Llorenç Saval Devesa, Catarsi

De retorn a Marx

Escriure una ressenya d’un llibre col·lectiu és sempre una tasca exigent.

Tenint en compte l’infern de matisos, desnivells argumentals, idees innovadores i qüestions obertes que hi conviuen en un sol text, vint-i-un textos de vint-i-un autors diferents suposa tot un repte. Això no obstant, l’objectiu d’aquesta ressenya no és aprofundir en cadascun dels escrits; més bé delimitar una panoràmica general de cada text capaç de seduir al possible lector. Com les onze tesis sobre Feuerbach —les quals moren en la capacitat pràctica de la sensibilitat humana—, els articles discorren al voltant d’un mateix nucli comú: rescatar al Marx més actual per tal d’utilitzar-lo com una ferramenta crítica del present.

El llibre està dividit en dues parts precedides d’una introducció que corre de part de Marcello Musto, el coordinador del llibre. Nascut a Nàpols, Musto és professor de sociologia i teoria política a la Universitat de York, autor d’un gran nombre de textos i articles que abasten des de la història del pensament socialista a les teories de l’alienació i les crisis econòmiques, abordant aquesta sèrie de problemàtiques des del marxisme heterodox. La introducció —un text riquíssim que desborda per complet la seua funció introductòria— no sols explica el perquè del llibre col·lectiu, també fa un repàs breu a la història del marxisme als segles XIX i XX, així com la necessitat de tornar a Marx en els moments de crisi del capitalisme —vet aquí part de la pertinent actualitat. Musto aprofita la clarividència i capacitat predictiva del filòsof renà per explicar la inestabilitat intrínseca del capitalisme i les consegüents crisis econòmiques d’un sistema històric que deu ser superat.

La primera part del llibre anomenada La relectura de Marx en 2015 consta de deu articles on s’aborda l’obra de Marx des d’una visió no dogmàtica, situant l’autor en el seu context i limitacions, però fent justícia a l’extensíssima obra —fet que no sempre s’hi dona entre la tradició marxista. En definitiva, s’hi tracta de reafirmar la importància dels textos originals en relació amb les interpretacions hegemòniques que s’hi van fer al segle XX, afavorint en gran manera la comprensió del capitalisme contemporani com un sistema estructuralment intransigent —per molt que en varie l’embolcall formal— del qual encara no hem esbossat tota la seua complexitat. El llibre reprèn l’anàlisi de Marx com una necessitat epistemològica vital per afrontar la lluita política del present. Al mateix temps, s’aporta llum sobre qüestions i polèmiques de l’intel·lecte marxià que constituïren un problema —filosòfic, hermenèutic però sobretot polític— en el passat.

D’aquesta manera podem veure com al primer article Kevin B. Anderson hi escriu sobre la transició de Marx cap a visions més obertes en allò que respecta als països no occidentals, la raça, l’ètnia o el nacionalisme. Resulta d’especial interés observar com trenca Marx amb els seus escrits primerencs de caràcter etapista, unilinial i determinista respecte els països no occidentals —els quals pensava, en un primer moment, que havien de passar per una etapa capitalista que els «civilitzara» a l’europea—. Als textos més tardans rebutja la necessitat d’una fase capitalista per avançar cap al socialisme, accepta certes estructures socials precapitalistes com a elements de resistència al capital i afirma inclús que l’adjectiu «feudal» —de caràcter eurocèntric— no era vàlid per caracteritzar aquests tipus de societats.

Unes pàgines més endavant, hi escriu Paresh Chattopadhyay sobre un tema de gran controvèrsia: l’enorme diferència entre allò que consistia el socialisme per a Marx i el que posteriorment es va assajar en països com l’URSS o la Xina per part de moviments autodenominats «comunistes». L’autor indi critica el caràcter ambigu d’unes revolucions que van incorporar de manera forçada la complexa realitat política dels seus entorns dintre d’una cosmovisió que pretenia anomenar-se marxista, però que en cap cas feien justícia als escrits marxians. Açò, més enllà d’un problema hermenèutic o terminològic, va derivar en una sèrie de problemes polítics que minvaren el caràcter emancipador de les suposades «revolucions socialistes».
El text de Michael Lebowitz conclou també en una mena de crítica als moviments socialistes del segle XX que hi van intentar construir «barreres» per al desenvolupament capitalista en lloc de proposar un sistema radicalment diferent. Al nou sistema, el desenvolupament de les forces productives devia estar supeditat a les exigències de la vida humana, i no al revés tal com va passar en els exemples citats anteriorment.

En un article de caràcter més filosòfic, George Comninel dona algunes claus per entendre la filosofia marxiana de la història i la seua tesi principal: la història de la humanitat és l’evolució del treball alienat en les seues respectives formes històriques i, d’aquesta manera, la història humana és també l’evolució de les formes històriques que ha revestit la propietat privada —la superació d’aquesta última correspon amb l’emancipació humana. Comninel argumenta al voltant d’aquesta afirmació sense tractar-la, com tampoc feia Marx, de veritat universal. Al text hi podem trobar els matisos que fan de la filosofia marxiana una teoria conscient de la dificultat de l’objecte històric, i, en conseqüència, de l’error idealista que suposa aplicar-hi conceptes universals desvinculats de la realitat material.

