Categories
Interviews

Sol, sokak ve parlamento: ‘Ehvenişer’ politikasını tavan arasına koymanın zamanı geldi

Daha az kötüyü seçmek ne kadar sık can sıkıcı bir tercih değil mi? Yine de bu tavra güzel isimler verenler de var: Mesela ‘stratejik derinlik’ diyor kimileri. Tabii sadece seçim kabininde yapılan tercihler değil, sizi temsil edenlerin yaptığı stratejik seçimler de bu ‘taktiğin’ bir parçası oluyor. Zamanla daha az kötüyü seçişler sıkça tekrarlanınca ehvenişerin ‘şer’ kısmı törpülenebiliyor.

Sol için de yeni bir tartışma değil. Toplumsal mücadeleler tarihinde ‘stratejik’ hamlelerle daha korkunç ihtimallerin önüne bazı taviz verilerek geçilmeye çalışılmış. Bazen başarısız da olsa en azından o amaçla hareket edilmiş. Fakat kimileri bu hamleleri bir alışkanlığa dönüştürmüş, neticede de benliğini kaybedip burjuva siyaset içerisinde eriyip gitmiş.

O halde ne yapmalı? Stratejik hamlelerden mahrum kalmak ve kendi dünyamıza hapsolmak mı lazım? Çıkıp “Bakın en saf biziz işte” diyebilmek mi marifet? Ya da adına ‘akılcılık’ deyip varlığımızı unutma pahasına bu taktikleri mi benimsemeli? Yoksa Marksist bir perspektifle günümüzün sapmalarına mesafe koymak mümkün mü? Tarih bize bu anlamda neler öğretebilir?

Ehvenişer politikalarının şiddetli sonuçlar doğurduğu İtalya örneğini geçtiğimiz haftalarda konuşmuştuk. Şimdi ise konunun çapını daha da genişleterek ele alacağız. Kanada-Toronto’daki York Üniversitesi’nde Sosyoloji profesörü Marcello Musto ile bir söyleşi yaptık. Marksist çalışmaların canlanması ve canlılığı üzerine çalışmalarıyla bilinen Musto ile Avrupa solunun ‘ehvenişer’ deneyimlerini konuştuk.

‘BİRLEŞİK CEPHE’ MESELESİ
Daha genel bir soruyla başlayalım. Uzun bir zamandır ‘daha az kötüyü’, ‘ehvenişeri’ seçme gündemi sol için bir tartışma konusu. Bunun farklı örnekleri var, 1930’larda faşizmin yükselişine karşı örgütlenen ‘halk cephesi’ deneyimleri ya da savaş sonrası dönemde zaman zaman komünistlerin liberal, sosyal-demokrat ve reformist güçlerle yaptıkları ittifaklar… Hal böyle olunca ‘daha az kötüyü seçme’ konusunda İkinci Dünya Savaşı öncesinde ve sonrasında farklı refleksler söz konusu mu?

Faşistlerin ya da gerici sağın zaferini önlemek üzere seçimlerde burjuva güçlerin adaylarını destekleme ya da reformistlerle/merkezdekilerle birleşik cephe kurma amacında olan politikanın ehvenişer taktiğine baktığımızda uzun bir geçmişe sahip olduğunu görüyoruz. Bu konuya verebileceğimiz en çarpıcı örnek, Nazizm’in yükselişi sırasında yaşandı: Bazısı önce, bazısı sonra olmak üzere tüm sol partiler, burjuva devlete eleştiriyi azaltarak Nazi-faşizmine karşı liberallerle güçlerini birleştirme kararı verdi. Ancak zaman içerisinde bu konjonktürel kararlar, hükümette kalma yönündeki uzun vadeli hedeflere dönüştü.

Bence iki türü birbirinden ayırmalıyız. Brezilya’da Bolsonaro, Türkiye’de Erdoğan örneklerinde olduğu gibi gerici devlet başkanlarının seçilmesini engellemek için akıllıca seçim koalisyonu niteliklerini oluşturanlar ve daha sonra seçimler bittiğinde yeniden bir muhalefet gücü olarak kalmaya devam edenler. Öte yandan, ‘ehven-i şer’ siyasetini, ilan ettiklerinin aksine, kesinlikle ekonomik veya siyasi programlar geliştirmemiş olan liberal hükümetlere dahil olmak için kullananlar. Maalesef Avrupa’daki radikal solun yakın tarihi, ikinci durumun pek çok örneğiyle dolu.

‘EHVENİŞER MANTIĞI, ORANTILI TEMSİLDEN YOKSUN SİSTEMLERE ÖZGÜDÜR’
Ehvenişer politikası dendiğinde sık sık İtalya örneği hatırlatılıyor. 1990’ların başında İtalya Komünist Partisi (PCI) bölündü. Bir taraf ‘kibarca’ komünist köklerini reddetti, diğer taraf ise (PRC) bir şekilde bu köklerine sahip çıktı. Ancak hikayenin sonunda PRC de (tıpkı 1990 öncesi PCI gibi) kendini ‘faşizmin yükseliş tehlikesine karşı’ tekrar ‘ehvenişer’ seçmek zorunda hissetti: En nihayetinde burjuva hükümete dışarıdan destek sundu ki bu hükümetin neoliberal politikaları ağır bir şekilde yürürlüğe koyuşu, dolaylı olarak PRC’yi de suça ortak etti. 2000’lerde de benzeri politikalara imza attılar. Bugün PRC’nın erimiş olmasını ve azalan desteğini böylesi stratejilere kolayca bağlayabilir miyiz?

İtalya örneği 1989 sonrası Avrupa solundaki pek çok gücün aynı şekilde yaşadığı yörünge sapması konusunun uç bir örneğidir. PCI’nın çoğunluğu, reformist solun ideolojik ve programsal olarak derin değişim yaşadığı bir anda Solun Demokratik Partisi’ni (PDS) kurdu ve Sosyalist Enternasyonal’e katıldı. Sosyal demokratik politikalar, bir dizi karşı reform üretip, Avrupa solunu aşındıran ‘üçüncü yol’ lehine kesin olarak terk edildi. [İngiltere’nin İşçi Partili Eski Başbakanı Tony] Blair, [Almanya’nın Sosyal-Demokrat Eski Şansölyesi Gerhard] Schröder, [Eski İtalya Başbakanı Romano] Prodi ve ortakları, sosyal harcamalarda derin kesintiler başlattı, emek ilişkilerini daha istikrarsız hale getirdi, ücret ‘moderasyonu’ politikaları uyguladı ve piyasalarla hizmetleri serbestleştirdi.

Ekonomik politikalar anlamında o dönem iktidarda olan sosyal demokrat ve muhafazakar hükümetler arasında minimal farklar hariç herhangi bir ayrım gözlemlemek çok zor. Aslında bakarsanız, birçok durumda merkez-sol, neoliberal projeyi hayata geçirmede daha bile etkiliydi. Çünkü ne de olsa sendikalar, emek hareketinin ‘dostu’ olan hükümetlerle müzakere ettikleri gibi hayali bir eski inancı takip ettiler. Hiçbir şey bundan daha yanlış olamazdı.

Pek çok durumda bu hükümetler aynı zamanda ‘radikal sol’ güçlerce de desteklendi. Bu neoliberal ajandaya rağmen pek çok komünist parti, sosyal-demokratik güçlerle ittifak yaptı -İster durumu daha da kötüleştirecek sağcı hükümetlerin ortaya çıkmasını engellemeye yönelik meşru bir kaygıyla, ister ‘stratejik oy’ mantığı tarafından cezalandırılma korkusuyla (‘ehvenişer’ mantığı, orantısal temsiliyet eksikliği olan seçim sistemlerine özgüdür). İtalya’da PRC ile yaşanan tek başına bir örnek değildi.

‘SOL HEP ACI REÇETEYE ZORLANDI’
Şu an İtalya’da solun durumuna baktığımızda geçmişe göre çok daha güçsüz olduğunu görüyoruz. Bölgesel olarak değerlendirdiğimizde dahi diğer Güney Avrupa ülkeleriyle arasında bu anlamda bir orantısızlık var mı? Elbette bunu tek bir nedene bağlamak güç. Ancak sizce mevcut durumun sebepleri neler?

Tüm Avrupa’da karşı konulmaz bir şekilde esen neoliberal rüzgar, sosyalist bir doğrultuda hükümetlerin eylemlerini şekillendirebilecek toplumsal hareketlerin eksikliğiyle birlikte, radikal sol partilerin açıkça hafife alınarak olumsuz olarak kümelenmesini temsil ediyordu. Bu senaryoda anti-kapitalist sol, temel ekonomik yönergelere karşı çıkan herhangi bir kayda değer kazanım elde etmeyi başaramadı: Başarabildikleri tek şey, ara sıra alınan bir cılız yatıştırıcı kadardı. Çoğunlukla acı reçeteyi kabul etmek zorunda kaldılar ve uzlaşılması olanaksız muhalefete, daha önceden vaat ettikleri önlemler için oy vermeye mecbur oldular. Sandıktan çıkan sonuç her yerde felaketti. 2007 Cumhurbaşkanlığı seçimlerinde Fransız Komünist Partisi (PCF) yüzde 2’den daha az oy aldı ve bir sonraki yıl İspanya’da Sol Birlik (Izquierda Unida) yüzde 3.8 ile dibe vurdu. İtalya’da da Cumhuriyet tarihinde ilk kez Komünistler parlamento dışında kaldı, yüzde 3.1 gibi iç karartıcı bir orana ulaştı ve buna da ancak Gökkuşağı Sol çatısı altında varıldı.

‘YAŞANAN TAKTİK DEĞİL, GENETİK MUTASYON’
Sizin de vurguladığınız üzere bugün ‘ehvenişercilik’ artık dönemsel bir strateji olmaktan çok daha uzağa savrulmuş durumda. Konjonktürel değil, uzun vadeli bir tavır söz konusu. Mesela yine bahsini açtığımız İspanya üzerinden devam etmek gerekirse sol çatı örgütü Unidos Podemos ile geleneksel sosyal-demokrat parti PSOE, son seçimlerde bir koalisyon hükümeti kurdu. Unidos Podemos -ki içerisinde İspanya Komünist Partisi (PCE) de buluyor- koalisyona katılırken ‘sağın yükselişini engelleme’ yine gündemdeydi. Ancak burada solun görevini tartışmak gerekiyor belki de? Marksist bir örgütün görevi asli olarak milliyetçilerin-sağın yükselişini engellemek midir? Sadece buna sarılmak, bir şekilde solu içeriden felce uğratmaz mı?

Geçtiğimiz yıllarda İspanya’da ve Fransa’da heyecan uyandırıcı sosyal hareketler gelişti, solun güçleri yeniden kuvvetlendi. Bununla birlikte geçmişin hatalarını tekrarlıyorlar gibi görünüyor. Bunun en belirgin örneği, İspanya hükümetinin Başbakan Yardımcısı Yolanda Diaz (eski bir Unidos Podemos üyesi) tarafından kurulan Sumar. Yaklaşan seçimlerde başbakanlık için fazlasıyla basit ve ılımlı bir platformla [Sumar] yarışacak olan Diaz, acil çözüm bekleyen Ukrayna’daki savaş konusunda muğlak bir sessizliğe bürünmeyi tercih etti.

Tarih bize gösteriyor ki, ilerici güçler savaşa karşı çıkmadıkları zaman, varoluş sebeplerinin asli parçasını yitirirler ve sonunda karşı tarafın ideolojisini yutarlar. Ne zaman sol partiler hükümet içerisindeki varlıklarını siyasi eylemlerini ölçmenin ‘esas’ yolu olarak kabul ederse bu durum yaşanır. Tıpkı bazı İtalyan Komünistlerin, Kosova ve Afganistan’daki NATO müdahalelerini desteklerken yaptıkları gibi. Böylesi ikincil tutumlar geçmişte çok kez cezalandırıldı, buna fırsat doğar doğmaz alınan seçim sonuçları da dahil. Bulunduğumuz noktada artık taktiksel kararların karşısında değiliz; biz genetik bir mutasyonun içindeyiz. Bu da anti-kapitalist ufkunu tamamen terk etmiş solun yeni (ve çok hafif) bir versiyonudur.

‘SOKAK’ İLE ‘PARLAMENTO’ ARASINDA YOLU BULMAK
Bir tarafta militan işçi sınıfı hareketlerine olan inancını yitirenler var, diğer tarafta ise neoliberalizmin vahşileşmesiyle birlikte işçi hareketinin militan mücadelesi için gittikçe sağlamlaşan zemin var. Belki Avrupa için bile bunu söyleyebiliriz. Bu anlamda sizce sol için sokak ile parlamento arasındaki ilişki nasıl olabilir?

Kıtasal anlamda, gerçek bir alternatif ancak geniş bir sosyal hareket yeni bir anti-kapitalist ajandayı dayatma yeteneğine sahipse düşünülebilir. Bu da ancak radikal sol, daha büyük bir kararlılık ve tutarlılıkla çeşitli siyasi kampanyalar ve ulusötesi seferberlikler geliştirirse gerçekleşebilir. Bunlar, savaşın ve yabancı düşmanlığının reddedilmesiyle (Avrupa topraklarına gelen göçmenlere vatandaşlık ve sosyal hakların eksiksiz genişletilmesi desteğiyle) ve iklim felaketini durdurmakla başlamalıdır.

Alternatif siyaset kestirme yollara izin vermez. Yeni siyasi örgütler inşa etmek gerekiyor. Solun bunlara 20. yüzyılda olduğu kadar ihtiyacı var. Çalışma alanlarında yaygın olarak bulunan örgütler; işçilerin ve alt sınıfların mücadelelerini -hiçbir zaman bu kadar parçalı olmadığı bir zamanda- birleştirmeye çalışan örgütler; organizasyon içi yapıları toplumsal dışlanma ve yoksulluktan doğan dramatik sorunlara acil yanıtlar üretebilen bir örgüt (genel iyileştirmeler için yasamadan bile önce). Sol, işçi hareketinin diğer tarihsel dönemlerde uyguladığı toplumsal direniş ve dayanışma biçimlerinden yeniden yararlanırsa, bahsettiğimiz yaratımın gerçekleşmesine de yardımcı olacaktır. Yeni önceliklerin de tanımlanması gerekiyor, özellikle gerçek bir cinsiyet eşitliği ve genç üyelerin kapsamlı bir siyasal eğitimi anlamında. Demokrasinin teknokratik organizmalarca rehin alındığı bir çağda bu tür çalışmaların kutup yıldızı, tabandan katılımın teşvik edilmesi ve toplumsal mücadelelerin geliştirilmesidir. Radikal solun olayların gidişatını gerçekten değiştirmeye talip olabilecek yegane girişimlerinin önünde tek bir yol var: Maastricht Antlaşması[1] ile başlatılan politikalara karşı kitlesel muhalefetin ufkunu açabilecek yeni toplumsal bloğu örgütlemek ve böylece günümüz Avrupa’sında hakim olan ekonomik yaklaşımları kökten değiştirmek.

Sözün özü, neoliberal merkez-sol hükümetlerin sağ kanat güçlere yol açmak dışında bir şey yapmadığı Avrupa’da, (demokrasi kesin bir tehlikeyle karşılaştığında kullanılan bir seçim taktiği olarak değil, istikrarlı bir siyasi ittifak olarak tasarlanan) ‘ehvenişer’ politikasını tavan arasına koymanın zamanı geldi…

NOTLAR:

[1] 1992 yılında imzalanan Maastricht Antlaşması ile Avrupa Birliği’nin ekonomik birliği para politikalarının temeli netleştirildi.

Categories
Interviews

Marx a beaucoup écrit sur la liberté individuelle

Professeur de sociologie à l’université de York à Toronto, au Canada, Marcello Musto est l’auteur de plusieurs ouvrages sur Karl Marx, dont Pour lire la Première Internationale, publié aux Éditions sociales en 2022. Dans les Dernières Années de Karl Marx, ouvrage traduit de l’anglais par Antony Burlaud et publié cette année aux PUF dans la collection « Questions républicaines », c’est la fin de la vie du militant et théoricien allemand qui fait l’objet de son investigation. Une période souvent méconnue mais cruciale pour la compréhension d’une pensée dont le mouvement, libéré de certaines interprétations sclérosées, interpelle notre temps.

La fin de l’expérience du socialisme soviétique a libéré la lecture de Marx. Dans quelles directions ?

La fin du marxisme-léninisme a finalement libéré l’œuvre de Marx du carcan d’une idéologie à des années-lumière de sa conception de la société. Mais la chute du mur de Berlin a été suivie de deux décennies de conspiration du silence autour de l’œuvre de Marx. Dans les années 1990 et 2000, la littérature secondaire sur Marx était extrêmement rare et on peut en dire autant de la réimpression de ses écrits. L’œuvre de Marx – qui n’est plus confondue avec la fonction odieuse d’un instrumentum regni [1] – est redevenue l’objet d’un regain d’intérêt mondial en 2008. Ce retour à Marx, après l’une des plus grandes crises économiques de l’histoire du capitalisme, a été distinct de sa critique de l’économie. Des journaux prestigieux, ainsi que des revues à large lectorat, ont décrit l’auteur du Capital comme un théoricien clairvoyant dont l’actualité s’est une fois de plus confirmée. Marx est devenu, presque partout, le thème des cours universitaires et des conférences internationales. Ses écrits ont réapparu dans les rayons des librairies et son interprétation du capitalisme a pris de plus en plus d’ampleur. Ces dernières années, cependant, on a également reconsidéré Marx en tant que théoricien politique et de nombreux auteurs aux opinions progressistes ont soutenu que ses théories continuent d’être indispensables pour quiconque estime qu’il est nécessaire de construire une alternative à la société dans laquelle nous vivons. Ce « Marx revival » contemporain ne se limite pas seulement à la critique marxienne de l’économie politique, mais ouvre aussi à la redécouverte de ses idées politiques et de ses interprétations sociologiques.

Dans l’histoire de son œuvre, quelle est l’importance de la période d’écriture que vous abordez dans votre travail ?

Dans ses dernières années, l’éventail des intérêts de Marx était large. Par exemple, les recherches de Marx en anthropologie, inspirées du livre Ancient Society, publié en 1877 par Henry Morgan, étaient particulièrement pertinentes. Ce qui a le plus frappé Marx, c’est la façon dont Morgan a traité la production et les facteurs technologiques comme des conditions préalables au progrès social, et il s’est senti poussé à assembler une compilation d’une centaine de pages denses d’extraits de ce livre. Ceux-ci constituent l’essentiel de ce que l’on appelle les « carnets ethnologiques ». Ils contiennent également des extraits d’autres anthropologues qui ont été critiqués par Marx pour leurs observations pleines de connotations racistes. Son rejet d’une telle idéologie était catégorique, et il l’a commenté d’un ton caustique : « Encore ce non-sens ! C’est le diable qui parle ce “jargon aryen” ! » Par une coïncidence fortuite, la célèbre lettre écrite par Vera Zassoulitch a été adressée à Marx à l’époque même où son intérêt pour les formes primitives de communauté s’accentuait. La théorie et la pratique l’avaient conduit au même endroit. S’appuyant sur les idées suggérées par Morgan, il écrit alors que le capitalisme pouvait être remplacé par une forme supérieure de la production collective primitive. Cette affirmation ambiguë appelle au moins deux précisions.

Lesquelles ?

Premièrement, grâce à ce qu’il avait appris du sociologue russe Nikolaï Tchernychevsky, Marx soutient que la Russie n’avait pas à répéter servilement toutes les étapes historiques de l’Angleterre et des autres pays d’Europe occidentale. En principe, la transformation socialiste de l’« obshchina », la communauté villageoise traditionnelle russe, pourrait se faire sans passage obligé par le capitalisme. Mais cela ne signifie pas que Marx ait changé son jugement critique sur la commune rurale en Russie, ou qu’il croyait que les pays où le capitalisme était encore sous-développé étaient plus proches de la révolution que d’autres avec un développement productif plus avancé. Il n’est pas devenu subitement convaincu que les communes rurales archaïques étaient un lieu d’émancipation plus avancé pour l’individu que les rapports sociaux existant sous le capitalisme. Deuxièmement, son analyse de la possible transformation progressive de l’« obshchina » n’était pas censée être élevée à un modèle plus général. C’était une analyse spécifique d’une production collective particulière à un moment historique précis. En d’autres termes, Marx a fait preuve d’une souplesse théorique et d’une absence de schématisme qui ont manqué à beaucoup de marxistes après lui. À la fin de sa vie, Marx a révélé une ouverture théorique toujours plus grande qui lui a permis d’envisager d’autres voies possibles vers le socialisme qu’il n’avait jamais prises au sérieux auparavant ou qu’il avait considérées comme inaccessibles. Malheureusement, les doutes de Marx ont été plus tard remplacés par la conviction de nombreux marxistes que le capitalisme était une étape incontournable du développement économique dans tous les pays et toutes les conditions historiques.

Quel fut, à cette époque, le fil conducteur de ses études ?

Il n’y a pas qu’un seul fil conducteur dans les dernières années de recherche de Marx. Certaines de ses études découlaient simplement de découvertes scientifiques récentes sur lesquelles il souhaitait rester à jour ou d’événements politiques qu’il jugeait significatifs. Par exemple, lorsque Joseph Cowen, député et président du Cooperative Congress – que Marx considérait comme « le meilleur des parlementaires anglais » –, a justifié l’invasion britannique de l’Égypte en 1882, Marx a exprimé sa totale désapprobation. Surtout, il a ironisé contre le gouvernement britannique : « Très joli ! En fait, il ne pourrait y avoir d’exemple plus flagrant d’hypocrisie chrétienne que la “conquête de l’Égypte” – conquête en pleine paix ! » Et lorsque Cowen exprima son admiration pour l’« exploit héroïque » du peuple britannique, Marx écrivit qu’il n’était qu’un exemple typique de « ces pauvres bourgeois britanniques » caractérisés par le « sens de la responsabilité » à l’égard de « l’intérêt domestique national ». D’autres sujets d’intérêt de cette période incluent le féminisme, l’Inde et l’histoire mondiale. Marx avait déjà appris auparavant dans sa vie que le niveau général d’émancipation dans une société dépendait du niveau d’émancipation des femmes, mais les études anthropologiques menées dans les années 1880 lui ont donné l’occasion d’analyser plus en profondeur l’oppression de genre. De plus, il a rempli un cahier intéressant intitulé Notes sur l’histoire indienne (664-1858) et il a travaillé intensivement sur ce qui est appelé les « extraits chronologiques », une chronologie annotée, année par année, de 550 pages. Ceux-ci comprenaient des exposés d’événements mondiaux, du Ier siècle avant J.-C. à la guerre de Trente Ans en 1648, résumant leurs causes et leurs traits saillants. Il est possible que Marx ait voulu tester si ses conceptions étaient bien fondées à la lumière des développements politiques, militaires, économiques et technologiques majeurs du passé.

Quel est l’intérêt aujourd’hui de la lecture du « vieux » Marx  ?

Des recherches récentes ont réfuté les diverses approches qui réduisaient la conception de Marx de la société communiste au développement des forces productives. En particulier, a été montrée l’importance qu’il attachait à la question écologique : à plusieurs reprises, Marx a dénoncé le fait que l’expansion du mode de production capitaliste accroît non seulement le vol du travail des travailleurs, mais aussi le pillage des ressources naturelles. Une autre question à laquelle Marx s’est intéressé de près était la migration. Il a montré que le mouvement forcé de main-d’œuvre généré par le capitalisme était une composante majeure de l’exploitation bourgeoise et que la clé pour lutter contre cela était la solidarité de classe entre les travailleurs, quelles que soient leurs origines ou toute distinction entre travail local et travail importé. De plus, Marx a entrepris des études approfondies sur les sociétés extra-européennes et s’est exprimé sans ambiguïté contre les ravages du colonialisme. Ces considérations ne sont que trop évidentes pour quiconque a lu Marx, malgré le scepticisme à la mode aujourd’hui dans certains milieux académiques. De plus, à la fin de sa vie, Marx a beaucoup écrit sur la liberté individuelle dans la sphère économique et politique, l’émancipation des sexes, la critique du nationalisme et les formes de propriété collective non contrôlées par l’État. En d’autres termes, il a approfondi de nombreuses questions qui acquièrent une importance cruciale pour l’agenda politique de notre époque. Le « vieux » Marx nous aide à mieux la comprendre encore et ce serait une grave erreur de le considérer comme un penseur dogmatique, économiciste et eurocentrique.

Comment prendre au sérieux la pensée de Marx sans en faire une « statue de commandeur » ou la stériliser ?

À bien des égards, Marx diffère du penseur que de nombreux partisans et opposants ont présenté au fil des ans – sans parler des statues de pierre que l’on trouvait sur les places publiques sous les régimes d’Europe de l’Est, qui le montraient pointant vers l’avenir avec une certitude impérieuse. En revanche, il serait trompeur d’affirmer dévotement qu’il a toujours eu raison et que ses écrits contiennent tous les outils critiques dont nous avons besoin pour comprendre le monde d’aujourd’hui. Marx s’est trompé sur le rôle révolutionnaire permanent de la classe ouvrière européenne. Il s’en est rendu compte dans les dernières années de sa vie, lorsqu’il affirma, amèrement, que les prolétaires anglais avaient préféré devenir les « contremaîtres de leurs propres esclavagistes ». Son analyse des classes sociales doit également être réajustée, et sa théorie de la crise, d’ailleurs inachevée, appartient au capitalisme de son temps. Marx n’a pas la réponse à tous les problèmes de notre temps, mais il en cerne les questions essentielles. Je pense que c’est sa plus grande contribution aujourd’hui. Marx aide à nous poser les bonnes questions, à identifier les principales contradictions. Ce qui, me semble-t-il, n’est pas une mince affaire.

Plus généralement, comment penser « avec » Marx pour relever les défis du monde contemporain ?

Partout en Europe, en Amérique du Nord et dans de nombreuses autres régions du monde, l’instabilité économique et politique est désormais une caractéristique persistante de la vie sociale contemporaine. La mondialisation, les crises financières, la montée des problèmes écologiques, la récente pandémie mondiale et une nouvelle guerre dramatique ne sont que quelques-uns des chocs et des tensions qui produisent les tensions et les contradictions de notre époque. Pour la première fois depuis la fin de la guerre froide, il existe un consensus mondial croissant sur la nécessité de repenser la logique d’organisation dominante de la société contemporaine et de développer de nouvelles solutions économiques et politiques. Contrairement à l’équation du communisme et de la dictature du prolétariat, chère à la propagande du « socialisme réellement existant », il est nécessaire de revenir sur les réflexions de Marx sur la société communiste. Il l’a un jour définie comme« une association d’individus libres ». Si le communisme se veut une forme supérieure de société, il doit promouvoir les conditions du « plein et libre épanouissement de chaque individu ». Dans le Capital, Marx a révélé le caractère mensonger de l’idéologie bourgeoise. Le capitalisme n’est pas une organisation de la société dans laquelle les êtres humains, protégés par des normes juridiques impartiales capables de garantir la justice et l’équité, jouissent d’une véritable liberté et vivent dans une démocratie accomplie. En réalité, ils sont dégradés en de simples objets dont la fonction première est de produire des marchandises et du profit pour les autres. Pour renverser cet état de fait, il ne suffit pas de modifier la répartition des biens de consommation. Ce qu’il faut, c’est un changement radical au niveau des actifs productifs de la société : « Les producteurs ne peuvent être libres que lorsqu’ils sont en possession des moyens de production. » Le modèle socialiste que Marx avait en tête ne laissait pas de place à un état de pauvreté générale mais visait la réalisation d’une plus grande richesse collective et d’une plus grande satisfaction des besoins. Le « vieux Maure » (2) nous est encore très utile aujourd’hui. Peut-être même plus qu’à son époque.

Entretien réalisé par Jérôme Skalski

[1] En latin, « instrument de gouvernement despotique ». (2) Par allusion au héros du Marchand deVenise, de Shakespeare, surnom familier de Karl Marx.

Categories
Interviews

Marx definiu o Estado como um poder de servidão social e uma força que impede a plena emancipação do indivíduo

A publicação em espanhol do livro de Marcello Musto, Karl Marx, 1881-1883. A última viagem do mouro (México, Siglo XXI, 2020) e sua recente tradução para o catalão (L’últim Marx. Uma biografia política, Tigre de Paper, 2021) reabriram o debate sobre o último período da vida e obra de Marx. A boa recepção deste livro em vários países – publicado em italiano em 2016, já traduzido em 15 idiomas – parece mostrar um interesse renovado por novas leituras da obra do revolucionário alemão. Entrevistamos Marcello Musto, autor de vários livros sobre a obra de Marx e professor de Sociologia na York University (Toronto).

 

Qual você acha que é a razão para esse retorno à obra de Marx no início do século XXI? E por que se concentrar agora no último período de sua vida?

Nos últimos anos de sua vida, Marx mergulhou em muitas questões que, embora muitas vezes subestimadas, ou mesmo ignoradas pelos estudiosos de sua obra, são de crucial importância para a agenda política de nosso tempo. Entre elas estão a ecologia, a liberdade individual na esfera econômica e política, a emancipação de gênero, a crítica ao nacionalismo e as formas de propriedade coletiva não controladas pelo Estado.

Além disso, Marx investigou minuciosamente as sociedades extra-europeias e se manifestou inequivocamente contra os estragos do colonialismo. É errado sugerir o contrário. Isso ficou evidente graças aos manuscritos inacabados de Marx, recentemente publicados pela edição histórico-crítica de suas obras completas – o Marx-Engels Gesamtusgabe (MEGA 2) –, apesar do ceticismo que ainda está na moda em certos setores acadêmicos. Assim, trinta anos após o fim da União Soviética, é possível ler um Marx muito diferente do teórico dogmático, economicista e eurocêntrico que foi criticado, durante tantos anos, por aqueles que não leram sua obra ou fizeram então apenas superficialmente.

Quase todas as biografias intelectuais de Marx publicadas até hoje deram peso excessivo ao exame de seus primeiros escritos. Por muito tempo, a dificuldade de examinar os estudos dos últimos anos de sua vida impediu o conhecimento das importantes conquistas que alcançou. Todos os biógrafos de Marx dedicaram pouquíssimas páginas à sua atividade após a dissolução da Associação Internacional dos Trabalhadores em 1872, e quase sempre usaram o título genérico de “ultima década” para resumir essa parte de sua existência, em vez de investigar no que ele realmente fez durante esse período. Meu livro visa ajudar a preencher essa lacuna.

 

Colocando o foco no “último Marx”, o que seus cadernos contribuem sobre as sociedades pré-capitalistas e seus estudos etnológicos?

Entre 1881 e 1882, Marx fez notável progresso teórico em relação à antropologia, modos de produção pré-capitalistas, sociedades não-ocidentais, revolução socialista e concepção materialista da história. Considerou que o estudo de novos conflitos políticos e novos temas e áreas geográficas era fundamental para sua crítica ao sistema capitalista. Isso permitiu que ele se abrisse para novas especificidades nacionais e considerasse a possibilidade de desenvolvimento do movimento comunista de maneiras diferentes do que havia pensado anteriormente.

Os chamados Cadernos Antropológicos de 1881 – que são uma coleção de resumos anotados do livro Ancient Society (1877) do antropólogo americano Lewis Morgan e outros textos de história e antropologia – representam uma das investigações mais significativas do período final de sua vida. Esse trabalho permitiu a Marx adquirir informações particulares sobre as características sociais e instituições do passado mais remoto, que ainda não estavam em seu poder quando publicou O capital em 1867. Marx não se preocupava com a antropologia por mera curiosidade intelectual, embora o fizesse com uma intenção primorosamente teórico-política. Ele queria reconstruir, com base em um conhecimento histórico correto, a sequência com que, no decorrer do tempo, os diferentes modos de produção se sucederam. Isso serviu também para dar fundamentos históricos mais sólidos à possível transformação do tipo comunista de sociedade.

Perseguindo esse objetivo, Marx dedicou-se ao estudo da pré-história, o desenvolvimento dos laços familiares, a condição da mulher, a origem das relações de propriedade, as práticas comunitárias existentes nas sociedades pré-capitalistas, a formação e a natureza do poder estatal e o papel do indivíduo na sociedade. Entre as considerações mais sugestivas estão suas notas sobre a acumulação de riquezas, onde indicou que “a propriedade privada de casas, terras e rebanhos está ligada à família monogâmica”. Como já havia sido argumentado no Manifesto do Partido Comunista (1848), isso representava o ponto de partida da história como “história da luta de classes”.

Marx também prestou grande atenção às considerações de Morgan sobre a emancipação das mulheres. O antropólogo americano havia afirmado que as sociedades antigas eram mais progressistas do que as contemporâneas em termos de tratamento e comportamento em relação às mulheres. Na Grécia Antiga, a mudança de descendência de linha feminina para masculina era prejudicial à posição e direitos das mulheres e Morgan avaliou esse modelo social de forma muito negativa. Para o autor de Ancient Society, os gregos ainda eram “bárbaros, no auge de sua civilização, no tratamento do sexo feminino. A inferioridade lhes foi incutida como princípio, a ponto de ser aceita como fato pelas próprias mulheres.
Pensando em contraste com os mitos do mundo clássico, nos Cadernos Antropológicos Marx acrescentou um comentário contundente: “A situação das deusas do Olimpo mostra reminiscências de uma posição anterior das mulheres. Mais livre e influente. A sedenta de poder Juno, a deusa da sabedoria que nasceu da cabeça de Zeus.”

 

Talvez o único tópico conhecido do “último Marx” seja o debate sobre a comuna rural russa. É uma amostra do pensamento dialético e anti teleológico de Marx? Quais foram suas principais fontes teóricas nesse caso?

A partir de 1870, depois de ter aprendido a ler russo, Marx começou a estudar seriamente as mudanças socioeconômicas que ocorreram na Rússia. Assim, ocorreu um encontro fundamental com a obra de Nikolai Chernyshevski – a principal figura do populismo (expressão que, no século XIX, tinha um sentido de esquerda e anticapitalista) naquele país. Ao estudar a obra de Chernyshevsky, Marx descobriu ideias originais sobre a possibilidade de que, em algumas partes do mundo, o desenvolvimento econômico tenha contornado o modelo capitalista de produção e as terríveis consequências sociais que ele teve para a classe trabalhadora da Europa Ocidental. Chernyshevski escreveu que qualquer fenômeno social não precisa necessariamente passar por todos os momentos lógicos da vida real de todas as sociedades. Portanto, as características positivas da comuna rural (Obshchina) tinham que ser preservadas, mas só poderiam garantir o bem-estar das massas camponesas se estivessem inseridas em um contexto produtivo diferente. A obschina só poderia contribuir para um estágio incipiente de emancipação social se se tornasse o embrião de uma organização social nova e radicalmente diferente. Sem as descobertas científicas e as aquisições tecnológicas associadas à ascensão do capitalismo, a obschina jamais se transformaria em um experimento verdadeiramente moderno de cooperativismo agrícola. Com base nisso, os populistas propõem dois objetivos para seu programa: impedir o avanço do capitalismo na Rússia e usar o potencial emancipatório das comunas rurais pré-existentes.

