Categories
Journalism

Les múltiples cares del Capital

Passen els lustres i, tot i que s’ha descrit en diverses ocasions com un text antiquat, es torna a discutir sobre el capital de Karl Marx. Malgrat haver complert 157 anys (va ser publicat el 14 de setembre de 1867), la “crítica de l’economia política” confirma que posseeix totes les virtuts dels grans clàssics: estimula nous pensaments a cada relectura i és capaç d’il·lustrar aspectes fonamentals del passat com de la contemporaneïtat.

Simultàniament, té el mèrit de circumscriure la crònica del present, així com el pes dels seus, sovint inadequats, protagonistes, en la posició relativa que li correspondria. No és casualitat que el cèlebre escriptor italià Italo Calvino afirmés que un clàssic és tal també perquè ens ajuda a “relegar l’actualitat al rang de soroll de fons”. Els clàssics assenyalen les qüestions essencials i els punts ineludibles per poder-les entendre a fons i explicar-les. Per això conquereixen per sempre l’interès de noves generacions de lectors. Un clàssic continua sent indispensable malgrat el pas del temps i, de fet, en el cas del capital es pot afirmar que aquest escrit adquireix més eficàcia com més es difon el capitalisme en tots els racons del planeta i s’expandeix en totes les esferes de les nostres vides.

Tornant a Marx

Després de l’esclat de la crisi econòmica de 2007-2008, el redescobriment del magnum opus de Marx va ser una necessitat real, gairebé la resposta a una emergència: tornar a posar en circulació el text –que tots havíem oblidat, després de la caiguda del Mur de Berlín– que proporcionava claus interpretatives encara vàlides per comprendre les veritables causes de la bogeria destructiva del capitalisme. Així va ser com, mentre que els índexs de les borses mundials cremaven centenars de milers de milions de dòlars i nombroses institucions financeres declaraven fallida, en pocs mesos, El capital va vendre més còpies de totes les que s’havien imprès durant els vint anys anteriors. Llàstima que el seu revival no s’hagi trobat el que quedava de les forces de l’esquerra. Es van il·lusionar de poder millorar un sistema que mostrava, cada vegada més, la seva irreformabilitat i, quan van ser forces de govern, van adoptar blandis pal·liatius que no van esclafar de cap manera les cada vegada més dramàtiques desigualtats econòmiques i socials i la crisi ecològica en curs. Els resultats d’aquestes decisions són a la vista de tots.

El present revival del Capital respon, en canvi, a una altra exigència: la de definir, també gràcies a la pertinent quantitat d’estudis apareguts recentment, quina és la versió més fiable de l’escrit al qual Marx va dedicar la major part de les seves tasques intel·lectuals. La intenció original del revolucionari alemany, que va acompanyar la redacció del primer manuscrit preparatori de l’obra (els Grundrisse de 1857-58), va ser dividir el seu treball en sis llibres. Els tres primers haurien d’haver estat dedicats a capital, propietat agrària i treball assalariat; els següents a l’Estat, el comerç exterior i el mercat mundial. La consciència, adquirida amb el pas dels anys, de la impossibilitat d’emprendre un pla tan vast va obligar Marx a desenvolupar un projecte més realitzable. Va pensar a deixar de banda els últims tres volums i integrar algunes parts dedicades a la propietat agrària i al treball assalariat en el llibre sobre el capital. Aquest últim es va concebre en tres parts: el Llibre I es dedicaria a El procés de producció del capital, el segon a El procés de circulació del capital i el tercer a El procés global de la producció capitalista. A ells se’ls hauria d’afegir un Llibre IV – dedicat a la història de la teoria – que, però, mai no va començar i sovint es confon erròniament amb les Teories sobre la plusvàlua.

Les cinc redaccions del Llibre I

Com és sabut, en comparació amb aquestes propostes, Marx només va aconseguir completar el Llibre I. Els llibres II i III només van veure la llum després de la seva mort, el 1885 i 1894, respectivament, gràcies a un enorme treball editorial de Friedrich Engels. Si els estudiosos més rigorosos s’han preguntat diverses vegades sobre la fiabilitat d’aquests dos volums, redactats sobre la base de manuscrits inacabats i fragmentaris, escrits al cap d’uns anys i que contenen nombrosos problemes teòrics no resolts, pocs s’han dedicat a una altra qüestió no menys espinosa: la d’establir si existia la versió definitiva del Llibre I. La controvèrsia ha tornat al centre d’atenció de traductors i editorials i, en els últims anys, han aparegut moltes noves i importants edicions del Capital. El 2024, algunes d’elles van sortir al Brasil, Itàlia i fins i tot als Estats Units, on la prestigiosa Princeton University Press publica, aquesta mateixa setmana, en una tirada de 13.000 còpies, la primera nova traducció a l’anglès després de cinquanta anys (editat per P. North i P.Reitter)- la quarta en aquesta llengua.
Publicat el 1867, després de més de vint anys d’investigació preparatòria, Marx no estava plenament satisfet amb l’estructura del volum. Havia acabat dividint-lo en tan sols sis llargs capítols i, sobretot, havia quedat descontent amb com havia exposat la teoria del valor que havia estat obligat a dividir en dues parts: una en el primer capítol, l’altra en un apèndix escrit, precipitadament, després del lliurament del manuscrit. Per tant, l’escrit va continuar absorbint una part de l’energia de Marx fins i tot després de la publicació. En vista de la segona edició, venuda en fascicles entre 1872 i 1873, Marx va reescriure la part crucial en la teoria del valor, va introduir diverses integracions sobre la diferència entre capital constant i variable, la plusvàlua, així com l’ús de màquines i tecnologia. A més, va remodelar tota l’estructura del llibre, dividint-lo en set seccions, incloent-hi 25 capítols, al seu torn acuradament dividits en paràgrafs.

Marx va acompanyar el més possible l’avanç de la traducció russa (1872) i va dedicar encara més energia a la preparació de la versió francesa, apareguda també en expedients entre 1872 i 1875. Va haver de dedicar molt més temps del que s’havia previst per corregir els esborranys. Insatisfet amb el treball fet pel traductor, que havia traduït el text massa literalment, va reescriure pàgines senceres, per tal de fer menys indigestes al públic francès les parts de l’exposició dialèctica i per fer canvis que es consideren imprescindibles. Es van concentrar principalment en la secció final, dedicada a “El procés d’acumulació de capital”. També va canviar la divisió dels capítols que van augmentar després d’una nova revisió de la redistribució de la matèria. En el pròleg de l’edició francesa, Marx no va dubtar a atribuir a la versió francesa “un valor científic independent de l’original”, i va observar que havia de “ser consultada també pels lectors que coneixen la llengua alemanya”. No per casualitat, quan el 1877 es va proposar la possibilitat d’una edició en anglès, Marx va assenyalar que el traductor havia de “comparar la segona edició alemanya amb la francesa”, en la qual havia “afegit alguna cosa nova i on havia descrit millor moltes coses”. No es tractava de mers retocs estilístics. Les alteracions que ha produït en les diverses edicions inclouen també els resultats dels estudis incessants realitzats i els desenvolupaments d’un pensament crític en constant evolució. Marx va tornar a la versió francesa, destacant aspectes positius i negatius, fins i tot l’any següent. Va escriure a Nikolai Danielson, el traductor del Capital en rus, que contenia “moltes variants i afegits importants”, tot i que va admetre que també “es va veure obligat, sobretot en el primer capítol, a “aplanar” l’exposició”. Va ser per aquesta raó que va advertir la necessitat d’aclarir que els capítols «Béns i diners» i «La transformació dels diners en capital» haurien de ser «traduïts seguint exclusivament el text alemany». En qualsevol cas, es pot afirmar que la versió francesa va ser molt més que una traducció.

Marx i Engels tenien idees diferents sobre aquest tema. El primer, satisfet amb la nova versió, la va considerar, en molts llocs, una millora respecte a les anteriors. El segon, en canvi, malgrat felicitar-se per les millores teòriques aportades en alguns punts, va ser molt escèptic respecte a l’estil literari imposat pel francès i va escriure vigorosament: «Crec que seria un gran error prendre aquesta versió com a base per a la traducció anglesa». En conseqüència, quan se li va demanar, poc després de la desaparició de l’amic, que publiques la tercera edició alemanya (1883) del Llibre I, Engels es va limitar a modificar “només les coses més necessàries”. En el prefaci va informar el lector que la intenció de Marx era «reelaborar el text en gran mesura», però que el mal estat de salut li ho havia impedit. Engels va utilitzar un exemplar alemany, corregit en diversos punts per Marx, i una còpia de la traducció francesa, en la qual aquest havia indicat els passatges per a ell irrenunciables. Va limitar el seu treball al mínim i va poder declarar: «En aquesta tercera edició no ha canviat cap paraula de la qual jo no sàpiga, amb certesa, que l’autor mateix l’hauria canviat». No obstant això, no va introduir totes les variacions assenyalades per Marx.

La traducció anglesa (1887), totalment supervisada per Engels, es va dur a terme sobre la tercera edició alemanya. Va afirmar que aquesta última, igual que la segona edició alemanya, era superior a la traducció francesa, fins i tot per a l’estructura de l’índex. Va deixar clar en el prefaci al text anglès que s’havia recorregut a l’edició francesa sobretot per comprovar «quan l’autor mateix estava disposat a sacrificar, allà on en traduir hagués de ser la sacrificada quelcom del significat complet de l’original». Dos anys abans, en l’article “How not to Translate Marx“, Engels criticava sagaçment la mala traducció d’algunes pàgines del Capital, per John Broadhouse, afirmant que “powerful German requires powerful English to render it; new coined German terms require the coining of corresponding new terms in English“.

