Josep Huguet, NacióDigital

“L’últim Marx. Una biografia política” de Marcello Musto i editat per Tigre de Paper ha estat una lectura d’estiu. N’hi ha que de joves vam assumir l’autoformació en el marxisme, el vam respirar en algunes assignatures de la Facultat d’Història i, fins i tot, vam militar durant un període en un partit leninista. Després, aplicant la màxima marxista de partir de la realitat concreta i complexa, vam adonar-nos que algunes previsions no es complien o que d’altres concrecions polítiques no conduïen cap a la societat socialista ideal.

I en alguns casos, comprovàrem, estupefactes, com el comunisme havia estat la via més lenta d’arribar al capitalisme més descarnat, com deia un acudit popular. Moltes previsions de Marx, i encara més de molts seguidors seus, van anar fallant. Ni els estadis més avançats del capitalisme han conduït a la seva alternativa, ni la permanència del comunisme en alguns estats no ha estat altra cosa que l’aparició d’un híbrid de règim dictatorial comunista amb sistema econòmic capitalista, sense drets per a les persones, siguin considerades com a ciutadans o com a treballadors.

Però no és sols el marxisme qui es va equivocar. Tant des del relat del capitalisme creixent, com del liberalisme progressista, com del moviment socialista, amb visions i objectius no compartits als segles XIX i XX, s’ha mantingut una fe quasi cega en què el destí del món estava determinat: els uns creient que s’assoliria una pròspera societat capitalista on el mercat, suposadament lliure, resoldria tots els problemes i els altres pensant que el desenvolupament capitalista conduiria inexorablement al seu esclat i el pas cap al socialisme.

Aquest historicisme unidireccional, aquesta fletxa única del progrés d’aparença científica, no va ser mai abonada per Marx, si més no pel darrer Marx. Aquest també va abjurar del determinisme econòmic que, des d’escoles liberal-capitalistes o socialistes, afirmava una relació causal rígida entre canvis econòmics i models socials. Marx va remarcar la multiplicitat de factors influents: condicions històriques, temps i moments dels esdeveniments i capacitat de la intervenció humana per modular la realitat. Les hipòtesis sobre el possible curs de la història no s’haurien de basar per se en lleis abstractes, sinó que sempre haurien de ser proporcionals amb la diversitat dels contextos existents.

Arribats a aquest punt de la lectura em començo a plantejar que moltes d’aquestes reflexions són vàlides per a qualsevol projecte polític i social, sigui per detonar la contrarevolució o sigui per una revolució social o política, com la de la independència. Així que el determinisme lineal d’algunes no-estratègies independentistes seria tan erroni com el d’altres moviments polítics.

Marx excel·leix molt més en les diagnosis de les estructures del poder o dels moviments socials i polítics i de les contradiccions entre classes o al si de les classes populars que són perfectament actuals. Per exemple quan defineix la naturalesa de classe de l’estat: “l’estat està construït sobre les classes, i les pressuposa”; i la individualitat en aquestes societats és una individualitat de classe. Aquest principi, que és de sempre el que m’ha quedat més clavat al cap i que es confirma en cada anàlisi de la realitat concreta, no hauria de ser mai menystingut pels projectes polítics transformadors. És més habitual, en canvi, que els defensors de l’ordre existent l’amaguin sota les banderes nacionalistes.

Vistes les evolucions de comunisme i capitalisme no hom espera un futur sense classes. Però tenim dret a aspirar i lluitar per una societat representada per una piràmide plana i truncada i que s’allunyi de les piràmides senceres i altes. Una societat on el ciment social es basi en la meritocràcia i l’ascensor social i no en la corrupció i el clientelisme. Aquesta tria és la que a molts ens referma en l’opció per una República catalana, perquè l’estat espanyol és en el marc europeu un dels pitjors models d’Estat de classe: piramidal d’altura, oligàrquic, extractiu i lluny de la meritocràcia.

Però aquesta realitat de classe es vol camuflar com un enfrontament entre pobles. En el cas del relat dominant negant fins i tot l’existència de més subjectes polítics que el propi. I en alguns casos dels relats de resposta, atribuint al conjunt de la població de la nació dominant la responsabilitat de la dominació.

Un altre paràgraf del llibre sobre Marx que pot interessar és aquell en què renega de qualsevol fórmula prescrita per fer qualsevol revolució. No cal fer gaires prediccions de com serà la societat lliure, deia, sinó que cal centrar-se en les condicions que la faran possible: “l’anticipació doctrinària i necessàriament fantasiosa del programa d’acció d’una revolució futura només serveix per distreure de la lluita present”. I encara més el preocupaven “les expressions ultrarevolucionàries, que sempre havia considerat com a ínfules; una especialitat que la nostra gent faria bé de deixar per als anomenats anarquistes que són, de fet, suports de l’ordre existent i no pas creadors del desordre”. En comptes d’anarquista s’hi pot posar qualsevol opció ultrainsurreccionalista o hiperventilada que diríem ara.

El llibre El darrer Marx conté d’altres aspectes d’interès que desborden el marc d’aquest article. En cito tres. Un, la discriminació masclista i la lluita emancipadora de les dones. Dos, la constatació del xoc inter-obrer entre autòctons i migrats: “els socialistes han intentat propiciar una entesa entre els treballadors dels diferents països, que va esdevenir cada vegada més necessària a mesura que els capitalistes es van anar tornant més cosmopolites a l’hora de llogar mà d’obra, posant la mà d’obra estrangera en contra de l’autòctona…”. Tres, la intuïció sobre alguna de les derivades negatives del turisme quan encara era d’elit: “m’he passat un mes vagant en aquest cau de desvagats o aventurers aristocràtics (…) no hi ha masses plebees aquí, a part dels cambrers de l’hotel i el cafè, i els que es dediquen als serveis domèstics que pertanyen al Lumpenproletariat”.

Marx es va interessar per les teories de Vorontsov que sostenia que les nacions “que són les darreres a arribar a l’arena de la història” es beneficien de “l’experiència històrica acumulada dels altres pisos” sense “anar a les palpentes a les fosques, sinó sabent què cal evitar”. A Catalunya ens podríem aplicar el principi i ser capaços d’aprofitar els diversos retards per trobar vies pròpies per avançar.

Finalment, de la meva lectura particular d’estiu d’aquest darrer Marx em quedo amb la necessitat de desideologitzar els conflictes per a trobar solucions i vies compartides. Si anem en sentit contrari, el d’ideologitzar des del minut zero, passarem a les lluites creixentment descompartides en el feminisme, l’ecologisme, la justícia social o l’independentisme. El dogmatisme i els apriorismes són mals companys de viatge. L’últim Marx mostra un Marx menys dogmàtic que molts dels seus seguidors que pretenien seguir l’ortodòxia d’una ideologia més que seguir un mètode. En el llibre s’explica com en una carta a Bernstein, Engels recordava l’anècdota de Marx criticant als qui es deien deixebles seus: “ce qu’il y a de certain c’est que moi, je ne suis pas Marxiste” . “El que és segur és que jo no soc marxista”.