Embora isso seja desconhecido para a maioria dos estudiosos de Marx, o trabalho de Chernyshevsky foi muito útil para o autor de O capital. Quando, em 1881, Vera Zasulich lhe perguntou se a obschina estava destinada a desaparecer ou se havia se transformado em uma forma de produção socialista, Marx tinha uma visão muito crítica dos processos de transição das formas comunais do passado para o capitalismo. Por exemplo, referindo-se à Índia, ele afirmou que a única coisa que os britânicos conseguiram foi “arruinar a agricultura nativa e dobrar o número de fomes e sua gravidade” e Marx não considerava o capitalismo uma etapa obrigatória para a Rússia. Ele não achava que a obschina estivesse destinada a ter o mesmo destino que formas semelhantes na Europa Ocidental em séculos anteriores, onde a transição de uma sociedade baseada na propriedade comunal para uma sociedade baseada na propriedade privada havia sido mais ou menos uniforme. Ao mesmo tempo, Marx não alterou seu julgamento crítico sobre as comunas rurais russas e, em sua análise, a importância do desenvolvimento individual e da produção social, para a construção de uma sociedade socialista, permaneceu intacta. Para Marx, as comunas rurais arcaicas não eram um foco mais avançado de emancipação do indivíduo do que as relações sociais que existiam dentro do capitalismo.

 

Este debate tem sido interpretado de várias maneiras. Por exemplo, a partir de uma leitura “terceiro-mundista”, foi proposto um Marx que em seus últimos anos rompe consigo mesmo e muda seu sujeito revolucionário. Qual a sua opinião sobre essas leituras?

Nos rascunhos da carta a Vera Zasulich não há indícios de uma ruptura dramática de Marx com suas posições anteriores, como alguns estudiosos como Haruki Wada e Enrique Dussel pensaram detectar. Tampouco podemos compartilhar a perspectiva dos autores que sugeriram uma leitura de “terceiro mundo” do último Marx, segundo a qual os sujeitos revolucionários não são mais os trabalhadores das fábricas, mas as massas do campo e da periferia.

De acordo com seus princípios teóricos, Marx não sugeriu que a Rússia ou outros países onde o capitalismo ainda era subdesenvolvido tivessem que se tornar o foco principal de uma explosão revolucionária. Tampouco pensava que nações com capitalismo mais atrasado estivessem mais próximas da meta do socialismo do que aquelas caracterizadas por desenvolvimento produtivo mais avançado. Em sua opinião, rebeliões esporádicas ou lutas de resistência não devem ser confundidas com o estabelecimento de uma nova ordem socioeconômica baseada no socialismo. A possibilidade que ele havia considerado em um momento muito particular da história russa, quando surgiram as condições favoráveis ​​para uma transformação progressiva das comunas agrárias, não podia ser elevada ao status de modelo geral. Nem a Argélia dominada pelos franceses nem a Índia britânica, por exemplo, tinham as condições especiais que Chernyshevsky havia identificado, e a Rússia no início da década de 1880 não era páreo para o que poderia acontecer lá na Rússia dos tempos de Lenin. O elemento novo no pensamento de Marx era uma abertura teórica cada vez maior que lhe permitia contemplar outros caminhos possíveis para o socialismo que antes ele não havia considerado seriamente, ou considerado inatingível.

As considerações de Marx sobre o futuro da obschina estão no extremo oposto da equação do socialismo com as forças produtivas, concepção marcada por conotações nacionalistas e simpatias colonialistas presentes na Segunda Internacional e nos partidos social-democratas. Eles também diferem muito do chamado “método científico” de análise social predominante no marxismo-leninismo do século XX.

A ausência de qualquer tipo de esquematismo rígido e a capacidade de desenvolver uma teoria revolucionária dúctil – e nunca separada de seu contexto histórico – é útil não só para uma melhor compreensão do pensamento de Marx, mas também para recalibrar o compasso da ação política de Marx com as forças da esquerda transformadora contemporânea.

 

No final da vida, já bastante doente, Marx fez uma viagem à Argélia, pouco conhecida em sua biografia. O que o olhar de Marx contribui a partir daí?

Em uma tentativa extrema de curar sua doença pulmonar, em busca de um clima temperado, Marx chegou à África em fevereiro de 1882. Ele se estabeleceu por 72 dias em Argel e este foi o único período de sua vida que passou fora da Europa. Quase nenhum biógrafo de Marx prestou atenção especial a essa jornada.

As terríveis condições de saúde impediram Marx de compreender plenamente a realidade argelina. Nem mesmo, como desejava, lhe foi possível estudar as características da propriedade comum entre os árabes. Ele já havia se interessado por esse assunto no curso de seus estudos sobre propriedade agrária e sociedades pré-capitalistas, iniciados em 1879. Escreveu então que a individualização da propriedade da terra, realizada ao longo do domínio francês, não apenas proporcionou um enorme benefício econômico para os invasores, mas também promoveu o objetivo político de destruir os fundamentos da sociedade argelina.

Marx estava muito angustiado por ter que abandonar à força qualquer tipo de atividade intelectual laboriosa. No entanto, apesar de suas doenças, entre as observações mais interessantes que conseguiu resumir nas cartas escritas em Argel, destacam-se as contra o colonialismo europeu. Atacou furiosamente os violentos ultrajes e repetidas provocações dos franceses diante de cada ato de rebelião da população local, sublinhando que, em relação aos danos causados ​​pelas grandes potências na história das ocupações coloniais, os britânicos e os holandeses, eles tinham sido ainda piores.

 

Para concluir: nos últimos anos, Marx continuou a se envolver em polêmica com aqueles que pensam que é possível democratizar o estado capitalista. O que você acha?

No final de sua vida, Marx voltou a estudar a origem e as funções do Estado. Através dos estudos do antropólogo Morgan e criticando o historiador britânico Henry Maine, Marx dedicou-se à análise do papel desempenhado pelo Estado na fase de transição “da barbárie à civilização” e às relações entre o indivíduo e o Estado. As últimas anotações de Marx de propósito estavam em continuidade com suas elaborações mais significativas do passado. Em Sobre a Crítica da Filosofia Hegeliana do Direito Público, de 1843, Marx havia escrito que os franceses estavam certos ao afirmar que “o Estado político deve desaparecer na verdadeira democracia” e em A Guerra Civil na França, publicado em Em 1871, ele havia representado o poder estatal como a “força pública organizada para a escravização social” ou como a “máquina do despotismo de classe”.

Da mesma forma, nos Cadernos Antropológicos de 1881, Marx definiu o Estado como um poder de servidão social e uma força que impede a emancipação plena do indivíduo. Além disso, nesses estudos pouco conhecidos, ele insistia no caráter parasitário e transitório do Estado: “a existência, supostamente suprema e independente, do Estado é apenas uma aparência. O Estado, em todas as suas formas, é uma consequência da sociedade. Mesmo sua aparência não aparece até que a sociedade tenha atingido um certo estágio de desenvolvimento e desaparecerá novamente assim que a sociedade atingir um nível até então inatingido.

Essas reflexões parecem muito distantes do nosso tempo e da necessidade de intervenção do Estado para mitigar o domínio indiscutível do mercado. No entanto, nunca devemos esquecer que a sociedade socialista teorizada por Marx nada tem a ver com o estatismo dos chamados “socialismos reais” do século XX e que Marx sempre dirigiu uma dura crítica contra a esquerda que queria governar contente com fazendo meros paliativos às diretrizes econômicas e sociais do liberalismo. Por esta razão também Marx continua indispensável a todos aqueles que lutam para reconstruir uma alternativa emancipatória, e sua crítica política do comunismo de Estado e socialismos compatíveis com o liberalismo não é menos importante do que sua crítica econômica do modo de produção capitalista.

Categories
Interviews

Marx definió al Estado como un poder de servidumbre social y una fuerza que impide la plena emancipación del individuo

La publicación en castellano del libro de Marcello Musto, Karl Marx, 1881-1883. El último viaje del Moro (México, Siglo XXI, 2020) y su traducción reciente al catalán (L’últim Marx. Una biografia política, Tigre de Paper, 2021) han reabierto el debate sobre el último período de la vida y la obra de Marx. La buena recepción de este libro en varios países –publicado en italiano en 2016, ya ha sido traducido en 15 idiomas– parece mostrar un renovado interés por nuevas lecturas de la obra del revolucionario alemán. Entrevistamos a Marcello Musto, autor de numerosos libros sobre la obra de Marx y catedrático de Sociología en la Universidad de York (Toronto).

¿A qué crees que se debe este retorno a la obra de Marx a comienzos del siglo XXI? ¿Y por qué concentrarnos ahora en el último período de su vida?

En los últimos años de su vida, Marx profundizó muchas cuestiones que, aunque a menudo subestimadas, o incluso ignoradas por los estudiosos de su obra, adquieren una importancia crucial para la agenda política de nuestro tiempo. Entre ellas está la ecología, la libertad individual en la esfera económica y política, la emancipación de género, la crítica al nacionalismo y las formas de propiedad colectiva no controladas por el Estado.

Además, Marx investigó a fondo las sociedades extra-europeas y se expresó sin ambages contra los estragos del colonialismo. Es un error sugerir lo contrario. Esto se ha hecho evidente gracias a los manuscritos inacabados de Marx, recién publicados por la edición histórico-crítica de sus obras completas – la Marx-Engels Gesamtusgabe (MEGA2)–, a pesar del escepticismo que todavía está de moda en ciertos sectores académicos. Así, treinta años después del fin de la Unión Soviética, es posible leer a un Marx muy distinto del teórico dogmático, economicista y eurocéntrico que ha sido criticado, durante tantos años, por quienes no habían leído su obra o lo habían hecho solo superficialmente.

Casi todas las biografías intelectuales de Marx publicadas hasta hoy han dado un peso excesivo al examen de sus escritos de juventud. Durante mucho tiempo, la dificultad de examinar los estudios de los últimos años de su vida ha obstaculizado el conocimiento de los importantes logros que él alcanzó. Todos los biógrafos de Marx han dedicado muy pocas páginas a su actividad después de la disolución de la Asociación Internacional de Trabajadores, en 1872, y han utilizado casi siempre el título genérico de “la última década” para resumir esta parte de su existencia, en lugar de profundizar en lo que realmente hizo durante ese período. Mi libro pretende contribuir a llenar este vacío.

 

Poniendo el foco en “el último Marx”, ¿qué aportan sus cuadernos sobre las sociedades precapitalistas y sus estudios etnológicos?

Entre 1881 y 1882, Marx hizo notables progresos teóricos en relación con la antropología, los modos de producción precapitalistas, las sociedades no occidentales, la revolución socialista y la concepción materialista de la historia. Él consideraba que el estudio de nuevos conflictos políticos y de nuevos temas y zonas geográficas era fundamental para su crítica del sistema capitalista. Esto le permitió abrirse a nuevas especificidades nacionales y considerar la posibilidad del desarrollo del movimiento comunista en formas diferentes de las que había pensado anteriormente.

Los denominados Cuadernos antropológicos de 1881 –que son una colección de resúmenes comentados del libro La sociedad antigua (1877) del antropólogo estadounidense Lewis Morgan y de otros textos de historia y de antropología– representan una de las investigaciones más significativas del período final de su vida. Este trabajo permitió a Marx adquirir información particularizada sobre las características sociales y las instituciones del pasado más remoto, que no estaban aún en su posesión cuando había publicado El capital, en 1867. Marx no se ocupó de la antropología por mera curiosidad intelectual, aunque sí con una intención exquisitamente teórico-política. Quería reconstruir, sobre la base de un correcto conocimiento histórico, la secuencia con la cual, en el curso del tiempo, se habían sucedido los diferentes modos de producción. Ésta le servía también para dar fundamentos históricos más sólidos a la posible transformación de tipo comunista de la sociedad.

Persiguiendo este objetivo, Marx se dedicó al estudio de la prehistoria, del desarrollo de los vínculos familiares, de la condición de las mujeres, del origen de las relaciones de propiedad, de las prácticas comunitarias existentes en las sociedades precapitalistas, de la formación y la naturaleza del poder estatal y del rol del individuo en la sociedad. Entre las consideraciones más sugerentes están sus notas sobre la acumulación de riqueza, donde se indicaba que “la propiedad privada de casas, tierras y rebaños está vinculada con la familia monógama”. Como se había argumentado ya en El Manifiesto del partido comunista (1848), esto representaba el punto de partida de la historia como “historia de la lucha de clases”.

También Marx prestó gran atención a las consideraciones de Morgan sobre la emancipación de las mujeres. El antropólogo americano había afirmado que las sociedades antiguas fueron más progresistas que las contemporáneas en cuanto al trato y al comportamiento hacia las mujeres. En la Antigua Grecia, el cambio de la descendencia por línea femenina a la masculina fue perjudicial para la posición y los derechos de la mujer y Morgan evaluó muy negativamente este modelo social. Para el autor de La sociedad antigua, los griegos seguían siendo “bárbaros, en el apogeo de su civilización, en el tratamiento del sexo femenino. La inferioridad les era inculcada como un principio, hasta el punto de que llegó a ser aceptada como un hecho por las mujeres mismas”. Pensando en contraste con los mitos del mundo clásico, en los Cuadernos antropológicos Marx agregó un agudo comentario: “La situación de las diosas del Olimpo muestra reminiscencias de una posición anterior de las mujeres. Más libre e influyente. La ansiosa de poder Juno, la diosa de la sabiduría que nace de la cabeza de Zeus”.

 

Quizás el único tema que se conoce del “último Marx” es el debate sobre la comuna rural rusa. ¿Es una muestra del pensamiento dialéctico, anti teleológico de Marx? ¿Cuáles fueron sus principales fuentes teóricas en este caso?

A partir de 1870, después de haber aprendido a leer en ruso, Marx se puso a estudiar muy seriamente los cambios socioeconómicos que acontecieron en Rusia. Así se produjo un encuentro fundamental con la obra de Nikolái Chernishevski –la principal figura del populismo (expresión que, en el siglo XIX, tenía sentido izquierdista y anticapitalista) de aquel país. Al estudiar la obra de Chernishevski, Marx descubrió ideas originales acerca de la posibilidad de que, en algunas partes del mundo, el desarrollo económico saltara el modelo productivo capitalista y las terribles consecuencias sociales que había tenido para la clase trabajadora de Europa occidental. Chernishevski había escrito que un fenómeno social cualquiera no tiene que atravesar necesariamente todos los momentos lógicos en la vida real de todas las sociedades. Por lo tanto, las características positivas de la comuna rural (obschina) debían ser preservadas, pero solo podrían asegurar el bienestar de las masas campesinas si se insertaban en un contexto productivo diferente. La obschina solo podría contribuir a una etapa incipiente de la emancipación social si se transformaba en el embrión de una organización social nueva y radicalmente distinta. Sin los descubrimientos científicos y las adquisiciones tecnológicas asociadas al ascenso del capitalismo, la obschina nunca se transformaría en un experimento de cooperativismo agrícola verdaderamente moderno. Sobre esta base, los populistas plantearon dos objetivos para su programa: impedir el avance del capitalismo en Rusia y utilizar el potencial emancipatorio de las comunas rurales preexistentes.

Aunque esto es desconocido por la mayoría de los estudiosos de Marx, la obra de Chernishevski fue muy útil para el autor de El capital. Cuando, en 1881, Vera Zasulich le preguntó si la obschina estaba destinada a desaparecer o había podido ser transformada en una forma de producción socialista, Marx tenía una visión muy crítica sobre los procesos de transición de las formas comunales del pasado hacia el capitalismo. Por ejemplo, al referirse a India, él afirmó que lo único que los británicos lograron fue “arruinar la agricultura nativa y duplicar la cantidad de hambrunas y su gravedad” y Marx no consideraba al capitalismo como una etapa obligatoria para Rusia. Él no pensaba que la obschina estaba predestinada a seguir el mismo destino que otras formas similares de Europa occidental en siglos anteriores, donde la transición de una sociedad fundada en la propiedad comunal a una sociedad fundada en la propiedad privada había sido más o menos uniforme. Al mismo tiempo, Marx no había alterado su juicio crítico de las comunas rurales rusas y, en su análisis, la importancia del desarrollo individual y de la producción social, al fin de construir una sociedad socialista, permaneció intacta. Para Marx las comunas rurales arcaicas no eran un foco de emancipación más avanzado para el individuo que las relaciones sociales que existían dentro del capitalismo.

 

Este debate se ha interpretado de variadas formas. Por ejemplo, desde una lectura “tercermundista” se ha propuesto un Marx que en sus últimos años rompe consigo mismo y cambia de sujeto revolucionario. ¿Cuál es su opinión sobre estas lecturas?

En los borradores de la carta a Vera Zasulich no existen indicios de un quiebre dramático de Marx con sus posturas anteriores, como han creído detectar algunos estudiosos como Haruki Wada y Enrique Dussel. Tampoco se puede compartir la mirada de los autores que han sugerido una lectura “tercermundista” del Marx tardío, según la cual los sujetos revolucionarios ya no son los obreros fabriles sino las masas del campo y la periferia.

En concordancia con sus principios teóricos, Marx no sugirió que Rusia u otros países donde el capitalismo todavía estaba infradesarrollado tuviesen que transformarse en el foco primordial de un estallido revolucionario. Ni tampoco pensaba que las naciones con un capitalismo más atrasado estuviesen más cerca del objetivo del socialismo que aquellos caracterizados por un desarrollo productivo más avanzado. En su opinión, no se debían confundir las rebeliones o luchas por la resistencia esporádicas con el establecimiento de un nuevo orden socioeconómico basado en el socialismo. La posibilidad que él había considerado en un momento muy particular de la historia de Rusia, cuando se dieron condiciones favorables para una transformación progresiva de las comunas agrarias, no podía elevarse al estatus de modelo general. Ni en la Argelia dominada por los franceses, ni en la India británica, por ejemplo, se observaban las condiciones especiales que Chernishevski había identificado, y la Rusia de principios de la década de 1880 no podía compararse con lo que pudiese llegar a ocurrir allí en tiempos de Lenin. El nuevo elemento en el pensamiento de Marx consistió en una apertura teórica, cada vez mayor, que le permitió contemplar otros caminos posibles al socialismo que anteriormente no había considerado seriamente o que había considerado inalcanzables.

Las consideraciones de Marx sobre el futuro de la obschina se encuentran en las antípodas de la equiparación del socialismo con las fuerzas productivas, una concepción marcada por tintes nacionalistas y simpatías colonialistas que se hizo presente en la Segunda Internacional y los partidos socialdemócratas. También difieren en gran medida del supuesto “método científico” de análisis social preponderante en el marxismo-leninismo del siglo XX.

La ausencia de cualquier tipo de rígido esquematismo y la capacidad de desarrollar una teoría revolucionaria dúctil –y nunca separada de su contexto histórico– es útil no sólo para una mejor comprensión del pensamiento de Marx, sino también para recalibrar la brújula de la acción política de las fuerzas de la izquierda transformadora contemporánea.

 

Al final de su vida, ya bastante enfermo, Marx hizo un viaje a Argelia, poco conocido en su biografía. ¿Qué aporta la mirada de Marx desde allí?

En un intento extremo por curar su enfermedad pulmonar, en busca de un clima templado, Marx llegó a África en febrero de 1882. Se estableció por 72 días en Argel y este fue el único período de su vida que pasó fuera de Europa.Lamentablemente, casi ningún biógrafo de Marx ha prestado particular atención a este viaje.

Las terribles condiciones de salud impidieron a Marx comprender a fondo la realidad argelina. Ni siquiera, como deseaba, le fue posible estudiar las características de la propiedad común entre los árabes. Él ya se había interesado por este tema en el curso de sus estudios sobre la propiedad agraria y las sociedades precapitalistas, que había iniciado en 1879. Entonces escribió que la individualización de la propiedad de la tierra, realizada a lo largo del dominio francés, había procurado no sólo un enorme beneficio económico a los invasores, sino también había favorecido el objetivo político de destruir las bases de la sociedad argelina.

Marx estaba muy afligido por haber tenido que abandonar, de manera forzosa, cualquier tipo de actividad intelectual laboriosa. Sin embargo, a pesar de sus dolencias, entre las observaciones más interesantes que logró resumir en las cartas redactadas en Argel destacan aquellas contra el colonialismo europeo. Él atacó furibundamente los violentos atropellos y las repetidas provocaciones de los franceses frente a cada acto de rebelión de la población local, subrayando que, en relación con los daños producidos por las grandes potencias en la historia de las ocupaciones coloniales, los británicos y los holandeses habían sido aún peores.

 

Para terminar: en los últimos años, Marx sigue abocado a la polémica con aquellos que piensan que es posible democratizar el Estado capitalista. ¿Qué piensas?

Al final de su vida, Marx volvió a estudiar el origen y las funciones del Estado. A través de los estudios del antropólogo Morgan y criticando al historiador británico Henry Maine, Marx se dedicó al análisis del papel desarrollado por el Estado en la fase de transición “de la barbarie a la civilización” y a las relaciones entre individuo y Estado. Las últimas anotaciones de Marx a propósito fueron en continuidad con sus elaboraciones más significativas del pasado. En De la crítica de la filosofía hegeliana del derecho público, de 1843, Marx había escrito que los franceses estaban en lo correcto al afirmar que “el Estado político tiene que desaparecer en la verdadera democracia” y en La guerra civil en Francia, publicada en 1871, él había representado el poder estatal como la “fuerza pública organizada para la esclavización social” o como la “máquina del despotismo de clase”.

De manera similar, en los Cuadernos antropológicos de 1881, Marx definió al Estado como un poder de servidumbre social y una fuerza que impide la plena emancipación del individuo. Además, en estos estudios muy poco conocidos, él insistió sobre el carácter parasitario y transitorio del Estado: “la existencia, supuestamente suprema e independiente, del Estado no es más que una apariencia. El Estado, en todas sus formas, es una excrecencia de la sociedad. Incluso su apariencia no se presenta hasta que la sociedad ha alcanzado un cierto grado de desarrollo y desaparecerá de nuevo en cuanto la sociedad llegue a un nivel hasta ahora inalcanzado”.

Estas reflexiones parecen muy alejadas de nuestro tiempo y de la necesidad de la intervención del Estado para mitigar el dominio indiscutible del mercado. Sin embargo, nunca hay que olvidar que la sociedad socialista teorizada por Marx no tiene nada que ver con el estatismo de los llamados “socialismos reales” del siglo XX y que Marx siempre dirigió una crítica aspérrima contra la izquierda que quisiera gobernar contentándose con hacer meros paliativos a las directrices económicas y sociales del liberalismo. También por esta razón, Marx sigue siendo indispensable para todos los que luchan por reconstruir una alternativa emancipadora y su crítica política del comunismo de Estado y de los socialismos compatibles con el liberalismo no es menos importante que su crítica económica del modo de producción capitalista.

 

Categories
Interviews

Marx’s Late Writings

[Marx’s late thought is the subject of Marcello Musto’s recently published The Last Years of Karl Marx. There, Musto masterfully weaves together rich biographical detail and a sophisticated engagement with Marx’s mature, oftentimes self-questioning writing.
Jacobin contributing editor Nicolas Allen spoke with Musto about the complexities of studying Marx’s final years of life, and about why some of Marx’s late doubts and misgivings are in fact more useful for people today than some of his more confident early assertions. Excerpts:]

Nicolas Allen: The “late Marx” that you write about, roughly covering the final three years of his life in the 1880s, is often treated as an afterthought for Marxists and Marx scholars. Apart from the fact that Marx didn’t publish any major works in his final years, why do you think the period has received considerably less attention?

Marcello Musto: All the intellectual biographies of Marx published to this day have paid very little attention to the last decade of his life, usually devoting no more than a few pages to his activity after the winding up of the International Working Men’s Association in 1872. Not by chance, these scholars nearly always use the generic title “the last decade” for these (very short) parts of their books. Two of Marx’s best-known writings—the Economic and Philosophic Manuscripts of 1844 and The German Ideology (1845-46), both very far from being completed—were published in 1932 and started to circulate only in the second half of the 1940s. As World War II gave way to a sense of profound anguish resulting from the barbarities of Nazism, in a climate where philosophies like existentialism gained popularity, the theme of the condition of the individual in society acquired great prominence and created perfect conditions for a growing interest in Marx’s philosophical ideas, such as alienation and species-being. The biographies of Marx published in this period, just like most of the scholarly volumes that came out from academia, reflected this zeitgeist and gave undue weight to his youthful writings. Many of the books that claimed to introduce the readers to Marx’s thought as a whole, in the 1960s and in the 1970s, were mostly focused on the period 1843-48, when Marx, at the time of the publication of the Manifesto of the Communist Party (1848), was only thirty years old.

There is a growing body of research that suggests Marx’s final years might be a gold mine filled with new insights into his thought.

One can say that the myth of the “Young Marx”—fed also by Louis Althusser and by those who argued that Marx’s youth could not be considered part of Marxism—has been one of the main misunderstandings in the history of Marx studies. Marx did not publish any works that he would consider “major” in the first half of the 1840s. For example, one must read Marx’s addresses and resolutions for the International Working Men’s Association if one wants to understand his political thought, not the journal articles of 1844 that appeared in the German-French Yearbook. And even if one analyses his incomplete manu-scripts, the Grundrisse (1857-58) or the Theories of Surplus-Value (1862-63), these were much more significant for him than the critique of neo-Hegelianism in Germany, “abandoned to the gnawing criticism of the mice” in 1846. The trend of overemphasising his early writings has not changed much since the fall of the Berlin Wall.

 

NA : One of the central chapters of The Last Years of Karl Marx deals with Marx’s relationship with Russia. As you show, Marx engaged in a very intense dialogue with different parts of the Russian left, specifically around their reception of the first volume of Capital. What were the main points of those debates?

MM : For many years, Marx had identified Russia as one of the main obstacles to working-class emanci-pation. He emphasised several times that its sluggish economic development and its despotic political regime helped to make the tsarist empire the advance post of counterrevolution. But in his final years, he began to look rather differently at Russia. He recognised some possible conditions for a major social transformation after the abolition of serfdom in 1861. Russia seemed to Marx more likely to produce a revolution than Britain, where capitalism had created the proportionately largest number of factory workers in the world, but where the labour movement, enjoying better living conditions partly based on colonial exploitation, had grown weaker and undergone the negative influence of trade union reformism.

The dialogues engaged by Marx with Russian revolutionaries were both intellectual and political. In the first half of the 1870s, he acquired familiarity with the principal critical literature on Russian society and devoted special attention to the work of the socialist philosopher Nikolai Chernyshevsky (1828-1889). He believed that a given social phenomenon that had reached a high level of development in the most advanced nations could spread very swiftly among other peoples and rise from a lower level straight to a higher one, passing over the intermediate moments. This gave Marx much food for thought in reconsidering his materialistic conception of history. For a long time, he had been aware that the schema of linear progression through the Asiatic, ancient, feudal, and modern bourgeois modes of production, which he had drawn in the preface to A Contribution to the Critique of Political Economy (1859), was completely inadequate for an understanding of the movement of history, and that it was indeed advisable to steer clear of any philosophy of history. He could no longer conceive the succession of modes of production in the course of history as a fixed sequence of predefined stages.

Marx also took the opportunity to discuss with militants of various revolutionary tendencies in Russia. He highly regarded the down-to-earth character of the political activity of Russian populism—which at the time was a left-wing, anti-capitalist movement—particularly because it did not resort to senseless ultra-revolutionary flourishes or to counterproductive generalisations. Marx assessed the relevance of the socialist organisations existing in Russia by their pragmatic character, not by declaration of loyalty to his own theories. In fact, he observed that it was often those who claimed to be “Marxists” who were the most doctrinaire. His exposure to the theories and the political activity of Russian Populists—as with the Paris Communards a decade earlier—helped him to be more flexible in analysing the irruption of revolutionary events and the subjective forces that shaped them. It brought him closer to a true internationalism on a global scale.


NA : Marx’s correspondence with Russian socialist Vera Zasulich is the subject of a lot of interest today. There, Marx suggested that the Russian rural commune could potentially appropriate the latest advances of capitalist society—technology, particularly—without having to undergo the social upheavals that were so destructive for the Western European peasantry. Can you explain in a little more detail the thinking that informed Marx’s conclusions?

MM : By a fortuitous coincidence, Zasulich’s letter reached Marx just as his interest in archaic forms of community, already deepened in 1879 through the study of the work of the sociologist Maksim Kovalevsky, was leading him to pay closer attention to the most recent discoveries made by anthropologists of his time. Theory and practice led him to the same place. Drawing on ideas suggested by the anthropologist Morgan, he wrote that capitalism could be replaced by a higher form of the archaic collective production.

This ambiguous statement requires at least two clarifications. First, thanks to what he had learned from Chernyshevsky, Marx argued that Russia could not slavishly repeat all the historical stages of England and other West European countries. In principle, the socialist transformation of the obshchina could happen without a necessary passage through capitalism. But this does not mean that Marx changed his critical judgement of the rural commune in Russia, or that he believed that countries where capitalism was still underdeveloped were closer to revolution than others with a more advanced productive development. He did not suddenly become convinced that the archaic rural communes were a more advanced locus of emancipation for the individual than the social relations existing under capitalism.

At the end of his life, Marx revealed an ever-greater theoretical openness, which enabled him to consider other possible roads to socialism that he had never before taken seriously.

Second, his analysis of the possible progressive transformation of the obshchina was not meant to be elevated into a more general model. It was a specific analysis of a particular collective production at a precise historical moment. In other words, Marx revealed the theoretical flexibility and lack of schematism that many Marxists after him failed to demonstrate. At the end of his life, Marx revealed an ever-greater theoretical openness, which enabled him to consider other possible roads to socialism that he had never before taken seriously or had previously regarded as unattainable.

Marx’s doubting was replaced by a conviction that capitalism was an inescapable stage for economic development in every country and historical condition. The new interest that reemerges today for the considerations that Marx never sent to Zasulich, and for other similar ideas expressed more clearly in his final years, lies in a conception of postcapitalist society that is poles apart from the equation of socialism with the productive forces—a conception involving nationalist overtones and sympathy with colonialism, which asserted itself within the Second International and social democratic parties. Marx’s ideas also differ profoundly from the supposedly “scientific method” of social analysis preponderant in the Soviet Union and its satellites.


NA : So much of Marx’s late thought is contained in letters and notebooks. Should one accord these writings the same status as his more accomplished writings? When you argue that Marx’s writing is “essentially incomplete,” do you have something like this in mind?

MM : Capital remained unfinished because of the grinding poverty in which Marx lived for two decades and because of his constant ill health connected to daily worries. Needless to say, the task he had set himself—to understand the capitalist mode of production in its ideal average and to describe its general tendencies of development—was extraordinarily difficult to achieve. But Capital was not the only project that remained incomplete. Marx’s merciless self-criticism increased the difficulties of more than one of his undertakings, and the large amount of time that he spent on many projects he wanted to publish was due to the extreme rigor to which he subjected all his thinking.

The large amount of time Marx spent on many projects he wanted to publish was due to the extreme rigour to which he subjected all his thinking.

When Marx was young, he was known among his university friends for his meticulousness. There are stories that depict him as somebody who refused to write a sentence if he was unable to prove it in ten different ways. This is why the most prolific young scholar in the Hegelian Left still published less than many of the others. This does not mean that his incomplete texts can be given the same weight of those that were published. Some of Marx’s published texts should not be regarded as his final word on the issues at hand. For example, the Manifesto of the Communist Party was considered by Engels and Marx as a historical document from their youth and not as the definitive text in which their main political conceptions were stated. Or it must be kept in mind that political propaganda writings and scientific writings are often not combinable.

[About the author: Marcello Musto is the author of Another Marx: Early Manuscripts to the International (2018) and The Last Years of Karl Marx: An Intellectual Biography (2020). Among his edited books is The Marx Revival: Key Concepts and New Interpretations (2020).

About the Interviewer: Nicolas Allen is a Jacobin contributing editor and the managing editor at Jacobin America Latina.]

Categories
Interviews

Các tác phẩm cuối đời của Marx – Một cuộc phỏng vấn với Marcello Musto

Vào ngày sinh nhật của ông (05/05) , chúng ta hãy kỷ niệm ông già Karl Marx.

Những năm cuối đời của Karl Marx thường bị coi là thời kỳ sa sút về trí tuệ và thể chất. Nhưng ý tưởng của ông vẫn sôi nổi cho đến cuối đời, khi ông giải quyết các câu hỏi chính trị vẫn còn phù hợp với chúng ta ngày nay.

Công việc của Marx trong những năm cuối đời của ông, từ 1881 đến 1883, là một trong những lĩnh vực kém phát triển nhất trong các nghiên cứu về Marx. Sự lãng quên này một phần là do những năm cuối đời của Marx bị bệnh tật khiến ông không thể duy trì hoạt động viết lách thường xuyên của mình – hầu như không có tác phẩm nào được xuất bản trong giai đoạn này.

Vắng mặt những cột mốc đánh dấu công việc trước đó của Marx, từ những tác phẩm triết học ban đầu của ông cho đến những nghiên cứu sau này về kinh tế chính trị, những người viết tiểu sử của Marx từ lâu đã coi những năm cuối cùng của ông là một chương nhỏ được đánh dấu bởi sức khỏe giảm sút và năng lực trí tuệ giảm sút.

Tuy nhiên, ngày càng có nhiều nghiên cứu cho thấy đây không phải là toàn bộ câu chuyện và những năm cuối đời của Marx thực sự có thể là một mỏ vàng chứa đầy những hiểu biết mới về tư tưởng của ông. Chủ yếu được chứa trong các bức thư, sổ ghi chép và các “thứ ngoài lề” khác, các tác phẩm cuối đời của Marx miêu tả một người đàn ông, khác xa với những câu chuyện về sự suy tàn, tiếp tục vật lộn với những ý tưởng của riêng mình về chủ nghĩa tư bản như một phương thức sản xuất toàn cầu. Như được gợi ý bởi nghiên cứu muộn màng của ông về cái gọi là “xã hội nguyên thủy”, công xã nông dân Nga thế kỷ 19, và “câu hỏi quốc gia” ở các thuộc địa châu Âu, các bài viết của Marx từ thời kỳ này thực sự bộc lộ tâm trí xoay chuyển những hàm ý trong thế giới thực và sự phức tạp trong tư tưởng của ông, đặc biệt là khi họ liên quan đến sự bành trướng của chủ nghĩa tư bản ra ngoài biên giới châu Âu.