La quarta edició alemanya va sortir el 1890; va ser l’última preparada per Engels. Amb més temps a la seva disposició, va poder incorporar, si bé n’excloïa encara diverses, altres correccions aportades per Marx a la versió francesa. Va declarar en el prefaci: «He comparat de nou l’edició francesa amb les notes del manuscrit de Marx i he acollit, en el text alemany, algunes altres addicions extretes d’ella». Va estar molt satisfet amb el seu resultat final i només l’edició popular preparada per Karl Kautsky el 1914 va aportar millores addicionals.

A la recerca de la versió definitiva

L’edició engelsiana de 1890 es va convertir en la versió canònica del Capital de la qual es van traduir la major part de les traduccions a tot el món. Fins avui, el Llibre I ha estat publicat en 66 llengües i en 59 d’elles s’han traduït també els llibres II i III. Exceptuant el Manifest del Partit Comunista, redactat juntament amb Engels i del que s’han imprès, probablement, més de 500 milions de còpies, així com el Llibre Vermell de Mao Zedong –que vaig conèixer encara més circulació– cap altre clàssic de política, filosofia o economia ha tingut una difusió comparable a la del Llibre I del Capital.

No obstant això, el debat sobre la seva millor versió mai ha acabat. Quina d’aquestes cinc edicions presenta la millor estructura de l’obra? Quina versió inclou les adquisicions teòriques de l’últim Marx? Encara que el Llibre I no presenta les dificultats editorials dels llibres II i III, que comprenen centenars de modificacions aportades per Engels, són igualment un bon grapat. Alguns traductors han decidit confiar en la versió de 1872-73 – l’última edició alemanya revisada per Marx. Una nova versió alemanya de 2017 (a cura de T. Kuczynski) va proposar una variant que, al·legant una major fidelitat a la voluntat de Marx, inclou modificacions addicionals de la traducció francesa que Engels no va tenir en compte. La primera opció té el defecte d’ignorar parts de la versió francesa que són certament superiors a l’alemanya, mentre que la segona ha produït un text confús i de difícil lectura. Millor, doncs, edicions que incloguin un apèndix amb les variants aportades per Marx i Engels per a cada versió i també alguns manuscrits preparatoris importants de Marx, fins ara publicats només en alemany i en poques altres llengües.

No obstant això, no hi ha una versió definitiva del Llibre I i la comparació sistemàtica de les revisions fetes per Marx i Engels s’encomana a la recerca a venir dels seus més atents coneixedors. Tot i que Marx va ser considerat antiquat i derrotat pels opositors al seu pensament polític, una vegada més, una nova generació de lectors, militants i estudiosos s’apropa a la seva crítica del capitalisme. En temps foscos com els actuals, es tracta d’un petit bon auguri per al futur.

 

Categories
Journalism

Karl Marx, l’anticolonialista favorable a l’alliberament del poble àrab

Quan va viure a Àlger, Marx, va assenyalar, indignat, l’abús violent dels francesos, la repetició d’actes provocatius, la seva arrogància descarada, i la presumpció i obsessió de revenja, com Moloch, davant cada acte de rebellió per part de la població local àrab.

“Una forma de tortura s’aplica per part de la policia per forçar els àrabs a confessar, justament igual que els britànics fan a l’Índia”

Què feia Marx al Magreb?

A l’hivern de 1882, durant el seu últim any de vida, Karl Marx tenia una bronquitis severa i el seu metge li va recomanar un període de descans a un lloc càlid. Gibraltar estava descartat perquè Marx hauria necessitat un passaport per entrar al territori, i com a persona apàtrida no en tenia un en possessió. L’imperi de Bismarck estava cobert per la neu, més enllà de prohibit per ell, mentre que Itàlia tampoc tenia possibilitats, perquè tal com va plantejar-ho Friedrich Engels, “la primera condició pel que es refereix als convalescents és que no hi hauria d’haver assetjament per part de la policia”.

Paul Lafargue, cunyat de Marx, i Engels van convèncer el pacient de dirigir-se a Alger, que en aquell moment gaudia una bona reputació entre els anglesos per escapar-se de les incomoditats de l’hivern. Com la filla de Marx, Eleanor Marx, recordaria més endavant, el que va empènyer a Marx a fer aquest viatge inusual va ser la seva prioritat: acabar El Capital.

Va travessar Anglaterra i França en tren i el Mediterrani en vaixell. Va viure a Àlger 72 dies i aquesta va ser l’única vegada a la seva vida que va estar fora d’Europa. A mesura que passaven els dies la salut de Marx no va millorar. El seu patiment no era només físic. Estava molt sol després de la mort de la seva dona i va escriure a Engels que sentia “profunds atacs de melancolia, com el gran Don Quixot”. Marx també trobava a faltar, pel seu estat de salut, l’activitat intel·lectual seriosa, sempre essencial per ell.

Els efectes de la introducció de la propietat privada per part dels colonitzadors francesos

La progressió de diversos esdeveniments poc favorables no va permetre a Marx conèixer fins al final la realitat algeriana com tampoc va fer possible que pogués estudiar les característiques de les propietats comunals entre els àrabs, un tema que li havia interessat molt uns anys abans. El 1879, Marx havia copiat, a una de les seves llibretes d’estudi, fragments del llibre del sociòleg rus Maksim Kovalevsky “La propietat comunal de les terres: causes, curs i conseqüències del seu declivi”. Estaven dedicats a la importància de les propietats comunals a Algèria abans de l’arribada dels colonitzadors francesos així com als canvis que van introduir. De Kovalevsky, Marx va copiar: “La formació de la propietat privada de la terra, a ulls de la burgesia francesa, és una condició necessària per al progrés en l’esfera social i política”. El manteniment de les formes de propietat comunal “en la forma que li donen suport les tendències comunistes, és perillosa tant per la colònia com per la mare pàtria”. També li van cridar l’atenció els següents apunts “la transferència de la propietat de la terra de les mans dels natius a les dels colonitzadors s’ha buscat per part dels francesos sota tots els règims. (… ) L’objectiu és sempre el mateix: la destrucció de la propietat col·lectiva dels indígenes i la seva transformació en un objecte per la lliure compravenda, i d’aquesta manera fer-ne més fàcil l’apropiació per part dels colonitzadors francesos”.

Pel que fa a la legislació sobre Algèria proposada pel republicà d’esquerres Jules Warnier aprovada l’any 1873 Marx va donar suport a la reclamació que l’únic propòsit era “l’expropiació del sòl de la població nativa pels europeus colonitzadors i especuladors”. El desvergonyiment dels francesos anava tan lluny com el “robatori directe” o la conversió a “propietat del govern” de tota la terra restant no cultivada que era d’ús comunal dels natius. Aquest procés estava dissenyat per produir un resultat important: l’eliminació del perill de resistència per part de la població local. De nou, a través de les paraules de Kovalevsky, Marx apuntava “l’establiment de la propietat privada i l’assentament de colonitzadors europeus entre els clans àrabs és la manera més eficient d’accelerar el procés de dissolució dels clans com a unitat (… ) L’expropiació dels Àrabs que es buscava amb la llei tenia dos propòsits: 1) proveir als francesos amb com més terra millor i 2) trencar els llaços naturals dels àrabs amb el sol per debilitar la força de la unitat dels clans dissolent-los, i d’aquesta manera qualsevol perill de revolta”.

Marx va comentar que aquesta forma d’individualització de la propietat de la terra no havia només assegurat beneficis econòmics pels invasors sinó també aconseguit “un fi polític: destruir els fonaments d’aquesta societat”.

Reflexions sobre el món arab

El febrer de 1882 quan Marx estava a Alger, un article al diari local The News documentava les injustícies d’aquest nou sistema. Teòricament, qualsevol ciutadà francès, en aquell temps podia adquirir una confessió de més de 100 hectàrees de terra algeriana, sense ni tan sols sortir del país, i podia després revendre-la a un natiu per 40.000 francs. De mitjana, els colons van vendre cada parcel·la de terra que havien comprat per 20 o 30 francs al preu de 300 francs.

Per culpa de la seva salut, Marx va ser incapaç d’estudiar aquest assumpte. Tot i això, a les setze cartes que va escriure que han sobreviscut (en va escriure més, però s’han perdut), va fer unes quantes observacions interessants des de la llera sud del Mediterrani. Aquelles que més destaquen són les que va fer sobre les relacions socials entre els musulmans. Marx es va veure profundament sorprès per algunes característiques de la societat àrab. Per a un “musulmà de veritat”, va comentar: “aquests accidents, bona o mala sort, no distingeixen entre els fills de Mahoma. La igualat absoluta en les seves interaccions socials no es veu afectada. Al contrari, només quan són corromputs se’n fan conscients. Els seus polítics de manera justa també consideren important aquest sentiment i pràctica de l’absoluta igualtat. Tot això, però igualment, s’arruïnaria sense un moviment revolucionari”.