El següent article, escrit per Víctor Wallis, enfronta una qüestió política antiquíssima en el moviment obrer que perdura fins avui en dia: els posicionaments a favor o en contra del «mal menor» amb relació a la tàctica política. Al text s’aborden els arguments de figures com Marx, Engels i Lenin a l’hora de participar en les institucions i parlaments «burgesos» des de la concepció del «mal menor» o directament des de la creença ferma en la seua utilitat. Wallis utilitza el cas de la política estatunidenca com un exemple paradigmàtic on aquest tipus d’argumentació «malmenorista» domina el debat polític.

Els següents dos articles aborden directament la qüestió de l’alienació des de perspectives molt àmplies, dotant de recorregut històric i actualitat a les formes d’alienació contemporànies que dominen el món del treball al segle XXI. En primer lloc, Marcello Musto traça una genealogia del concepte d’alienació que va dels escrits juvenils de Marx fins als més madurs —on el concepte arrela històricament a les relacions de producció—, contraposant-la amb altres concepcions no marxistes que presenten l’alienació de manera ontològica —no històrica—, així com les teories que distorsionen políticament el concepte a l’individualitzar-lo. En segon lloc, l’article de Ricardo Antunes se centra sobretot en el pas de l’empresa taylorista-fordista a l’empresa de la «flexibilitat liofilitzada» actual, on el procés de treball s’intensifica de diverses maneres, provocant modalitats d’alienació de caràcter aparentment menys despòtic mentre s’interioritzen nous mecanismes de control de la subjectivitat. Antunes recorrerà a la distinció de Lukács entre cosificacions innocents i cosificacions alienades per tal d’aportar llum sobre la realitat dels treballadors en el capitalisme actual.

En un intent d’aportar llum sobre el «matrimoni infeliç» entre marxisme i feminisme, Terrel Carver escriu al seu article la manera en què son tractades algunes de les qüestions centrals dels feminismes d’avui en dia a l’obra de Marx: el sexe, el gènere, les dones o la sexualitat. Tractant d’eludir l’anacronisme, l’autor incideix en buits teòrics tals com la naturalització dels rols sexuals o la funció del treball reproductiu en la societat industrial, reconeixent al mateix temps que les «aproximacions feministes» de Marx, situant-les en el seu context, poden resultar interessants.

Pel que fa a un tema de gran actualitat com ho són les crisis econòmiques, Richard D. Wolf fa un recorregut a les depressions econòmiques dels últims temps partint d’algunes de les tesis i pronòstics marxians, que parlen d’una inestabilitat intrínseca al mode de producció capitalista. Aquesta capacitat de predicció provocà un renovat interés en Marx arran de la crisi de 2007. Wolff compara i presenta la insuficiència dels models econòmics neoclàssic i keynesià que tractaven d’explicar i remeiar la inestabilitat del capitalisme sense impugnar els seus fonaments. D’aquesta manera, presenta una explicació alternativa als fenòmens d’inestabilitat i depressions econòmiques dels últims 125 anys, per afirmar a posteriori una solució en clau marxiana que permeta superar les alternatives proposades fins al moment.

Finalment, l’últim article d’aquesta primera part corre a càrrec d’Ellen Meiksins Wood, que tracta la universalitat actual del capitalisme com un fenomen complex que pot afectar a la validesa d’algunes de les teories del segle XX on el capitalisme encara es trobava en fase d’expansió. D’aquesta manera, Wood exposa les diferents actituds de l’esquerra front l’universalisme capitalista, algunes de les quals denotaven un clar derrotisme. Tanmateix, l’autora planteja un optimisme teòric donada la necessitat cancerígena del capitalisme a estendre’s, podent suposar una feblesa pel que fa a la incessant reproducció de les seues contradiccions internes.

La segona part del llibre, anomenada La recepció global de Marx avui, tracta d’oferir una panoràmica de l’estat en el qual es troba la recepció dels textos de Marx arreu del món. D’aquesta manera, s’aborden les publicacions, seminaris, conferències, l’estat de l’acadèmia i el marc teòric dels partits, en referència a una sèrie de països i indrets geogràfics: Brasil, França, Amèrica Llatina, Xina, el món anglòfon, Rússia, Alemanya, Itàlia, Corea del Sud i el Japó. El recorregut ens serveix per a veure com les qüestions polítiques de cada regió determinen en gran manera la recepció teòrica i intel·lectual, així com l’enorme feina que encara hi queda per fer en allò que respecta a la traducció, difusió i crítica del llegat marxià que, com hem vist als textos anteriors, és vital per entendre bona part del món en el qual vivim.