as tristezas relatadas nas correspondências trocadas com Engels e com a família, o retorno a Europa, a pequena pausa em Mônaco e a chegada em Argenteuil, na casa de sua filha Jenny. No entanto, não demorou muito e Marx se pôs a novas viagens, mesclando seu itinerário entre visitas familiares e a busca por tratar de suas crises de bronquite, pleurite e reumatismo.

Irando-se, meses antes de sua morte, contra aqueles que diziam ser seus discípulos – inclusive os seus genros –, Marx escreveu em tom de ironia a Engels e a Eduard Bernstein: “Tudo o que sei é que não sou marxista”. Nos seus últimos meses de vida, ele ainda esperava se dedicar ao estudo de novos autores e obras, entre eles Johannes Ranke, o que não veria acontecer. A morte da filha Jenny, em janeiro de 1883 – devido a um câncer na bexiga –, acarretou uma piora no quadro físico e mental de Marx, que se estende até a sua a sua morte, em março de 1883.

Em O Velho Marx há um excesso de informações no primeiro capítulo, ocupando um espaço significativo no corpus da obra e, às vezes, adiantando de maneira resumida muitos assuntos de outros capítulos, apesar de cada uma dessas partes tratar dos temas com o devido aprofundamento. Apesar disso, essa biografia, que mescla elementos da vida privada, política e intelectual dos últimos anos de Karl Marx, mostra-se estimulante aos interessados na vida e na obra do Mouro. Além disso, o livro contribui para reforçar a crítica das últimas décadas já tão repetidas no mundo acadêmico e que já se mostram esgotadas, sobretudo, quando confrontadas com os dados e indícios encontrados nas fontes documentais.