A les seves cartes, Marx atacava amb menyspreu els abusos violents dels europeus i les seves constants provocacions, i, no menys, la seva “arrogància descarada i la presumptuositat davant de les “races menors” i l’espantosa obsessió a l’estil Moloch amb el turment” davant qualsevol acte de revolta. També va emfatitzar que en la història comparativa de l’ocupació colonial, “els britànics i els holandesos superen els francesos”. A Algèria mateix, va explicar a Engels que el jutge progressista Fermé amb el que es trobava regularment havia vist al llarg de la seva carrera “una forma de tortura (… ) per extraure confessions dels àrabs, normalitzada (com pels anglesos a l’Índia) per la policia”. Havia informat a Marx que “quan, per exemple, un assassinat es comet, per una banda, àrab, generalment amb vista a un robatori, i els delinqüents reals són al llarg del temps degudament detinguts, jutjats i executats, això no es considera suficient expiació per part de la família colona afectada. Demanaven com a part de l’acord l’abducció de com a mínim mitja dotzena d’àrabs. (… ) Quan un colonitzador europeu es barreja amb aquells que són considerats races inferiors, sigui com a assentat o simplement per negocis, es percep a ell mateix com més inviolable que el rei”.

Contra la presència colonial britànica a Egipte

De manera similar, uns quants mesos més tard, Marx no es va estalviar la dura crítica a la presència britànica a Egipte. La guerra de 1882 duta a terme per les tropes del Regne Unit van acabar amb la coneguda com a revolta d’Urabi que havia començat el 1879 i que havia impedit als britànics establir un protectorat sobre Egipte. Marx estava enfurismat amb les persones progressistes que es van demostrant incapaces de mantenir una posició de classe autònoma, i va avisar que era absolutament necessari per als treballadors oposar-se a les institucions i la retòrica de l’estat.

Quan Joseph Cowen, parlamentari i president del Congrés Cooperatiu, considerat per Marx “el millor dels parlamentaris anglesos” va justificar la invasió britànica d’Egipte, Marx va expressar la seva total desaprovació.

Per sobre de tot, va retreure al govern britànic “Molt bé! De fet, no hi podria haver un exemple més evident d’hipocresia cristiana que conquerir Egipte, conquerir al mig de la pau!”. Però Cowen, en un discurs el 8 de gener de 1883 a Newcastle, va expressar la seva admiració per l’”explotació heroica” dels britànics i “l’enlluernament de la nostra desfilada militar”; Tampoc no va poder “somriure per la petita perspectiva fascinant de totes aquelles posicions ofensives fortificades entre l’Atlàntic i l’oceà Índic i, a l’acord, un ‘Imperi africà-britànic’ des del Delta fins al Cap”. Era l’”estil anglès”, caracteritzat per la “responsabilitat” i per l’”interès de la llar”. En política exterior, va concloure Marx, Cowen era un exemple típic d’”aquells pobres burgesos britànics, que gemeguen mentre assumeixen cada cop més “responsabilitats” al servei de la seva missió històrica, mentre protesten en va contra ella”.

Marx va tirar endavant minucioses investigacions sobre societats de fora d’Europa i es va expressar sense ambigüitats contra els estralls del colonialisme. Seria un error suggerir que fou d’una altra manera, malgrat l’escepticisme instrumental molt de moda actualment en determinats ambients acadèmics liberals.

Categories
Reviews

Miquel Ripoll, dBalears – Parlam com tu

Filosofia i literatura per enriquir la consciència social

Filosofia i literatura per enriquir la consciència social. Aquesta és la meva proposta per a aquesta diada de Sant Jordi. Llibres i novetats editorials que ens ajuden a reflexionar sobre el món contemporani i ens permeten entendre millor el nostre present. Una breu selecció de títols que poden fer créixer l’esperit de transformació i la consciència individual i col·lectiva.
Una de les grans novetats d’aquest 2023 és, sens dubte, la publicació dels Manuscrits economicofilosòfics de Karl Marx. L’obra, traduïda per Gerard Vilar i publicada per Tigre de Paper, és una de les grans obres Marx. Escrita l’any 1844, l’obra no va veure la llum fins al segle XX, canviant per complet el sentit dels estudis marxistes. La lectura d’aquests textos suposa una porta d’accés al pensament del filòsof, ja que és on Marx conquereix una pràctica nova de la filosofia com a crítica de l’economia política. És a dir, com a crítica del saber en i a través del qual l’època forma i exposa la seva consciència mateixa, i mostra la importància del concepte d’alienació, juntament amb la reivindicació de l’humanisme. De fet, en aquests textos, la qüestió que hi sobresurt és el concepte de l’alienació del treball. Segons Marx, en el capitalisme el treball és converteix en una mercaderia més, alienant els homes de la seva activitat genèrica: el treball. Encara que aquests textos són més un diagnòstic que una solució, Marx ja veu clar que un nou tipus de societat haurà de poder emancipar els treballadors de les cadenes d’un treball cosificador. Una lectura que resulta pertinent avui dia, quan bona part de la tecnocràcia laboral continua transformant l’activitat genèrica de l’ésser humà en mercaderia reduïble a benefici empresarial.
Dins el terreny del marxisme, una altra obra que cal destacar és el llibre col·lectiu The Marx Revival. Conceptes clau i interpretacions. El llibre, coordinat per Marcello Musto i publicat també per Tigre de Paper, reivindica l’actualitat del pensament de Marx alliberant-lo de les cadenes del ‘socialisme real’ del segle XX. Així, davant els problemes greus del capitalisme actual, els autors reivindiquen el llegat del filòsof des de l’anàlisi detallat del diferent temes que conformen la seva obra i pensament. Així, cada un del 18 capítols del llibre analitza una faceta del pensament marxista, destacant la seva possible actualitat per abordar problemes contemporanis. Entre els temes hi destaquen: el treball, la lluita de classes, la democràcia, el feminisme o l’ecologia. Una obra de referència per a tothom qui vulgui repensar l’herència de Marx en clau actual.
Encara dins el terreny de l’assaig i la filosofia, cal destacar, sens dubte, dues aportacions realitzades a la nova col·lecció Biblioteca de pensament crític de l’Editorial Afers. El segell del País Valencià ha publicat dos llibres més que recomanables per entendre algunes de les tendències regressives que vivim actualment. Es tracta de Dialèctica de l’irracionalisme d’Enzo Traverso i Aspectes de la nova extrema dreta de Theodor Adorno. El llibret de Traverso és una mena de relectura contemporània de La destrucció de la raó de Lukács, una de les obres filosòfiques més rellevants del marxisme del segle XX. Traverso descabdella l’obra, destacant la seva diatriba inclement contra l’irracionalisme en la filosofia i la cultura alemanyes i europees que culminà en el nazisme, alhora que contextualitza el llibre en el teló de fons de la guerra freda. Així, ens ofereix una visió matisada i complexa de les apories de la raó, de la dialèctica de la il·lustració, en un context catastròfic i contradictori, tot reivindicant algunes aportacions de Lukács en el context de la postmodernitat regressiva. Quant al text d’Adorno, es tracta d’una conferència que pronuncià l’any 1967 a la Universitat de Viena en la qual analitza l’ascens de l’extrema dreta als anys 60. El filòsof desgrana els objectius, els mitjans i les tàctiques de la nova extrema dreta del seu temps i els compara amb el vell feixisme dels anys 30. Unes anàlisis que ens permeten pensar també en l’Europa actual i l’ascens de la nova extrema dreta contemporània, que ja ha arribat al poder a països com Itàlia. No debades, podem llegir aquest text d’Adorno com un ‘missatge en l’ampolla’ que ens permet fer front a la nova amenaça que suposa el feixisme i l’extrema dreta avui dia.
Una altra novetat editorial que val molt la pena destacar és Carrer de sentit únic de Walter Benjamin. El llibre, traduït per Anna Soler i publicat per l’editorial Flâneur, és una de les obres més personals del pensador i una de les poques que va veure publicades en vida. Hi destaca una sensibilitat i una mirada concreta a les esferes de la vida moderna, a les contradiccions del procés industrial i a la reivindicació de la quotidianitat de l’humà en la seva contingència. Un llibre ple d’al·lusions estètiques i reflexions properes que conformen un mosaic carregat de significacions tan característic de l’estil de Benjamin. Una obra que no us podeu perdre i que també us farà pensar en la necessitat de repensar el trajecte vital del nostre món actual.
Finalment, en el terreny de l’assaig i la reflexió, voldria destacar un llibre d’història. Es tracta de l’obra d’Artur Parron Guasch El partit comunista a Eivissa i Formentera (1932-1979), editat per Documenta Balear. El llibre relata les vicissituds de les cèl·lules comunistes a les Pitiüses durant aquest període decisiu de la història contemporània, recuperant la memòria i la tasca desenvolupada per les agrupacions abans i després de la Guerra Civil. Així, durant el franquisme, molts dels homes i dones del Partit Comunista foren l’única oposició al franquisme a Eivissa i Formentera fins a la Transició, quan va tenir un paper fonamental en la democratització mitjançant lluites, diàlegs i renúncies ideològiques. Un llibre, rigorós i històricament molt ben documentat, que explica molt bé la lluita col·lectiva en unes illes que habitualment han estat presentades amb el tòpic d’‘illes conservadores’. Un estudi que tampoc us podeu perdre.