Tư tưởng quá cố của Marx là chủ đề của cuốn sách Những năm cuối cùng của Karl Marx được xuất bản gần đây của Marcello Musto. Ở đó, Musto kết hợp nhuần nhuyễn các chi tiết tiểu sử phong phú và sự tương tác tinh vi với lối viết tự vấn, thường là chín chắn của Marx.

Biên tập viên đóng góp của Jacobin, Nicolas Allen đã nói chuyện với Musto về sự phức tạp của việc nghiên cứu những năm cuối đời của Marx, và về lý do tại sao một số nghi ngờ và ý nghĩa muộn màng của Marx thực tế hữu ích hơn cho chúng ta ngày nay so với một số khẳng định ban đầu tự tin hơn của ông.

NA : “Marx quá cố” mà bạn viết về, đại khái bao gồm ba năm cuối cùng của cuộc đời ông vào những năm 1880, thường được coi là một suy nghĩ để lại sau cùng cho những người theo chủ nghĩa Marx và các học giả nghiên cứu về Marx. Ngoài thực tế là Marx đã không xuất bản bất kỳ tác phẩm lớn nào trong những năm cuối cùng của mình, tại sao bạn nghĩ rằng thời kỳ này ít được chú ý hơn đáng kể?

MM: Tất cả các tiểu sử trí thức của Marx được xuất bản cho đến ngày nay đều rất ít chú ý đến thập kỷ cuối cùng của cuộc đời ông, thường dành không quá vài trang cho hoạt động của ông sau khi Hiệp hội Nam giới Lao động Quốc tế kết thúc năm 1872. Không phải ngẫu nhiên, những học giả này gần như luôn sử dụng tiêu đề chung chung là “thập kỷ trước” cho những phần (rất ngắn) này trong sách của họ. Mặc dù mối quan tâm hạn chế này là điều dễ hiểu đối với các học giả như Franz Mehring (1846–1919), Karl Vorländer (1860–1928), và David Riazanov (1870–1938), người đã viết tiểu sử về Marx giữa hai cuộc chiến tranh thế giới và chỉ có thể tập trung vào một số lượng bản thảo chưa được xuất bản hạn chế, còn đối với những người đến sau thời đại hỗn loạn đó thì vấn đề phức tạp hơn.

Hai trong số những tác phẩm nổi tiếng nhất của Marx – Bản thảo Kinh tế và Triết học năm 1844 và Tư tưởng Đức (1845–46), cả hai đều còn rất lâu mới được hoàn thành – đã được xuất bản vào năm 1932 và chỉ bắt đầu được lưu hành vào nửa sau của những năm 1940. Khi Chiến tranh thế giới thứ hai nhường chỗ cho cảm giác đau khổ sâu sắc do sự man rợ của chủ nghĩa Quốc xã, trong một môi trường mà các triết lý như chủ nghĩa hiện sinh trở nên phổ biến, chủ đề về tình trạng của cá nhân trong xã hội trở nên nổi bật và tạo điều kiện hoàn hảo cho mối quan tâm ngày càng tăng đó và không màn đến Marx. Trong các tư tưởng triết học của Marx, chẳng hạn như sự tha hóa và sự tồn tại giống loài. Các tiểu sử của Marx được xuất bản trong thời kỳ này, cũng giống như hầu hết các tập sách học thuật xuất bản từ giới hàn lâm, phản ánh chủ nghĩa nhiệt thành này và có sức nặng không đáng có đối với các tác phẩm thời trẻ của ông. Nhiều cuốn sách tuyên bố giới thiệu cho độc giả toàn bộ tư tưởng của Marx, trong những năm 1960 và những năm 1970, chủ yếu tập trung vào giai đoạn 1843–48, khi Marx, tại thời điểm xuất bản Tuyên ngôn Đảng Cộng Sản (1848), mới ba mươi tuổi.

Trong bối cảnh này, không chỉ thập kỷ cuối cùng của cuộc đời Marx được coi là một suy nghĩ sau, mà bản thân Tư bản cũng bị xếp xuống vị trí thứ yếu. Nhà xã hội học tự do Raymond Aron đã mô tả một cách hoàn hảo thái độ này trong cuốn sách D’une Sainte Famille à l’autre: Essais sur les marxismes Imaginaires (1969), nơi ông chế nhạo những người theo chủ nghĩa Marx ở Paris, những người đã lướt qua Tư bản, kiệt tác của ông và thành quả của rất nhiều công trình nhiều năm, được xuất bản năm 1867, và vẫn bị thu hút bởi sự mù mờ và không hoàn chỉnh của các Bản thảo Kinh tế và Triết học năm 1844.

Chúng ta có thể nói rằng huyền thoại về “Marx thời trẻ” – cũng được Louis Althusser và những người cho rằng tuổi trẻ của Marx không thể được coi là một phần của chủ nghĩa Marx – đã là một trong những hiểu lầm chính trong lịch sử nghiên cứu về Marx. Marx đã không xuất bản bất kỳ tác phẩm nào mà ông cho là “lớn” trong nửa đầu những năm 1840. Ví dụ, người ta phải đọc các bài diễn văn và nghị quyết của Marx cho Hiệp hội những người lao động quốc tế nếu chúng ta muốn hiểu tư tưởng chính trị của ông ấy, chứ không phải các bài báo năm 1844 xuất hiện trong Niên giám Đức-Pháp. Và ngay cả khi chúng ta phân tích các bản thảo chưa hoàn chỉnh của ông, Grundrisse (1857–58) hay Các lý thuyết về giá trị thặng dư (1862–63), đối với ông, những bản thảo này còn có ý nghĩa hơn nhiều so với việc phê bình chủ nghĩa tân Hegel ở Đức, vào năm 1846. Xu hướng nhấn mạnh quá mức vào các tác phẩm thời kỳ đầu của ông không thay đổi nhiều kể từ khi Bức tường Berlin sụp đổ. Các tiểu sử gần đây hơn – mặc dù đã xuất bản các bản thảo mới trong Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA), ấn bản lịch sử-phê phán các tác phẩm hoàn chỉnh của Marx và Friedrich Engels (1820–1895) – coi thường giai đoạn này giống như trước đây.

Một lý do khác cho sự lãng quên này là tính phức tạp cao của hầu hết các nghiên cứu do Marx tiến hành trong giai đoạn cuối cùng của cuộc đời ông. Viết về sinh viên trẻ của Cánh tả Hegel dễ dàng hơn nhiều so với việc cố gắng vượt qua mớ phức tạp của các bản thảo đa ngôn ngữ và sở thích trí tuệ của những năm đầu thập niên 1880, và điều này có thể đã cản trở sự hiểu biết chặt chẽ hơn về những thành tựu quan trọng mà Marx đạt được. Suy nghĩ sai lầm rằng ông đã từ bỏ ý định tiếp tục công việc của mình và coi mười năm cuối đời là “cơn hấp hối chậm chạp”, quá nhiều nhà viết tiểu sử và học giả về Marx đã không tìm hiểu sâu hơn những gì ông thực sự đã làm trong thời kỳ đó.

Trong bộ phim gần đây Miss Marx, có một cảnh ngay sau đám tang của Marx cho thấy Friedrich Engels và Eleanor, con gái út của Marx, đang sàng lọc các giấy tờ và bản thảo trong nghiên cứu của Marx. Engels kiểm tra một bài báo và đưa ra nhận xét về mối quan tâm muộn màng của Marx đối với phương trình vi phân và toán học. Những năm cuối cùng của Karl Marx dường như tạo ấn tượng rằng, trong những năm cuối cùng của ông, phạm vi mối quan tâm của Marx đặc biệt rộng lớn. Có sợi dây hướng dẫn nào kết hợp mối bận tâm này với các chủ đề đa dạng như nhân học, toán học, lịch sử cổ đại và giới tính không?

Không lâu trước khi qua đời, Marx yêu cầu con gái Eleanor nhắc Engels “làm gì đó” với những bản thảo chưa hoàn thành của ông. Như đã biết, trong mười hai năm sống sót sau Marx, Engels đã đảm nhận nhiệm vụ to lớn là gửi in các tập II và III của Tư bản mà người bạn của ông đã làm việc liên tục từ giữa những năm 1860 đến 1881 nhưng không hoàn thành. Các văn bản khác do chính Engels viết sau khi Marx qua đời năm 1883 đã gián tiếp thực hiện di nguyện của ông và có liên quan chặt chẽ đến các cuộc điều tra mà ông đã thực hiện trong những năm cuối đời. Ví dụ, Nguồn gốc của Gia đình, Sở hữu Tư nhân và Nhà nước (1884) được tác giả của nó gọi là “việc thực hiện một yêu cầu” và được truyền cảm hứng từ nghiên cứu của Marx về nhân học, đặc biệt bởi những đoạn văn mà ông đã sao chép vào năm 1881, từ Hiệp hội Cổ đại của Lewis Henry Morgan (1877) và bằng các nhận xét, ông đã thêm vào phần tóm tắt của cuốn sách này.

Một lý do khác cho sự lãng quên này là tính phức tạp cao của hầu hết các nghiên cứu do Marx tiến hành trong giai đoạn cuối cùng của cuộc đời ông.

Không chỉ có một chủ đề được đưa ra trong những năm nghiên cứu cuối cùng của Marx. Một số nghiên cứu của ông chỉ đơn giản nảy sinh từ những khám phá khoa học gần đây mà ông mong muốn được cập nhật, hoặc từ những sự kiện chính trị mà ông cho là quan trọng. Trước đây Marx đã biết rằng mức độ giải phóng chung trong một xã hội phụ thuộc vào mức độ giải phóng của phụ nữ, nhưng các nghiên cứu nhân học được thực hiện vào những năm 1880 đã cho ông cơ hội để phân tích sâu hơn về sự áp bức giới. Marx dành ít thời gian hơn cho các vấn đề sinh thái so với hai thập kỷ trước, nhưng mặt khác, ông lại một lần nữa đắm mình vào các chủ đề lịch sử. Giữa mùa thu năm 1879 và mùa hè năm 1880, ông điền vào một cuốn sổ có tựa đề Ghi chú về lịch sử Ấn Độ (664–1858), và giữa mùa thu năm 1881 và mùa đông năm 1882, ông đã làm việc chăm chú vào cái gọi là Trích yếu thời gian, một dòng thời gian được chú thích theo từng năm của 550 trang được viết bằng chữ viết tay thậm chí còn nhỏ hơn bình thường. Chúng bao gồm tóm tắt các sự kiện trên thế giới, từ thế kỷ thứ nhất trước Công nguyên đến Chiến tranh Ba mươi năm vào năm 1648, tóm tắt nguyên nhân và các đặc điểm nổi bật của chúng.

Có thể Marx muốn kiểm tra xem các quan niệm của ông có được xác lập đúng đắn hay không trước những phát triển chính trị, quân sự, kinh tế và công nghệ lớn trong quá khứ. Trong mọi trường hợp, người ta phải nhớ rằng, khi Marx tiến hành công việc này, ông ấy đã nhận thức rõ rằng tình trạng sức khỏe yếu ớt của mình đã ngăn cản ông ấy thực hiện một nỗ lực cuối cùng để hoàn thành Tập II của Tư bản. Hy vọng của ômh ấy là thực hiện tất cả những chỉnh sửa cần thiết để chuẩn bị một ấn bản thứ ba được sửa đổi bằng tiếng Đức của Tập I, nhưng cuối cùng, ông ấy thậm chí không còn đủ sức để làm điều đó.

Tuy nhiên, tôi sẽ không nói rằng nghiên cứu mà ông thực hiện trong những năm cuối của mình rộng hơn bình thường. Có lẽ bề rộng của các cuộc điều tra của ông rõ ràng hơn trong thời kỳ này bởi vì chúng không được tiến hành song song với việc viết bất kỳ cuốn sách hoặc chuẩn bị bản thảo quan trọng nào. Nhưng những đoạn trích dài hàng nghìn trang được Marx viết bằng tám thứ tiếng, từ khi còn là sinh viên đại học, từ các tác phẩm triết học, nghệ thuật, lịch sử, tôn giáo, chính trị, luật, văn học, lịch sử, kinh tế chính trị, quan hệ quốc tế, công nghệ, toán học , sinh lý học, địa chất học, khoáng vật học, nông học, nhân học, hóa học và vật lý học, minh chứng cho sự khao khát vĩnh viễn của ông ấy đối với kiến ​​thức trong rất nhiều lĩnh vực khác nhau. Điều có thể gây ngạc nhiên là Marx không thể từ bỏ thói quen này ngay cả khi thể lực của ông suy yếu đáng kể. Sự tò mò về trí tuệ, cùng với tinh thần tự phê phán của ông , đã chiến thắng cách quản lý công việc tập trung và “sáng suốt” hơn.

Nhưng những ý tưởng về “những gì đáng lẽ Marx phải làm” thường là kết quả của ước muốn xoắn xuýt của những người muốn ông trở thành một cá nhân không làm gì khác ngoài việc viết Tư Bản – thậm chí không để ông tự bảo vệ mình khỏi những tranh cãi chính trị mà ông đã từng thêu dệt. Ngay cả khi ông từng tự định nghĩa mình là “một cỗ máy, bị kết án là ngấu nghiến sách và sau đó ném chúng, dưới hình dạng đã thay đổi, vào hố sâu của lịch sử,” Marx vẫn là một con người. Chẳng hạn, niềm yêu thích của ông đối với toán học và phép tính vi phân, bắt đầu như một sự kích thích trí tuệ khi ông tìm kiếm một phương pháp phân tích xã hội, nhưng đã trở thành một không gian lố bịch, một nơi ẩn náu vào những thời điểm khó khăn cá nhân lớn, “một nghề để duy trì sự tĩnh lặng của tâm trí , ”Như ông ấy thường nói với Engels.

Trong phạm vi đã có những nghiên cứu về các tác phẩm quá cố của Marx, họ có xu hướng tập trung vào nghiên cứu của ông về các xã hội ngoài Châu Âu. Bằng cách nhận ra rằng có những con đường dẫn đến sự phát triển bên cạnh “mô hình phương Tây”, liệu có công bằng khi nói, như một số người khẳng định, rằng đây là Marx đã lật lại một chiếc lá mới, tức là một Marx “phi Trung tâm”? Hay chính xác hơn khi nói rằng đây là sự thừa nhận của Marx rằng công trình của ông không bao giờ có ý định được áp dụng mà không chú ý đến thực tế cụ thể của các xã hội lịch sử khác nhau?

Chìa khóa đầu tiên và ưu việt để hiểu được nhiều mối quan tâm khác nhau về địa lý trong nghiên cứu của Marx, trong suốt thập kỷ cuối cùng của cuộc đời ông, nằm ở bản kế hoạch của ông nhằm cung cấp các nghiên cứu phong phú hơn về động lực của phương thức sản xuất tư bản chủ nghĩa trên phạm vi toàn cầu. Nước Anh từng là lĩnh vực quan sát chính của Tư Bản, Tập I; sau khi xuất bản, ông muốn mở rộng các cuộc điều tra kinh tế xã hội cho hai tập Tư bản vẫn còn được viết. Chính vì lý do này mà ông quyết định học tiếng Nga vào năm 1870 và sau đó liên tục yêu cầu sách và số liệu thống kê về Nga và Mỹ. Ông tin rằng việc phân tích những chuyển đổi kinh tế của các quốc gia này sẽ rất hữu ích để hiểu được những hình thức có thể có mà chủ nghĩa tư bản có thể phát triển trong các giai đoạn và bối cảnh khác nhau. Yếu tố quan trọng này bị đánh giá thấp trong các tài liệu thứ cấp về chủ đề thời thượng ngày nay là “Marx và chủ nghĩa Châu Âu”.

Một câu hỏi quan trọng khác đối với nghiên cứu của Marx về các xã hội ngoài châu Âu là liệu chủ nghĩa tư bản có phải là điều kiện tiên quyết cần thiết cho sự ra đời của xã hội cộng sản hay không và nó phải phát triển ở cấp độ nào trên phạm vi quốc tế. Quan niệm đa tuyến rõ ràng hơn mà Marx đã giả định trong những năm cuối đời khiến ông quan tâm nhiều hơn đến những đặc thù lịch sử và sự không đồng đều của sự phát triển kinh tế và chính trị ở các quốc gia và bối cảnh xã hội khác nhau. Marx trở nên rất nghi ngờ về sự chuyển giao các phạm trù diễn giải giữa các bối cảnh lịch sử và địa lý hoàn toàn khác nhau, và như ông đã viết, ông cũng nhận ra rằng “các sự kiện có sự giống nhau nổi bật, diễn ra trong các bối cảnh lịch sử khác nhau, dẫn đến các kết quả hoàn toàn khác biệt”. Cách tiếp cận này chắc chắn đã làm tăng thêm những khó khăn mà ông phải đối mặt trong quá trình hoàn thành khối lượng Tư Bản chưa hoàn thành vốn đã gập ghềnh của ông và góp phần vào việc chậm chấp nhận rằng công việc lớn của ông sẽ vẫn chưa hoàn thành. Nhưng nó chắc chắn đã mở ra những hy vọng cách mạng mới.

Trái ngược với những gì một số tác giả tin tưởng một cách ngây thơ, Marx không đột nhiên phát hiện ra rằng ông đã theo chủ nghĩa Châu Âu và dành sự quan tâm của mình cho các môn học mới vì ông cảm thấy cần phải điều chỉnh lại quan điểm chính trị của mình. Ông luôn là “công dân của thế giới” như ông thường gọi mình, và đã không ngừng cố gắng phân tích những thay đổi về kinh tế và xã hội trong tác động toàn cầu của chúng. Như người ta đã lập luận, giống như bất kỳ nhà tư tưởng nào khác ở cùng cấp độ của mình, Marx nhận thức được sự vượt trội của Châu Âu hiện đại so với các lục địa khác trên thế giới, về sản xuất công nghiệp và tổ chức xã hội, nhưng ông không bao giờ coi thực tế ngẫu nhiên này là cần thiết hoặc là yếu tố vĩnh cữu. Và, tất nhiên, ông luôn là một kẻ thù rực lửa của chủ nghĩa thực dân. Những cân nhắc này đều quá rõ ràng đối với bất kỳ ai đã đọc Marx.

NA: Một trong những chương trọng tâm của Những năm cuối cùng của Karl Marx đề cập đến mối quan hệ của Marx với Nga. Như bạn cho thấy, Marx đã tham gia vào một cuộc đối thoại rất căng thẳng với các bộ phận khác nhau của cánh tả Nga, đặc biệt là xung quanh việc họ tiếp nhận tập đầu tiên của Tư bản. Điểm chính của những cuộc tranh luận đó là gì?

 

MM: Trong nhiều năm, Marx đã xác định Nga là một trong những trở ngại chính cho quá trình giải phóng giai cấp công nhân. Ông nhấn mạnh nhiều lần rằng sự phát triển kinh tế chậm chạp và chế độ chính trị chuyên chế của nó đã giúp biến đế chế Nga Hoàng trở thành hậu phương trước của phản cách mạng. Nhưng trong những năm cuối đời, ông bắt đầu có cái nhìn khác về nước Nga. Ông nhận ra một số điều kiện có thể cho một sự chuyển đổi xã hội lớn sau khi chế độ nông nô bị bãi bỏ vào năm 1861. Đối với Marx, Nga dường như có nhiều khả năng tạo ra một cuộc cách mạng hơn Anh, nơi mà chủ nghĩa tư bản đã tạo ra số lượng công nhân nhà máy lớn nhất trên thế giới, nhưng lại là nơi lao động phong trào, được hưởng các điều kiện sống tốt hơn, một phần dựa trên sự khai thác thuộc địa, đã trở nên yếu hơn và chịu ảnh hưởng tiêu cực của chủ nghĩa cải cách công đoàn.

Các cuộc đối thoại của Marx với các nhà cách mạng Nga đều mang tính trí tuệ và chính trị. Trong nửa đầu những năm 1870, ông đã làm quen với văn học phê phán chủ yếu về xã hội Nga và dành sự quan tâm đặc biệt cho tác phẩm của nhà triết học xã hội chủ nghĩa Nikolai Chernyshevsky (1828–1889). Ông tin rằng một hiện tượng xã hội nhất định đã đạt đến trình độ phát triển cao ở các quốc gia tiên tiến nhất có thể lan truyền rất nhanh chóng giữa các dân tộc khác và đi lên từ cấp độ thấp hơn thẳng lên cấp độ cao hơn, vượt qua các thời điểm trung gian. Điều này đã mang lại cho Marx nhiều thức ăn cho tư tưởng khi xem xét lại quan niệm duy vật của ông về lịch sử. Từ lâu, ông đã nhận thức được rằng lược đồ diễn tiến tuyến tính của các phương thức sản xuất tư sản Á Đông, cổ đại, phong kiến ​​và hiện đại, mà ông đã rút ra trong lời nói đầu cho Góp phần phê phán kinh tế chính trị (1859), hoàn toàn không đủ cho sự hiểu biết về sự vận động của lịch sử, và rằng thực sự nên tránh xa bất kỳ triết lý nào của lịch sử. Ông không còn có thể quan niệm sự kế thừa của các phương thức sản xuất trong quá trình lịch sử như một chuỗi cố định của các giai đoạn được xác định trước.

Marx cũng nhân cơ hội thảo luận với các đồng chí thuộc các khuynh hướng cách mạng khác nhau ở Nga. Ông đánh giá cao đặc điểm cơ bản của hoạt động chính trị của chủ nghĩa dân túy Nga – lúc đó là phong trào cánh tả, chống tư bản – đặc biệt là vì nó không dùng đến sự phát triển mạnh mẽ của siêu cách mạng vô nghĩa hay những sự khái quát phản tác dụng. Marx đánh giá mức độ phù hợp của các tổ chức xã hội chủ nghĩa tồn tại ở Nga bằng tính cách thực dụng của họ, chứ không phải bằng tuyên bố trung thành với các lý thuyết của chính ông. Trên thực tế, ông nhận thấy rằng những người tự xưng là “Những người theo chủ nghĩa Marx” thường là những người thuyết phục nhiều nhất. Việc tiếp xúc với các lý thuyết và hoạt động chính trị của những người theo chủ nghĩa Dân túy Nga – cũng như với các Cộng đồng Paris một thập kỷ trước đó – đã giúp ông linh hoạt hơn trong việc phân tích sự gián đoạn của các sự kiện cách mạng và các lực lượng chủ quan đã định hình chúng. Nó đã đưa ông đến gần hơn với một chủ nghĩa quốc tế thực sự trên phạm vi toàn cầu.

Chủ đề trọng tâm của các cuộc đối thoại và trao đổi mà Marx đã có với nhiều nhân vật của cánh tả Nga là vấn đề rất phức tạp của sự phát triển của chủ nghĩa tư bản, có ý nghĩa chính trị và lý luận cốt yếu. Khó khăn của cuộc thảo luận này cũng được chứng minh bằng sự lựa chọn cuối cùng của Marx là không gửi một bức thư sâu sắc, trong đó ông đã phê phán một số cách hiểu sai về Tư bản cho tạp chí Otechestvennye Zapiski, hoặc để trả lời “câu hỏi về sự sống và cái chết” của Vera Zasulich về tương lai của xã nông thôn (obshchina) chỉ với một văn bản ngắn gọn, thận trọng và không dài hơn mà ông đã say mê viết đi viết lại qua ba bản thảo chuẩn bị.

NA: Thư từ của Marx với nhà xã hội chủ nghĩa Nga Vera Zasulich là chủ đề được rất nhiều người quan tâm ngày nay. Ở đó, Marx gợi ý rằng công xã nông thôn Nga có thể có khả năng tiếp nhận những tiến bộ mới nhất của xã hội tư bản – đặc biệt là công nghệ – mà không cần phải trải qua những biến động xã hội có sức tàn phá khủng khiếp đối với tầng lớp nông dân Tây Âu. Bạn có thể giải thích chi tiết hơn một chút về tư duy đã kết luận của Marx không?

MM: Bởi một sự tình cờ ngẫu nhiên, bức thư của Zasulich đến được với Marx cũng giống như sự quan tâm của ông đối với các hình thức cộng đồng cổ xưa, đã được đào sâu vào năm 1879 thông qua nghiên cứu công trình của nhà xã hội học Maksim Kovalevsky, khiến ông chú ý hơn đến những khám phá gần đây nhất của các nhà nhân học trong giai đoạn của ông ấy. Lý thuyết và thực hành đã đưa ông đến cùng một nơi. Dựa trên những ý tưởng do nhà nhân học Morgan đề xuất, ông viết rằng chủ nghĩa tư bản có thể được thay thế bằng một hình thức sản xuất tập thể cổ xưa cao hơn.

Tuyên bố không rõ ràng này cần ít nhất hai lần làm rõ.

Đầu tiên, nhờ những gì học được từ Chernyshevsky, Marx cho rằng Nga không thể lặp lại một cách phiến diện tất cả các giai đoạn lịch sử của Anh và các nước Tây Âu khác. Về nguyên tắc, quá trình chuyển đổi xã hội chủ nghĩa theo chủ nghĩa tư bản có thể xảy ra nếu không có sự thông qua chủ nghĩa tư bản cần thiết. Nhưng điều này không có nghĩa là Marx đã thay đổi nhận định phê phán của mình về công xã nông thôn ở Nga, hay ông tin rằng những nước mà chủ nghĩa tư bản vẫn còn kém phát triển gần với cách mạng hơn những nước có nền sản xuất phát triển tiên tiến hơn. Ông không đột nhiên tin rằng các công xã nông thôn cổ xưa là một địa điểm giải phóng cho cá nhân tiên tiến hơn các quan hệ xã hội tồn tại dưới chế độ tư bản.

Vào cuối cuộc đời của mình, Marx đã bộc lộ một sự cởi mở hơn bao giờ hết về mặt lý thuyết, giúp ông có thể xem xét những con đường khả thi khác để đi đến chủ nghĩa xã hội mà trước đây ông chưa bao giờ thực hiện một cách nghiêm túc.

Thứ hai, phân tích của ông về sự biến đổi tiến bộ có thể có của obshchina không có nghĩa là được nâng lên thành một mô hình tổng quát hơn. Đó là một phân tích cụ thể về một tập thể sản xuất cụ thể vào một thời điểm lịch sử chính xác. Nói cách khác, Marx đã bộc lộ tính linh hoạt của lý thuyết và sự thiếu khoa học mà nhiều nhà Marxist sau ông đã không chứng minh được. Vào cuối đời, Marx đã bộc lộ sự cởi mở hơn bao giờ hết về mặt lý thuyết, điều này giúp ông có thể xem xét những con đường khả thi khác dẫn đến chủ nghĩa xã hội mà trước đây ông chưa bao giờ coi trọng hoặc trước đây coi là không thể đạt được.

Sự nghi ngờ của Marx được thay thế bằng sự tin chắc rằng chủ nghĩa tư bản là một giai đoạn không thể tránh khỏi đối với sự phát triển kinh tế ở mọi quốc gia và điều kiện lịch sử. Mối quan tâm mới xuất hiện ngày nay đối với những cân nhắc mà Marx chưa bao giờ gửi đến Zasulich, và đối với những ý tưởng tương tự khác được thể hiện rõ ràng hơn trong những năm cuối đời của ông, nằm ở một quan niệm về xã hội hậu tư bản chủ nghĩa khác biệt với phương trình của chủ nghĩa xã hội với lực lượng sản xuất – một quan niệm liên quan đến âm hưởng chủ nghĩa dân tộc và sự đồng cảm với chủ nghĩa thực dân, vốn đã tự khẳng định mình trong Quốc tế thứ hai và các đảng dân chủ xã hội. Các ý tưởng của Marx cũng khác rất nhiều so với “phương pháp khoa học” được cho là “phương pháp khoa học” của cơ sở phân tích xã hội ở Liên Xô và các nước ảnh hưởng Liên Xô.

Mặc dù những cuộc đấu tranh về sức khỏe của Marx đã được biết đến nhiều, nhưng bạn vẫn thấy đau lòng khi đọc chương cuối cùng của Những năm cuối cùng của Karl Marx, nơi bạn ghi lại tình trạng xấu dần đi của ông ấy. Tiểu sử trí thức của Marx đã chỉ ra một cách đúng đắn rằng sự đánh giá đầy đủ về Marx cần phải kết nối cuộc đời và hoạt động chính trị của ông với cơ thể tư tưởng của ông; nhưng còn giai đoạn sau này, khi Marx phần lớn không hoạt động do bệnh tật thì sao? Là một người viết tiểu sử trí thức, bạn tiếp cận thời kỳ đó như thế nào?

MM: Một trong những học giả giỏi nhất về Marx từ trước đến nay, Maximilien Rubel (1905–1996), tác giả của cuốn sách Karl Marx: essai de biographie Artificialuelle (1957), đã lập luận rằng, để có thể viết về Marx, người ta phải có một chút kinh nghiệm của một triết gia, một nhà sử học, một nhà kinh tế học, và một nhà xã hội học đồng thời. Tôi muốn nói thêm rằng, bằng cách viết tiểu sử của Marx, người ta cũng học được rất nhiều điều về y học. Trong suốt cuộc đời trưởng thành của mình, Marx đã giải quyết một số vấn đề về sức khỏe. Dài nhất trong số đó là một căn bệnh nhiễm trùng da khó chịu đã đi cùng ông trong suốt quá trình viết Tư Bản và biến chứng thành các ổ áp xe và nhọt nghiêm trọng, suy nhược trên các bộ phận khác nhau của cơ thể. Chính vì lý do đó, khi Marx hoàn thành cuốn sách Magnum opus [Kiệt tác] của mình, ông ấy đã viết: “Tôi hy vọng giai cấp tư sản sẽ nhớ đến những lời ăn cắp vặt của tôi cho đến khi họ chết!”

Hai năm cuối đời ông đặc biệt khó khăn. Marx rất đau buồn vì mất vợ và con gái lớn, và ông bị viêm phế quản mãn tính thường phát triển thành viêm màng phổi nặng. Ông ấy đã vật lộn vô ích để tìm ra chỗ có thời tiết có thể cung cấp điều kiện tốt nhất để ông ấy khỏe lại, và ông ấy đã đi du lịch, tất cả một mình, ở Anh, Pháp và thậm chí cả Algeria, nơi ông ấy phải trải qua một thời gian dài điều trị phức tạp. Khía cạnh thú vị nhất của phần này trong tiểu sử của Marx là sự khôn ngoan, luôn đi kèm với sự tự mỉa mai, mà ông đã thể hiện để đối phó với sự yếu ớt của cơ thể mình. Những bức thư mà ông viết cho các con gái của mình và cho Engels, khi ông cảm thấy rằng nó đã gần đi đến cuối con đường, càng cho thấy rõ khía cạnh thân thiết nhất của ông. Chúng tiết lộ tầm quan trọng của cái mà ông gọi là “thế giới vi mô”, bắt đầu từ niềm đam mê sống còn mà ông dành cho các cháu của mình. Chúng bao gồm những cân nhắc của một người đàn ông đã trải qua một thời gian tồn tại lâu dài và mãnh liệt và đã đi đến đánh giá tất cả các khía cạnh của nó.

Người viết tiểu sử phải kể lại những đau khổ của lĩnh vực riêng tư, đặc biệt là khi chúng có liên quan để hiểu rõ hơn những khó khăn trong quá trình viết một cuốn sách, hoặc lý do tại sao bản thảo vẫn chưa hoàn thành. Nhưng họ cũng phải biết điểm dừng, và phải tránh nhìn một cách vô kỷ luật vào những việc riêng tư.

NA: Vì vậy, phần lớn tư tưởng muộn màng của Marx được chứa đựng trong các bức thư và sổ tay. Liệu chúng ta có nên xếp những bài viết này giống như những bài viết hoàn thiện hơn của ông ấy không? Khi bạn tranh luận rằng văn bản của Marx “về cơ bản là chưa hoàn thiện”, bạn có nghĩ đến điều này không?

MM: Tư bản vẫn chưa hoàn thành vì cuộc sống nghèo khó mà Marx đã sống trong hai thập kỷ và vì sức khỏe liên tục của ông liên quan đến những lo lắng hàng ngày. Không cần phải nói, nhiệm vụ mà ông đã tự đặt ra – hiểu rõ phương thức sản xuất tư bản chủ nghĩa ở mức trung bình lý tưởng và mô tả các khuynh hướng phát triển chung của nó – thật khó đạt được. Nhưng Tư Bản không phải là dự án duy nhất vẫn chưa hoàn thành. Sự tự phê phán không thương tiếc của Marx đã làm tăng thêm khó khăn cho nhiều công việc của ông, và lượng lớn thời gian mà ông dành cho nhiều dự án mà ông muốn xuất bản là do sự nghiêm khắc đến tột độ mà ông phải chịu đựng trong tất cả những suy nghĩ của mình.

Khoảng thời gian lớn mà Marx dành cho nhiều dự án mà ông muốn xuất bản là do ông phải chịu mọi suy nghĩ rất khắt khe.

Khi còn trẻ, Marx nổi tiếng với những người bạn đại học vì sự tỉ mỉ của mình. Có những câu chuyện mô tả ông như một người nào đó đã từ chối viết một câu nếu ông không thể chứng minh điều đó bằng mười cách khác nhau. Đây là lý do tại sao học giả trẻ tuổi sung mãn nhất trong Cánh tả Hegel vẫn xuất bản ít hơn nhiều học giả khác. Niềm tin của Marx rằng thông tin của ông không đủ và các phán đoán của ông chưa chín chắn, đã ngăn cản ông xuất bản các bài viết còn ở dạng phác thảo hoặc rời rạc. Nhưng đây cũng là lý do tại sao ghi chú của ông ấy cực kỳ hữu ích và nên được coi là một phần không thể thiếu trong oeuvre [tác phẩm] của ông ấy. Nhiều lao động không ngừng của ông đã mang lại những hệ quả lý thuyết phi thường cho tương lai.

Điều này không có nghĩa là những văn bản chưa hoàn chỉnh của ông ấy có thể có cùng trọng lượng với những văn bản đã được xuất bản. Tôi sẽ phân biệt năm loại tác phẩm: các tác phẩm đã xuất bản, các bản thảo chuẩn bị của chúng, các bài báo, thư từ và sổ ghi chép các đoạn trích. Nhưng sự khác biệt cũng phải được thực hiện trong các loại này. Một số văn bản đã xuất bản của Marx không nên được coi là lời cuối cùng của ông về các vấn đề hiện tại. Ví dụ, Tuyên ngôn của Đảng Cộng sản được Engels và Marx coi như một văn kiện lịch sử từ thời trẻ của họ chứ không phải là văn bản xác thực trong đó các quan niệm chính trị chính của họ được nêu ra. Hoặc cần phải nhớ rằng các bài viết tuyên truyền chính trị và các bài viết khoa học thường không kết hợp với nhau.