Literatura de lluita

L’art i la literatura també poden ser vehicles de transmissió d’idees. Vehicles de lluita i compromís. Ens poden fer repensar les nostres creences i ens poden mostrar realitats concretes que la filosofia, pel seu caràcter més abstracte, no ens pot desvetllar. És així que per aquesta diada us recomano alguns títols interessants que ajuden a reivindicar, des d’una mirada ampla i polifacètica, un compromís individual i col·lectiu. Així, de l’editorial l’Agulla Daurada us recomano tres títols: La mare de Maksim Gorki, El naixement de la nostra força de Victor Serge i Una vida violenta de Pier Paolo Pasolini. De la col·lecció Narrativa de l’Editorial Afers us recomano dos clàssics del segle XX: L’Agnes va a morir de Renata Viganò i La sang del cel de Piotr Rawicz. Finalment, destacaria la primera novel·la de Luis Camarero Lázaro titulada ‘Carracárdaba’ i publicada per l’editorial Ses Voltes, segell editorial de la CGT de Menorca.
Així doncs, diversos títols de filosofia, assaig i literatura per pensar el nostre present des de l’herència del segle XX. Propostes que espero us facin gaudir i reflexionar. Bon Sant Jordi!

 

Categories
Journalism

El final del govern italià explicat per Karl Marx

Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.

Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.

Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.

Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.

Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.

Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.

Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.

Categories
Journalism

La guerra i l’esquerra (II)

El fi no justifica els mitjans i els mitjans equivocats perjudiquen el fi
La profunda divisió entre revolucionaris i reformistes, que es va ampliar fins a convertir-se en un abisme estratègic després del naixement de la Unió Soviètica i el creixement del dogmatisme ideològic en els anys 20 i 30, va descartar qualsevol aliança contra el militarisme entre la Internacional Comunista (1919-1943) i els partits socialistes i socialdemòcrates europeus. En haver donat suport a la guerra, els partits que formaven la Internacional Socialista i del Treball (1923-1940) havien perdut tot el crèdit als ulls dels comunistes. La idea leninista de «convertir la guerra imperialista en guerra civil» continuava sent vàlida a Moscou, on els principals polítics i teòrics pensaven que era inevitable un «nou 1914». Per tant, en tots dos bàndols es parlava més de què fer si esclatava una nova guerra que de com evitar que comencés. Els eslògans i les declaracions de principis diferien substancialment del que s’esperava que ocorregués i del que després es va convertir en acció política. Entre les veus crítiques del bàndol comunista es trobaven les de Nikolai Bujarin, partidari de la consigna «lluita per la pau», i un dels dirigents russos més convençuts que aquesta era «una de les qüestions clau del món contemporani»; i Georgi Dimitrov, que sostenia que no totes les grans potències eren igualment responsables de l’amenaça de guerra, i que era partidari d’un apropament amb els partits reformistes per a construir un front popular ampli contra el conflicte. Tots dos punts de vista contrastaven amb la lletania de l’ortodòxia soviètica, que, lluny d’actualitzar l’anàlisi teòrica, repetia que el perill de guerra estava incorporat per igual, i sense distinció, en totes les potències imperialistes.

L’opinió de Mao Zedong sobre aquest tema era molt diferent. Al capdavant del moviment d’alliberament contra la invasió japonesa, va escriure en ‘Sobre la guerra prolongada’ (1938) que les «guerres justes» —en les quals els comunistes haurien de participar activament — estan «dotades d’un poder terrible, que pot transformar moltes coses o aplanar el camí per a la seva transformació». L’estratègia proposada per Mao, per tant, era «oposar-se a la guerra injusta amb la guerra justa», i «continuar la guerra fins a aconseguir el seu objectiu polític». Els arguments a favor de la «omnipotència de la guerra revolucionària» son reiterats a ‘Problemes de la guerra i l’estratègia’ (1938), on sosté que «només amb les armes pot transformar-se el món sencer», i que «la presa del poder per la força armada, la resolució de la qüestió a través de la guerra, és la tasca central i la forma més elevada de la revolució».

A Europa, l’escalada de violència del front nazi-feixista, tant a l’interior com a l’exterior, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van crear un escenari encara més nefast que el de la guerra de 1914-18. Després que les tropes d’Hitler ataquessin la Unió Soviètica el 1941, la «Gran Guerra Patriòtica» que va acabar amb la derrota del nazisme es va convertir en un element tan central de la unitat nacional russa que va sobreviure a la caiguda del mur de Berlín i ha perdurat fins als nostres dies.

Amb la divisió del món de la postguerra en dos blocs, Stalin estableix la doctrina per la qual la principal tasca del moviment comunista internacional era salvaguardar la Unió Soviètica. La creació d’una zona de contenció de vuit països a Europa de l’Est (set, després de la sortida de Iugoslàvia) va ser un pilar central d’aquesta política. Durant el mateix període, la Doctrina Truman va marcar l’adveniment d’un nou tipus de guerra: la Guerra Freda. Amb el seu suport a les forces anticomunistes a Grècia, el Pla Marshall (1948) i la creació de l’OTAN (1949), els Estats Units d’Amèrica van contribuir a evitar l’avanç de les forces progressistes a Europa Occidental. La Unió Soviètica va respondre amb el Pacte de Varsòvia (1955). Aquesta configuració va donar lloc a una enorme carrera armamentística que, malgrat el record encara recent d’Hiroshima i Nagasaki, va suposar també la proliferació de proves d’armament nuclear.

A partir de 1961, sota el lideratge de Nikita Khrushchev, la Unió Soviètica va iniciar un nou rumb polític que va arribar a conèixer-se com a «coexistència pacífica». Aquest gir, amb el seu èmfasi en la no ingerència i el respecte a la sobirania nacional, així com en la cooperació econòmica amb els països capitalistes, havia d’allunyar el perill d’una tercera guerra mundial (la possibilitat de la qual havia evidenciat la crisi dels míssils cubans el 1962) i donar suport a l’argument que defensava que la guerra no era inevitable. No obstant això, aquest intent de cooperació constructiva es dirigia únicament als Estats Units, no als països del «socialisme realment existent». El 1956, la Unió Soviètica ja havia aixafat una revolta a Hongria, i els partits comunistes d’Europa Occidental no només no van condemnar-la, sinó que van justificar la intervenció militar en nom de la protecció del bloc socialista. Palmiro Togliatti, per exemple, secretari del Partit Comunista Italià, va declarar: «Estem amb el nostre bàndol fins i tot quan s’equivoca». La majoria dels que compartien aquesta posició, van penedir-se’n amargament en anys posteriors, quan van comprendre els efectes devastadors de l’operació soviètica.

Fets similars van tenir lloc el 1968 a Txecoslovàquia, en plena coexistència pacífica. Davant les demandes de democratització i descentralització econòmica fetes durant la «Primavera de Praga», el Politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica va decidir per unanimitat respondre enviant mig milió de soldats i milers de tancs. El 1968, al congrés del Partit Obrer Unificat de Polònia, Leonid Brezhnev va explicar l’acció referint-se al que va anomenar la «sobirania limitada» dels països del Pacte de Varsòvia: «Quan les forces hostils al socialisme intenten orientar el desenvolupament d’algun país socialista cap al capitalisme, es converteix no sols en un problema del país en qüestió, sinó en un problema i una preocupació comuna de tots els països socialistes». Segons aquesta lògica antidemocràtica, la definició del que era i no era «socialisme» requeia naturalment en la decisió arbitrària dels dirigents soviètics. Aquesta vegada, però, els crítics de l’esquerra van alçar més la veu i, fins i tot, van representar una majoria. Encara que la desaprovació vers l’acció soviètica va ser expressada no sols pels moviments de la Nova Esquerra, sinó per la majoria dels partits comunistes (inclosos els xinesos), els russos no es van tirar enrere, sinó que van dur a terme un procés que van anomenar de «normalització». La Unió Soviètica va continuar destinant una part important dels seus recursos econòmics a la despesa militar, la qual cosa va contribuir a reforçar una cultura autoritària en la societat. D’aquesta manera, va perdre per sempre la bona voluntat del moviment pacifista, que s’havia fet encara més gran gràcies a les extraordinàries mobilitzacions contra la guerra de Vietnam.

Una de les guerres més importants de la següent dècada va començar amb la invasió soviètica de l’Afganistan. El 1979, l’Exèrcit Roig es va convertir de nou en un important instrument de la política exterior de Moscou, que va continuar reclamant el dret a intervenir en el que va descriure com la seva pròpia «zona de seguretat». La desencertada decisió es va convertir en una esgotadora aventura que es va prolongar durant més de deu anys, causant un gran nombre de morts i creant milions de refugiats. En aquesta ocasió, el moviment comunista internacional es va mostrar molt menys reticent que en relació amb les invasions soviètiques d’Hongria i Txecoslovàquia. No obstant això, aquesta nova guerra va revelar encara més clarament a l’opinió pública internacional la divisió entre el «socialisme realment existent» i una alternativa política basada en la pau i l’oposició al militarisme.

En el seu conjunt, aquestes intervencions militars no sols van ser contràries a una reducció general de l’armament, sinó que van servir per a desacreditar i afeblir globalment al socialisme. La Unió Soviètica era vista cada vegada més com una potència imperial que actuava de forma no gaire diferent a la dels Estats Units, que, des de l’inici de la Guerra Freda, havia secundat de manera més o menys secreta cops d’estat i contribuït a enderrocar governs democràticament escollits a més de vint països de tot el món. Finalment, les «guerres socialistes» de 1977-1979 entre Cambodja i Vietnam i la Xina i Vietnam, amb el teló de fons del conflicte sino-soviètic, van dissipar qualsevol avantatge que tingués la ideologia «marxista-leninista» (ja allunyada dels fonaments originals establerts per Marx i Engels) en atribuir la guerra exclusivament als desequilibris econòmics del capitalisme.

Ser d’esquerres és estar en contra de la guerra
La fi de la Guerra Freda no va disminuir la quantitat d’ingerències als assumptes d’altres països, ni va augmentar la llibertat de cada poble per a triar el règim polític sota el que viu. Les nombroses guerres —fins i tot sense mandat de l’ONU i definides, absurdament, com a «humanitàries» — dutes a terme pels EUA en els últims vint-i-cinc anys, a les quals cal afegir noves formes de conflicte, sancions il·legals i condicionaments polítics, econòmics i mediàtics, demostren que la divisió bipolar del món entre dues superpotències no va donar pas a l’era de llibertat i progrés promesa pel mantra neoliberal del «Nou Ordre Mundial». En aquest context, moltes forces polítiques que abans reivindicaven els valors de l’esquerra s’han sumat a diverses guerres. Des de Kosovo fins a l’Iraq i l’Afganistan -per esmentar només les principals guerres empreses per l’OTAN des de la caiguda del mur de Berlín- aquestes forces han donat cada vegada el seu suport a la intervenció armada i s’han fet cada vegada menys distingibles de la dreta.

La guerra russo-ucraïnesa ha tornat a enfrontar a l’esquerra amb el dilema de com reaccionar quan s’ataca la sobirania d’un país. No condemnar la invasió russa d’Ucraïna és un error polític del govern de Veneçuela, i fa que les denúncies de possibles futurs actes d’agressió comesos pels Estats Units semblin menys creïbles. És cert que, com va escriure Marx a Ferdinand Lassalle el 1860, «en política exterior, poc es guanya fent servir paraules com a ‘reaccionari’ i ‘revolucionari’», el que és «subjectivament reaccionari [pot resultar] objectivament revolucionari en política exterior». Però les forces d’esquerra haurien d’haver après del segle XX que les aliances «amb l’enemic del meu enemic» sovint condueixen a acords contraproduents, especialment quan, com en la nostra època, el front progressista és políticament feble, teòricament confús i no disposa del suport de les mobilitzacions de masses.

Recordant les paraules de Lenin a ‘La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació’: «El fet que la lluita per l’alliberament nacional contra una potència imperialista pugui, en determinades circumstàncies, ser utilitzada per una altra gran potència en els seus interessos igualment imperialistes no ha de tenir més pes per a induir a la socialdemocràcia a renunciar al seu reconeixement del dret de les nacions a l’autodeterminació». Més enllà dels interessos i intrigues geopolítiques que solen estar també en joc, les forces de l’esquerra han secundat històricament el principi d’autodeterminació nacional i han defensat el dret dels estats individuals a establir les seves fronteres sobre la base de la voluntat expressa de la població. L’esquerra ha lluitat contra les guerres i les «annexions» perquè és conscient que aquestes condueixen a conflictes dramàtics entre els treballadors de la nació dominant i la nació oprimida, creant les condicions perquè aquesta última s’uneixi amb la seva pròpia burgesia en considerar a la primera com el seu enemic. A ‘Resultats de la discussió sobre l’autodeterminació’ (1916), Lenin va escriure: «Si la revolució socialista triomfés a Petrograd, Berlín i Varsòvia, el govern socialista polonès, igual que els governs socialistes rus i alemany, renunciaria a la ‘retenció forçosa’ de, per exemple, els ucraïnesos dins de les fronteres de l’Estat polonès». Per què suggerir, llavors, que es concedeixi una cosa diferent al govern nacionalista dirigit per Vladimir Putin?

D’altra banda, massa membres de l’esquerra han cedit a la temptació de convertir-se —directament o indirecta— en co-bel·ligerants, alimentant una nova union sacrée (expressió creada el 1914, justament per a entomar l’abjuració de les forces de l’esquerra francesa que, en esclatar la Primera Guerra Mundial, van decidir recolzar les opcions bèl·liques del govern). Aquesta posició serveix avui dia per a difuminar cada vegada més la distinció entre atlantisme i pacifisme. La història demostra que, quan no s’oposen a la guerra, les forces progressistes perden una part essencial de la seva raó de ser i acaben empassant-se la ideologia del camp contrari. Això succeeix quan els partits d’esquerra fan de la seva presència al govern la forma fonamental de mesurar la seva acció política —com van fer els comunistes italians en donar suport a les intervencions de l’OTAN a Kosovo i l’Afganistan, o l’actual majoria d’Unidas-Podemos, que uneix la seva veu al cor unànime de tot l’arc parlamentari espanyol, a favor de l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès—. Aquestes conductes subalternes han estat castigades moltes vegades al passat, fins i tot a les urnes quan s’ha presentat l’ocasió.

Bonaparte no és la democràcia
Durant el període 1853-1856, Marx va escriure una brillant sèrie d’articles per al New York Daily Tribune que contenen molts paral·lelismes interessants i útils amb l’actualitat. El 1853, parlant del gran monarca moscovita del segle XV —el que es considera que va unificar Rússia i va establir les bases de la seva autocràcia—, Marx va afirmar «N’hi ha prou amb substituir una sèrie de noms i dates per unes altres i queda clar que la política d’Iván III, i la de la Rússia actual, no són simplement similars sinó idèntiques». No obstant això, a l’any següent, en oposició als demòcrates liberals que exaltaven la coalició anti-russa, va escriure: «És un error descriure la guerra contra Rússia com una guerra entre la llibertat i el despotisme. A part del fet que, si tal fos el cas, la llibertat estaria per una vegada representada per un Bonaparte, tot l’objecte declarat de la guerra és el manteniment dels tractats de Viena, aquests mateixos tractats que anul·len la llibertat i la independència de les nacions». Si substituïm a Bonaparte pels Estats Units d’Amèrica i els tractats de Viena per l’OTAN, aquestes observacions semblen escrites per al dia d’avui.

El pensament dels qui s’oposen tant al nacionalisme rus com a l’ucraïnès, així com a l’expansió de l’OTAN, no dona mostres d’indecisió política ni d’ambigüitat teòrica. En les últimes setmanes, diversos experts han ofert explicacions sobre les arrels del conflicte (que no redueixen en absolut la barbàrie de la invasió russa), i la posició dels qui proposen una política de no alineació és la forma més eficaç de posar fi a la guerra al més aviat possible i garantir el menor nombre de víctimes. No es tracta de comportar-se com les «ànimes belles» xopes d’idealisme abstracte, a les quals Hegel considerava incapaços d’enfrontar-se a la realitat efectiva de les contradiccions terrenals. Al contrari: es tracta de donar realitat a l’únic antídot veritable contra una expansió il·limitada de la guerra. No cessen les veus que demanen més reclutament, ni les que, com l’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, pensen que és tasca d’Europa subministrar als ucraïnesos «les armes necessàries per a la guerra». Però davant d’aquestes postures, és necessari dur a terme una incessant activitat diplomàtica basada en dos punts ferms: la desescalada i la neutralitat d’una Ucraïna independent.

Malgrat l’augment del suport a l’OTAN després de les maniobres russes, és necessari treballar més que mai perquè l’opinió pública no vegi a la major i més agressiva maquinària bèl·lica del món —l’OTAN— com la solució als problemes de seguretat global. Cal demostrar que es tracta d’una organització perillosa i ineficaç que, en el seu afany d’expansió i dominació unipolar, serveix per a alimentar les tensions que condueixen al món a la guerra.

A ‘El socialisme i la guerra’, Lenin va argumentar que els marxistes es diferencien dels pacifistes i els anarquistes en que «consideren necessari històricament (des del punt de vista del materialisme dialèctic de Marx) estudiar cada guerra per separat». Continuant, va afirmar que: «A la història hi ha hagut nombroses guerres que, malgrat tots els horrors, atrocitats, angoixes i patiments que inevitablement acompanyen a totes les guerres, van ser progressives, és a dir, van beneficiar el desenvolupament de la humanitat». Si això va ser cert en el passat, seria miop repetir-ho sense més per les societats contemporànies, on les armes de destrucció massiva no deixen d’estendre’s. Rares vegades les guerres —que cal no confondre amb les revolucions— han tingut l’efecte democratitzador que esperaven els teòrics del socialisme. De fet, sovint han demostrat ser la pitjor manera de dur a terme una revolució, tant pel cost en vides humanes com per la destrucció de les forces productives que comporten. És una lliçó que també l’esquerra moderada no hauria d’oblidar mai.

Per a l’esquerra, la guerra no pot ser «la continuació de la política per altres mitjans», per citar la famosa frase de Clausewitz. En realitat, només certifica el fracàs de la política. Si l’esquerra vol tornar a ser hegemònica i mostrar-se capaç d’utilitzar la seva història per a les tasques d’avui, necessita escriure de manera indeleble a les seves banderes les paraules «antimilitarisme» i «No a la guerra!».