Thật không may, những sai sót kiểu này rất thường xuyên xảy ra trong các tài liệu thứ cấp về Marx. Đó là chưa kể đến sự vắng mặt của chiều thời gian trong nhiều công trình tái tạo lại tư tưởng của ông. Các văn bản từ những năm 1840 không thể được trích dẫn một cách bừa bãi cùng với những văn bản từ những năm 1860 và 1870, vì chúng không có trọng lượng như nhau về kiến ​​thức khoa học và kinh nghiệm chính trị. Một số bản thảo do Marx chỉ viết cho chính ông, trong khi những bản thảo khác là tài liệu chuẩn bị thực tế để xuất bản sách. Một số đã được Marx sửa đổi và thường xuyên cập nhật, trong khi những cuốn khác bị ông bỏ rơi mà không có khả năng cập nhật chúng (trong danh mục này có Tập III của Tư Bản). Một số bài báo có nội dung cân nhắc có thể được coi là sự hoàn thành các tác phẩm của Marx. Tuy nhiên, có những bài đã được viết nhanh chóng để huy động tiền để trả tiền thuê nhà. Một số bức thư bao gồm quan điểm xác thực của Marx về các vấn đề được thảo luận. Những bài báo nhanh chỉ chứa một phiên bản nhẹ nhàng, bởi vì chúng được gửi đến những người bên ngoài vòng kết nối của Marx, những người mà đôi khi cần phải thể hiện bản thân bằng ngoại giao.

Vì tất cả những lý do này, rõ ràng là một kiến ​​thức tốt về cuộc đời của Marx là không thể thiếu để hiểu đúng những ý tưởng của ông. Cuối cùng, có hơn hai trăm cuốn sổ ghi chép tóm tắt (và đôi khi là bình luận) của tất cả những cuốn sách quan trọng nhất mà Marx đã đọc trong suốt một thời gian dài từ năm 1838 đến năm 1882. Chúng rất cần thiết cho sự hiểu biết về nguồn gốc lý thuyết của ông và của những yếu tố đó ông ấy đã không thể phát triển như ông ấy mong muốn.

Những ý tưởng được Marx hình thành trong những năm cuối đời của ông chủ yếu được thu thập trong những cuốn sổ ghi chép này. Chúng chắc chắn rất khó đọc, nhưng chúng cho chúng ta tiếp cận với một kho tàng vô cùng quý giá: không chỉ nghiên cứu mà Marx đã hoàn thành trước khi qua đời, mà còn cả những câu hỏi mà ông đã tự hỏi. Một số nghi ngờ của ông có thể hữu ích hơn cho chúng ta ngày nay hơn là một số điều chắc chắn của ông.

Marcello Musto là tác giả của Another Marx: Early Manuscript to the International (2018) và The Last Years of Karl Marx: Biography (2020). Trong số các cuốn sách đã được biên tập của ông có Sự phục hưng của Marx: Các khái niệm chính và cách diễn giải mới (2020).

 

Người dịch: Sally Mju

Categories
Interviews

Il vecchio Karl Marx

Il lavoro dei suoi ultimi anni di vita, tra il 1881 e il 1883, è uno dei settori meno sviluppati all’interno degli studi su Karl Marx. Questa negligenza è in parte dovuta al fatto che le infermità di Marx in quel periodo gli hanno impedito di scrivere in modo regolare, non ci sono praticamente opere pubblicate risalenti a quella fase.

In mancanza delle pietre miliari che hanno caratterizzato il primo lavoro di Marx, dai suoi primi scritti filosofici ai successivi studi di economia politica, i biografi hanno a lungo considerato quegli ultimi anni come un capitolo minore segnato dal declino della salute e dalla crollo delle capacità intellettuali.

Tuttavia, c’è un numero crescente di ricerche che suggerisce che questa storia non è esaustiva e che gli ultimi anni di Marx potrebbero effettivamente essere una miniera d’oro piena di nuove intuizioni sul suo pensiero. In gran parte contenuti in lettere, quaderni e altri marginalia, gli ultimi scritti di Marx ritraggono un uomo che, lontano da quello che si considerava un declino, ha continuato a lottare con le proprie idee a proposito del capitalismo come modo di produzione globale. Come suggerito dalle sue ultime ricerche sulle cosiddette «società primitive», sulla comune agraria russa del diciannovesimo secolo e sulla «questione nazionale» nelle colonie europee, gli scritti di Marx di quel periodo rivelano in realtà una mente che si interroga sulle implicazioni nel mondo reale e sulla complessità del suo stesso pensiero, in particolare sull’espansione del capitalismo oltre i confini europei.

Il pensiero dell’ultimo Marx è l’oggetto del libro di Marcello Musto L’ultimo Marx. Qui, Musto intreccia magistralmente ricchi dettagli biografici e l’impegno sofisticato con la scrittura matura, spesso auto-interrogativa di Marx.

Il redattore di Jacobin Nicolas Allen ha parlato con Musto della complessità dello studio degli ultimi anni di vita di Marx e del motivo per cui alcuni degli ultimi dubbi e perplessità di Marx ci tornano più utili di alcune delle sue prime affermazioni più sicure.


L’ultimo Marx di cui scrivi, coprendo approssimativamente gli ultimi tre anni della sua vita negli anni Ottanta dell’Ottocento, è spesso trattato come un ripensamento per i marxisti e gli studiosi di Marx. A parte il fatto che Marx non ha pubblicato grandi opere nei suoi ultimi anni, perché pensi che il periodo abbia ricevuto molta meno attenzione?

Tutte le biografie intellettuali di Marx pubblicate fino a oggi hanno dedicato pochissima attenzione all’ultimo decennio della sua vita, dedicando di solito non più di poche pagine alla sua attività dopo lo scioglimento dell’Associazione internazionale dei lavoratori nel 1872. Non a caso, questi studiosi usano quasi sempre il titolo generico «L’ultimo decennio» per queste parti (molto brevi) dei loro libri. Mentre questo interesse limitato è comprensibile per studiosi come Franz Mehring (1846-1919), Karl Vorländer (1860-1928) e David Riazanov (1870-1938), che scrissero biografie di Marx tra le due guerre mondiali e poterono concentrarsi solo su un numero limitato di manoscritti inediti, per chi è venuto dopo quell’epoca turbolenta la questione è più complessa.

Due degli scritti più noti di Marx – i Manoscritti economico-filosofici del 1844 e L’ideologia tedesca (1845-1846), entrambi molto lontani dall’essere completati – furono pubblicati nel 1932 e iniziarono a circolare solo nella seconda metà degli anni Quaranta. Mentre la Seconda guerra mondiale lasciava il posto a un senso di profonda angoscia derivante dalle barbarie del nazismo, in un clima in cui si affermavano filosofie come l’esistenzialismo, il tema della condizione dell’individuo nella società acquisì grande risalto e creò le condizioni perfette per un crescente interesse per le idee filosofiche di Marx, come l’alienazione e l’essere umano. Le biografie di Marx pubblicate in questo periodo, proprio come la maggior parte dei volumi accademici usciti dal mondo accademico, riflettevano questo spirito del tempo e davano un peso eccessivo ai suoi scritti giovanili. Molti dei libri che pretendevano di introdurre i lettori al pensiero di Marx nel suo insieme, negli anni Sessanta e Settanta, erano per lo più incentrati sul periodo 1843-48, quando Marx, al momento della pubblicazione del Manifesto del Partito comunista (1848), aveva solo trent’anni.

In questo contesto, non solo l’ultimo decennio della vita di Marx è stato trattato come un ripensamento, ma lo stesso Capitale è stato relegato in una posizione secondaria. Il sociologo liberale Raymond Aron descrisse perfettamente questo atteggiamento nel libro Marxismi immaginari: da una sacra famiglia all’altra (1969), dove si beffava dei marxisti parigini che passavano frettolosamente al Capitale, suo capolavoro e frutto di molti anni di lavoro, pubblicato nel 1867, e rimase affascinato dall’oscurità e dall’incompletezza dei Manoscritti economico-filosofici del 1844.

Possiamo dire che il mito del «Giovane Marx» – alimentato anche da Louis Althusser e da chi sosteneva che la giovinezza di Marx non poteva essere considerata parte del marxismo – è stato uno dei principali equivoci nella storia degli studi su Marx. Marx non pubblicò opere che avrebbe considerato «maggiori» nella prima metà degli anni Quaranta. Ad esempio, se vogliamo capire il suo pensiero politico, si devono leggere i discorsi e le risoluzioni di Marx per l’Associazione internazionale dei lavoratori, non gli articoli di giornale del 1844 apparsi nell’Annuario franco-tedesco. E anche se analizziamo i suoi manoscritti incompleti, i Grundrisse (1857-58) o le Teorie del plusvalore (1862-1863), questi erano per lui molto più significativi della critica al neo-hegelismo in Germania, «abbandonato al rosicchiare le critiche ai topi» nel 1846. La tendenza a dare eccessiva enfasi ai suoi primi scritti non è cambiata molto dalla caduta del muro di Berlino. Le biografie più recenti — nonostante la pubblicazione di nuovi manoscritti nel Marx-Engels-Gesamtausgabe (Mega), l’edizione storico-critica delle opere complete di Marx e Friedrich Engels (1820-1895) — si affacciano proprio su questo periodo.

Un altro motivo di questa negligenza è l’elevata complessità della maggior parte degli studi condotti da Marx nella fase finale della sua vita. Scrivere del giovane studente della sinistra hegeliana è molto più facile che cercare di superare l’intricato groviglio di manoscritti multilingue e interessi intellettuali dei primi anni Ottanta dell’Ottocento, e questo potrebbe aver ostacolato una comprensione più rigorosa delle importanti conquiste raggiunte da Marx. Pensando erroneamente di aver rinunciato all’idea di continuare il suo lavoro e di rappresentare gli ultimi dieci anni della sua vita come «una lenta agonia», troppi biografi e studiosi di Marx non sono riusciti ad approfondire ciò che effettivamente fece in quel periodo.


Nel recente film Miss Marx, c’è una scena subito dopo il funerale di Marx che mostra Friedrich Engels ed Eleanor, la figlia più giovane di Marx, che setacciano carte e manoscritti nello studio di Marx. Engels esamina un articolo e fa un’osservazione sul tardo interesse di Marx per le equazioni differenziali e la matematica. Gli ultimi anni di Karl Marx sembrano dare l’impressione che, nei suoi ultimi anni, la gamma di interessi di Marx fosse particolarmente ampia. C’era un filo conduttore che teneva insieme questa preoccupazione per argomenti così diversi come l’antropologia, la matematica, la storia antica e il genere?

Poco prima della sua morte, Marx chiese a sua figlia Eleanor di ricordare a Engels di «fare qualcosa» con i suoi manoscritti incompiuti. Come è noto, per i dodici anni in cui sopravvisse a Marx, Engels intraprese l’ardua impresa di mandare in stampa i volumi II e III del Capitale ai quali l’amico aveva lavorato ininterrottamente dalla metà degli anni Sessanta al 1881 ma non era riuscito a portare a termine. Altri testi scritti dallo stesso Engels dopo la morte di Marx nel 1883 compivano indirettamente la sua volontà ed erano strettamente legati alle indagini da lui condotte negli ultimi anni della sua vita. Ad esempio, Le origini della famiglia, della proprietà privata e dello Stato (1884) fu chiamato dal suo autore «l’esecuzione di un lascito» e si ispirò alle ricerche antropologiche di Marx, in particolare ai brani che copiò, nel 1881, dall’Ancient Society di Lewis Henry Morgan (1877) e dai commenti che ha aggiunto ai riassunti di questo libro.

Non c’è solo un filo conduttore negli ultimi anni di ricerca di Marx. Alcuni dei suoi studi nascevano semplicemente da recenti scoperte scientifiche su cui desiderava rimanere aggiornato, o da eventi politici che considerava significativi. Marx aveva già appreso in precedenza che il livello generale di emancipazione in una società dipendeva dal livello di emancipazione delle donne, ma gli studi antropologici condotti negli anni Ottanta dell’Ottocento gli diedero l’opportunità di analizzare in modo più approfondito l’oppressione di genere. Marx ha dedicato molto meno tempo alle questioni ecologiche rispetto ai due decenni precedenti, ma d’altra parte si è nuovamente immerso nei temi storici. Tra l’autunno 1879 e l’estate 1880, ha compilato un taccuino intitolato Notes on Indian History (664-1858), e tra l’autunno 1881 e l’inverno 1882 ha lavorato intensamente sui cosiddetti estratti cronologici, una cronologia anno per anno annotata di 550 pagine scritte con una calligrafia ancora più piccola del solito. Questi includevano riassunti di eventi mondiali, dal I secolo a.C. alla Guerra dei Trent’anni nel 1648, riassumendone le cause e le caratteristiche salienti.

È possibile che Marx volesse verificare se le sue concezioni fossero ben fondate alla luce dei principali sviluppi politici, militari, economici e tecnologici. In ogni caso, bisogna tener presente che, quando Marx intraprese questo lavoro, era ben consapevole che il suo fragile stato di salute gli impediva di compiere un ultimo tentativo per completare il volume II del Capitale. La sua speranza era di apportare tutte le correzioni necessarie per preparare una terza edizione riveduta in tedesco del Volume I, ma alla fine non ebbe nemmeno la forza per farlo.

Tuttavia, non direi che la ricerca che ha condotto negli ultimi anni della sua vita è stata più ampia del solito. Forse l’ampiezza delle sue indagini è più evidente in questo periodo perché non sono state condotte parallelamente alla stesura di alcun libro o manoscritto preparatorio significativo. Ma le diverse migliaia di pagine di brani realizzati da Marx in otto lingue, fin da quando era studente universitario, da opere di filosofia, arte, storia, religione, politica, diritto, letteratura, storia, economia politica, relazioni internazionali, tecnologia, matematica, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, chimica e fisica, testimoniano la sua perpetua fame di conoscenza in una grandissima varietà di discipline. Ciò che può sorprendere è che Marx non è stato in grado di rinunciare a questa abitudine anche quando la sua forza fisica era diminuita considerevolmente. La sua curiosità intellettuale, insieme al suo spirito autocritico, ha prevalso su una gestione più mirata e «oculata» del suo lavoro.

Ma di solito queste idee su «cosa avrebbe dovuto fare Marx» sono il frutto del desiderio contorto di coloro che avrebbero voluto che fosse un individuo che non aveva fatto altro che scrivere Il Capitale, nemmeno per difendersi dalle controversie politiche in cui si trovava invischiato. Anche se una volta si definiva «una macchina, condannata a divorare libri per poi gettarli, in forma mutata, nel letamaio della storia», Marx era un essere umano. Il suo interesse per la matematica e il calcolo differenziale, ad esempio, nasce come stimolo intellettuale alla ricerca di un metodo di analisi sociale, ma diventa uno spazio ludico, un rifugio nei momenti di grande difficoltà personale, «un’occupazione per mantenere la quiete della mente», come diceva a Engels.


Nella misura in cui ci sono stati studi sugli ultimi scritti di Marx, questi tendono a concentrarsi sulla sua ricerca sulle società non europee. Riconoscendo che ci sono vie di sviluppo oltre al «modello occidentale», è giusto dire, come alcuni sostengono, che si trattava del Marx che voltava pagina, cioè un Marx «non eurocentrico»? O è più esatto dire che questa era l’ammissione di Marx che il suo lavoro non doveva mai essere applicato senza prima prestare attenzione alla realtà materiale delle diverse società storiche?

La prima e preminente chiave per comprendere la più ampia varietà di interessi geografici nella ricerca di Marx, durante l’ultimo decennio della sua vita, risiede nel suo progetto di fornire un resoconto più ampio delle dinamiche del modo di produzione capitalistico su scala globale. L’Inghilterra era stata il principale campo di osservazione del Capitale, volume I; dopo la sua pubblicazione, volle ampliare le indagini socioeconomiche per i due volumi del Capitale che restavano da scrivere. Fu per questo che nel 1870 decise di imparare il russo, per questo chiedeva costantemente libri e statistiche sulla Russia e sugli Stati uniti. Riteneva che l’analisi delle trasformazioni economiche di questi paesi sarebbe stata molto utile per comprendere le possibili forme in cui il capitalismo può svilupparsi in periodi e contesti diversi. Questo elemento cruciale è sottovalutato nella letteratura secondaria sul tema oggi di tendenza a proposito di «Marx ed eurocentrismo».

Un’altra questione chiave per la ricerca di Marx sulle società non europee era se il capitalismo fosse un prerequisito necessario per la nascita della società comunista e a quale livello doveva svilupparsi a livello internazionale. La concezione multilineare più marcata che Marx assunse nei suoi ultimi anni lo portò a guardare con maggiore attenzione alle specificità storiche e alle differenze dello sviluppo economico e politico nei diversi paesi e contesti sociali. Marx divenne molto scettico sul trasferimento di categorie interpretative tra contesti storici e geografici completamente diversi e, come scrisse, si rese conto anche che «eventi di sorprendente somiglianza, che si verificano in diversi contesti storici, portano a risultati totalmente disparati». Questo approccio ha certamente aumentato le difficoltà che ha dovuto affrontare nel corso già accidentato del completamento dei volumi incompiuti del Capitale e ha contribuito alla lenta accettazione che la sua opera principale sarebbe rimasta incompleta. Ma certamente ha aperto nuove speranze rivoluzionarie.

Contrariamente a quanto credono ingenuamente alcuni autori, Marx non scoprì improvvisamente di essere stato eurocentrico e dedicò la sua attenzione a nuove materie di studio perché sentiva il bisogno di correggere le sue opinioni politiche. Era sempre stato un «cittadino del mondo», come era solito definirsi, e aveva costantemente cercato di analizzare i cambiamenti economici e sociali nelle loro implicazioni globali. Come si è già sostenuto, Marx, come ogni altro pensatore del suo livello, era consapevole della superiorità dell’Europa moderna sugli altri continenti del mondo, in termini di produzione industriale e di organizzazione sociale, ma non ha mai ritenuto necessario questo fatto contingente o fattore permanente. E, naturalmente, è sempre stato un appassionato nemico del colonialismo. Queste considerazioni sono fin troppo ovvie per chiunque abbia letto Marx.


Uno dei capitoli centrali de L’ultimo Marx tratta del rapporto di Marx con la Russia. Come dimostrerai, Marx intrattenne un dialogo molto intenso con diverse parti della sinistra russa, in particolare intorno alla ricezione del primo volume del Capitale. Quali erano i punti principali di quei dibattiti?

Per molti anni Marx aveva identificato la Russia come uno dei principali ostacoli all’emancipazione della classe operaia. Ha sottolineato più volte che il suo lento sviluppo economico e il suo regime politico dispotico hanno contribuito a fare dell’impero zarista l’avamposto della controrivoluzione. Ma negli ultimi anni di vita, iniziò a guardare alla Russia in modo piuttosto diverso. Riconobbe alcune possibili condizioni per un’importante trasformazione sociale dopo l’abolizione della servitù della gleba nel 1861. La Russia sembrava a Marx più propensa a produrre una rivoluzione rispetto alla Gran Bretagna, dove il capitalismo aveva creato il numero proporzionalmente più grande di operai di fabbrica nel mondo, ma dove il movimento dei lavoratori, godendo di migliori condizioni di vita in parte basate sullo sfruttamento coloniale, si era indebolito e aveva subito l’influenza negativa del riformismo sindacale.

I dialoghi intrapresi da Marx con i rivoluzionari russi erano sia intellettuali che politici. Nella prima metà degli anni Settanta dell’Ottocento acquisì familiarità con la principale letteratura critica sulla società russa e dedicò particolare attenzione all’opera del filosofo socialista Nikolai Chernyshevsky (1828-1889). Riteneva che un dato fenomeno sociale che aveva raggiunto un alto grado di sviluppo nelle nazioni più avanzate potesse diffondersi molto rapidamente tra gli altri popoli e salire da un livello inferiore a uno superiore, passando nei momenti intermedi. Ciò diede a Marx molti spunti di riflessione nel riconsiderare la sua concezione materialistica della storia. Da tempo era consapevole che lo schema di progressione lineare attraverso i modi di produzione asiatico, antico, feudale e borghese moderno, che aveva tracciato nella prefazione a Contributo alla critica dell’economia politica (1859), era del tutto inadeguato per la comprensione del movimento della storia, e che era anzi consigliabile tenersi alla larga da qualsiasi filosofia della storia. Non poteva più concepire la successione dei modi di produzione nel corso della storia come una sequenza fissa di tappe predefinite.

Marx ha anche colto l’occasione per discutere con militanti di varie tendenze rivoluzionarie in Russia. Considerava molto il carattere concreto dell’attività politica del populismo russo – che all’epoca era un movimento anticapitalista di sinistra – soprattutto perché non ricorreva a insensate manifestazioni ultrarivoluzionarie o a generalizzazioni controproducenti. Marx valutava l’importanza delle organizzazioni socialiste esistenti in Russia per il loro carattere pragmatico, non per dichiarazione di fedeltà alle proprie teorie. Infatti, osservò che spesso erano quelli che si dicevano «marxisti» i più dottrinari. La sua esposizione alle teorie e all’attività politica dei populisti russi – come con i comunardi di Parigi un decennio prima – lo ha aiutato a essere più flessibile nell’analizzare l’irruzione degli eventi rivoluzionari e le forze soggettive che li hanno modellati. Lo ha avvicinato a un vero internazionalismo su scala globale.

Il tema centrale dei dialoghi e degli scambi che Marx ebbe con molte figure della sinistra russa era la questione molto complessa dello sviluppo del capitalismo, che aveva implicazioni politiche e teoriche cruciali. La difficoltà di questa discussione è evidenziata anche dalla scelta finale di Marx di non inviare alla rivista Otechestvennye Zapiski una lettera ficcante in cui aveva criticato alcune interpretazioni errate del Capitale, o di rispondere alla «domanda vitale» di Vera Zasulich sul futuro del comune rurale (l’obshchina) con una semplice missiva breve e cauta, e non con un testo più lungo che aveva appassionatamente scritto e riscritto attraverso tre bozze preparatorie.


La corrispondenza di Marx con la socialista russa Vera Zasulich è oggetto di molto interesse oggi. In quell’occasione Marx ha suggerito che la comune rurale russa avrebbe potuto appropriarsi degli ultimi progressi della società capitalista – la tecnologia, in particolare – senza dover subire gli sconvolgimenti sociali che erano così distruttivi per i contadini dell’Europa occidentale. Puoi spiegare un po’ più in dettaglio il pensiero che ha informato queste conclusioni di Marx?

Per una fortuita coincidenza, la lettera di Zasulich giunse a Marx proprio mentre il suo interesse per le forme arcaiche di comunità, già approfondito nel 1879 attraverso lo studio dell’opera del sociologo Maksim Kovalevsky, lo stava portando a prestare maggiore attenzione alle più recenti scoperte degli antropologi del suo tempo. Teoria e pratica lo avevano portato allo stesso punto. Attingendo alle idee suggerite dall’antropologo Morgan, scrisse che il capitalismo poteva essere sostituito da una forma superiore di produzione collettiva arcaica.

Questa ambigua affermazione richiede almeno due precisazioni. Innanzitutto, grazie a ciò che aveva appreso da Chernyshevsky, Marx sosteneva che la Russia non poteva ripetere servilmente tutte le fasi storiche dell’Inghilterra e di altri paesi dell’Europa occidentale. In linea di principio, la trasformazione socialista dell’obshchina sarebbe potuta esserci senza un passaggio attraverso il capitalismo. Ma questo non significa che Marx avesse cambiato il suo giudizio critico sulla comune rurale in Russia, o che credesse che i paesi in cui il capitalismo era ancora sottosviluppato fossero più vicini alla rivoluzione di altri con uno sviluppo produttivo più avanzato. Non si era improvvisamente convinto che le comuni rurali arcaiche fossero un luogo di emancipazione per l’individuo più avanzato delle relazioni sociali esistenti sotto il capitalismo.

In secondo luogo, la sua analisi della possibile trasformazione progressiva dell’obshchina non doveva essere elevata a un modello più generale. Si trattava di un’analisi specifica di una particolare produzione collettiva in un preciso momento storico. In altre parole, Marx dimostrò una la flessibilità teorica e una mancanza di schematismo che molti marxisti dopo di lui non sono riusciti a dimostrare. Alla fine della sua vita, Marx rivelò un’apertura teorica sempre maggiore, che gli consentì di considerare altre possibili strade al socialismo che non aveva mai preso sul serio prima o che prima aveva considerato irraggiungibili.

Il dubbio di Marx fu sostituito dalla convinzione che il capitalismo fosse una tappa inevitabile per lo sviluppo economico in ogni paese e condizione storica. Il nuovo interesse che riemerge oggi per le considerazioni che Marx non ha mai inviato a Zasulich, e per altre idee simili espresse più chiaramente nei suoi ultimi anni, risiede in una concezione della società postcapitalista che è agli antipodi dell’equazione del socialismo con le forze produttive – una concezione dai toni nazionalisti e dalla simpatia per il colonialismo, che si affermò all’interno della Seconda Internazionale e dei partiti socialdemocratici. Le idee di Marx differiscono anche profondamente dal presunto «metodo scientifico» dell’analisi sociale preponderante nell’Unione sovietica e nei suoi satelliti.


Anche se le lotte per la salute di Marx sono ben note, è ancora doloroso leggere il capitolo finale di L‘ultimo Marx, dove si racconta la sua condizione in deterioramento. Le biografie intellettuali di Marx sottolineano giustamente che per coglierlo in pieno si debbano collegare la sua vita e le sue attività politiche con il corpo del suo pensiero; ma che dire di questo periodo successivo, quando Marx era in gran parte inattivo a causa di infermità? Come autore della sua biografia intellettuale, come approcci quel periodo?

Uno dei migliori studiosi di Marx di sempre, Maximilien Rubel (1905–1996), autore del libro Karl Marx. Saggio di biografia intellettuale. Prolegomeni a una sociologia etica (1957), sosteneva che, per poter scrivere di Marx, bisogna essere allo stesso tempo un po’ filosofo, un po’ storico, un po’ economista e un po’ sociologo. Aggiungo che, scrivendo la biografia di Marx, si impara molto anche sulla medicina. Marx ha affrontato durante tutta la sua vita matura una serie di problemi di salute. La più lunga fu una brutta infezione della pelle che lo accompagnò durante tutta la stesura del Capitale e si manifestò con ascessi e foruncoli gravi e debilitanti su varie parti del corpo. Fu per questo motivo che, quando Marx terminò la sua opus magnum, scrisse: «Spero che la borghesia ricordi i miei carbonchi fino all’ultimo giorno!».

Gli ultimi due anni della sua vita furono particolarmente duri. Marx soffrì un dolore atroce per la perdita della moglie e della figlia maggiore, e aveva una bronchite cronica che si trasformò spesso in una grave pleurite. Lottò, invano, per trovare il clima che gli offrisse le condizioni migliori per guarire, e viaggiò, tutto solo, in Inghilterra, Francia e perfino in Algeria, dove intraprese un lungo periodo di complicate cure. L’aspetto più interessante di questa parte della biografia di Marx è la sagacia, sempre accompagnata da autoironia, che ha dimostrato nell’affrontare la fragilità del suo corpo. Le lettere che scriveva alle figlie e a Engels, quando sentiva che era vicino alla fine della strada, rendevano più evidente il suo lato più intimo. Rivelano l’importanza di quello che lui chiamava «il mondo microscopico», a cominciare dalla passione vitale che nutriva per i suoi nipoti. Includono le considerazioni di un uomo che ha attraversato un’esistenza lunga e intensa ed è arrivato a valutarne tutti gli aspetti.

I biografi devono raccontare le sofferenze della sfera privata, soprattutto quando sono rilevanti per comprendere meglio le difficoltà sottese alla scrittura di un libro, o le ragioni per cui un manoscritto è rimasto incompiuto. Ma devono anche sapere dove fermarsi, e devono evitare di guardare indiscretamente le faccende esclusivamente private.


Gran parte del pensiero tardo di Marx è contenuto in lettere e quaderni. Dovremmo accordare a questi scritti lo stesso status dei suoi scritti più compiuti? Quando sostieni che la scrittura di Marx è «essenzialmente incompleta», hai in mente qualcosa del genere?

Il Capitale è rimasto incompiuto a causa della miseria opprimente in cui Marx ha vissuto per due decenni e della sua costante malattia legata alle preoccupazioni quotidiane. Inutile dire che il compito che si era posto — comprendere il modo di produzione capitalistico nella sua media ideale e descriverne le tendenze generali di sviluppo — era straordinariamente difficile da realizzare. Ma non fu l’unico progetto rimasto incompleto. L’autocritica spietata di Marx ha aumentato le difficoltà di più di una delle sue imprese, e la grande quantità di tempo che ha dedicato a molti progetti che voleva pubblicare era dovuta all’estremo rigore a cui ha sottoposto tutto il suo pensiero.

Da giovane, Marx era noto tra i suoi amici universitari per la sua meticolosità. Ci sono storie che lo descrivono come qualcuno che si rifiutava di scrivere una frase se non era in grado di dimostrarla in dieci modi diversi. Ecco perché il giovane studioso più prolifico della sinistra hegeliana pubblicò ancora meno di molti altri. La convinzione di Marx che le sue informazioni fossero insufficienti e i suoi giudizi immaturi, gli impedirono di pubblicare scritti che rimasero in forma di bozze o frammenti. Ma è anche per questo che i suoi appunti sono estremamente utili e dovrebbero essere considerati parte integrante della sua opera. Molte delle sue incessanti fatiche ebbero straordinarie conseguenze teoriche per il futuro.

Ciò non toglie che ai suoi testi incompleti si possa attribuire lo stesso peso di quelli pubblicati. Distinguerei cinque tipi di scritti: opere pubblicate, i rispettivi manoscritti preparatori, articoli giornalistici, lettere e quaderni di appunti. Ma anche all’interno di queste categorie vanno fatte delle distinzioni. Alcuni dei testi pubblicati di Marx non dovrebbero essere considerati come la sua ultima parola sui problemi in questione. Il Manifesto del Partito Comunista, ad esempio, è stato considerato da Engels e Marx come un documento storico della loro giovinezza e non come il testo definitivo in cui si affermavano le loro principali concezioni politiche. Oppure bisogna tenere presente che scritti di propaganda politica e scritti scientifici spesso non sono combinabili.

Purtroppo questo tipo di errori è molto frequente nella letteratura secondaria su Marx. Per non parlare dell’assenza della dimensione cronologica in molte ricostruzioni del suo pensiero. I testi degli anni Quaranta dell’Ottocento non possono essere citati indistintamente accanto a quelli degli anni Sessanta e Settanta dell’Ottocento, poiché non hanno lo stesso peso delle conoscenze scientifiche e dell’esperienza politica. Alcuni manoscritti furono scritti da Marx solo per sé stesso, mentre altri erano veri e propri materiali preparatori per libri da pubblicare. Alcuni sono stati rivisti e spesso aggiornati da Marx, mentre altri sono stati da lui abbandonati senza possibilità di aggiornarli (in questa categoria c’è il volume III del Capitale). Alcuni articoli giornalistici contengono considerazioni che possono essere considerate un completamento delle opere di Marx. Altri, invece, sono stati scritti in fretta per raccogliere fondi per pagare l’affitto. Alcune lettere includono le opinioni autentiche di Marx sulle questioni discusse. Altri contengono solo una versione ammorbidita, perché erano rivolti a persone al di fuori della cerchia di Marx, con le quali a volte era necessario esprimersi diplomaticamente.

Per tutte queste ragioni è evidente che una buona conoscenza della vita di Marx è indispensabile per una corretta comprensione delle sue idee. Vi sono infine gli oltre duecento quaderni contenenti riassunti (e talvolta commentari) di tutti i più importanti libri letti da Marx nel lungo arco temporale che va dal 1838 al 1882. Sono indispensabili per comprendere la genesi della sua teoria e della quegli elementi che non ha saputo sviluppare come avrebbe voluto.

Le idee concepite da Marx durante gli ultimi anni della sua vita sono state raccolte principalmente all’interno di questi quaderni. Sono certamente molto difficili da leggere, ma ci danno accesso a un tesoro molto prezioso: non solo le ricerche compiute da Marx prima della sua morte, ma anche le domande che si poneva. Alcuni dei dubbi che nutriva, oggi possono esserci più utili di alcune delle sue certezze.

Categories
Interviews

Merayakan Marx Tua: Wawancara Marcello Musto (Bagian II)

TAHUN-TAHUN terakhir kehidupan Karl Marx seringkali diabaikan karena dianggap sebagai periode kemunduran fisik dan intelektual. Namun sejatinya, pemikiran Marx tetaplah hidup hingga akhir hayat karena tanggapan-tanggapannya atas berbagai persoalan politik masih relevan bagi kita hingga hari ini.

Pemikiran Marx tua adalah tema dari karya Marcello Musto yang baru terbit, The Last Years of Karl Marx. Di dalam buku itu, Musto dengan handal merajut detail biografis yang kaya pembacaan seksama atas tulisan-tulisan Marx tua yang seringkali diliputi nada keraguan. Editor Jacobin, Nicolas Allen, bercakap-cakap dengan Musto mengenai kompleksitas studi atas tahun-tahun terakhir kehidupan Marx, tentang mengapa keraguan-keraguan Marx tua lebih bermanfaat bagi kita hari ini alih-alih klaim-klaim penuh keyakinan yang ia buat semasa muda. Perbincangan ini adalah bagian pamungkas dari dua wawancara. Bagian pertama dapat dilihat di sini.

 

SALAH satu bab yang sentral dalam The Last Years of Karl Marx membahas tentang hubungan Marx dengan Rusia. Seperti Anda tunjukkan, Marx terlibat dalam dialog yang sangat intens dengan beberapa kalangan kiri Rusia, khususnya seputar penerimaan mereka atas volume pertama Capital. Apakah yang menjadi poin-poin utama dalam perdebatan tersebut?