 

Part I

Categories
Reviews

Iris Vilaró Gallur, Ab Origine Magazine

Pocs noms dins de la Història són més reconeguts que el de Karl Marx i, alhora, poques figures han estat tan poc estudiades com ell. Entre els seus adeptes, una minoria podrà admetre no haver llegit cap de les seves obres més enllà del Manifest Comunista, o ni tan sols haver fullejat algun dels volums d’El Capital. La llista d’obres consultades entre els seus detractors, possiblement serà encara més exigua, tractant-se d’una qüestió feixuga, perquè, com podem esgrimir raons contra quelcom desconegut?

Més que un nom, rere Karl Marx hi trobem un concepte abstracte, per la manca de coneixement personal i acadèmic que tenim del personatge, i per l’ús, aprofitament i retall despietat de les seves idees per a la defensa de certes postures ideològiques, polítiques i econòmiques al llarg de la Història més recent.

Marcello Musto pretén a través d’aquest llibre millorar la comprensió de la producció acadèmica de Marx, a partir de l’estudi paral·lel dels darrers dos anys de la seva vida personal, tenint com a fita principal esmenar dues de les principals interpretacions errònies de l’obra de Marx: que en els darrers anys de la seva vida havia deixat d’escriure, i que la seva perspectiva acadèmica era clarament eurocentrista.

La biografia del Vell Nick, o el Moro
Al llarg de la primera secció, Marcello Musto realitza un apropament profundament humà de Marx, descrivint amb gran riquesa de detalls l’anàlisi de la seva persona a través de l’estudi de les seves obres i manuscrits -publicats o no-, i pels testimonis escrits de la gent més propera, o inserint aquells sobrenoms pels quals era conegut dins dels seus cercles més íntims. Així, Karl Marx deixa de ser un element desdibuixat dins del discurs històric per a transmutar-se en un home envellit, singularment simpàtic, de gran enginy i major curiositat, sent impossible pel lector no connectar emocionalment a partir de l’esment de les seves passions i lectures en el context de les vicissituds personals que experimentà i que malauradament s’han invisibilitzat dins del discurs històric.

Certament, l’autor no tan sols ha sigut capaç de plasmar els aspectes més rellevants de la vida de Marx, sinó que demostra que l’estudi de la vida privada del pensador és quelcom imprescindible per a la comprensió de la seva erudició i accions al llarg de la seva vida. Així, a través de les seves pàgines descobrim que Karl Marx no va limitar la seva formació a la política o l’economia, sinó que els seus camps d’investigació foren extremadament diversos, tot i que enfocats en un mateix objectiu: la destrucció de les diferències de classe.

Si bé és cert que els pilars fonamentals de la recerca i producció ideològica i intel·lectual de Marx es van centrar en l’economia, la política i la qüestió social, al llarg del llibre se’ns exposa la seva recerca en ciències com la química, física, fisiologia, geologia, antropologia, les matemàtiques, la història, la filosofia, o el domini de llengües diverses com l’alemany, l’anglès, el rus o l’italià. Aquesta àmplia diversitat formativa és precisament una de les raons que esgrimeix Marcello Musto per a combatre la visió eurocentrista que s’ha volgut aplicar a Marx, atès que constantment podem trobar cites de la seva correspondència personal on defensava que per entendre les transformacions històriques reals calia estudiar els fenòmens individuals separadament, així com per la seva constant negativa a generar un model teòric general sobre l’aplicació del comunisme, comprenent que s’havia d’adaptar segons les especificitats de cada territori, però mostrant-se inflexible en un únic punt: la generació d’una nova societat més justa s’havia de produir a través de la revolució del proletariat, amb la fita de dominar l’esfera política i retornar la naturalesa comuna a tota propietat privada, sense això impliqués la uniformitat monòtona del qual se l’ha acusat al llarg del temps.

Per altra banda, Marcello Musto exposa de manera breu i clara que l’objectiu de Marx no era tant la fi del sistema capitalista, com la fi d’aquells aspectes que incidien en la diferència de classes: respecte a la migració, va demostrar que el trasllat forçat de mà d’obra generat pel capitalisme era un component principal de l’explotació burgesa i que la clau per combatre-la era la solidaritat de classe entre treballadors, independentment dels seus orígens o de qualsevol distinció entre mà d’obra local i importada. Per altra banda, constantment va defensar que el primer nivell classista era precisament la qüestió de la distinció i segregació de gèneres, així com l’estreta relació entre la problemàtica ecològica i el mode de producció capitalista.

La necessitat de la culminació del capitalisme per al seu enderrocament
És el segon apartat del llibre el que més interès pot generar en l’actualitat atès que, no tan sols exposa la perspectiva de Marx respecte a l’evolució del tarannà sociopolític i econòmic de Rússia per a fer-la una de les candidates més aptes pel desenvolupament de revolucions, sinó que permet constatar la vigència de certs aspectes dins del discurs històric del país.

L’interès de Marx per Rússia i l’obra econòmica de Txernixevski el van dur a comprendre el fet que el desenvolupament primari d’algunes societats, podia fer que en segons quines etapes de la història es posicionessin de forma endarrerida respecte al desenvolupament socioeconòmic i polític d’altres potències, com és el cas de Gran Bretanya, però que era precisament aquest fet el que permetia a la societat endarrerida rebre un coneixement teòric d’etapes intermèdies de la Història, com el desenvolupament del capitalisme, i tot realitzant el salt a una etapa posterior on la pretesa potència avançada encara no havia arribat: la revolució proletària des de les estructures feudals russes, que culminaria amb el retorn de la propietat comuna (obstxina). Amb tot, un dels aspectes que més va voler remarcar Marx en aquesta investigació va ser el fet que l’endarreriment econòmic i tecnològic no podien donar pas a una revolució o un canvi de sistema, si no es trobaven inherentment lligats a una naturalesa despòtica del poder.

El lector es pot sobtar que arribat a aquest punt del llibre, i després d’analitzar les bases dels aspectes negatius del capitalisme, es mostri que Marx considerava que era un episodi fonamental per al posterior desenvolupament històric del comunisme, i que fins i tot es podia valorar positivament la necessitat d’acceleració constant, tècnica i econòmica del sistema, fet que suposava també l’acceleració de l’arribada d’aquells corrents que havien d’acabar amb els diferents tipus d’opressió que patia la humanitat, i que incloïen qüestions com la desaparició de la distinció de gènere o origen ètnic. Amb tot, de la mateixa manera que era conscient que no es podia crear un model socialista universal sense tenir en compte les particularitats de cada territori, defensava, exposant el cas de Rússia, que si bé era necessària l’existència del capitalisme, no era una conditio sine quanum particular perquè els territoris fossin capaços d’arribar a models on s’hagués produït la destrucció final de les distincions de classe.

“Soc un ciutadà del món, i allà on em trobo, actuo”
La tercera secció ens permet comprendre l’evolució paral·lela de la popularitat i l’animadversió que Marx suscitava al seu entorn, i sens dubte Marcello Musto es mostra molt d’acord amb les asseveracions d’Engels que un coneixement real de l’obra de Marx no permetia la seva demonització absoluta -si bé era legítim no compartir-ne totes les idees-, però que comprenia perfectament que un dels elements que més enuig els hi causava era el fet que Marx no s’havia d’esforçar a propagar les seves idees: arreu del món la gent involucrada en els moviments internacionals i obreristes, i erudits dels més diversos àmbits s’apropaven per a conèixer què tenia a dir sobre qualsevol qüestió de la vida aquell ancià simpàtic.

Marcello Musto rescata un altre aspecte molt rellevant respecte al desenvolupament de l’obra de Marx mentre aquest encara era viu, i que queda especialment retratat en La Rebel·lió dels Animals de George Orwell: la despietada tendència a esquinçar les seves teories i hipòtesis per tal d’adaptar-les al paladar del públic; però especialment per al moldejament del discurs polític, per tal d’afavorir les fites de tirans que han emmetzinat la comprensió de les propostes de Karl Marx, per justificar innombrables barbàries.

També en aquest tercer apartat se’ns exposa de manera sintetitzada la senzilla raó de per què Marx va deixar diverses obres inacabades, entre d’elles El Capital: la manca de temps i de salut, així com el seu interès cap als més diversos temes, i la creixent popularitat de la seva figura -tant positiva com negativa-, o la necessitat constant de continuar corregint les seves anteriors obres, no van permetre la conclusió de bona part de la seva producció, sent el primer qüestionament crític que podem generar entorn de Karl Marx: si la seva ambició desmesurada i la seva set de coneixement no foren precisament els principals obstacles per a la culminació de la seva obra.

Finalment, el quart apartat del llibre de Marcello Musto estructura l’etapa final de la vida de Marx, marcada per la pèrdua de la seva muller, així com per les malalties que experimentava en carn pròpia, i aquells mals que les persones del seu entorn més proper no podien defugir. I aquí el lector avesat en la indagació històrica podrà experimentar el neguit d’acompanyar a Marx en els darrers moments de la seva vida, sense que el coneixement objectiu que la seva mort es va produir fa més d’un segle alleugeri el dol per la pèrdua.