Selama bertahun-tahun, Marx menilai Rusia sebagai salah satu hambatan emansipasi kelas pekerja. Beberapa kali ia menekankan bahwa perkembangan ekonomi Rusia yang lambat dan rezim politiknya yang despotik menjadikan kekuasaan tsar benteng terdepan kontra-revolusi. Namun dalam tahun-tahun terakhir hidupnya, Marx mulai melihat Rusia secara berbeda. Ia menangkap beberapa kondisi yang memungkinkan terjadinya transformasi sosial yang besar setelah penghapusan perhambaan pada 1861. Rusia di mata Marx lebih mungkin melahirkan revolusi ketimbang Inggris. Di Inggris, kapitalisme telah melahirkan buruh pabrik dalam jumlah terbesar di dunia. Di sisi lain, gerakan buruh menikmati kondisi hidup yang lebih baik karena kecipratan hasil eksploitasi kolonial sehingga makin lemah dan terkena pengaruh buruk dari reformisme ala serikat buruh.

Dialog-dialog antara Marx dan kaum revolusioner Rusia berciri intelektual dan juga politis. Pada paruh pertama dekade 1870-an, ia mengakrabkan diri dengan literatur-literatur kritis utama tentang masyarakat Rusia dan menaruh perhatian khusus pada karya filsuf sosialis Nikolai Chernyshevsky (1828-1889). Ia percaya fenomena sosial yang telah mencapai tingkat perkembangan yang tinggi di negara-negara termaju dapat menyebar sangat cepat ke bangsa-bangsa lain dan membuat lonjakan dari tingkat yang lebih rendah menjadi lebih tinggi, melompati fase-fase perantara. Gagasan ini memberikan Marx bahan-bahan pemikiran untuk mempertimbangkan kembali konsepsi materialistiknya tentang sejarah.

Untuk sekian lama, Marx telah menyadari bahwa skema kemajuan linear yang melewati fase corak produksi Asiatik, kuno, feodal, dan borjuis modern, sebagaimana ia jabarkan dalam pengantar untuk A Contribution to the Critique of Political Economy (1859) sangat tidak memadai untuk memahami pergerakan sejarah. Ia paham pentingnya membersihkan diri dari filsafat sejarah. Ia tidak lagi memahami pergantian corak produksi dalam lintasan sejarah sebagai urutan yang pasti.

Marx juga berkesempatan untuk berdiskusi dengan kaum militan dari berbagai tendensi revolusioner di Rusia. Ia mengagumi karakter membumi dari aktivitas politik populisme Rusia – yang pada waktu itu merupakan gerakan sayap kiri anti-kapitalis – khususnya karena mereka tidak jatuh ke dalam sikap ultra-revolusioner yang tak masuk akal ataupun generalisasi-generalisasi yang kontra-produktif. Marx menilai relevansi organisasi-organisasi sosialis yang ada di Rusia dari karakter pragmatis mereka, bukan deklarasi kesetiaan pada teori-teorinya. Bahkan, ia mengamati bahwa seringkali mereka yang mengaku “Marxis” justru adalah pihak yang paling doktriner. Perjumpaannya dengan teori-teori dan aktivitas politik kaum populis Rusia – sama seperti pertemuannya dengan para pejuang Komune Paris satu dekade sebelumnya – mendorong Marx menjadi lebih fleksibel dalam menganalisis peristiwa-peristiwa revolusioner dan kekuatan-kekuatan subjektif pembentuknya. Ini mendekatkan Marx kepada internasionalisme sejati berskala global.

Tema sentral dialog dan pertukaran gagasan antara Marx dan banyak figur kiri Rusia adalah seputar isu kompleks tentang perkembangan kapitalisme, yang jelas mengandung implikasi-implikasi teoretik dan politis. Kerumitan diskusi ini juga terbukti dengan keputusan final Marx untuk tidak jadi mengirimkan suratnya yang berisi kritik atas kesalahan-kesalahan tafsir atas Capital ke jurnal Otechestvennye Zapiski, ataupun merespons “pertanyaan hidup-mati” Vera Zasulich (1849-1919) mengenai masa depan komune pedesaan (obshchina) hanya dengan surat pendek yang penuh kehati-hatian, bukan dengan tulisan panjang yang telah ia siapkan dengan penuh semangat lewat tiga naskah persiapan.


Korespondensi Marx dengan tokoh sosialis Rusia Vera Zasulich adalah topik yang banyak diminati hari ini. Marx menunjukkan komune pedesaan Rusia berpotensi untuk mengadopsi kemajuan-kemajuan terkini masyarakat kapitalis – teknologi, khususnya – tanpa harus melalui pergolakan sosial yang teramat destruktif bagi kaum petani Eropa Barat. Dapatkah Anda menjelaskan dengan lebih detail pemikiran yang mendasari kesimpulan-kesimpulan Marx?

Lewat kebetulan belaka, surat Zasulich tiba di tangan Marx persis ketika minatnya pada bentuk-bentuk masyarakat purba, membuatnya menaruh perhatian lebih seksama pada penemuan-penemuan terbaru para antropolog di masanya. Sebelumnya, minat ini makin dalam pada 1879 lewat studi atas karya sosiolog Maksim Kovalevsky (1851-1916). Teori dan praktik juga menuntunnya ke posisi tersebut. Mengikuti ide-ide yang digagas oleh antropolog Morgan, Marx menulis bahwa kapitalisme dapat digantikan dengan bentuk yang lebih maju dari cara produksi kolektif zaman kuno.

Pernyataan ambigu ini membutuhkan paling tidak dua klarifikasi. Pertama, berbekal apa yang ia pelajari dari Chernyshevsky, Marx berargumen bahwa Rusia tidak bisa mengulangi begitu saja setiap tahapan sejarah Inggris dan negara-negara Eropa Barat lainnya. Pada prinsipnya, transformasi sosialis obshchina dapat terjadi tanpa harus melalui kapitalisme. Namun ini bukan berarti bahwa Marx mengubah pandangan kritisnya tentang komune pedesaan di Rusia, atau bahwa ia percaya bahwa negara-negara yang kapitalismenya masih kurang berkembang sejatinya lebih dekat pada revolusi daripada negara-negara dengan perkembangan kapasitas produktif yang lebih maju. Ia tak sekonyong-koyong meyakini bahwa komune-komune tua di pedesaan merupakan tempat yang lebih mendukung emansipasi individu daripada relasi sosial yang berada di bawah kapitalisme. Kedua, analisisnya mengenai kemungkinan transformasi progresif obshchina tidak dimaksudkan untuk diangkat ke model yang lebih umum. Ini merupakan analisis spesifik atas corak produksi kolektif tertentu pada momen historis tertentu. Dengan kata lain, Marx menunjukkan fleksibilitas teoretik dan kelenturan skema yang gagal diperlihatkan banyak pemikir Marxis setelahnya. Pada akhir hidupnya, Marx menunjukkan keterbukaan teoretik yang lebih luas lagi, yang memungkinkannya mempertimbangkan jalur-jalur alternatif menuju sosialisme yang sebelumnya tidak ia pikirkan secara serius atau yang dianggapnya tidak mungkin berhasil.

Keraguan Marx berubah menjadi keyakinan bahwa kapitalisme merupakan tahap yang tak terelakkan bagi perkembangan ekonomi di setiap negara dan kondisi sejarah. Minat baru ini—yang muncul hari ini terhadap pertimbangan-pertimbangan yang Marx tidak pernah kirimkan kepada Zasulich dan dalam ide-ide serupa yang terekspresikan dengan lebih jelas dalam tahun-tahun terakhir hidup Marx—dimotori oleh konsepsi mengenai masyarakat pasca-kapitalis yang amat jauh dari pemahaman tentang sosialisme berkekuatan produksi—konsepsi yang mengandung nada nasionalis dan simpati pada kolonialisme, yang memengaruhi Internasional Kedua dan partai-partai sosial-demokratik. Ide-ide Marx juga sangat berbeda dengan “metode ilmiah” tentang analisis sosial yang berkembang di Uni Soviet dan satelit-satelitnya.


Meskipun kondisi kesehatan Marx yang buruk sudah menjadi pengetahuan umum, tetap menyakitkan rasanya waktu membaca bab terakhir The Last Years of Karl Marx di mana Anda menceritakan kondisinya yang memburuk. Biografi-biografi intelektual tentang Marx perlu menghubungkan kehidupan dan aktivitas politiknya dengan pemikirannya; namun bagaimana dengan periode belakangan ketika Marx makin tidak aktif karena kondisinya melemah? Bagaimana Anda mendekati periode tersebut sebagai seseorang yang menulis biografi intelektual?

Salah satu pakar Marx terbaik dari yang pernah ada, Maximilien Rubel (1905-1996), pengarang buku Karl Marx: essai de biographie intellectuelle (1957), berargumen bahwa untuk bisa menulis tentang Marx, seseorang harus sedikit menjadi filsuf, sejarawan, ekonom, dan sosiolog pada saat yang sama. Saya mau menambahkan bahwa dengan menulis biografi Marx, seseorang belajar banyak tentang ilmu kedokteran juga. Sepanjang kehidupan dewasanya, Marx berurusan dengan sejumlah masalah kesehatan. Yang paling lama adalah infeksi di kulit yang menemaninya selama penulisan Capital dan termanifestasi dalam nanah dan bisul pada berbagai bagian tubuhnya. Karena alasan inilah, ketika Marx menyelesaikan magnum opus-nya, ia menulis: “Saya harap kaum borjuasi akan mengingat bisul-bisulku hingga akhir hayat mereka!”

Dua tahun terakhir kehidupannya terbilang sulit. Marx amat berduka karena kehilangan istri dan putri sulungnya. Ia juga mengalami radang tenggorokan kronis yang seringkali berkembang menjadi radang paru-paru. Ia berusaha—dan berakhir dengan kesia-siaan—menemukan tempat dengan iklim cocok agar kondisinya membaik. Ia bahkan menjelajahi Inggris seorang sendiri, ke Prancis, dan bahkan ke Aljazair, di mana ia memulai satu periode panjang pengobatan. Aspek paling menarik dari bagian biografi Marx ini adalah kebijaksanaannya, selalu diikuti dengan ironi, yang ia demonstrasikan sewaktu menghadapi kerapuhan tubuhnya. Surat-surat yang ia tuliskan pada putri-putrinya dan kepada Engels, ketika ia merasa bahwa ia telah mencapai ujung jalan kehidupan, menunjukkan sisi intimnya. Surat-surat ini menunjukkan nilai penting apa yang ia sebut sebagai “dunia mikroskopik”, yang dimulai dengan perhatian mendalam Marx terhadap cucu-cucunya. Dunia mikroskopik ini juga menunjukkan seseorang yang telah lama dan intens mengarungi kehidupan dan kini mengevaluasi segala aspeknya.

Para penulis biografi harus memperhitungkan penderitaan-penderitaan Marx di ranah privat, khususnya ketika perihal ini relevan untuk memahami lebih baik lagi kesulitan-kesulitan di balik penulisan buku, atau alasan-alasan mengapa suatu naskah tidak selesai. Namun, para penulis juga harus tahu pada titik mana mereka harus berhenti dan mengabaikan pandangan yang secara khusus tertuju pada urusan-urusan pribadi Marx.


Ada begitu banyak isi pemikiran Marx yang termuat dalam surat-surat dan naskah-naskah yang tak selesai. Haruskah kita memberikan status yang sama pada tulisan-tulisan ini dengan tulisan-tulisan lain Marx yang lebih mapan? Ketika Anda berargumen bahwa tulisan Marx “secara esensial belum tuntas”, apakah Anda punya bayangan seperti ini?

Capital tetaplah tidak tuntas karena kemiskinan yang menggerogoti Marx selama dua dekade kehidupannya dan karena kondisi kesehatannya yang buruk terkait kecemasan sehari-hari. Jelas bahwa tugas yang ia bebankan pada dirinya sendiri – memahami corak produksi kapitalis dalam keadaan idealnya dan mendeskripsikan kecenderungan-kecenderungan umum perkembangannya – luar biasa sulit untuk dicapai. Namun Capital bukanlah satu-satunya proyek yang tidak tuntas. Kritik tanpa ampun yang Marx terapkan pada dirinya sendiri menambahkan kesulita, dan lamanya waktu yang ia habiskan untuk banyak proyek yang hendak ia terbitkan disebabkan oleh ketelitian ekstrem yang ia terapkan pada seluruh pemikirannya.

Ketika Marx masih muda, ia dikenal di antara teman-teman kampusnya karena kecermatannya. Ada kisah-kisah yang menggambarkannya sebagai sosok yang menolak untuk menuliskan sebuah kalimat jika ia tidak mampu membuktikannya dengan sepuluh cara yang berbeda. Inilah alasan mengapa intelektual muda yang sebenarnya paling produktif di kalangan Hegelian Kiri ini menerbitkan lebih sedikit karya dibandingkan banyak anggota lainnya. Keyakinan Marx bahwa informasi yang dimilikinya masih belum cukup, dan penilaiannya belum masak, menghalanginya untuk menerbitkan tulisan-tulisan yang berakhir sebagai catatan garis besar atau fragmen-fragmen. Namun ini juga menjadi alasan mengapa catatan-catatannya sangatlah bermanfaat dan patut dipertimbangkan sebagai bagian integral dari karya lengkapnya. Hasil jerih lelahnya ini memiliki banyak dampak teoretik yang luar biasa di kemudian hari.

Ini bukan berarti bahwa tulisan-tulisannya yang belum kelar tersebut memiliki bobot yang sama dengan yang telah diterbitkan. Saya akan membedakan lima tipe tulisannya: karya yang telah terbit, naskah-naskah persiapan, artikel-artikel jurnalistik, surat-surat, dan buku-buku catatan. Namun ada pembedaan juga yang harus diterapkan pada kategori-kategori ini. Beberapa tulisan Marx yang diterbitkan tidak boleh dianggap sebagai representasi pandangan finalnya mengenai isu yang dibahas. Misalnya, Manifesto of the Communist Party dianggap Engels dan Marx sebagai dokumen sejarah dari masa muda mereka, dan bukan sebagai naskah definitif yang memuat konsepsi-konsepsi politik utama mereka. Perlu diingat juga bahwa tulisan-tulisan propaganda politik dan saintifik seringkali tidak dapat digabungkan. Sayangnya, kesalahan-kesalahan semacam ini sangat sering muncul dalam literatur sekunder tentang Marx. Belum lagi absennya dimensi kronologis dalam banyak upaya merekonstruksi pemikirannya. Tulisan-tulisan dari 1840an tidak dapat dikutip begitu saja bersama dengan tulisan-tulisan dari 1860an dan 1870an, karena mereka tidak mengandung bobot pengetahuan ilmiah dan pengalaman politik yang sama. Beberapa naskah ditulis oleh Marx hanya untuk dirinya sendiri, sementara naskah-naskah lain adalah materi-materi persiapan untuk buku-buku yang hendak diterbitkan. Beberapa di antaranya direvisi dan diperbarui oleh Marx, sementara yang lainnya ditinggal begitu saja (dalam kategori ini ada jilid III Capital). Beberapa artikel jurnalistik mengandung pertimbangan-pertimbangan yang dapat dianggap sebagai karya final Marx. Namun beberapa yang lainnya ditulis secara tergesa-gesa demi mendapatkan uang untuk membayar sewa tempat tinggal. Beberapa surat mencakup pandangan-pandangan otentik Marx mengenai isu-isu yang didiskusikan. Beberapa yang lainnya hanya mengandung versi yang diperhalus, karena ditujukan pada orang-orang di luar lingkaran pergaulannya, sehingga penting untuk mengekspresikan pandangannya secara diplomatis. Karena semua alasan ini, menjadi jelas bahwa pemahaman yang baik mengenai kehidupan Marx amatlah krusial dalam upaya untuk memahami gagasan-gagasannya secara tepat. Akhirnya, ada lebih dari 200 buku catatan yang mengandung rangkuman-rangkuman (dan kadang-kadang komentar) dari buku-buku terpenting yang dibaca Marx sepanjang 1838 hingga 1882. Buku-buku catatan ini penting untuk memahami asal-usul kelahiran teorinya dan unsur-unsur yang tidak mampu atau belum sempat ia kembangkan.

Ide-ide yang dipikirkan oleh Marx dalam tahun-tahun terakhir kehidupannya ini terutama termuat dalam buku-buku catatan ini. Buku-buku catatan tersebut memang sulit sekali untuk dibaca, namun mereka memberikan kepada kita akses pada harta karun yang amat berharga: bukan hanya penelitian yang Marx tuntaskan sebelum kematiannya, namun juga pertanyaan-pertanyaan yang ia ajukan pada dirinya sendiri. Beberapa keraguannya mungkin malah lebih bermanfaat bagi kita hari ini daripada keyakinannya.

 

Categories
Interviews

Merayakan Marx Tua: Wawancara Marcello Musto (Bagian I)

TAHUN-TAHUN terakhir kehidupan Karl Marx seringkali diabaikan karena dianggap sebagai periode kemunduran fisik dan intelektual. Namun sejatinya, pemikiran Marx tetaplah hidup hingga akhir hayat karena tanggapan-tanggapannya atas berbagai persoalan politik masih relevan bagi kita hingga hari ini.

Pemikiran Marx tua adalah tema dari karya Marcello Musto yang baru terbit, The Last Years of Karl Marx. Di dalam buku itu, Musto dengan handal merajut detail biografis yang kaya pembacaan seksama atas tulisan-tulisan Marx tua yang seringkali diliputi nada keraguan. Editor Jacobin, Nicolas Allen, bercakap-cakap dengan Musto mengenai kompleksitas studi atas tahun-tahun terakhir kehidupan Marx, tentang mengapa keraguan-keraguan Marx tua lebih bermanfaat bagi kita hari ini alih-alih klaim-klaim penuh keyakinan yang ia buat semasa muda. Wawancara ini adalah bagian pertama. Bagian kedua bisa dilihat di sini.


Nicolas Allen (NA): Khususnya tiga tahun terakhir kehidupan Marx pada 1880-an, “Marx tua” yang menjadi tema tulisan anda, seringkali diabaikan oleh kaum Marxis dan ahli Marx. Selain fakta bahwa Marx tidak menerbitkan karya besar pada tahun-tahun itu, menurut Anda mengapa perhatian pada periode tersebut terbilang kurang?

Marcello Musto (MM): Semua biografi intelektual Marx yang terbit hingga hari ini sedikit sekali menyoroti dekade terakhir kehidupannya; umumnya mereka hanya menyuguhkan beberapa halaman tentang aktivitas Marx setelah bubarnya International Working Men’s Association pada 1872. Bukan kebetulan kalau para peneliti ini hampir selalu menggunakan sebutan “dekade terakhir” untuk bagian yang sangat pendek dalam buku-buku mereka ini. Keterbatasan ini bisa dimaklumi untuk para penulis seperti Franz Mehring (1846-1919), Karl Vorländer (1860-1928), dan David Ryazanov (1870-1938), yang menulis biografi Marx pada masa antara dua perang dunia, dan hanya bisa fokus ke sejumlah naskah yang belum diterbitkan. Namun, masalahnya lebih kompleks bagi karya-karya yang muncul setelah masa pergolakan tersebut.

Dua tulisan Marx yang paling dikenal – Economic and Philosophic Manuscripts of 1844 dan The German Ideology (1845-46), keduanya sama-sama belum dituntaskan – diterbitkan pada 1932 dan mulai beredar pada paruh kedua 1940-an. Mengingat Perang Dunia II menerbitkan perasaan cemas akibat kebrutalan Nazi sehingga aliran-aliran filsafat seperti eksistensialisme meraup popularitas, maka tema tentang kondisi individu dalam masyarakat pun naik ke permukaan. Ini menciptakan kondisi sempurna bagi naiknya minat terhadap ide-ide filosofis Marx, seperti keterasingan dan hakikat manusia. Sama seperti kebanyakan karya yang lahir dari dunia akademik, biografi-biografi Marx yang terbit dalam periode ini mencerminkan semangat zamannya (Zeitgeist) dan memberi penekanan pada tulisan-tulisan Marx sewaktu muda. Banyak buku dari 1960-an dan 1970-an yang mengklaim isinya sebagai pengantar pemikiran Marx secara keseluruhan, namun sejatinya cuma fokus pada periode 1843-1848, zaman ketika Marx baru berusia tiga puluh tahun pada waktu penerbitan Manifesto of the Communist Party (1848).

Dalam konteks ini, bukan hanya dekade terakhir kehidupan Marx yang dikesampingkan, namun Capital sendiri juga digeser ke posisi sekunder. Sosiolog liberal Raymond Aron secara tepat menggambarkan sikap ini dalam buku D’une Sainte Famille à l’autre. Essais sur les marxismes imaginaires (1969). Di buku itu ia mengolok-olok betapa kaum Marxis di Paris sepintas saja membaca Capital, karya utama Marx dan hasil dari kerjanya selama bertahun-tahun. Mereka lebih terpikat pada Economic and Philosophic Manuscripts of 1844.

Kita bisa bilang bahwa mitos “Marx Muda” adalah kesalahpahaman utama dalam sejarah studi Marx. Mitos ini dipopulerkan salah satunya oleh Louis Althusser dan mereka yang menyatakan bahwa Marx muda tidak patut dianggap bagian dari Marxisme. Marx tidak menerbitkan karya apapun yang bakal ia anggap sebagai karya “utama” dalam paruh pertama tahun 1840-an. Misalnya, seseorang harus membaca pidato-pidato Marx dan resolusi-resolusinya untuk International Working Men’s Association, jika hendak memahami pemikiran politiknya, bukannya malah membaca artikel-artikel jurnal dari 1844 yang muncul di German-French Yearbook. Bahkan ketika kita menganalisis naskah-naskahnya yang belum tuntas seperti Grundrisse (1857-58) ataupun Theories of Surplus-Value (1862-63), akan tampak bahwa naskah-naskah ini lebih signifikan bagi Marx sendiri ketimbang kritik atas neo-Hegelianisme di Jerman yang “ditinggalkan untuk kritik yang seperti gigitan tikus” pada 1846. Tren untuk memberikan penekanan berlebih pada tulisan-tulisan Marx waktu muda tidak banyak berubah sejak keruntuhan Tembok Berlin. Biografi-biografi yang lebih baru juga tetap mengabaikan periode [Marx tua] ini – meski telah muncul penerbitan naskah-naskah baru Marx dalam Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), edisi historis-kritis dari karya lengkap Marx dan Friedrich Engels (1820-1895) yang dilanjutkan pada 1998, dan beberapa studi berboot tentang fase terakhir produksi intelektual Marx.

Alasan lain dari pengabaian ini adalah kerumitan luar biasa pada studi-studi yang dikerjakan oleh Marx di akhir hayatnya. Lebih gampang menulis tentang mahasiswa bau kencur dari kelompok Hegelian Kiri ketimbang mencoba memahami kerumitan naskah-naskah dengan ragam minat intelektual dari awal 1880-an yang ditulis dalam berbagai bahasa; inilah yang mungkin menghambat kemajuan pemahaman tentang capaian-capaian penting Marx. Terlalu banyak penulis biografi dan ahli Marx yang gagal untuk melihat lebih dalam pada apa yang sebenarnya ia kerjakan pada masa itu karena mereka secara keliru menganggap Marx tidak lagi melanjutkan kerja intelektualnya dan menggambarkan sepuluh tahun terakhir kehidupan Marx sebagai “penderitaan yang memuncak secara perlahan,”


Dalam film baru Miss Marx, ada adegan yang muncul segera setelah penguburan Marx yang menunjukkan bagaimana Engels dan Eleanor, putri bungsu Marx, membuka-buka naskah-naskah di meja kerja Marx. Engels memeriksa satu makalah dan mengomentari minat Marx tua terhadap persamaan diferensial. The Last Years of Karl Marx kelihatannya memberikan kesan bahwa pada tahun-tahun terakhir kehidupannya, cakupan minat Marx lebih luas daripada sebelumnya. Apakah ada garis panduan yang menghubungkan bermacam-macam topik yang digelutinya seperti antropologi, ekologi, matematika, sejarah, gender, dan lain-lain?

Sebelum meninggal, Marx berpesan pada Eleanor untuk mengingatkan Engels agar ia “melakukan sesuatu” terhadap naskah-naskahnya yang belum tuntas. Sebagaimana yang kita tahu, selama dua belas tahun akhir kehidupan Engels sejak Marx meninggal, ia mengambilalih tugas maha berat memeriksa dan mengirim jilid II dan III Capital ke percetakan. Dua karya ini dikerjakan Marx sejak pertengahan 1860-an hingga 1881, namun gagal diselesaikan. Teks-teks lain yang ditulis oleh Engels sendiri, setelah Marx meninggal pada 1883, secara tidak langsung memenuhi permintaan Marx dan terkait erat dengan riset-riset yang ia kerjakan selama tahun-tahun terakhir kehidupannya. Misalnya, Origins of the Family, Private Property, and the State (1884) disebut-sebut oleh penulisnya sebagai “eksekusi wasiat” dan terinspirasi oleh riset Marx tentang antropologi, sebagaimana tampak dalam bagian-bagian yang ia salin pada 1881 dari Ancient Society (1877) karya Henry Morgan (1818-1881) dan komentar-komentar yang ia tambahkan pada rangkuman buku tersebut.

Tidak ada garis panduan tunggal yang dapat menjelaskan tahun-tahun terakhir penelitian Marx. Beberapa studinya semata-mata muncul dari penemuan-penemuan ilmiah terbaru (ia tak mau ketinggalan) , atau dari peristiwa-peristiwa politik yang dianggapnya penting. Sebelumnya Marx telah memahami bahwa tingkat emansipasi suatu masyarakat bergantung pada tingkat emansipasi perempuan. Namun, ia baru punya kesempatan untuk menganalisis penindasan gender dengan lebih mendalam berkat kemunculan studi-studi antropologi pada 1880-an. Dibandingkan dua dekade sebelumnya, Marx kurang mencurahkan perhatian untuk isu-isu ekologis. Namun, di sisi lain ia sekali lagi menenggelamkan diri dalam tema-tema sejarah. Di antara musim gugur 1879 dan musim panas 1880, ia mengisi buku catatan berjudul Notes on Indian History (664-1858). Sementara itu, antara musim gugur 1881 dan musim dingin 1882, ia menggarap secara intensif Chronological Extracts, pembabakan sejarah beranotasi per tahun sepanjang 550 halaman yang dikerjakan dengan tulisan tangan yang lebih kecil daripada biasanya. Catatan ini mencakup rangkuman peristiwa-peristiwa dunia dari abad pertama sebelum masehi hingga Perang Tiga Puluh Tahun pada 1648. Di situ ia merangkum sebab-sebab dan ciri-ciri utamanya. Mungkin saja Marx hendak menguji apakah konsepsi-konsepsinya punya dasar yang kuat dalam konteks perkembangan-perkembangan penting di bidang politik, militer, ekonomi, dan teknologi pada masa-masa sebelumnya. Yang jelas, kita harus ingat bahwa ketika Marx mengerjakan semua ini, ia sangat menyadari kondisi kesehatannya yang lemah menjadi penghalang untuk menuntaskan jilid kedua Capital. Ia berharap mampu menyelesaikan koreksi untuk edisi ketiga dalam bahasa Jerman dari jilid pertama. Namun tetap saja ia tidak berdaya mengerjakan itu.

Namun, saya tidak akan mengatakan bahwa topik-topik penelitian selama tahun-tahun terakhir kehidupan Marx lebih luas dari sebelumnya. Mungkin keluasan cakupan riset Marx lebih tampak jelas dalam periode ini karena tidak dilakukan secara paralel dengan penulisan buku atau naskah-naskah persiapan yang signifikan. Akan tetapi, beberapa ribu halaman catatan yang disusun oleh Marx dalam delapan bahasa, sejak ia masih mahasiswa, mulai dari tentang filsafat, seni, sejarah, agama, politik, hukum, sastra, ekonomi-politik, hubungan internasional, teknologi, matematika, fisiologi, geologi, mineralogi, agronomi, antropologi, kimia, dan fisika, menjadi saksi rasa haus Marx akan pengetahuan dalam beragam disiplin ilmu. Yang mengejutkan, Marx tidak mampu meninggalkan kebiasaan ini, bahkan di saat kondisi fisiknya merosot. Rasa ingin tahu Marx yang besar dan semangat otokritiknya mengalahkan pertimbangan bahwa ia harus mengelola karya-karyanya dengan lebih “bijak” dan fokus.

Namun, obrolan seputar “apa yang seharusnya Marx lakukan” biasanya lahir dari orang-orang ‘sakit’ yang berharap Marx menjadi individu yang tak mengerjakan apapun kecuali menulis Capital – bahkan tidak membela diri di tengah kontroversi-kontroversi politik yang melibatkannya. Marx tetaplah seorang manusia, meski pernah menyebut dirinya “mesin yang dikutuk untuk melahap buku lalu membuangnya ke tumpukan tahi sejarah”. Minat Marx pada matematika dan kalkulus diferensial, misalnya, bermula sebagai stimulus intelektual saat menjajaki metode analisis sosial. Kelak minat ini malah menjadi klangenan, pelarian di masa-masa sulit, “kesibukan untuk menjaga ketenangan pikiran,” sebagaimana ia ceritakan pada Engels.


Studi-studi sebelumnya tentang tulisan-tulisan Marx tua cenderung berfokus pada riset Marx tentang masyarakat non-Eropa. Dengan mengakui bahwa ada be rbagaijalur perkembangan masyarakat di luar “model Barat”, sebagaimana yang diyakini Marx juga, tepatkah jika kita mengatakan bahwa Marx menggeser posisinya menjadi Marx yang “non-Eurosentris” seperti yang diklaim oleh beberapa penafsir? Ataukah lebih akurat jika apa yang dilakukan Marx adalah penegasan bahwa karyanya tidak pernah dimaksudkan untuk diterapkan begitu saja tanpa pertama-tama memperhatikan realitas konkret masyarakat-masyarakat yang secara historis berbeda?

Kunci pertama dan terutama untuk memahami minat geografis yang luas dalam riset Marx pada dekade terakhir kehidupannya terletak pada rencananya untuk menyiapkan penjelasan yang lebih solid tentang dinamika corak produksi kapitalis dalam skala global. Inggris adalah objek pengamatan utama dalam Capital, Volume I; setelah penerbitan volume tersebut, Marx hendak memperluas riset-riset sosio-ekonomi dalam dua jilid Capital yang akan ditulisnya. Alasan inilah yang membuat Marx memutuskan untuk belajar bahasa Rusia pada 1870 dan terus membutuhkan literatur dan statistik tentang Rusia dan Amerika Serikat. Ia percaya bahwa analisis tentang perubahan ekonomi di negara-negara tersebut akan sangat berguna untuk memahami kemungkinan bentuk-bentuk perkembangan kapitalisme dalam periode dan konteks yang berbeda-beda. Unsur krusial ini diabaikan dalam literatur sekunder mengenai topik – yang sekarang ini trendi – “Marx dan Eurosentrisme.”

Pertanyaan kunci lainnya dalam riset Marx mengenai masyarakat-masyarakat non-Eropa adalah apakah kapitalisme adalah prasyarat mutlak bagi kelahiran masyarakat komunis dan pada titik mana masyarakat komunis ini harus berkembang secara internasional. Konsepsi multilinear yang dipegang Marx pada tahun-tahun terakhir hidupnya, membuatnya lebih memperhatikan kekhasan sejarah dan ketimpangan perkembangan ekonomi dan politik di berbagai negara dan konteks sosial. Marx menjadi sangat skeptis mengenai transfer kategori-kategori penafsiran di antara konteks yang sangat berbeda secara historis dan geografis. Sebagaimana yang ditulis Marx, ia juga menyadari bahwa “peristiwa-peristiwa yang sangat mirip, yang terjadi di konteks historis yang berbeda, mengarah pada hasil yang sangat berbeda.” Pendekatan ini jelas menambah kesulitan yang harus ia hadapi saat menyelesaikan Capital serta menambah persepsi dalam diri Marx bahwa karya utamanya itu takkan sempat ia tuntaskan. Tapi jelas hal ini membuka harapan-harapan revolusioner yang baru.

Tak seperti apa yang diyakini secara naif oleh beberapa penulis, Marx tidak secara tiba-tiba menyadari bahwa ia selama ini berpandangan Eurosentris, lalu mengerahkan perhatiannya pada tema-tema studi baru karena merasa perlu mengoreksi pandangan-pandangan politiknya. Ia telah lama menjadi “warga dunia,” sebagaimana Marx menyebut dirinya sendiri, dan terus mencoba untuk menganalisis perubahan ekonomi dan sosial dalam implikasi globalnya. Sebagaimana para pemikir lain yang sekaliber dengannya, Marx menyadari superioritas Eropa modern dibanding benua-benua lainnya dalam hal produksi industrial dan organisasi sosial. Namun, ia tidak pernah menganggap fakta ini sebagai faktor permanen ataupun bersifat niscaya. Dan tentu saja ia selalu menjadi musuh bebuyutan kolonialisme. Pertimbangan-pertimbangan itu semestinya jelas bagi siapapun yang membaca Marx.

Categories
Interviews

Marcello Musto: «els dubtes de Marx poden ser més útils que les seves certeses»

En l’estudi de les obres de Marx, el seu darrer període vital acostuma a passar inadvertit i es considera un període de declivi físic i intel·lectual. El seu pensament i la seva voluntat de comprensió i intervenció sobre els més variats esdeveniments internacionals i sobre el moviment obrer, però, revelen un Marx ben viu intel·lectualment. Són aquestes darreres reflexions el que forma l’objecte del darrer llibre de Marcello Musto, The Last Years of Karl Marx (amb traducció i edició al català per part de l’editorial Tigre de Paper).

Reproduïm tot seguit aquesta entrevista que realitzà l’editor de Jacobin, Nicolas Allen a l’autor sobre la complexitat de la seva obra i en quin sentit aquesta té utilitat en el context dels debats actuals per l’emancipació.


El ‘darrer Marx’ sobre el que escriviu, que cobreix aproximadament els tres darrers anys de la seva vida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és tractat tot sovint com un apèndix pels marxistes i estudiosos de Marx. A banda de pel fet que Marx no publicà cap obra destacada en els seus darrers anys, per què creieu que aquest període ha rebut considerablement una menor atenció?

Totes les biografies intel·lectuals de Marx publicades fins al dia d’avui han prestat molt poca atenció a l’última dècada de la seva vida, dedicant-hi normalment no més que unes poques pàgines a la seva activitat després de la fi de la Associació Internacional de Treballadors (AIT), el 1872. No és cap casualitat que aquests acadèmics gairebé sempre facin servir el títol genèric de «l’última dècada» per a aquestes parts –molt curtes– dels seus llibres. Si aquest límit és comprensible per als estudiosos com Franz Mehring (1846-1919), Karl Vorländer (1860-1928) i David Riazànov (1870-1938), que van escriure les seves respectives biografies entre les dues guerres mundials i només podien centrar-se en un número limitat de manuscrits sense publicar, per a aquells que van venir després d’aquella època turbulenta la situació és complexa.

Dos dels escrits més coneguts de Marx –Els manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 i La ideologia alemanya (1845-46)–, tots dos molt lluny de ser complets, es publicaren el 1932 i van començar a circular només a la segona meitat dels quaranta. Després que la Segona Guerra Mundial donés pas a un sentiment de profunda angoixa resultant de la barbàrie del nazisme, en un clima on les filosofies com l’existencialisme guanyaven popularitat, el tema de la condició de l’individu a la societat va adquirir molta importància i va crear les condicions perfectes per a un creixent interès en les idees filosòfiques de Marx, com ara l’alienació i la condició de la natura humana. Les biografies de Marx publicades en aquest període, com la majoria dels volums especialitzats que sortiren del món acadèmic, reflectiren aquest Zeitgeist i van donar un pes desproporcionat als seus escrits de joventut. Molts d’aquests llibres que afirmaven introduir als seus lectors al pensament de Marx en la seva totalitat, als seixanta i als setanta, estaven, la majoria d’ells, centrats en el període de 1843-48, quan Marx, en el moment de la publicació del Manifest del partit comunista (1848), tenia només trenta anys. En aquest context, no és solament que la darrera dècada de la vida de Marx fos tractada com un apèndix, sinó que fins i tot El capital va ser relegat a una posició secundària. El sociòleg liberal Raymond Aron va descriure perfectament aquesta actitud al llibre D’une Sainte Famille à l’autre. Essais sur les marxismes imaginaires (1969), en el qual es burlava dels marxistes parisencs que passaven ràpidament per sobre de El capital, la seva obra mestra i fruit de molts anys de treball, publicat el 1867, mentre quedaven fascinats per l’obscuritat i el caràcter incomplet dels Manuscrits econòmics filosòfics del 1844. Podem afirmar que el mite del ‘jove Marx’ –alimentat també per Louis Althusser i aquells que argumentaren que la joventut de Marx no podia ser considerada part del marxisme– ha estat el principal malentès a la història dels estudis sobre Marx. Marx no va publicar cap de les obres que considerem «principals» a la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle XIX. Per exemple, hom ha de llegir els discursos i resolucions de Marx per a la AIT si es vol entendre el seu pensament polític, no els articles de premsa del 1844 que van aparèixer als Annals Franco-Alemanys. I fins i tot si analitzem els seus manuscrits incomplets, els Grundrisse (1857-58) o les Teories de la plusvàlua (1862-63) eren molt més significatius per a ell que la crítica del neohegelianisme a Alemanya, «abandonada a la crítica rossejadora dels ratolins» el 1846.

La tendència a donar una excessiva importància als seus primers escrits no ha canviat gaire des de la caiguda del Mur de Berlín. Les biografies més recents –malgrat la publicació de nous manuscrits a la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), l’edició històrico-crítica de les obres completes de Marx i Friedrich Engels (1820-1895), que començà el 1998, i de diversos estudis de gran qualitat sobre la darrera fase de la seva producció intel·lectual– segueixen passant per alt aquest període com es feia abans. Una altra raó d’aquesta negligència és l’elevada complexitat de la majoria dels estudis portats a terme per Marx a l’última etapa de la seva vida. Escriure sobre el jove estudiant de l’esquerra hegeliana és molt més fàcil que posar-se a treure l’entrellat de la complicada teranyina de manuscrits multilingües i interessos intel·lectuals de principis dels vuitanta, i això pot haver obstaculitzat una comprensió més rigorosa dels guanys assolits per Marx. Pensant erròniament que havia abandonat la idea de continuar la seva obra i representant els darrers deu anys de la seva vida com «una lenta agonia», molts biògrafs i estudiosos de Marx han fracassat a l’hora d’observar més atentament el que realment va fer durant aquest període.


A la recent pellícula Miss Marx, hi ha una escena immediatament després del funeral de Marx que mostra a Engels i a Eleanor, la filla més jove de Marx, remenant papers i manuscrits a l’estudi de Marx. Engels inspecciona un full i fa una observació sobre l’interès de Marx els darrers anys en les equacions diferencials. The Last Years of Karl Marx sembla donar la impressió que en els seus últims anys el ventall d’interessos de Marx era particularment ampli, molt més del que ho era en el passat. Hi havia algun fil conductor que relligués aquesta preocupació amb temes tan diversos com ara l’antropologia, l’ecologia, les matemàtiques, la història i el gènere, entre d’altres?

Poc abans de la seva mort, Marx demanà a la seva filla Eleanor que recordés a Engels «fer alguna cosa» amb els seus manuscrits inacabats. Com se sap, durant els dotze anys que va sobreviure a Marx, Engels va emprendre la tasca d’Hèrcules d’enviar a imprimir els volums segon i tercer d’El capital, en els quals el seu amic havia treballat de continu des de la meitat de la dècada dels seixanta fins el 1881, però que no havia aconseguit completar. Altres textos escrits pel propi Engels després de la mort de Marx el 1883 indirectament també complien la seva voluntat i estaven estretament relacionats amb les investigacions que havia portat a terme durant els darrers anys de la seva vida. Per exemple, Els orígens de la família, la propietat privada i l’estat (1884) va ser descrit pel seu autor com «l’execució d’un llegat» i estava inspirat en la recerca de Marx en antropologia, en particular en els passatges que va copiar, el 1881, de Ancient Society (1877) de Henry Morgan (1818-1881), i pels comentaris que va afegir als fragments copiats d’aquest llibre.

No només hi ha un fil conductor a la recerca dels darrers anys de Marx. Alguns dels seus estudis sorgeixen dels descobriments científics recents sobre els quals volia estar al dia, o d’esdeveniments polítics que considerava significants. Marx ja havia après abans que el nivell general d’emancipació en una societat depenia del nivell d’emancipació de les dones, però els estudis antropològics realitzats a la dècada dels vuitanta li van donar l’oportunitat d’analitzar l’opressió de gènere amb més profunditat. Marx va dedicar molt menys temps a les qüestions ecològiques que en les dues dècades anteriors, però per altra banda es va submergir una altra vegada en temes històrics. Entre la tardor del 1879 i l’estiu del 1880 va completar un quadern titulat Notes sobre la història índia (664-1858) i, entre la tardor del 1881 i l’hivern del 1882, va treballar de manera intensiva en els anomenats Extractes cronològics, una cronologia anual comentada de 550 pàgines escrita en una cal·ligrafia més petita del que era habitual en ell. Aquests extractes incloïen resums dels esdeveniments mundials des del primer segle a.C. fins a la Guerra dels Trenta Anys al 1648, resumint les causes i les característiques més destacades de cadascun d’ells. És possible que Marx volgués posar a prova si les seves nocions estaven ben fonamentades a la llum dels principals esdeveniments polítics, militars, econòmics i tecnològics del passat. En qualsevol cas, cal tenir en compte que quan Marx va començar aquesta tasca, era ben conscient de la fragilitat del seu estat de salut, que el prevenia a l’hora d’emprendre un esforç final per completar el segon volum de El capital. La seva esperança era fer totes les correccions necessàries per preparar una tercera edició revisada del primer volum, però al final no disposava ni tant sols de forces per fer això.

No diria, però, que la recerca que va realitzar en els seus darrers anys fos més àmplia que d’habitud. Potser l’amplitud de les seves investigacions és més evident en aquest període perquè no les va realitzar en paral·lel a la redacció de qualsevol llibre o manuscrit preparatori significant. Però els diversos milers de pàgines d’anotacions fetes per Marx en vuit idiomes, des que era un estudiant universitari, d’obres de filosofia, art, història, religió, política, dret, literatura, història, economia política, relacions internacionals, tecnologia, matemàtiques, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, química i física, són testimoni de la seva fam perpètua de coneixement, amb una varietat de disciplines molt àmplia. El que pot sorprendre és que Marx va ser incapaç d’abandonar aquest hàbit fins i tot quan la seva força física minvà considerablement. La seva curiositat intel·lectual, juntament amb el seu esperit d’autocrítica, superava una gestió més centrada i «judiciosa» de la seva obra. Però aquestes idees sobre «allò que Marx hauria d’haver fet» són normalment fruit d’un desig retorçat d’aquells a qui hauria agradat que fos un individu que no hagués fet res més que escriure El capital, i que fins i tot no s’hagués defensat de les controvèrsies polítiques en les quals es va veure implicat. Fins i tot si es va definir una vegada a si mateix com «una màquina condemnada a devorar llibres per després, llençar-los, en una forma modificada, a les escombraries de la història», Marx era humà. El seu interès en les matemàtiques i el càlcul diferencial, per exemple, començaren com un estímul intel·lectual en la seva cerca d’un mètode d’anàlisi social, però va convertir-se en un espai lúdic, un refugi en moments de gran dificultat personal, «una ocupació per mantenir la calma d’esperit», com acostumava a dir a Engels.


En la mesura que hi ha estudis sobre els darrers escrits de Marx, aquests tendeixen a centrar-se en la recerca sobre societats no-europees. Reconeixent que hi ha altres vies de desenvolupament a banda del «model occidental», és just dir, com fan alguns, que aquest Marx estava esdevenint un nou Marx «no eurocèntric»? O seria més precís afirmar que aquest era Marx admetent que la seva obra mai va tenir la intenció d’aplicar-se sense tenir primer en compte la realitat concreta de les diferents societats històriques?

La primera clau, i la més important, per comprendre l’àmplia varietat d’interessos geogràfics en la investigació de Marx durant la darrera dècada de la seva vida la trobem en el seu pla per proporcionar un estudi més complet de les dinàmiques del mode de producció capitalista a escala mundial. Anglaterra havia estat el principal camp d’estudi al primer volum de El capital. Després de la seva publicació va voler ampliar les investigacions socioeconòmiques dels dos volums de El capital que encara quedaven per escriure. Per aquesta raó va decidir aprendre rus el 1870 i va demanar constantment llibres i estadístiques sobre Rússia i els Estats Units d’Amèrica. Creia que l’anàlisi de les transformacions econòmiques d’aquests països hauria estat molt útil per comprendre les possibles formes en les quals el capitalisme pot desenvolupar-se en diferents períodes i contextos. L’element crucial és subestimat en la bibliografia secundària del tema «Marx i l’eurocentrisme», ara tan de moda.

Una altra qüestió clau de la investigació de Marx de les societats no europees era si el capitalisme era un requisit previ necessari per al naixement d’una societat comunista i a quin nivell havia de desenvolupar-se internacionalment. La noció multilineal més pronunciada, que Marx assumí en els sus darrers anys, el va portar a observar amb més atenció les especificitats històriques i desigualtats del desenvolupament econòmic i polític a diversos països i contextos socials. Marx va esdevenir molt escèptic cap a la transferència de categories interpretatives entre contextos històrics i geogràfics completament diferents i, com va escriure, també s’adonà que «esdeveniments d’una importat similitud, que s’esdevenen en contextos històrics diferents, porten a resultats completament distints». Aquesta aproximació certament augmentà les dificultats a les quals feia front en el camí, ja aleshores ple d’obstacles, per completar els volums inacabats de El capital, i va contribuir a la lenta acceptació que la seva obra principal romandria incompleta. Però certament obria noves esperances revolucionàries.

En contra del que alguns autors creuen ingènuament, Marx no va descobrir de sobte que havia estat eurocèntric i va dedicar la seva atenció a nous subjectes d’estudi perquè va sentir la necessitat de corregir els seus punts de vista polítics. Sempre havia estat un «ciutadà del món», com li agradava anomenar-se, i constantment havia intentat analitzar els canvis econòmics i socials en les seves implicacions globals. Com s’ha dit ja, com qualsevol altre pensador a la seva alçada, Marx era conscient de la superioritat de l’Europa moderna sobre els altres continents del món en termes de producció industrial i organització social, però mai considerà aquest fet contingent com un factor necessari o permanent. I, per descomptat, va ser sempre un abrandat enemic del colonialisme. Aquestes consideracions són veritablement òbvies per a qualsevol que hagi llegit Marx.


Un dels capítols centrals de The Last Years of Karl Marx tracta sobre la relació de Marx amb Rússia. Com demostreu, Marx va establir un diàleg molt intens amb diferents sectors de l’esquerra russa, especialment al voltant de la seva recepció del primer volum de El capital. Quins eren els punts principals d’aquests debats?

Durant molts anys, Marx identificà Rússia com un dels principals obstacles per a l’emancipació obrera. Va emfatitzar en diverses ocasions que el seu lent desenvolupament econòmic i règim polític despòtic havien ajudat a fer de l’imperi tsarista una posició avançada de la contrarevolució. Però en els darrers anys va començar a mirar-se Rússia d’una altra manera. Va reconèixer algunes condicions possibles per a una transformació social d’envergadura des de l’abolició de la servitud el 1861. Per a Marx, Rússia semblava un terreny més propici per a una revolució que Regne Unit, on el capitalisme havia creat proporcionalment el major número d’obrers fabrils del món, però on el moviment obrer, gaudint de millors condicions de vida basades en l’explotació colonial, s’havia afeblit i experimentat la influència negativa del sindicalisme reformista.

Els diàlegs establerts per Marx amb revolucionaris russos eren tant intel·lectuals com polítics. En la primera meitat dels setanta va familiaritzar-se amb la principal literatura crítica sobre la societat russa i va dedicar una atenció especial a l’obra del filòsof socialista Nikolai Txernixevski (1828-1889). Creia que un fenomen socialment donat que havia assolit un alt nivell de desenvolupament en les nacions més desenvolupades podia estendre’s molt ràpidament a altres pobles i passar d’un nivell més baix a un de més alt directament, estalviant-se les fases intermèdies. Això va donar a Marx molt de material per pensar-hi i reconsiderar la seva concepció materialista de la història. Temps enrere ja havia esdevingut conscient que l’esquema de progressió lineal a través dels modes de producció asiàtic, antic, feudal i burgès modern, que havia presentat al prefaci a la seva Contribució a la crítica de l’economia política (1859), era completament inadequat per a la comprensió del moviment de la història, i que, encara més, era recomanable mantenir-se allunyat de tota filosofia de la història. No podia concebre ja una successió de modes de producció en el curs de la història com una seqüència fixa d’estadis predefinits.

Marx també va aprofitar l’oportunitat per debatre amb militants de diverses tendències revolucionàries a Rússia. Valorava molt el caràcter planer de l’activitat política del populisme rus –que a l’època era un moviment anticapitalista d’esquerres– particularment perquè no recorria a floritures ultrarevolucionàries sense sentit o a generalitzacions contraproduents. Marx jutjava la rellevància de les organitzacions socialistes existents a Rússia pel seu caràcter pragmàtic, no per la declaració de lleialtat a les seves pròpies teories. De fet, observà que els més doctrinaris eren amb freqüència aquells que es declaraven «marxistes». La seva exposició a les teories i l’activitat dels populistes russos –com passà amb els communards de París una dècada abans– el va ajudar a ser més flexible en l’anàlisi de la irrupció d’esdeveniments revolucionaris i les forces subjectives que els donaven forma. El va apropiar a un vertader internacionalisme a escala global.

La qüestió central dels diàlegs i intercanvis que Marx va tenir amb moltes figures de l’esquerra russa era un tema molt complex sobre el desenvolupament del capitalisme, que tenia, òbviament implicacions polítiques i teòriques crucials. La dificultat d’aquest debat també s’evidencia en la decisió final de Marx de no enviar una aguda carta en la que criticava algunes interpretacions errònies sobre El capital al periòdic Otechestvennye Zapiski, o per respondre a «la qüestió de vida o mort» de Vera Zassúlitx (1849-1919) sobre el futur de la comuna rural (la obxina) només amb una carta breu i cautelosa, i no amb un text més llarg que havia escrit i reescrit amb evident interès en tres esborranys preparatoris.


La correspondència de Marx amb la socialista russa Vera Zassúlitx ha estat objecte de molt d’interès darrerament. Marx suggeria que la comuna rural russa potencialment podria apropiar-se dels darrers avantatges de la societat capitalista –en particular, de la seva tecnologia– sense haver de passar per les convulsions polítiques que havien estat tan destructives per als camperols europeus occidentals. Podeu explicar amb una mica més de detall el pensament que portà a Marx a les seves conclusions?

Per una coincidència fortuïta, la carta de Zassúlitx arribà a Marx en el moment que el seu interès per les formes arcaiques de comunitat havien anat a més el 1879 a través de l’estudi de l’obra del sociòleg Maksim Kovalevski (1851-1916), portant-lo a prestar una major atenció als descobriments més recents realitzats pels antropòlegs de la seva època. La teoria i la pràctica el van portar al mateix lloc. Basant-se en les idees suggerides per l’antropòleg Morgan, va escriure que el capitalisme podria ser reemplaçat per una forma superior de producció col·lectiva arcaica. Aquesta afirmació ambigua requereix almenys de dues clarificacions. La primera, que gràcies al que havia après de Txernixevski, Marx argumentà que Rússia no podia permetre’s repetir tots els estadis històrics d’Anglaterra i altres països europeus occidentals. En principi, la transformació socialista de l’obxina podria ocórrer sense haver de passar necessàriament pel capitalisme. Però això no significa que Marx hagués canviat la seva opinió crítica de la comuna rural a Rússia, o que creiès que els països on el capitalisme estava encara subdesenvolupat estaven més a prop d’una revolució que altres amb un desenvolupament productiu més avançat. No es va convèncer de sobte que les comunes rurals arcaiques fossin un lloc més avançat per a l’emancipació de l’individu que a les relacions socials existents sota el capitalisme. En segon lloc, la seva anàlisi de la possible transformació progressiva de l’obxina no significava que pogués elevar-se a un model més general. Era una anàlisi específica d’una producció col·lectiva particular en un moment històric precís. En altres paraules, Marx revelà la flexibilitat teòrica i la manca d’esquematisme que molts marxistes després d’ell no van saber demostrar. Al final de la seva vida, Marx revelà una obertura teòrica molt més gran, que li va permetre considerar altres vies al socialisme que mai abans s’havia pres seriosament o que havia considerat com a inassolibles.

Els dubtes de Marx van ser reemplaçats per la convicció que el capitalisme era un estadi del desenvolupament històric del qual no es podia escapar a cada país i condició històrica. L’interès renovat que veiem avui per les consideracions que Marx mai va enviar a Zassúlitx, i per altres idees similars expressades de manera clara en els seus darrers anys, rau en la concepció d’una societat post-capitalista que es troba a anys llum de l’equació de socialisme amb forces productives, una noció que té matisos nacionalistes importants i una simpatia cap al nacionalisme, que es reafirmà dintre de la Segona Internacional i els partits socialdemòcrates. Les idees de Marx diferien profundament del suposat «mètode científic» de l’anàlisi social preponderant a la Unió Soviètica i els seus satèl·lits.


Fins i tot si la lluita de Marx amb els seus problemes de salut és molt coneguda, resulta dolorós llegir el darrer capítol de The Last Years of Karl Marx, on recolliu cronològicament el seu deteriorament físic. Les biografies intel·lectuals de Marx apunten, correctament, a que per apreciar Marx per complet cal connectar la seva vida i activitats polítiques amb el seu cos teòric. Però què ocorre en aquest període darrer en el qual Marx estava pràcticament inactiu, incapacitat físicament? Com us aproximeu a aquest període com a autor d’una biografia intel·lectual?

Un dels millors estudiosos de Marx que mai ha existit, Maximilien Rubel (1905-1996), autor de Karl Marx: essai de biographie intellectuelle (1957), argumentà que per ser capaços d’escriure sobre Marx cal ser una mica filòsof, una mica historiador, una mica comunista i una mica sociòleg, tot alhora. Jo afegiria que escrivint la biografia de Marx un acaba aprenent molt de medicina. Marx va patir al llarg de la seva vida adulta tota una sèrie de problemes de salut. El més persistent d’ells va ser una greu infecció epidèrmica que l’acompanyà durant tot el període de redacció de El capital i es manifestà en abscessos i funicles a diverses part del cos que el debilitaven. Aquesta va ser la raó per la qual quan Marx va finalitzar la seva magnum opus va escriure: «Espero que la burgesia recordi dels meus carboncles fins al dia de la seva mort!»

Els darrers dos anys de la seva vida van ser particularment difícils. Marx va patir un dolor terrible per la pèrdua de la seva dona i la seva filla major i tenia una bronquitis crònica que es desenvolupava a sovint en una pleuresia severa. Va lluitar, en va, per trobar el clima que li proporcionés les millors condicions per recuperar-se, i va viatjar, per si sol, per Anglaterra, a França i fins i tot a Algèria, on es va embarcar en un llarg període de complicat tractament. L’aspecte més interessant d’aquesta part de la biografia de Marx és la sagacitat, sempre acompanyada d’ironia cap a si mateix, que manifestà per suportar la fragilitat del seu propi cos. Les cartes que va escriure a les seves filles i a Engels quan va sentir que estava a prop de la seva fi fan més evident el seu aspecte més íntim. Revelen la importància del que he anomenat «el món microscòpic», començant per la passió que sentia pels seus nets i que incloïen les consideracions d’un home que havia viscut una existència llarga i intensa i havia aconseguit avaluar-ne tots els seus aspectes.

Els biògrafs han de tenir en compte els patiments de l’esfera privada, especialment quan són rellevants per comprendre millor les dificultats subjacents a la redacció d’un llibre, o els motius pels quals un manuscrit pot romandre inacabat. També deuen saber on detenir-se i evitar fer una mirada indiscreta a afers exclusivament privats.


Bona part del darrer pensament de Marx està contingut en cartes i esborranys inacabats. Hauríem de donar a aquests escrits el mateix estatus que als seus textos millor acabats? Quan dieu que l’escriptura de Marx és «essencialment incompleta», teniu alguna cosa així en ment?

El capital va quedar inacabat a causa de la pobresa asfixiant en la qual Marx va viure durant dues dècades i perquè la seva mala salut constant es barrejava amb les seves preocupacions diàries. No cal dir-ho, la tasca que es va imposar a si mateix –comprendre el mode de producció capitalista en la seva mitjana ideal i descriure les tendències generals del seu desenvolupament– era extraordinàriament difícil d’aconseguir. Però El capital no va ser l’únic projecte que va quedar inacabat. L’autocritica sense pietat de Marx augmentà les dificultats de més d’una de les seves empreses i l’excepcional quantitat de temps que dedicà als diversos projectes que volia publicar era deguda a l’extrem rigor al que sotmetia tot el seu pensament. Quan Marx era jove, era conegut entre els seus amics de la universitat per la seva meticulositat. Hi ha històries que el retraten com algú que rebutjava escriure una frase si no era capaç de demostrar-la de deu maneres diferents. Per aquest motiu és el més prolífic jove de l’esquerra hegeliana que publicava menys que molts dels altres. La creença de Marx que la seva informació era insuficient, i els seus judicis estaven encara per madurar, li prevenia de publicar els seus escrits, que van romandre en forma d’esquema o fragments. Però és per aquest motiu que les seves notes són extremadament útils i haurien de ser considerades com una part integral de la seva obra. Moltes de les seves tasques incessants han tingut conseqüències teòriques extraordinàries per al futur.

Això no significa que es pugui donar als seus textos incomplets el mateix pes que aquells que es publicaren. Jo distingiria cinc tipus d’escrits: les obres publicades, els manuscrits preparatoris, els articles periodístics, la correspondència, i els quaderns de fragments. Però dintre d’aquestes categories han de fer-se distincions. Alguns dels textos publicats de Marx no deurien ser vistos com la seva paraula definitiva sobre determinades qüestions. Per exemple, el Manifest del partit comunista fou considerat per Engels i Marx com un document històric de la seva joventut i no com el text definitiu en el qual s’afirmaven les seves principals idees polítiques. O cal tenir present que els escrits de propaganda política i els escrits científics no són molt a sovint combinables. Malauradament, aquesta mena d’errors són molts freqüents en la bibliografia secundària sobre Marx. Per no esmentar l’absència de la dimensió cronològica de moltes de les reconstruccions del seu pensament. Els textos dels anys quaranta no poden citar-se indiscriminadament al costat d’aquells dels seixanta i setanta, ja que no tenen el mateix pes quant a coneixement científic i experiència política. Alguns escrits van ser redactats per Marx per a ell, mentre que altres eren materials preparatoris per a publicar en forma de llibre. Alguns van ser revisats i actualitzats per Marx, mentre que altres els va abandonar sense la possibilitat d’actualitzar-los (en aquesta categoria hi ha el tercer volum de El capital). Alguns articles periodístics contenen consideracions que poden ser vistes com una manera de completar l’obra de Marx. Altres, en canvi, van ser escrits ràpidament per ingressar diners i poder pagar el lloguer. Algunes cartes inclouen els punts de vista reals de Marx sobre les qüestions debatudes. Altres contenen només una versió suavitzada, perquè estaven adreçades a gent de fora del cercle de Marx, amb els quals havia de d’expressar-se de vegades necessàriament de manera diplomàtica. Per tots aquests motius, és prou clar que un bon coneixement de la vida de Marx és indispensable per a una correcta comprensió de les seves idees. Finalment, hi ha més de 200 quaderns que contenen resums (i en ocasions també comentaris) de tots els llibres més importants llegits per Marx durant un període molt llarg, que va del 1838 al 1882. Són essencials per comprendre la gènesi de la seva teoria i d’aquells elements que va ser incapaç de desenvolupar com hauria desitjat. Les idees concebudes per Marx durant els darrers anys de la seva vida van quedar recollides principalment en aquests quaderns. Són certament molt difícils de llegir, però ens permeten accedir a un tresor preciós: no només la investigació de Marx completada abans de la seva mort, sinó també les qüestions que es preguntava a si mateix. Alguns dels seus dubtes poden ser-nos més útils que algunes de les seves certeses.

 

Categories
Interviews

A atualidade do velho Marx

O trabalho de Karl Marx durante seus últimos anos de vida, entre 1881 e 1883, é uma das áreas menos desenvolvidas nos estudos marxistas.

Essa negligência é parcialmente devido ao fato de que as enfermidades de Marx em seus anos finais o impediram de sustentar sua atividade regular de redação – virtualmente não há trabalhos publicados do período.

Ausentes das obras que marcaram o trabalho anterior de Marx, desde seus primeiros escritos filosóficos até seus estudos posteriores de economia política, os biógrafos de Marx há muito consideram seus últimos anos como um capítulo menor, marcado pelo declínio da saúde e diminuição das capacidades intelectuais.

No entanto, há um crescente acumulo de pesquisas que sugere que esta não é a história completa e que os anos finais de Marx podem realmente ser uma mina de ouro cheia de novos insights sobre seu pensamento. Em grande parte contidos em cartas, cadernos e outros “rascunhos”, os últimos escritos de Marx retratam um homem que, longe das histórias de decadência, continuou a lutar com suas próprias ideias contra o capitalismo como um modo de produção global. Como sugerido por sua pesquisa tardia nas chamadas “sociedades primitivas”, a comuna agrária russa do século XIX e a “questão nacional” nas colônias europeias, os escritos de Marx do período na verdade revelam uma mente voltada para as implicações do mundo real e complexidades de seu próprio pensamento, particularmente no que se refere à expansão do capitalismo além das fronteiras europeias.

O pensamento tardio de Marx é o tema da publicação recentemente publicada de Marcello Musto, O velho Marx: uma biografia de seus últimos anos (1881-1883). Lá, Musto tece, magistralmente, ricos detalhes biográficos e um envolvimento sofisticado com a escrita madura, muitas vezes auto-questionadora de Marx.

O editor contribuinte de Jacobin, Nicolas Allen, conversou com Musto sobre as complexidades de estudar os últimos anos de vida de Marx e sobre por que algumas das dúvidas e apreensões tardias de Marx são de fato mais úteis para nós hoje do que algumas de suas primeiras afirmações mais confiantes.


NA: O “falecido Marx” sobre o qual você escreve, cobrindo aproximadamente os três anos finais de sua vida na década de 1880, é frequentemente tratado como uma reflexão tardia por marxistas e estudiosos de Marx. Além do fato de que Marx não publicou nenhuma obra importante em seus últimos anos, por que você acha que o período recebeu consideravelmente menos atenção?

MM: Todas as biografias intelectuais de Marx publicadas até hoje prestaram muito pouca atenção à última década de sua vida, normalmente dedicando não mais do que algumas páginas à sua atividade após a dissolução da International Working Men’s Association em 1872. Não por acaso, esses estudiosos quase sempre usam o título genérico “a última década” para essas partes (muito curtas) de seus livros. Embora esse interesse limitado seja compreensível para estudiosos como Franz Mehring (1846-1919), Karl Vorländer (1860-1928) e David Riazanov (1870-1938), que escreveram biografias de Marx entre duas guerras mundiais e só puderam se concentrar em um número limitado de manuscritos não publicados, para aqueles que vieram depois daquela época turbulenta, o assunto é mais complexo.

Dois dos escritos mais conhecidos de Marx – os Manuscritos Econômicos e Filosóficos de 1844 e A Ideologia Alemã (1845-46), ambos muito longe de estar concluídos – foram publicados em 1932 e começaram a circular apenas na segunda metade da década de 1940. À medida que a Segunda Guerra Mundial dava lugar a um sentimento de profunda angústia decorrente das barbáries do nazismo, em um clima em que filosofias como o existencialismo ganhavam popularidade, o tema da condição do indivíduo na sociedade ganhava grande destaque e criava condições perfeitas para um interesse crescente nas idéias filosóficas de Marx, como a alienação. As biografias de Marx publicadas neste período, assim como a maioria dos volumes acadêmicos, refletiram esse zeitgeist e deram peso indevido a seus escritos juvenis.

Muitos dos livros que pretendiam apresentar aos leitores o pensamento de Marx como um todo, nas décadas de 1960 e 1970, concentravam-se principalmente no período de 1843-48, quando Marx, na época da publicação do Manifesto do Partido Comunista (1848), tinha apenas 30 anos.

Nesse contexto, não foi apenas a última década da vida de Marx tratada como uma reflexão tardia, mas o próprio Capital foi relegado a uma posição secundária. O sociólogo liberal Raymond Aron descreveu perfeitamente essa atitude no livro D’une Sainte Famille à l’autre: Essais sur les marxismes imaginaires (1969), onde zombou dos marxistas parisienses que passaram superficialmente pelo Capital, sua obra-prima e fruto de muitos anos de trabalho, publicado em 1867, e permaneceu cativado pela obscuridade e incompletude dos Manuscritos Econômicos e Filosóficos de 1844.

Podemos dizer que o mito do “Jovem Marx” – alimentado também por Louis Althusser e por aqueles que argumentaram que a juventude de Marx não poderia ser considerada parte do marxismo – tem sido um dos principais mal-entendidos na história dos estudos marxistas. Marx não publicou nenhuma obra que considerasse “maior” na primeira metade da década de 1840. Por exemplo, deve-se ler as cartas e resoluções de Marx para a Working Men’s Association, se quisermos entender seu pensamento político, não os artigos de jornais de 1844 que apareceram no German-French Yearbook. E mesmo se analisarmos seus manuscritos incompletos, os Grundrisse (1857-58) ou as Teorias da mais-valia (1862-63), estes foram muito mais significativos para ele do que a crítica do neo-hegelianismo na Alemanha, “abandonado ao crítica mordaz aos ratos” em 1846. A tendência de enfatizar demais seus primeiros escritos não mudou muito desde a queda do Muro de Berlim. As biografias mais recentes – apesar da publicação de novos manuscritos pela Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA), a edição histórico-crítica das obras completas de Marx e Friedrich Engels (1820-1895) – negligenciam esse período anterior.

Outra razão para esse descaso é a alta complexidade da maioria dos estudos realizados por Marx na fase final de sua vida. Escrever sobre o jovem estudante da esquerda hegeliana é muito mais fácil do que tentar superar o intrincado emaranhado de manuscritos em várias línguas e interesses intelectuais do início da década de 1880, e isso pode ter dificultado uma compreensão mais rigorosa dos importantes acúmulos alcançados por Marx. Pensando erroneamente que havia desistido de continuar seu trabalho e representar os últimos 10 anos de sua vida como “uma lenta agonia”, muitos biógrafos e estudiosos de Marx falharam em olhar mais profundamente para o que ele realmente fez durante aquele período.


NA: No recente filme Miss Marx, há uma cena após o funeral de Marx que mostra Friedrich Engels e Eleanor, a filha mais nova de Marx, vasculhando papéis e manuscritos do pai. Engels examina um artigo e faz uma observação sobre o interesse tardio de Marx em equações diferenciais e matemática. Os últimos anos de Karl Marx parecem dar a impressão de que, em seus últimos anos, o leque de interesses de Marx foi particularmente amplo. Havia algum fio condutor que sustentasse essa preocupação com tópicos tão diversos como antropologia, matemática, história antiga e gênero?

MM: Pouco antes de sua morte, Marx pediu a sua filha Eleanor que lembrasse a Engels de “fazer algo” com seus manuscritos inacabados. Como é bem sabido, durante os 12 anos em que sobreviveu, Engels empreendeu a hercúlea tarefa de enviar para imprimir os volumes II e III do Capital, nos quais seu amigo havia trabalhado continuamente de meados da década de 1860 a 1881, mas não havia concluído. Outros textos escritos pelo próprio Engels após a morte de Marx em 1883 estavam cumprindo indiretamente sua vontade e estavam estritamente relacionados às investigações que havia conduzido durante os últimos anos de sua vida. Por exemplo, Origens da Família, da Propriedade Privada e do Estado (1884) foi denominado por seu autor como “a execução de um legado”, inspirado nas pesquisas de Marx sobre antropologia, em particular nas passagens que copiou, em 1881, da Sociedade Antiga de Lewis Henry Morgan (1877) e pelos comentários que ele adicionou aos resumos deste livro.

Não há apenas um fio condutor nos últimos anos de pesquisa de Marx. Alguns de seus estudos surgiram de descobertas científicas recentes sobre as quais desejava se manter atualizado, ou de acontecimentos políticos que considerava significativos. Marx já havia aprendido antes que o nível geral de emancipação em uma sociedade dependia do nível de emancipação das mulheres, mas os estudos antropológicos realizados na década de 1880 lhe deram a oportunidade de analisar a opressão de gênero em maior profundidade. Marx gastou muito menos tempo com questões ecológicas do que nas duas décadas anteriores, mas, por outro lado, ele mergulhou mais uma vez em temas históricos. Entre o outono de 1879 e o verão de 1880, ele preencheu um caderno intitulado Notes on Indian History (664-1858), e entre o outono de 1881 e o inverno de 1882, ele trabalhou intensamente nos chamados Extratos cronológicos, uma linha do tempo anotada ano a ano de 550 páginas escritas com uma caligrafia ainda menor do que o normal. Estes incluíram resumos de eventos mundiais, desde o primeiro século A.C até a Guerra dos Trinta Anos em 1648, resumindo suas causas e características mais marcantes.