Sens dubte, l’estudi i comprensió de l’obra de Karl Marx continua sent fonamental per a qualsevol que consideri necessari construir una alternativa al capitalisme. Però cal fer-ne una revisió del mètode, eliminant els prejudicis que no permeten un apropament correcte ni a la figura ni a l’obra, i prenent especial cura que la base del coneixement que tenim sobre Marx trenqui amb aquelles versions esbiaixades i pervertides que, no obstant, han arribat a ser més reconegudes que no pas l’obra original. Ja sigui per a recolzar-ne les idees o per a debatre-les, l’obra de Marcello Musto es torna imprescindible a l’hora d’abocar llum sobre un dels personatges més esmentats i poc estudiats de la Història

Categories
Journalism

La guerra i l’esquerra (I)

Les causes econòmiques de la guerra
Mentre que la ciència política ha indagat en les motivacions ideològiques, polítiques, econòmiques i fins i tot psicològiques que subjeuen a l’impuls bèl·lic, la teoria socialista ha realitzat una de les seves aportacions més convincents en posar en relleu el nexe entre el desenvolupament del capitalisme i la propagació de les guerres.

En els debats de la Primera Internacional (1864-1872), César de Paepe, un dels seus principals dirigents, va formular la que es convertiria en la posició clàssica del moviment obrer sobre la qüestió: a saber, que les guerres són inevitables sota el règim de producció capitalista. En la societat contemporània, no són provocades per les ambicions dels monarques o altres individus, sinó pel model socioeconòmic dominant. El moviment socialista també va mostrar quins sectors de la població són els més afectats per les nefastes conseqüències de la guerra. En el congrés de la Internacional celebrat el 1868, els delegats van adoptar una moció que cridava els treballadors a perseguir «l’abolició definitiva de tota guerra», ja que eren ells els que pagarien -econòmicament o amb la seva pròpia sang, ja estiguessin entre els vencedors o els vençuts- les decisions de les seves classes dirigents i dels governs que les representaven. La lliçó de civilització per al moviment obrer provenia de la creença que qualsevol guerra havia de ser considerada «una guerra civil», un feroç enfrontament entre treballadors que els privava dels mitjans necessaris per a la seva supervivència. Havien d’actuar decididament contra qualsevol guerra, resistint-se al reclutament i fent vaga. L’internacionalisme es va convertir així en un punt cardinal de la societat futura que, amb la fi del capitalisme i de la rivalitat entre els Estats burgesos en el mercat mundial, eliminaria les principals causes subjacents de la guerra.

Entre els precursors del socialisme, Claude Henri de Saint-Simon havia pres una posició decisiva contra la guerra i el conflicte social, considerant tots dos com a obstacles per al progrés fonamental de la producció industrial. Karl Marx no va desenvolupar en cap dels seus escrits els seus punts de vista -fragmentaris i a vegades contradictoris- sobre la guerra, ni va plantejar directrius sobre l’actitud correcta que havia d’adoptar-se davant ella. Quan va triar entre camps oposats, la seva única constant va ser la seva oposició a la Rússia tsarista, a la qual considerava el lloc d’avançada de la contrarevolució i un dels principals obstacles per a l’emancipació de la classe obrera. Al Capital (1867) sostenia que la violència era una força econòmica, «la llevadora de tota societat vella prenyada d’una nova». Però no pensava en la guerra com una drecera crucial per a la transformació revolucionària de la societat, i un objectiu important de la seva activitat política era el compromís dels treballadors amb el principi de la solidaritat internacional. Com també sostenia Friedrich Engels, havien d’actuar decididament a cada país contra l’afebliment de la lluita de classes que la invenció propagandística d’un enemic extern amenaçava amb provocar amb qualsevol esclat de la guerra. En diverses cartes dirigides als dirigents del moviment obrer, Engels va subratllar el poder ideològic del parany del patriotisme i el retard de la revolució proletària resultant de les onades de xovinisme. A més, a l’Anti-Dühring (1878), després d’una anàlisi dels efectes d’un armament cada vegada més mortífer, va declarar que la tasca del socialisme era «fer volar pels aires el militarisme i tots els exèrcits permanents».

La guerra era una qüestió tan important per a Engels que li va dedicar un dels seus últims escrits. A «Pot Europa desarmar-se?» (1893), va assenyalar que en els vint-i-cinc anys anteriors totes les grans potències havien intentat superar als seus rivals en el pla militar i en els preparatius de guerra. Això havia suposat uns nivells de producció d’armes sense precedents i havia acostat al Vell Continent a «una guerra de destrucció com el món mai ha vist». Segons el coautor del Manifest del Partit Comunista (1848), «el sistema d’exèrcits permanents s’ha portat a tals extrems a tota Europa que, o bé ha de portar la ruïna econòmica als pobles a causa de la càrrega militar, o bé ha de degenerar en una guerra general d’extermini». En la seva anàlisi, Engels no va oblidar subratllar que els exèrcits permanents es mantenien principalment amb finalitats polítiques a nivell intern i militars a nivell extern. Estaven destinats a «proporcionar protecció no tant contra l’enemic exterior com contra l’interior», reforçant les forces de repressió del proletariat i de les lluites obreres. Com les capes populars pagaven més que ningú els costos de la guerra a través dels impostos i de la provisió de tropes a l’Estat, el moviment obrer havia de lluitar per «la reducció gradual de la durada del servei [militar] mitjançant un tractat internacional» i pel desarmament com a única «garantia efectiva de la pau».

Proves i col·lapse
No va passar molt de temps abans que un debat, que havia estat teòric en temps de pau, es convertís en la principal qüestió política de l’època, quan el moviment obrer va haver d’enfrontar-se a situacions reals en les quals els seus representants es van oposar inicialment a qualsevol suport a la guerra. Al conflicte franc-prussià de 1870 (que va precedir a la Comuna de París), els diputats socialdemòcrates Wilhelm Liebknecht i August Bebel van condemnar els objectius annexionistes de l’Alemanya de Bismarck i van votar en contra dels crèdits de guerra. La seva decisió de «rebutjar el projecte de llei de finançament addicional per a continuar la guerra» els va valer una condemna de dos anys de presó per alta traïció, però va contribuir a mostrar a la classe obrera una via alternativa per a aprofitar la crisi.

A mesura que les grans potències europees mantenien la seva expansió imperialista, la polèmica sobre la guerra adquiria cada vegada més pes en els debats de la Segona Internacional (1889-1916). Una resolució adoptada en el seu congrés fundacional havia consagrat la pau com «la condició prèvia indispensable de tota emancipació dels treballadors». La suposada política de pau de la burgesia va ser ridiculitzada i qualificada de «pau armada» i, el 1895, Jean Jaurès, líder del Partit Socialista Francès (SFIO), va pronunciar un discurs al parlament on va resumir de manera cèlebre les preocupacions de l’esquerra: «La vostra societat violenta i caòtica, fins i tot quan vol la pau, fins i tot quan està en un estat d’aparent repòs, porta la guerra dins de si, com un núvol adormit porta la tempesta».

A mesura que la Weltpolitik -la política agressiva de l’Alemanya imperial per a estendre el seu poder en l’àmbit internacional- canviava l’escenari geopolític, els principis antimilitaristes arrelaven més profundament al moviment obrer i influïen en els debats sobre els conflictes armats. La guerra ja no es considerava únicament com una obertura d’oportunitats revolucionàries i una acceleració de l’enfonsament del sistema (una idea de l’esquerra que es remunta al «no hi ha revolució sense revolució» de Maximilien Robespierre). Ara es considerava un perill per les seves greus conseqüències per al proletariat en forma de fam, indigència i desocupació. Per tant, suposava una greu amenaça per a les forces progressistes que, com va escriure Karl Kautsky a La revolució social (1902), en cas de guerra estarien «molt carregades de tasques que no [els] són essencials» i que allunyarien la victòria final en lloc d’acostar-la.

La resolució «Sobre el militarisme i els conflictes internacionals», adoptada per la Segona Internacional al seu Congrés de Stuttgart el 1907, recapitulava tots els punts clau que s’havien convertit en patrimoni comú del moviment obrer. Entre ells: el vot en contra dels pressupostos que augmentaven la despesa militar, l’antipatia pels exèrcits permanents i la preferència per un sistema de milícies populars, i el suport al pla de creació de tribunals d’arbitratge per a resoldre pacíficament els conflictes internacionals. S’exclou el recurs a les vagues generals contra qualsevol mena de guerres, com proposava Gustave Hervé, ja que la majoria dels presents ho consideren massa radical i maniqueu. La resolució va acabar amb una esmena redactada per Rosa Luxemburg, Vladimir Lenin i Yulii Martov, a la qual s’afirmava que «en cas que esclati la guerra […], és deure [dels socialistes] intervenir a favor del seu ràpid final, i utilitzar amb totes les seves forces la crisi econòmica i política creada per la guerra per a despertar a les masses i accelerar així la caiguda del domini de la classe capitalista». Tanmateix, com això no obligava al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a fer cap canvi de línia política, els seus representants també van votar a favor. El text, esmenat, va ser l’últim document sobre la guerra que va obtenir el suport unànime de la Segona Internacional.