É possível que Marx quisesse testar se suas concepções eram bem fundamentadas à luz dos principais desenvolvimentos políticos, militares, econômicos e tecnológicos do passado. Em todo caso, é preciso ter em mente que, quando Marx empreendeu este trabalho, tinha plena consciência de que seu estado de saúde frágil o impedia de fazer uma última tentativa de concluir o volume II do Capital. Sua esperança era fazer todas as correções necessárias para preparar uma terceira edição revisada em alemão do volume I, mas, no final, ele não teve nem forças para fazer isso.

Eu não diria que a pesquisa que ele conduziu em seus últimos anos de vida foi mais ampla do que o normal. Talvez a amplitude de suas investigações seja mais evidente neste período porque não foram conduzidas em paralelo com a escrita de quaisquer livros ou manuscritos significativos. Mas as milhares de páginas escritas por Marx em oito línguas, desde que ele era um estudante universitário, de obras de filosofia, arte, história, religião, política, direito, literatura, história, economia política, relações internacionais, tecnologia, matemática, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, química e física, atestam sua fome perpétua por conhecimento em uma variedade muito grande de disciplinas. O que pode ser surpreendente é que Marx não foi capaz de abandonar esse hábito, mesmo quando sua força física diminuiu consideravelmente. Sua curiosidade intelectual, junto com seu espírito autocrítico, conquistou uma gestão mais focada e “criteriosa” de seu trabalho.

Mas essas idéias sobre “o que Marx deveria ter feito” são geralmente fruto do desejo distorcido daqueles que gostariam que ele fosse um indivíduo que não fizesse nada além de escrever O Capital – nem mesmo para se defender das controvérsias políticas em que foi envolvido. Mesmo se ele uma vez se definiu como “uma máquina, condenada a devorar livros e depois jogá-los, de forma modificada, no depósito da história”, Marx era um ser humano. Seu interesse pela matemática e pelo cálculo diferencial, por exemplo, começou como um estímulo intelectual em sua busca por um método de análise social, mas se tornou um espaço lúdico, um refúgio em momentos de grande dificuldade pessoal, “uma ocupação para manter a quietude da mente”, como costumava dizer a Engels.


NA: Os estudos dos últimos escritos de Marx mostram um interesse na pesquisa de sociedades não europeias. Ao reconhecer, como ele faz, que existem caminhos para o desenvolvimento diferentes do “modelo ocidental”, é justo dizer, como alguns afirmam, que se tratava de Marx virando uma nova página, ou seja, um Marx “não eurocêntrico”? Ou é mais correto dizer que essa foi a admissão de Marx de que sua obra nunca foi destinada a ser aplicada sem primeiro atender à realidade concreta de diferentes sociedades históricas?

A primeira e mais importante chave para compreender a ampla variedade de interesses geográficos na pesquisa de Marx, durante a última década de sua vida, está em seu plano para fornecer um relato mais amplo da dinâmica do modo de produção capitalista em escala global. A Inglaterra foi o principal campo de observação do Capital, volume I; após sua publicação, ele queria expandir as investigações socioeconômicas para os dois volumes do Capital que ainda estavam por escrever. Foi por essa razão que decidiu aprender russo em 1870 e, então, exigia constantemente livros e estatísticas sobre a Rússia e os Estados Unidos. Ele acreditava que a análise das transformações econômicas desses países teria sido muito útil para a compreensão das possíveis formas nas quais o capitalismo pode se desenvolver em diferentes períodos e contextos. Este elemento crucial é subestimado na literatura secundária sobre o tema, que está na moda hoje em dia, de “Marx e Eurocentrismo”.

Outra questão chave para a pesquisa de Marx em sociedades não europeias era se o capitalismo era um pré-requisito necessário para o nascimento da sociedade comunista e em que nível ela deveria se desenvolver internacionalmente. A concepção multilinear que Marx assumiu em seus últimos anos o levou a olhar mais atentamente para as especificidades históricas e os desníveis do desenvolvimento econômico e político em diferentes países e contextos sociais.

Marx tornou-se altamente cético quanto à transferência de categorias interpretativas entre contextos históricos e geográficos completamente diferentes e, como ele escreveu, também percebeu que “eventos de notável semelhança, ocorrendo em contextos históricos diferentes, levam a resultados totalmente díspares”. Essa abordagem certamente aumentou as dificuldades que ele enfrentou no curso já acidentado dos volumes inacabados do Capital e contribuiu para a lenta aceitação de que sua obra principal permaneceria incompleta. Mas certamente abriu novas esperanças revolucionárias.

Ao contrário do que alguns autores ingenuamente acreditam, Marx não descobriu repentinamente que tinha sido eurocêntrico e dedicou sua atenção a novos temas de estudo porque sentiu a necessidade de corrigir seus pontos de vista políticos. Ele sempre foi um “cidadão do mundo”, como costumava se chamar, e sempre tentou analisar as mudanças econômicas e sociais em suas implicações globais. Como já foi argumentado, como qualquer outro pensador do seu nível, Marx tinha consciência da superioridade da Europa moderna sobre os demais continentes do mundo, em termos de produção industrial e organização social, mas nunca considerou esse fato como necessário ou fator permanente. E, claro, ele sempre foi um inimigo feroz do colonialismo. Essas considerações são muito óbvias para quem leu Marx.


NA: Um dos capítulos centrais do seu livro trata da relação de Marx com a Rússia. Como você mostra, Marx travou um diálogo muito intenso com diferentes partes da esquerda russa, especificamente em torno da recepção do primeiro volume do Capital. Quais foram os principais pontos desses debates?

MM: Por muitos anos, Marx identificou a Rússia como um dos principais obstáculos à emancipação da classe trabalhadora. Ele enfatizou várias vezes que seu lento desenvolvimento econômico e seu regime político despótico ajudaram a fazer do império czarista o posto avançado da contra-revolução. Mas em seus últimos anos, ele começou a olhar de forma bem diferente para a Rússia.

Ele reconheceu algumas condições possíveis para uma grande transformação social após a abolição da servidão em 1861. A Rússia parecia mais propensa a produzir uma revolução do que a Grã-Bretanha, onde o capitalismo havia criado o número proporcionalmente maior de operários de fábrica no mundo, mas onde o movimento operário, desfrutando de melhores condições de vida em parte baseadas na exploração colonial, enfraqueceu e sofreu a influência negativa do reformismo sindical.

Os diálogos travados por Marx com os revolucionários russos foram com intelectuais e políticos. Na primeira metade da década de 1870, ele adquiriu familiaridade com a principal literatura crítica sobre a sociedade russa e dedicou atenção especial à obra do filósofo socialista Nikolai Chernyshevsky (1828-1889). Ele acreditava que um dado fenômeno social que havia alcançado um alto nível de desenvolvimento nas nações mais avançadas poderia se espalhar muito rapidamente entre os outros povos e subir de um nível inferior direto para outro superior, passando pelos momentos intermediários. Isso deu a Marx muito que pensar ao reconsiderar sua concepção materialista da história.

Por muito tempo, ele sabia que o esquema de progressão linear através dos modos de produção asiáticos, antigos, feudais e modernos da burguesia, que ele havia desenhado no prefácio de Uma contribuição para a crítica da economia política (1859), era completamente inadequado para uma compreensão do movimento da história, e que era realmente aconselhável evitar qualquer filosofia da história. Ele não conseguia mais conceber a sucessão de modos de produção no curso da história como uma sequência fixa de estágios predefinidos.

Marx também aproveitou a oportunidade para discutir com militantes de várias tendências revolucionárias na Rússia. Ele considerava o caráter realista da atividade política do populismo russo – que na época era um movimento da esquerda anticapitalista – porque não recorreu a floreios ultrarevolucionários sem sentido ou a generalizações contraproducentes. Marx avaliou a relevância das organizações socialistas existentes na Rússia por seu caráter pragmático, não por declaração de lealdade às suas próprias teorias. Na verdade, ele observou que muitas vezes aqueles que se diziam “marxistas” são os mais doutrinários. Sua exposição às teorias e à atividade política dos populistas russos – como os comunardos de Paris uma década antes – ajudou-o a ser mais flexível na análise da irrupção dos acontecimentos revolucionários e das forças subjetivas que os moldaram. Isso o aproximou de um verdadeiro internacionalismo em escala global.

O tema central dos diálogos e trocas que Marx teve com muitas figuras da esquerda russa foi a questão muito complexa do desenvolvimento do capitalismo, que teve implicações políticas e teóricas cruciais. A dificuldade dessa discussão também é evidenciada pela escolha final de Marx de não enviar uma carta perspicaz na qual ele havia criticado algumas interpretações errôneas do Capital para o jornal Otechestvennye Zapiski, ou para responder à “questão de vida e morte” de Vera Zasulich sobre o futuro do comuna rural (a obshchina) com apenas uma carta curta e cautelosa, e não com um texto mais longo que ele escreveu e reescreveu em três rascunhos preparatórios.


NA: A correspondência de Marx com a socialista russa Vera Zasulich é o assunto de muito interesse hoje. Lá, Marx sugeriu que a comuna rural russa poderia se apropriar dos últimos avanços da sociedade capitalista – tecnologia, em particular – sem ter que passar pelas convulsões sociais que foram tão destrutivas para o campesinato da Europa Ocidental. Você pode explicar com um pouco mais de detalhes o pensamento que inspirou essas conclusões de Marx?

MM: Por coincidência fortuita, a carta de Zasulich chegou a Marx, assim como seu interesse por formas arcaicas de comunidade, já aprofundado em 1879 pelo estudo da obra do sociólogo Maksim Kovalevsky, o levava a prestar mais atenção às descobertas mais recentes feitas por antropólogos de seu tempo. Teoria e prática o levaram ao mesmo lugar. Com base nas ideias sugeridas pelo antropólogo Morgan, ele escreveu que o capitalismo poderia ser substituído por uma forma superior de produção coletiva arcaica.

Esta declaração ambígua requer pelo menos dois esclarecimentos. Em primeiro lugar, graças ao que aprendera com Chernyshevsky, Marx argumentou que a Rússia não poderia repetir servilmente todos os estágios históricos da Inglaterra e de outros países da Europa Ocidental. Em princípio, a transformação socialista da obshchina poderia acontecer sem uma passagem necessária pelo capitalismo. Mas isso não significa que Marx mudou seu julgamento crítico da comuna rural na Rússia, ou que ele acreditava que os países onde o capitalismo ainda estava subdesenvolvido estavam mais próximos da revolução do que outros com um desenvolvimento produtivo mais avançado. Ele não se convenceu subitamente de que as comunas rurais arcaicas eram um alavanca à emancipação mais avançado para o indivíduo do que as relações sociais existentes no capitalismo.

Em segundo lugar, sua análise da possível transformação progressiva da obshchina não pretendia ser elevada a um modelo mais geral. Foi uma análise específica de uma determinada produção coletiva em um momento histórico preciso. Em outras palavras, Marx revelou a flexibilidade teórica e a falta de método que muitos marxistas depois dele não conseguiram demonstrar. No final da vida, Marx revelou uma abertura teórica cada vez maior, o que lhe permitiu considerar outros caminhos possíveis para o socialismo que ele nunca havia levado a sério ou antes considerado como inatingíveis.

A dúvida de Marx foi substituída pela convicção de que o capitalismo era um estágio inevitável para o desenvolvimento econômico em todos os países e condições históricas. O novo interesse que ressurge hoje pelas considerações que Marx nunca enviou a Zasulich, e por outras ideias semelhantes expressas mais claramente em seus últimos anos de vida, está em uma concepção de sociedade pós-capitalista que está distantes da equação do socialismo com as forças produtivas – uma concepção envolvendo nuances nacionalistas e simpatia pelo colonialismo, que se afirmou dentro da Segunda Internacional e dos partidos social-democratas. As ideias de Marx também diferem profundamente do suposto “método científico” de análise social preponderante na União Soviética e seus satélites.


NA: Mesmo que a luta pela saúde de Marx sejam bem conhecidas, ainda é doloroso ler o capítulo final de seu livro, onde você faz uma crônica de sua condição deteriorada. As biografias intelectuais de Marx apontam corretamente que uma apreciação completa de Marx precisa conectar sua vida e atividades políticas com seu pensamento; como Marx estava inativo devido a enfermidades? Como alguém que está escrevendo uma biografia intelectual, como você aborda esse período?

MM: Um dos melhores estudiosos de Marx de todos os tempos, Maximilien Rubel (1905-1996), autor do livro Karl Marx: essai de biographie intellectuelle (1957), argumentou que, para escrever sobre Marx, é preciso ser um pouco filósofo, um pouco historiador, um pouco economista e um pouco sociólogo ao mesmo tempo. Eu acrescentaria que, ao escrever a biografia de Marx, também se aprende muito sobre a medicina. Marx lidou durante toda a sua vida madura com uma série de questões de saúde. O mais longo deles foi uma infecção desagradável da pele que o acompanhou durante toda a redação do Capital e se manifestou em furúnculos graves e debilitantes em várias partes do corpo. Foi por essa razão que, quando Marx terminou sua magnum opus, ele escreveu: “Espero que a burguesia se lembre dos meus carbúnculos até o dia da morte!”

Os últimos dois anos de sua vida foram particularmente difíceis. Marx sofreu uma dor terrível pela perda de sua esposa e filha mais velha, e ele teve uma bronquite crônica que frequentemente evoluía para uma pleurisia severa. Lutou, em vão, para encontrar o clima que lhe proporcionasse as melhores condições para melhorar, e viajou, sozinho, pela Inglaterra, França e até Argélia, onde embarcou num longo período de complicado tratamento. O aspecto mais interessante dessa parte da biografia de Marx é a sagacidade, sempre acompanhada de auto-ironia, que ele demonstrou para lidar com a fragilidade de seu corpo. As cartas que escreveu às filhas e a Engels, quando sentiu que estava perto do fim, deixam mais evidente o seu lado mais íntimo. Elas revelam a importância do que ele chamou de “mundo microscópico”, começando com a paixão vital que sentia pelos netos. Elas incluem as considerações de um homem que passou por uma existência longa e intensa e passou a avaliar todos os aspectos da vida.

Os biógrafos devem relatar os sofrimentos da esfera privada, especialmente quando eles são relevantes para melhor compreender as dificuldades subjacentes à escrita de um livro, ou as razões pelas quais um manuscrito permaneceu inacabado. Mas também devem saber onde parar e evitar lançar um olhar indiscreto aos assuntos exclusivamente privados.


NA: Muito do pensamento tardio de Marx está contido em cartas e cadernos. Devemos conceder a esses escritos o mesmo status de seus escritos mais consagrados? Quando você argumenta que a escrita de Marx é “essencialmente incompleta”, você tem algo assim em mente?

MM: O Capital permaneceu inacabado por causa da pobreza opressora em que Marx viveu por duas décadas e por causa de seus constantes problemas de saúde ligados às preocupações diárias. Desnecessário dizer que a tarefa que ele se propôs – compreender o modo de produção capitalista em sua média ideal e descrever suas tendências gerais de desenvolvimento – era extraordinariamente difícil de realizar. Mas o Capital não foi o único projeto que permaneceu incompleto. A autocrítica impiedosa de Marx aumentou as dificuldades de mais de um de seus empreendimentos, e a grande quantidade de tempo que ele gastou em muitos projetos que queria publicar se deveu ao extremo rigor a que submeteu todo o seu pensamento.

Quando Marx era jovem, ele era conhecido entre seus amigos da universidade por sua meticulosidade. Há histórias que o retratam como alguém que se recusou a escrever uma frase se não pudesse provar de dez maneiras diferentes. É por isso que o jovem estudioso mais prolífico da esquerda hegeliana ainda publicou menos do que muitos dos outros. A crença de Marx de que suas informações eram insuficientes e seus julgamentos imaturos o impediram de publicar escritos que permaneceram na forma de fragmentos. Mas é também por isso que suas notas são extremamente úteis e devem ser consideradas parte integrante de sua obra. Muitos de seus trabalhos incessantes tiveram consequências teóricas extraordinárias para o futuro.

Isso não significa que seus textos incompletos possam receber o mesmo peso daqueles que foram publicados. Eu distinguiria cinco tipos de escritos: trabalhos publicados, seus manuscritos preparatórios, artigos jornalísticos, cartas e cadernos de trechos. Mas também devem ser feitas distinções dentro dessas categorias. Alguns dos textos publicados de Marx não devem ser considerados sua palavra final sobre algumas questões. Por exemplo, o Manifesto do Partido Comunista foi considerado por Engels e Marx como um documento histórico da juventude e não como o texto definitivo em que suas principais concepções políticas se manifestavam. Ou deve-se ter em mente que escritos de propaganda política e escritos científicos muitas vezes não são combináveis.

Infelizmente, esses tipos de erros são muito frequentes na literatura secundária sobre Marx. Isso sem falar na ausência da dimensão cronológica em muitas reconstruções de seu pensamento. Os textos da década de 1840 não podem ser citados indiscriminadamente ao lado dos das décadas de 1860 e 1870, pois não carregam o mesmo peso de conhecimento científico e experiência política. Alguns manuscritos foram escritos por Marx apenas para ele mesmo, enquanto outros eram materiais preparatórios para livros a serem publicados. Alguns foram revisados ​​e muitas vezes atualizados por Marx, enquanto outros foram abandonados por ele sem a possibilidade de atualizá-los (nesta categoria, há o volume III do Capital). Alguns artigos jornalísticos contêm considerações que podem ser consideradas uma conclusão das obras de Marx. Outros, porém, foram escritos rapidamente a fim de levantar dinheiro para pagar o aluguel. Algumas cartas incluem opiniões autênticas de Marx sobre as questões discutidas. Outros contêm apenas uma versão suavizada, porque se dirigiam a pessoas fora do círculo de Marx, com quem às vezes era necessário se expressar diplomaticamente.

Por todas essas razões, é claro que um bom conhecimento da vida de Marx é indispensável para uma compreensão correta de suas idéias. Finalmente, existem os mais de 200 cadernos contendo resumos (e às vezes comentários) de todos os livros mais importantes lidos por Marx durante o período de 1838 a 1882. Eles são essenciais para uma compreensão da gênese de sua teoria e de elementos que ele não foi capaz de desenvolver como gostaria.

As ideias concebidas por Marx durante os últimos anos de sua vida foram coletadas principalmente nesses cadernos. Certamente são muito difíceis de ler, mas nos dão acesso a um tesouro muito precioso: não apenas a pesquisa que Marx fez antes de sua morte, mas também as perguntas que ele se fez durante a vida. Algumas de suas dúvidas podem ser mais úteis para nós hoje do que algumas de suas certezas.

Categories
Interviews

Celebremos al viejo Marx

Definidos con frecuencia como los años «finales», «últimos» o «tardíos», el período entre 1881 y 1883 es uno de los menos elaborados en los estudios sobre Marx. Esta desatención se debe en parte a que las enfermedades que afectaron a Marx durante sus últimos años no le permitieron sostener su ritmo de escritura regular.

De hecho, casi no existen obras publicadas durante el período. Sin más hitos de la magnitud de los que marcaron su obra anterior —desde los escritos filosóficos hasta estudio de la economía política—, durante mucho tiempo los biógrafos de Marx consideraron estos años finales como un capítulo menor marcado por una salud debilitada y unas capacidades intelectuales menguantes.

Sin embargo, existen nuevas investigaciones que sugieren que esta no es la última palabra y que los últimos años de Marx serían una mina de oro plagada de elementos que permiten revisar su pensamiento bajo nuevas perspectivas. Conservados en general en cartas, cuadernos y otras «marginalia», los últimos escritos de Marx nos presentan a un hombre que, lejos de los relatos comunes sobre su decadencia, siguió batiéndose hasta último momento con sus propias ideas sobre el capitalismo definido como un modo de producción mundial. Como sugieren sus investigaciones sobre las denominadas «sociedades primitivas», la comuna agraria rusa del siglo XIX y la «cuestión nacional» en las colonias europeas, los escritos de Marx del período testimonian un pensamiento que aborda sus propias complejidades y los problemas del mundo real, especialmente en lo que respecta a la expansión global del capitalismo más allá de las fronteras europeas.

El pensamiento tardío de Marx es el objeto del último libro publicado por Marcello Musto, titulado The Last Years of Karl Marx. Musto entrelaza con destreza la riqueza de los detalles biográficos y un abordaje sofisticado de los escritos de madurez de Marx, que no pocas veces ponen en cuestión las tesis que él mismo había sostenido en otro momento. Nicolas Allen entrevistó a Musto para Jacobin y conversaron sobre las complejidades que conlleva estudiar los últimos años de vida de Marx y los motivos por los cuales actualmente muchas de sus dudas y vacilaciones son más útiles que algunas de sus certezas.

 

NA: El «último Marx» sobre el que escribiste, es decir, ese período de su pensamiento que abarca los tres años previos a la muerte del autor, suele ser considerado por los marxistas y los académicos como un aditamento insustancial. Dejando de lado el hecho de que Marx no publicó ninguna obra importante durante sus últimos años, ¿por qué este período recibe tan poca atención?

MM: Todas las biografías intelectuales de Marx publicadas hasta la fecha prestan muy poca atención a su última década de vida. En general, toda la actividad posterior a la conclusión de la experiencia de la Asociación Internacional de Trabajadores en 1872 se resume en pocas páginas.  No es casualidad que estos académicos utilicen casi siempre el título genérico «La última década» para encabezar estas partes de sus libros, por cierto muy breves. Mientras que este interés limitado es comprensible en el caso de académicos como Franz Mehring (1846-1919),  Karl Vorländer (1860-1928) y David Ryazanov (1870-1938), que escribieron sus biografías de Marx entre las dos guerras mundiales y solo contaban con un número limitado de manuscritos inéditos, la cuestión es más compleja para los que vinieron después de aquellos años turbulentos.

1919),  Karl Vorländer (1860-1928) y David Ryazanov (1870-1938), que escribieron sus biografías de Marx entre las dos guerras mundiales y solo contaban con un número limitado de manuscritos inéditos, la cuestión es más compleja para los que vinieron después de aquellos años turbulentos.

Dos de los escritos más conocidos de Marx —los Manuscritos económicos y filosóficos de 1844 y La ideología alemana (1845-1846), ambos muy lejos de estar terminados— fueron publicados en 1932 y empezaron a circular solo durante la segunda mitad de los años 1940. La Segunda Guerra Mundial generó una sensación de angustia profunda, sobre todo a causa de las barbaridades del nazismo. En ese clima prosperaron ciertas filosofías, como el existencialismo, y el tema de la situación del individuo en la sociedad se volvió muy importante y generó las condiciones para que se desarrollara un interés cada vez mayor en las ideas propiamente filosóficas de Marx, como la alienación y el ser genérico. Las biografías de Marx publicadas durante el período, al igual que la mayoría de los estudios que surgieron en la academia, reflejaron este Zeitgeist y le otorgaron a estos escritos un peso exagerado. Muchos de los libros que decían presentarles a los lectores el pensamiento completo de Marx, en los años 1960 y 1970, se centraban en general sobre el período 1843-1848, es decir, llegaban hasta la publicación del Manifiesto del Partido Comunista (1848), cuando Marx tenía solo treinta años.

En este contexto, no solo la última década de la vida de Marx era tratada como un aditamento sin mucha importancia, sino que hasta El capital era relegado a una posición secundaria. El sociólogo liberal Raymond Aron definió con precisión esta actitud en el libro D’une Sainte Famille à l’autre. Essais sur les marxismes imaginaires (1969), en donde se burlaba de los marxistas parisinos que pasaban sin mirar por encima de El capital, su obra maestra y resultado de largos años de trabajo, publicada en 1867, cautivados como estaban por la oscuridad y la inconclusión de los Manuscritos económicos y filosóficos de 1844.

Podemos decir que el mito del «joven Marx» —alimentado también por Louis Althusser y por quienes argumentaban que la juventud de Marx no debía ser considerada como parte del marxismo— fue uno de los principales malentendidos en la historia de los estudios sobre Marx. Durante la primera mitad de los años 1840, Marx no publicó ninguna obra que considerara «importante». Por ejemplo, si queremos comprender su pensamiento político debemos leer los discursos y resoluciones que escribió para la Asociación Internacional de Trabajadores, no los artículos periodísticos de 1844 que aparecieron en los Anuarios francoalemanes. Aun si consideramos sus manuscritos incompletos, los Grundrisse (1857-1858) o las Teorías de la plusvalía (1862-1863), debemos tener en cuenta que eran mucho más significativos para él que la crítica del neohegelianismo en Alemania, abandonada a la inmisericorde «crítica de las ratas» en 1846.La tendencia a sobredimensionar los escritos de juventud no se modificó luego de la caída del Muro de Berlín. Las biografías más recientes —a pesar de la publicación de los nuevos manuscritos en la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), la edición histórico-crítica de las obras completas de Marx y Friedrich Engels (1820-1895)— subestiman sus últimos escritos tanto como lo hicieron los autores del pasado.

Otro motivo de este descuido es la alta complejidad de la mayoría de los estudios emprendidos por Marx durante la fase final de su vida. Escribir sobre el joven estudiante de la izquierda hegeliana es mucho más fácil que lograr manejar la maraña de manuscritos multilingües y los intereses intelectuales de comienzos de los años 1880. Es probable que esto también haya dificultado una comprensión más rigurosa de las importantes conquistas teóricas que hizo Marx durante este período. Al pensar erróneamente que había abandonado completamente la idea de continuar su obra y representarse los últimos diez años de su vida como una «lenta agonía», demasiados biógrafos y académicos de Marx no logran examinar más profundamente lo que realmente hizo durante el período.

 

NA: En la película Miss Marx, estrenada hace poco, hay una escena que sigue inmediatamente al funeral de Marx en la que se muestra a Eleanor, su hija menor, y a Engels escudriñando documentos y manuscritos en el estudio del difunto. Luego de examinar uno en particular, Engels hace un comentario sobre el interés de Marx durante sus últimos años en las ecuaciones diferenciales y en las matemáticas. The Last Days of Karl Marx deja la impresión de que el espectro de intereses de Marx durante este período fue especialmente amplio. ¿Había un hilo conductor que mantenía unidas sus obsesiones en temas tan diversos como la antropología, las matemáticas, la historia antigua y las cuestiones de género?

MM: Poco tiempo antes de morir, Marx le pidió a su hija Eleanor que le recordará a Engels que debía «hacer algo» con sus manuscritos incompletos. Es sabido que, durante los doce años que vivió luego de la muerte de su amigo, Engels asumió la tarea hercúlea de imprimir los tomos II y III de El capital, en los cuales Marx trabajó sin descanso desde mediados de los años 1860 hasta 1881, aunque no logró terminarlos. Otros textos escritos por Engels, después de la muerte de Marx en 1883, cumplieron indirectamente su voluntad y tienen una íntima relación con las investigaciones que su amigo desarrolló durante los últimos años de su vida. Por ejemplo, El origen de la familia, de la propiedad privada y del Estado (1884) fue denominada por su autor como la«ejecución de un testamento» y al escribirlo Engels se inspiró en las investigaciones de Marx sobre antropología, especialmente en los pasajes que copió, en 1881, de La sociedad antigua (1877) de Henry Morgan (1818-1881) y en los comentarios que añadió a los resúmenes de este libro.

No existe un solo hilo conductor durante los últimos años de investigación de Marx. Algunos de sus estudios surgen simplemente de su voluntad de estar al día con los descubrimientos científicos de su época o de los acontecimientos políticos que consideraba significativos. Marx había aprendido tiempo atrás que el nivel general de emancipación de una sociedad dependía del nivel de emancipación de sus mujeres, pero los estudios antropológicos desarrollados en los años 1880 le dieron la oportunidad de analizar con más profundidad la opresión de género. En cuanto a las cuestiones ecológicas, Marx les dedicó mucho menos tiempo que durante las dos décadas anteriores, aunque se sumergió de nuevo en el estudio de la historia. Entre el otoño de 1879 y el verano de 1880, completó un cuaderno titulado Notas sobre historia india (664-1858) y, entre el otoño de 1881 y el invierno de 1882, trabajó intensamente en los denominados Extractos cronológicos, una línea de tiempo de 550 páginas comentada año por año con una letra todavía más pequeña que la usual. Aquí se incluían resúmenes de acontecimientos mundiales, desde el siglo I hasta la guerra de los Treinta Años de 1648, y se comentaban sus causas y sus rasgos sobresalientes.

Es posible que Marx quisiera probar que sus concepciones estaban bien fundamentadas a la luz de los desarrollos políticos, militares, económicos y tecnológicos más importantes del pasado. En cualquier caso, hay que tener en mente que, cuando Marx emprendió este trabajo, era completamente consciente de que su frágil estado de salud no le permitiría completar el tomo II de El capital. Su expectativa era realizar todas las correcciones necesarias para preparar una tercera edición revisada del tomo I en alemán, pero al final ni siquiera tuvo la fuerza para hacer esto.

Sin embargo, no diría que la investigación que desarrolló durante sus últimos años fue más amplia de lo normal. Tal vez la amplitud de sus investigaciones es más evidente en este período dado que no fueron desarrolladas en paralelo a la escritura de ningún libro ni manuscrito preliminar importantes. Pero las miles de páginas de fragmentos escritas por Marx en ocho lenguas desde que era un estudiante universitario, que abarcan trabajos de filosofía, arte, historia, religión, política, leyes, literatura, historia, economía política, relaciones internacionales, tecnología, matemáticas, fisiología, geología, mineralogía, agronomía, antropología, química y física, son testimonio de la inagotable sed de conocimiento con la que recorría una amplia variedad de disciplinas. Lo que tal vez es sorprendente es que Marx fue incapaz de abandonar este hábito aun cuando su fortaleza física menguó de manera considerable. Su curiosidad intelectual, junto a su espíritu autocrítico, triunfaron sobre lo que hubiese sido una gestión más centrada y «juiciosa» de su trabajo.

Pero las ideas sobre «lo que Marx debería haber hecho» responden en general al deseo un tanto perverso de aquellos a quienes les gustaría que Marx hubiese sido un tipo que no hubiese hecho nada más que escribir El capital, sin detenerse ni siquiera para defenderse de las controversias políticas en las cuales se involucró. Aun cuando él mismo se definió una vez como «una máquina condenada a devorar libros y, luego, devolverlos, bajo una nueva forma, al estercolero de la historia», Marx era un ser humano. Su interés en las matemáticas y en el cálculo diferencial, por ejemplo, comenzó como un estímulo intelectual mientras investigaba un método de análisis social, pero terminó siendo un espacio lúdico, un refugio en momentos de grandes dificultades personales, «una ocupación para mantener la mente tranquila», como solía decirle a Engels.

 

NA: Los estudios sobre los escritos tardíos de Marx tienden a concentrarse en la investigación de las sociedades no Europeas. ¿Es justo afirmar, como lo hace alguna gente, que al reconocer que hay vías de desarrollo distintas del «modelo occidental» Marx hace borrón y cuenta nueva y empieza una nueva historia, la del Marx «no eurocéntrico»? ¿O sería más adecuado decir que se trata del reconocimiento de Marx de que su trabajo nunca pretendió ser aplicado sin estudiar primero la realidad concreta de las diferentes sociedades históricas?

MM: El primer elemento, y el más importante, para comprender la amplitud geográfica de la investigación de Marx durante su última década de vida, radica en su plan de brindar una explicación más general de la dinámica del modo de producción capitalista a nivel mundial. Inglaterra había sido el principal terreno de observación del tomo I de El capital. Después de su publicación, deseaba expandir las investigaciones socioeconómicas en los dos tomos que todavía no habían escrito. Por este motivo decidió aprender ruso en 1870 y pedía constantemente que le mandaran libros de estadísticas de Rusia y de Estados Unidos. Consideraba que el análisis de las transformaciones económicas de estos países sería muy útil para comprender las formas en las cuales era posible que el capitalismo se desarrollara en distintos períodos y contextos. Este elemento fundamental es subestimado por la bibliografía secundaria sobre el tema —hoy de moda— de «Marx y el eurocentrismo».

Otro elemento clave de la investigación de Marx sobre las sociedades no europeas fue la intención de comprobar si el capitalismo era un prerrequisito para el nacimiento de una sociedad comunista y hasta qué punto era necesario que esta se desarrollara a nivel internacional. La concepción más bien multilineal, que Marx asumió durante sus últimos años, lo llevó a considerar con más atención las especificidades históricas y la desigualdad del desarrollo económico y político en distintos países y contextos sociales. Marx se volvió muy escéptico en cuanto a la transferencia de categorías interpretativas entre contextos históricos y geográficos completamente diferentes y, tal como escribió, también se dio cuenta de que «acontecimientos de una semejanza impactante, que se desarrollan en contextos históricos distintos, llevan a resultados totalmente dispares». Es evidente que este enfoque incrementó las dificultades que debería atravesar la de por sí turbulenta tarea de terminar los tomos incompletos de El capital y contribuyó a la lenta aceptación de que su obra más importante quedaría inconclusa. Pero también abrió nuevas expectativas revolucionarias.

Al contrario de lo que creen un poco ingenuamente algunos autores, Marx no descubrió de repente que había sido eurocéntrico para empezar, luego, a prestarle atención a nuevos temas de estudio, solo porque sentía la necesidad de corregir sus perspectivas políticas. Siempre fue un «ciudadano del mundo», como solía decir, y constantemente intentó analizar las consecuencias mundiales que tenían las transformaciones económicas y sociales. Como se dijo antes, al igual que cualquier otro pensador de esta categoría, Marx estaba al tanto de la superioridad de la Europa moderna sobre los otros continentes del mundo, en términos de producción industrial y organización social, pero nunca consideró que este hecho contingente fuese un factor necesario ni permanente. Y, por supuesto, fue siempre un férreo enemigo del colonialismo. Estas consideraciones deberían resultarle demasiado obvias a cualquiera que haya leído a Marx.

 

NA: Uno de los capítulos centrales de The Last Years of Karl Marx trata sobre las relaciones de Marx con Rusia. El libro prueba  que Marx sostuvo un diálogo muy intenso con distintas tendencias de la izquierda rusa, especialmente a propósito de su recepción del primer tomo de El capital. ¿Cuáles fueron los puntos más importantes que se plantearon en estos debates?

MM: Durante muchos años, Marx había identificado a Rusia como uno de los principales obstáculos a la emancipación de la clase obrera. En muchas oportunidades señaló que su lento desarrollo económico y su despótico régimen político habían ayudado a convertir al imperio zarista en el puesto más avanzado de la contrarrevolución  Pero en sus últimos años, empezó a mirar a Rusia de otra forma. Reconoció que, luego de la abolición de la servidumbre en 1861, existían condiciones para una gran transformación social. A los ojos de Marx, Rusia era más susceptible de producir una revolución que Gran Bretaña, donde el capitalismo había creado el número proporcionalmente más grande de trabajadores fabriles del mundo, pero donde también el movimiento obrero, que disfrutaba de mejores condiciones de vida en parte gracias a la explotación colonial, se había debilitado y había sufrido la influencia negativa del sindicalismo reformista.

Los diálogos que sostuvo Marx con los revolucionarios rusos eran a la vez intelectuales y políticos. Durante la primera mitad de los años 1870, se familiarizó con la principal literatura crítica sobre la sociedad rusa y le prestó especial atención al trabajo del filósofo socialista Nikolái Chernyshevski (1828-1889). Él creía que, si un fenómeno social determinado alcanzaba un nivel de desarrollo suficiente en los países más avanzados, podía expandirse velozmente en otros pueblos y elevarlos directamente desde un bajo nivel de desarrollo a uno más alto, salteándose los momentos intermedios. Todo esto le brindó a Marx muchos elementos para reconsiderar su concepción materialista de la historia. Durante mucho tiempo, había sido consciente de que el esquema del progreso lineal a lo largo de los modos de producción asiático, feudal y moderno burgués, que había esbozado en el prólogo a la Contribución a la crítica de la economía política (1859), era complemente inadecuado a la hora de comprender el movimiento de la historia y que, en efecto, era aconsejable mantenerse a distancia de cualquier filosofía de la historia. No podía concebir la sucesión de modos de producción en el curso de la historia como una secuencia fija de etapas predeterminadas.

Marx también aprovechó para discutir con los militantes de las distintas tendencias revolucionarias rusas. Tenía estima por la naturaleza sensata de las acciones políticas del populismo ruso —que en ese momento era un movimiento anticapitalista de izquierda—, especialmente porque no recurría a gestos ultrarrevolucionarios sin sentido ni a generalizaciones contraproducentes. Marx supo valorar la relevancia de las organizaciones socialistas existentes en Rusia por su carácter práctico y no por las declaraciones de lealtad que le hacían a sus propias teorías. De hecho, observó que, con frecuencia, los más dogmáticos eran aquellos que afirmaban ser «marxistas». Su exposición a las teorías y a la actividad política de los populistas rusos —como había sucedido una década atrás con los comuneros de París— lo ayudó a ser más flexible al analizar la irrupción de los acontecimientos revolucionarios y de las fuerzas subjetivas que les dieron forma. Esto lo acercó a un verdadero internacionalismo a escala global.

Los diálogos e intercambios que Marx mantuvo con muchas figuras de la izquierda rusa versaban principalmente sobre el complejo asunto del desarrollo del capitalismo, del que se seguían consecuencias teóricas y políticas cruciales. La dificultad de este debate quedó en evidencia en su decisión final de no enviar una carta muy esclarecedora, en la cual criticaba algunas malinterpretaciones de El capital, al periódico Otéchestvennye Zapiski, o en la respuesta corta y cautelosa a la cuestión «de vida o muerte» sobre el futuro de la comuna rural (la obshchina) que le planteó Vera Zasúlich (1849-1919), respuesta por la que optó en lugar de enviarle un texto más largo que había escrito y rescrito en tres borradores preliminares.

 

NA: La correspondencia de Marx con el socialista ruso Vera Zasúlich es objeto de mucha atención en la actualidad. En esas cartas, Marx sugiere que la comuna rural rusa sería capaz de apropiarse de los últimos avances de la sociedad capitalista —la tecnología, sobre todo— sin estar obligada a atravesar aquellos trastornos que resultaron tan dañinos para el campesinado de Europa Occidental. ¿Podrías exponer con un poco más de detalle el razonamiento que guio a Marx?

MM: Por una coincidencia fortuita, la carta de Zasúlich llegó a Marx justo cuando su interés en las formas comunales arcaicas, en las cuales había se había introducido en 1879 a través del estudio de la obra del sociólogo Maksim Kovalevsky (1851-1916), lo conducían a prestarles más atención a los descubrimientos más recientes de los antropólogos de la época. La teoría y la práctica lo llevaron al mismo lugar. Tomando algunas ideas sugeridas por el antropólogo Morgan, escribió que el capitalismo podía ser reemplazado por una forma de producción colectiva arcaica más elevada.

Esta afirmación ambigua exige al menos dos precisiones. En primer lugar, gracias a lo que había aprendido de Chernyshevski, Marx sostuvo que Rusia no podría repetir servilmente todas las etapas históricas de Inglaterra y de los otros países de Europa Occidental. En principio, la transformación socialista de la obshchina podía desarrollarse sin un tránsito necesario a través del capitalismo. Pero esto no significa que Marx haya cambiado su juicio crítico sobre la comuna rural en Rusia, ni que creyera que los países en donde el capitalismo estaba poco desarrollado estaban más cerca de la revolución que los que tenían un desarrollo productivo más avanzado. No se convenció de repente de que las comunas rurales arcaicas eran un lugar mucho más propicio para la emancipación individual que las relaciones sociales existentes bajo el capitalismo.

En segundo lugar, su análisis de la posible transformación progresiva de la obshchina no apuntaba a convertirse en un modelo general. Era el análisis específico de una producción colectiva particular en un momento histórico preciso. En otras palabras, Marx mostró contar con la flexibilidad teórica y la falta de esquematismo de la que carecieron muchos marxistas posteriores. Hacia el final de su vida, Marx reveló disponer de una apertura teórica todavía más amplia, que le permitió considerar otras vías posibles al socialismo que nunca antes había tomado en serio o que había considerado como imposibles.

Otros reemplazaron las dudas de Marx por la convicción de que el capitalismo era una etapa inevitable del desarrollo económico en todos los países y una condición histórica. El interés que vuelve a emerger en el presente por las observaciones que Marx nunca le envió a Zasúlich, y por otras ideas similares que expresó con más claridad durante sus últimos años de vida, radica en una concepción de la sociedad poscapitalista que se sitúa en el polo opuesto a la ecuación del socialismo y las fuerzas productivas, que no deja de tener tonalidades nacionalistas y cierta simpatía por el colonialismo y que se generalizó en el marco de la Segunda Internacional y en los partidos socialdemócratas. Las ideas de Marx también difieren profundamente del supuesto «método científico» de análisis social que fue preponderante en la Unión Soviética y sus satélites.

 

NA: Aunque las luchas de Marx contra sus problemas de salud son conocidas, sigue siendo doloroso leer el último capítulo de The Last Years of Karl Marx en el que se registra su agravamiento progresivo. Las biografías intelectuales de Marx señalan adecuadamente que un estudio completo debe conectar su pensamiento con su vida y con sus actividades políticas. Pero, ¿qué sucede con este último período, en el que Marx estaba bastante inactivo a causa de la enfermedad? Al momento de escribir una biografía intelectual, ¿cómo debe abordarse este período?

MM: Uno de los estudiosos más importantes de Marx, Maximilien Rubel (1905-1996), autor del libro Karl Marx: ensayo de biografía intelectual (1957), sostuvo que para escribir sobre Marx uno debe ser un poco filósofo, un poco historiador, un poco economista y un poco sociólogo al mismo tiempo. Agregaría que al escribir la biografía de Marx uno también aprende mucho de medicina. Marx tuvo que lidiar durante toda su vida madura con múltiples problemas de salud. El más duradero fue una molesta infección de la piel que lo acompañó durante toda la escritura de El capital y que se manifestó en abscesos y forúnculos graves y debilitantes en distintas partes de su cuerpo. Este fue el motivo por el que, al terminar su magnum opus, escribió: «¡Espero que la burguesía recuerde mis forúnculos hasta el día de su muerte!»

Los últimos dos años de su vida fueron especialmente difíciles. Marx sufrió muchísimo las pérdidas de su esposa y su hija mayor y tenía una bronquitis crónica que a veces llegaba a convertirse en pleuritis. Luchó en vano para encontrar un clima que le brindara las mejores condiciones para recuperarse, y viajó, solo, por Inglaterra, Francia e incluso Argelia, en donde emprendió un largo período de complejos tratamientos. El aspecto más interesante de esta parte de la biografía de Marx es la sagacidad, siempre acompañada de una especial disposición para la autoironía, con la que demostró enfrentar las flaquezas de su cuerpo. Las cartas que le escribió a sus hijas y a Engels, cuando sintió que el fin estaba cerca, evidencian su costado más íntimo. Revelan la importancia de lo que él llamaba «el mundo microscópico», comenzando por la pasión vital que tenía por sus nietos. Muestran las consideraciones de un hombre que atravesó una larga e intensa existencia y llegó a evaluarla en todos sus aspectos.

Los biógrafos deben relatar los sufrimientos de la esfera privada, especialmente cuando son relevantes para comprender mejor las dificultades que subyacen a la escritura de un libro, o los motivos por los cuales un manuscrito permaneció incompleto. Pero también deben saber dónde detenerse y evitar la profundización de una mirada indiscreta centrada exclusivamente en los asuntos privados.

 

NA: Una gran parte del pensamiento tardío de Marx está contenido en cartas y cuadernos. ¿Debemos atribuirles a estos escritos el mismo estatus que a las obras mejor logradas? Cuando afirmaste que la escritura de Marx es «esencialmente incompleta», ¿estabas pensando en algo así?

MM: El capital quedó incompleto debido a la agobiante pobreza en la que Marx vivió durante dos décadas y a sus constantes enfermedades, que no dejaban de estar vinculadas a aquellas preocupaciones cotidianas. No hace falta decir que el objetivo que se había planteado —entender la naturaleza general del modo de producción capitalista y describir sus tendencias generales de desarrollo— era extraordinariamente difícil de cumplir. Pero El capital no fue el único proyecto que quedó incompleto. La autocrítica impiadosa de Marx dificultaba todavía más sus proyectos y la enorme cantidad de tiempo que empeñaba en estos trabajos antes de publicarlos se debía al rigor extremo al que sometía a todo su pensamiento.

Cuando Marx era joven, era reconocido entre sus amigos de la universidad por su meticulosidad. Hay historias que lo pintan como alguien que se negaba a escribir una frase si no era capaz de demostrarla de diez formas distintas. Este fue el motivo por el que el prolífico estudiante de la izquierda hegeliana publicó, en fin, menos que muchos otros. La creencia de Marx de que su información era insuficiente y sus juicios inmaduros le impedía publicar escritos que tuvieran la forma de bosquejos o fragmentos. Pero este es también el motivo por el cual sus notas son muy útiles y deberían ser consideradas una parte integral de su obra. Muchos de estos esfuerzos incesantes tuvieron consecuencias teóricas extraordinarias en el futuro.

Esto no significa que sus textos incompletos tengan el mismo peso que los publicados. Distinguiría cinco tipos de escritos: obras publicadas, manuscritos preliminares, artículos periodísticos, cartas y cuadernos de extractos. Pero deben hacerse distinciones incluso al interior de estas categorías. Algunos de los textos publicados de Marx no deberían ser considerados como la última palabra sobre el tema del que tratan. Por ejemplo, el Manifiesto del Partido Comunista era considerado por Engels y por Marx como un documento de juventud y no como el texto definitivo que exponía sus principales concepciones políticas. También debemos recordar que los escritos de propaganda política y los científicos no siempre son compatibles.

Desafortunadamente, los errores de lectura que surgen de estas dificultades son muy frecuentes en la bibliografía secundaria sobre Marx. Esto por no mencionar la ausencia de cualquier dimensión cronológica que afecta a muchas reconstrucciones de su pensamiento. Los textos de los años 1840 no pueden ser citados de manera indiscriminada junto a los de las décadas de 1860 y 1870, dado que no tienen el mismo peso en cuanto a conocimiento científico ni a experiencia política. Algunos manuscritos fueron escritos por Marx para uso personal, mientras que otros eran efectivamente materiales preliminares para libros que serían publicados. Marx revisaba y actualizaba algunos con frecuencia, mientras que otros habían sido abandonados sin que existiera ninguna posibilidad de retomarlos (en esta categoría entra el tomo 3 de El capital). Algunos artículos periodísticos contienen reflexiones que deben ser consideradas como complementos de los libros de Marx. Otros, sin embargo, fueron escritos rápidamente para ganar algo dinero y pagar el alquiler. Algunas cartas presentan la verdadera perspectiva de Marx sobre los temas discutidos. Otras contienen una versión suavizada, porque estaban dirigidas a gente de fuera de su círculo, con la que a veces era necesario expresarse en términos diplomáticos.

Por todos estos motivos, está claro que comprender la vida de Marx es indispensable para entender adecuadamente sus ideas. Por último, existen alrededor de 200 cuadernos que contienen resúmenes (y muchas veces comentarios) de los libros más importantes que Marx leyó durante el largo período que abarca de 1838 a 1882. Son esenciales para entender la génesis de su teoría y esos elementos que fue incapaz de desarrollar con el detalle que hubiese deseado.

Lo que Marx pensó durante los últimos años de su vida se encuentra principalmente en estos cuadernos. Es cierto que son muy difíciles de leer, pero nos brindan acceso a un tesoro precioso: no solo las investigaciones que Marx logró terminar antes de morir, sino las preguntas que se planteaba. Algunas de sus dudas pueden llegar a ser más útiles hoy que algunas de sus certezas.

Categories
Interviews

On His Birthday, Let’s Celebrate the Old Man Karl Marx

Karl Marx’s work during his final years of life, between 1881 and 1883, is one of the least developed areas in Marx studies. This neglect is partially due to the fact that Marx’s infirmities in his final years kept him from sustaining his regular writing activity — there are virtually no published works from the period.

Absent the milestones that marked Marx’s earlier work, from his early philosophical writings to his later studies of political economy, Marx’s biographers have long regarded his final years as a minor chapter marked by declining health and dwindling intellectual capacities.

However, there is a growing body of research that suggests this is not the full story, and that Marx’s final years might actually be a gold mine filled with new insights into his thought. Largely contained in letters, notebooks, and other “marginalia,” Marx’s late writings portray a man who, far from the received stories of decline, continued to wrestle with his own ideas about capitalism as a global mode of production. As suggested by his late research into so-called “primitive societies,” the nineteenth-century Russian agrarian commune, and the “national question” in European colonies, Marx’s writings from the period actually reveal a mind turning over the real-world implications and complexities of his own thought, particularly as they concerned the expansion of capitalism beyond European borders.

Marx’s late thought is the subject of Marcello Musto’s recently published The Last Years of Karl Marx. There, Musto masterfully weaves together rich biographical detail and a sophisticated engagement with Marx’s mature, oftentimes self-questioning writing.

Jacobin contributing editor Nicolas Allen spoke with Musto about the complexities of studying Marx’s final years of life, and about why some of Marx’s late doubts and misgivings are in fact more useful for us today than some of his more confident early assertions.

 

NA: The “late Marx” that you write about, roughly covering the final three years of his life in the 1880s, is often treated as an afterthought for Marxists and Marx scholars. Apart from the fact that Marx didn’t publish any major works in his final years, why do you think the period has received considerably less attention?

MM: All the intellectual biographies of Marx published to this day have paid very little attention to the last decade of his life, usually devoting no more than a few pages to his activity after the winding up of the International Working Men’s Association in 1872. Not by chance, these scholars nearly always use the generic title “the last decade” for these (very short) parts of their books. While this limited interest is understandable for scholars like Franz Mehring (1846–1919), Karl Vorländer (1860–1928), and David Riazanov (1870–1938), who wrote their biographies of Marx between two world wars and could only focus on a limited number of unpublished manuscripts, for those who came after that turbulent age, the matter is more complex.

Two of Marx’s best-known writings — the Economic and Philosophic Manuscripts of 1844 and The German Ideology (1845–46), both very far from being completed — were published in 1932 and started to circulate only in the second half of the 1940s. As World War II gave way to a sense of profound anguish resulting from the barbarities of Nazism, in a climate where philosophies like existentialism gained popularity, the theme of the condition of the individual in society acquired great prominence and created perfect conditions for a growing interest in Marx’s philosophical ideas, such as alienation and species-being. The biographies of Marx published in this period, just like most of the scholarly volumes that came out from academia, reflected this zeitgeist and gave undue weight to his youthful writings. Many of the books that claimed to introduce the readers to Marx’s thought as a whole, in the 1960s and in the 1970s, were mostly focused on the period 1843–48, when Marx, at the time of the publication of the Manifesto of the Communist Party (1848), was only thirty years old.

In this context, it was not only that the last decade of Marx’s life was treated as an afterthought, but Capital itself was relegated to a secondary position. The liberal sociologist Raymond Aron perfectly described this attitude in the book D’une Sainte Famille à l’autre: Essais sur les marxismes imaginaires (1969), where he mocked the Parisian Marxists who passed cursorily over Capital, his masterpiece and the fruit of many years’ work, published in 1867, and remained captivated by the obscurity and incompleteness of the Economic and Philosophic Manuscripts of 1844.

We can say that the myth of the “Young Marx” — fed also by Louis Althusser and by those who argued that Marx’s youth could not be considered part of Marxism — has been one of the main misunderstandings in the history of Marx studies. Marx did not publish any works that he would consider “major” in the first half of the 1840s. For example, one must read Marx’s addresses and resolutions for the International Working Men’s Association if we want to understand his political thought, not the journal articles of 1844 that appeared in the German-French Yearbook. And even if we analyze his incomplete manuscripts, the Grundrisse (1857–58) or the Theories of Surplus-Value (1862–63), these were much more significant for him than the critique of neo-Hegelianism in Germany, “abandoned to the gnawing criticism of the mice” in 1846. The trend of overemphasizing his early writings has not changed much since the fall of the Berlin Wall. The more recent biographies — despite the publication of new manuscripts in the Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA), the historical-critical edition of the complete works of Marx and Friedrich Engels (1820–1895) — overlook this period just like before.

Another reason for this neglect is the high complexity of most of the studies conducted by Marx in the final phase of his life. To write about the young student of the Hegelian Left is much easier than trying to get on top of the intricate tangle of multilingual manuscripts and intellectual interests of the early 1880s, and this may have hindered a more rigorous understanding of the important gains achieved by Marx. Wrongly thinking that he had given up the idea of continuing his work and representing the last ten years of his life as “a slow agony,” too many biographers and scholars of Marx have failed to look more deeply into what he actually did during that period.

 

NA: In the recent film Miss Marx, there’s a scene immediately after Marx’s funeral that shows Friedrich Engels and Eleanor, Marx’s youngest daughter, sifting through papers and manuscripts in Marx’s study. Engels inspects one paper and makes a remark about Marx’s late interest in differential equations and mathematics. The Last Years of Karl Marx seems to give the impression that, in his final years, Marx’s range of interests was particularly broad. Was there any guiding thread holding together this preoccupation with such diverse topics as anthropology, mathematics, ancient history, and gender?

MM: Shortly before his death, Marx asked his daughter Eleanor to remind Engels to “do something” with his unfinished manuscripts. As it is well known, for the twelve years that he survived Marx, Engels undertook the herculean task of sending to print the volumes II and III of Capital on which his friend had worked continuously from the mid-1860s to 1881 but had failed to complete. Other texts written by Engels himself after Marx passed away in 1883 were indirectly fulfilling his will and were strictly related to the investigations he had conducted during the last years of his life. For example, the Origins of the Family, Private Property and the State (1884) was called by its author “the execution of a bequest” and was inspired by Marx’s research in anthropology, in particular by the passages that he copied, in 1881, from Lewis Henry Morgan’s Ancient Society (1877) and by the comments he added to the summaries of this book.

There is not just one guiding thread in Marx’s final years of research. Some of his studies simply arose from recent scientific discoveries on which he wished to remain up to date, or from political events that he considered significant. Marx had already learned before that the general level of emancipation in a society depended on the level of women’s emancipation, but the anthropological studies conducted in the 1880s gave him the opportunity to analyze gender oppression in greater depth. Marx spent much less time on ecological issues than in the previous two decades, but on the other hand, he once again immersed himself in historical themes. Between autumn 1879 and summer 1880, he filled a notebook entitled Notes on Indian History (664–1858), and between autumn 1881 and winter 1882, he worked intensively on the so-called Chronological Extracts, an annotated year-by-year timeline of 550 pages written in an even smaller handwriting than usual. These included summaries of world events, from the first century BC to the Thirty Years’ War in 1648, summarizing their causes and salient features.

It is possible that Marx wanted to test whether his conceptions were well founded in the light of major political, military, economic, and technological developments in the past. In any case, one must keep in mind that, when Marx undertook this work, he was well aware that his frail state of health prevented him from making a final attempt to complete Volume II of Capital. His hope was to make all the necessary corrections to prepare a third German revised edition of Volume I, but in the end, he did not even have the strength to do that.

I would not say that the research he conducted in his final years was wider than usual, however. Perhaps the breadth of his investigations is more evident in this period because they were not conducted in parallel to the writing of any books or significant preparatory manuscripts. But the several thousands of pages of excerpts made by Marx in eight languages, since he was a university student, from works of philosophy, art, history, religion, politics, law, literature, history, political economy, international relations, technology, mathematics, physiology, geology, mineralogy, agronomy, anthropology, chemistry, and physics, testify to his perpetual hunger for knowledge in a very large variety of disciplines. What may be surprising is that Marx was unable to give up this habit even when his physical strength waned considerably. His intellectual curiosity, along with his self-critical spirit, won out over a more focused and “judicious” management of his work.

But these ideas about “what Marx should have done” are usually the fruit of the twisted wish of those who would have liked him to be an individual who did nothing but write Capital — not even to defend himself from the political controversies in which he was embroiled. Even if he once defined himself as “a machine, condemned to devour books and then throw them, in a changed form, on the dunghill of history,” Marx was a human being. His interest in mathematics and differential calculus, for example, started as an intellectual stimulus in his search for a method of social analysis, but became a ludic space, a refuge at moments of great personal difficulty, “an occupation to maintain the quietness of mind,” as he used to say to Engels.

 

NA: To the extent that there have been studies of Marx’s late writings, they tend to focus on his research into non-European societies. By recognizing as he does that there are paths to development besides the “Western model,” is it fair to say, as some claim, that this was Marx turning over a new leaf, i.e., a “non-Eurocentric” Marx? Or is it more accurate to say that this was Marx’s admission that his work was never intended to be applied without first attending to the concrete reality of different historical societies?

MM: The first and preeminent key to understand the wider variety of geographical interests in Marx’s research, during the last decade of his life, lies in his plan to provide a more ample account of the dynamics of the capitalist mode of production on a global scale. England had been the main field of observation of Capital, Volume I; after its publication, he wanted to expand the socioeconomic investigations for the two volumes of Capital that remained to be written. It was for this reason that he decided to learn Russian in 1870 and was then constantly demanding books and statistics on Russia and the United States. He believed that the analysis of the economic transformations of these countries would have been very useful for an understanding of the possible forms in which capitalism may develop in different periods and contexts. This crucial element is underestimated in the secondary literature on the nowadays trendy subject of “Marx and Eurocentrism.”

Another key question for Marx’s research into non-European societies was whether capitalism was a necessary prerequisite for the birth of communist society and at which level it had to develop internationally. The more pronounced multilinear conception that Marx assumed in his final years led him to look more attentively at the historical specificities and unevenness of economic and political development in different countries and social contexts. Marx became highly skeptical about the transfer of interpretive categories between completely different historical and geographical contexts and, as he wrote, also realized that “events of striking similarity, taking place in different historical contexts, lead to totally disparate results.” This approach certainly increased the difficulties he faced in the already bumpy course of completing the unfinished volumes of Capital and contributed to the slow acceptance that his major work would remain incomplete. But it certainly opened up new revolutionary hopes.

Contrary to what some authors naively believe, Marx did not suddenly discover that he had been Eurocentric and devote his attention to new subjects of study because he felt the need to correct his political views. He had always been a “citizen of the world,” as he used to call himself, and had constantly tried to analyze economic and social changes in their global implications. As it has been already argued, like any other thinker of his level, Marx was aware of the superiority of modern Europe over the other continents of the world, in terms of industrial production and social organization, but he never considered this contingent fact a necessary or permanent factor. And, of course, he was always a fiery enemy of colonialism. These considerations are all too obvious to anyone who has read Marx.

 

NA: One of the central chapters of The Last Years of Karl Marx deals with Marx’s relationship with Russia. As you show, Marx engaged in a very intense dialogue with different parts of the Russian left, specifically around their reception of the first volume of Capital. What were the main points of those debates?

MM: For many years, Marx had identified Russia as one of the main obstacles to working-class emancipation. He emphasized several times that its sluggish economic development and its despotic political regime helped to make the tsarist empire the advance post of counterrevolution. But in his final years, he began to look rather differently at Russia. He recognized some possible conditions for a major social transformation after the abolition of serfdom in 1861. Russia seemed to Marx more likely to produce a revolution than Britain, where capitalism had created the proportionately largest number of factory workers in the world, but where the labor movement, enjoying better living conditions partly based on colonial exploitation, had grown weaker and undergone the negative influence of trade union reformism.

The dialogues engaged by Marx with Russian revolutionaries were both intellectual and political. In the first half of the 1870s, he acquired familiarity with the principal critical literature on Russian society and devoted special attention to the work of the socialist philosopher Nikolai Chernyshevsky (1828–1889). He believed that a given social phenomenon that had reached a high level of development in the most advanced nations could spread very swiftly among other peoples and rise from a lower level straight to a higher one, passing over the intermediate moments. This gave Marx much food for thought in reconsidering his materialistic conception of history. For a long time, he had been aware that the schema of linear progression through the Asiatic, ancient, feudal, and modern bourgeois modes of production, which he had drawn in the preface to A Contribution to the Critique of Political Economy (1859), was completely inadequate for an understanding of the movement of history, and that it was indeed advisable to steer clear of any philosophy of history. He could no longer conceive the succession of modes of production in the course of history as a fixed sequence of predefined stages.

Marx also took the opportunity to discuss with militants of various revolutionary tendencies in Russia. He highly regarded the down-to-earth character of the political activity of Russian populism — which at the time was a left-wing, anti-capitalist movement — particularly because it did not resort to senseless ultrarevolutionary flourishes or to counterproductive generalizations. Marx assessed the relevance of the socialist organizations existing in Russia by their pragmatic character, not by declaration of loyalty to his own theories. In fact, he observed that it was often those who claimed to be “Marxists” who were the most doctrinaire. His exposure to the theories and the political activity of Russian Populists — as with the Paris Communards a decade earlier — helped him to be more flexible in analyzing the irruption of revolutionary events and the subjective forces that shaped them. It brought him closer to a true internationalism on a global scale.

The central theme of the dialogues and exchanges that Marx had with many figures of the Russian left was the very complex issue of the development of capitalism, which had crucial political and theoretical implications. The difficulty of this discussion is also evidenced by Marx’s final choice not to send an insightful letter in which he had criticized some misinterpretations of Capital to the journal Otechestvennye Zapiski, or to respond to Vera Zasulich’s “life and death question” about the future of the rural commune (the obshchina) with only a short, cautious missive, and not with a lengthier text that he had passionately written and rewritten through three preparatory drafts.

 

NA: Marx’s correspondence with Russian socialist Vera Zasulich is the subject of a lot of interest today. There, Marx suggested that the Russian rural commune could potentially appropriate the latest advances of capitalist society — technology, particularly — without having to undergo the social upheavals that were so destructive for the Western European peasantry. Can you explain in a little more detail the thinking that informed Marx’s conclusions?

MM: By a fortuitous coincidence, Zasulich’s letter reached Marx just as his interest in archaic forms of community, already deepened in 1879 through the study of the work of the sociologist Maksim Kovalevsky, was leading him to pay closer attention to the most recent discoveries made by anthropologists of his time. Theory and practice led him to the same place. Drawing on ideas suggested by the anthropologist Morgan, he wrote that capitalism could be replaced by a higher form of the archaic collective production.

This ambiguous statement requires at least two clarifications. First, thanks to what he had learned from Chernyshevsky, Marx argued that Russia could not slavishly repeat all the historical stages of England and other West European countries. In principle, the socialist transformation of the obshchina could happen without a necessary passage through capitalism. But this does not mean that Marx changed his critical judgment of the rural commune in Russia, or that he believed that countries where capitalism was still underdeveloped were closer to revolution than others with a more advanced productive development. He did not suddenly become convinced that the archaic rural communes were a more advanced locus of emancipation for the individual than the social relations existing under capitalism.

Second, his analysis of the possible progressive transformation of the obshchina was not meant to be elevated into a more general model. It was a specific analysis of a particular collective production at a precise historical moment. In other words, Marx revealed the theoretical flexibility and lack of schematism that many Marxists after him failed to demonstrate. At the end of his life, Marx revealed an ever greater theoretical openness, which enabled him to consider other possible roads to socialism that he had never before taken seriously or had previously regarded as unattainable.

Marx’s doubting was replaced by a conviction that capitalism was an inescapable stage for economic development in every country and historical condition. The new interest that reemerges today for the considerations that Marx never sent to Zasulich, and for other similar ideas expressed more clearly in his final years, lies in a conception of postcapitalist society that is poles apart from the equation of socialism with the productive forces — a conception involving nationalist overtones and sympathy with colonialism, which asserted itself within the Second International and social democratic parties. Marx’s ideas also differ profoundly from the supposedly “scientific method” of social analysis preponderant in the Soviet Union and its satellites.

 

NA: Even though Marx’s health struggles are well known, it’s still painful to read the final chapter of The Last Years of Karl Marx, where you chronicle his deteriorating condition. Intellectual biographies of Marx rightly point out that a full appreciation of Marx needs to connect his life and political activities with his body of thought; but what about this later period, when Marx was largely inactive due to infirmities? As someone writing an intellectual biography, how do you approach that period?

MM: One of the best scholars of Marx ever, Maximilien Rubel (1905–1996), author of the book Karl Marx: essai de biographie intellectuelle (1957), argued that, to be able to write about Marx, one must be a bit of a philosopher, a bit of a historian, a bit of an economist, and a bit of a sociologist at the same time. I would add that, by writing the biography of Marx, one learns a lot about medicine, too. Marx dealt during his entire mature life with a number of health issues. The longest of them was a nasty infection of the skin that accompanied him during the entire writing of Capital and manifested itself in abscesses and serious, debilitating boils on various parts of the body. It was for this reason that, when Marx finished his magnum opus, he wrote: “I hope the bourgeoisie will remember my carbuncles until their dying day!”

The last two years of his life were particularly hard. Marx suffered a terrible grief for the loss of his wife and eldest daughter, and he had a chronic bronchitis that developed often into a severe pleurisy. He struggled, in vain, to find the climate that would provide the best conditions for him to get better, and he traveled, all alone, in England, France, and even Algeria, where he embarked on a lengthy period of complicated treatment. The most interesting aspect of this part of Marx’s biography is the sagacity, always accompanied by self-irony, that he demonstrated to deal with the frailty of his body. The letters that he wrote to his daughters and to Engels, when he felt that it was close to the end of the road, make more evident his most intimate side. They reveal the importance of what he called “the microscopic world,” starting with the vital passion that he had for his grandchildren. They include the considerations of a man who has gone through a long and intense existence and has come to evaluate all aspects of it.

Biographers must recount the sufferings of the private sphere, especially when they are relevant to better understand the difficulties underlying the writing of a book, or the reasons why a manuscript remained unfinished. But they must also know where to stop, and must avoid taking an indiscreet look into exclusively private affairs.

 

NA: So much of Marx’s late thought is contained in letters and notebooks. Should we accord these writings the same status as his more accomplished writings? When you argue that Marx’s writing is “essentially incomplete,” do you have something like this in mind?

MM: Capital remained unfinished because of the grinding poverty in which Marx lived for two decades and because of his constant ill health connected to daily worries. Needless to say, the task he had set himself — to understand the capitalist mode of production in its ideal average and to describe its general tendencies of development — was extraordinarily difficult to achieve. But Capital was not the only project that remained incomplete. Marx’s merciless self-criticism increased the difficulties of more than one of his undertakings, and the large amount of time that he spent on many projects he wanted to publish was due to the extreme rigor to which he subjected all his thinking.

When Marx was young, he was known among his university friends for his meticulousness. There are stories that depict him as somebody who refused to write a sentence if he was unable to prove it in ten different ways. This is why the most prolific young scholar in the Hegelian Left still published less than many of the others. Marx’s belief that his information was insufficient, and his judgments immature, prevented him from publishing writings that remained in the form of outlines or fragments. But this is also why his notes are extremely useful and should be considered an integral part of his oeuvre. Many of his ceaseless labors had extraordinary theoretical consequences for the future.

This does not mean that his incomplete texts can be given the same weight of those that were published. I would distinguish five types of writings: published works, their preparatory manuscripts, journalistic articles, letters, and notebooks of excerpts. But distinctions must also be made within these categories. Some of Marx’s published texts should not be regarded as his final word on the issues at hand. For example, the Manifesto of the Communist Party was considered by Engels and Marx as a historical document from their youth and not as the definitive text in which their main political conceptions were stated. Or it must be kept in mind that political propaganda writings and scientific writings are often not combinable.

Unfortunately, these kinds of errors are very frequent in the secondary literature on Marx. Not to mention the absence of the chronological dimension in many reconstructions of his thought. The texts from the 1840s cannot be quoted indiscriminately alongside those from the 1860s and 1870s, since they do not carry equal weight of scientific knowledge and political experience. Some manuscripts were written by Marx only for himself, while others were actual preparatory materials for books to be published. Some were revised and often updated by Marx, while others were abandoned by him without the possibility of updating them (in this category, there is Volume III of Capital). Some journalistic articles contain considerations that can be considered as a completion of Marx’s works. Others, however, were written quickly in order to raise money to pay the rent. Some letters include Marx’s authentic views on the issues discussed. Others contain only a softened version, because they were addressed to people outside Marx’s circle, with whom it was sometimes necessary to express himself diplomatically.

For all these reasons, it is clear that a good knowledge of Marx’s life is indispensable for a correct understanding of his ideas. Finally, there are the more than two hundred notebooks containing summaries (and sometimes commentaries) of all the most important books read by Marx during the long time span from 1838 to 1882. They are essential for an understanding of the genesis of his theory and of those elements he was unable to develop as he would have wished.

The ideas conceived by Marx during the last years of his life were collected mainly within these notebooks. They are certainly very difficult to read, but they give us access to a very precious treasure: not only the research Marx completed before his death, but also the questions he asked himself. Some of his doubts may be more useful to us today than some of his certainties.