La intensificació de la competència entre els Estats capitalistes al mercat mundial, juntament amb l’esclat d’una sèrie de conflictes internacionals, va fer que el panorama general fos encara més alarmant. La publicació del ‘Nou exèrcit’ de Jaurès (1911) va encoratjar el debat sobre un altre tema central de l’època: la distinció entre guerres ofensives i defensives i l’actitud que havia d’adoptar-se davant aquestes últimes, fins i tot en els casos en què la independència d’un país es veiés amenaçada. Per a Jaurès, l’única tasca de l’exèrcit havia de ser la defensa de la nació contra qualsevol agressió ofensiva, o contra qualsevol agressor que no acceptés la resolució del conflicte a través de la mediació. Tota acció militar que entrés en aquesta categoria hauria de considerar-se legítima. La clarivident crítica de Luxemburg a aquesta posició assenyalava que «els fenòmens històrics com les guerres modernes no poden mesurar-se amb el tracte de la ‘justícia’, o a través d’un esquema de paper de defensa i agressió». En la seva opinió, és necessari tenir en compte la dificultat d’establir si una guerra és realment ofensiva o defensiva, o si l’Estat que la va iniciar ha decidit deliberadament atacar o s’ha vist obligat a fer-ho a causa de les estratagemes adoptades pel país al que s’oposa. Va pensar, per tant, que calia descartar aquesta distinció, i va criticar també la idea de Jaurès de la «nació armada», per considerar que en última instància tendia a alimentar la creixent militarització de la societat.

Amb el pas dels anys, la Segona Internacional es compromet cada vegada menys amb una política d’acció a favor de la pau. La seva oposició al rearmament i als preparatius de guerra va ser molt deslluïda, i una ala cada vegada més moderada i legalista del SPD va negociar el seu suport als crèdits militars -i més endavant fins i tot a l’expansió colonial- a canvi de la concessió de majors llibertats polítiques a Alemanya. Importants dirigents i eminents teòrics, com Gustav Noske, Henry Hyndman i Antonio Labriola van ser dels primers a arribar a aquestes posicions. Posteriorment, la majoria dels socialdemòcrates alemanys, els socialistes francesos, els dirigents del Partit Laborista britànic i altres reformistes europeus van acabar donant suport a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquest rumb va tenir conseqüències desastroses. Sota la idea que els «beneficis del progrés» no havien de ser monopolitzats pels capitalistes, el moviment obrer va arribar a compartir els objectius expansionistes de les classes dominants i es va veure inundat per la ideologia nacionalista. La II Internacional va revelar-se com a completament impotent davant la guerra, fracassant en un dels seus principals objectius: el manteniment de la pau.

Lenin i altres delegats de la conferència de Zimmerwald (1915) -entre ells Lev Trotsky, que va redactar el manifest final – van preveure que «durant dècades les despeses de guerra absorbiran les millors energies dels pobles, soscavant les millores socials i impedint qualsevol progrés». Als seus ulls, la guerra revelava la «forma nua del capitalisme modern, que s’ha tornat irreconciliable, no sols amb els interessos de les masses treballadores […] sinó fins i tot amb les primeres condicions de l’existència comunitària humana». L’advertència només va ser escoltada per una minoria del moviment obrer, igual que la crida a tots els treballadors europeus a la Conferència de Kienthal (1916): «Els vostres governs i els seus diaris us diuen que la guerra ha de continuar per a acabar amb el militarisme. Us enganyen! La guerra mai ha matat al militarisme. De fet, desperta sentiments i desitjos de venjança. Així, en assenyalar-vos per al sacrifici, us tanquen en un cercle infernal». Trencant finalment amb el plantejament del Congrés de Stuttgart, que havia reclamat tribunals internacionals d’arbitratge, el document final de Kienthal declarava que «les il·lusions del pacifisme burgès» no interromprien l’espiral de la guerra, sinó que contribuirien a preservar el sistema socioeconòmic existent. L’única manera d’evitar futurs conflictes militars era que les masses populars conqueríssin el poder polític i enderroquessin la propietat capitalista.

Rosa Luxemburg i Vladimir Lenin van ser els dos opositors més vigorosos a la guerra. Luxemburg va ampliar la comprensió teòrica de l’esquerra i va mostrar com el militarisme era una vèrtebra clau de l’Estat. Fent gala d’una convicció i una eficàcia amb pocs iguals entre altres líders comunistes, va argumentar que la consigna «Guerra a la guerra!» havia de convertir-se en «la pedra angular de la política de la classe obrera». Com va escriure a ‘La crisi de la socialdemocràcia’ (1916), també conegut com ‘El pamflet de Junius’, la Segona Internacional havia implosionat perquè no havia aconseguit «una tàctica i una acció comunes del proletariat en tots els països». A partir de llavors, l’objectiu principal del proletariat havia de ser, per tant, «lluitar contra l’imperialisme i evitar les guerres, tant en la pau com en la guerra».

A ‘El socialisme i la guerra’ (1915) i molts altres escrits durant la Primera Guerra Mundial, el gran mèrit de Lenin va ser identificar dues qüestions fonamentals. La primera es referia a la «falsificació històrica» cada vegada que la burgesia intentava atribuir un «sentit progressista d’alliberament nacional» al que en realitat eren guerres de «saqueig», lliurades amb l’únic objectiu de decidir quins bel·ligerants anaven a oprimir aquesta vegada als pobles estrangers i a augmentar les desigualtats del capitalisme. La segona va ser l’emmascarament de les contradiccions per part dels reformistes socials -o social-xovinistes, com ell els anomenava-, que en última instància van recolzar les justificacions de la guerra malgrat haver-la definit com una activitat «criminal» a les resolucions adoptades per la Segona Internacional. Darrere de la seva pretensió de «defensar la pàtria» s’amagava el dret que certes grans potències s’havien atorgat a si mateixes per a «saquejar les colònies i oprimir als pobles estrangers». La guerra no es lliura per a salvaguardar «l’existència de les nacions» sinó «per a defensar els privilegis, la dominació, el saqueig i la violència» de les diferents «burgesies imperialistes». Els socialistes que havien capitulat davant del patriotisme havien substituït la lluita de classes per la reivindicació de les «engrunes dels beneficis obtinguts per la seva burgesia nacional mitjançant el saqueig d’altres països». En conseqüència, Lenin estava a favor de les «guerres defensives», és a dir, no de la defensa nacional dels països europeus a la Jaurès, sinó de les «guerres justes» dels «pobles oprimits i subjugats» que havien estat «saquejats i privats dels seus drets» per les «grans potències esclavistes». La tesi més cèlebre d’aquest pamflet -que els revolucionaris havien de tractar de «convertir la guerra imperialista en guerra civil»- implicava que els qui realment volien una «pau democràtica duradora» havien de lliurar «una guerra civil contra els seus governs i la burgesia». Lenin tenia la convicció, la imprecisió de la qual quedaria més endavant demostrada per la història, que tota lluita de classes lliurada conseqüentment en temps de guerra crearia «inevitablement» un esperit revolucionari entre les masses.

Línies de demarcació
La Primera Guerra Mundial va produir divisions no sols a la Segona Internacional, sinó també al moviment anarquista. En un article publicat poc després de l’esclat del conflicte, Kropotkin va escriure que «la tasca de qualsevol persona que sostingui la idea del progrés humà és esclafar la invasió alemanya a Europa Occidental». Aquesta afirmació, considerada per molts com una renúncia als principis pels quals havia lluitat tota la seva vida, era un intent d’anar més enllà de la consigna de la «vaga general contra la guerra» -que no havia estat escoltada per les masses treballadores- i d’evitar la regressió general de la política europea que resultaria d’una victòria alemanya. En opinió de Kropotkin, si els antimilitaristes romanien inerts, ajudarien indirectament als plans de conquesta dels invasors, i l’obstacle resultant seria encara més difícil de superar per als que lluiten per una revolució social.

En resposta a Kropotkin, l’anarquista italià Enrico Malatesta va argumentar que encara que no era pacifista i considerava legítim prendre les armes en una guerra d’alliberament, la guerra mundial no era -com afirmava la propaganda burgesa- una lluita «pel bé general contra l’enemic comú» de la democràcia, sinó un exemple més del sotmetiment de les masses treballadores per part de la classe dominant. Era conscient que «una victòria alemanya significaria sens dubte el triomf del militarisme, però també que un triomf dels aliats significaria la dominació russo-britànica a Europa i Àsia».

Al ‘Manifest dels Setze’ (1916), Kropotkin mantenia la necessitat de «resistir a un agressor que representa la destrucció de totes les nostres esperances d’alliberament». La victòria de la Triple Entesa contra Alemanya seria el mal menor i soscavaria menys les llibertats existents. D’altra banda, Malatesta i els seus companys signants del manifest antibèl·lic de la Internacional Anarquista (1915) van declarar: «No és possible distingir entre guerres ofensives i defensives». A més, afegien que «Cap dels bel·ligerants té dret a reclamar per a sí la civilització, així com cap d’ells té dret a alegar la legítima defensa». La Primera Guerra Mundial, insistien, era un episodi més del conflicte entre capitalistes de diverses potències imperialistes, que es lliurava a costa de la classe obrera. Malatesta, Emma Goldman, Ferdinand Nieuwenhuis i la gran majoria del moviment anarquista estaven convençuts que seria un error imperdonable fer costat als governs burgesos. Al seu lloc, sense peròs, es van aferrar a la consigna de «cap home i cap centau per a l’exèrcit», rebutjant fermament fins i tot qualsevol suport indirecte a la prossecució de la guerra.

Les actituds davant la guerra també van suscitar debats al moviment feminista. La necessitat que les dones substituïssin als homes reclutats en treballs que havien estat durant molt de temps un monopoli masculí -per un salari molt més baix, en condicions de sobreexplotació- va fomentar la difusió del xovinisme en una part considerable del nounat moviment sufragista. Algunes de les seves líders van arribar a sol·licitar lleis que permetessin l’allistament de dones a les forces armades. La denúncia de les tàctiques d’engany dels governes -que, evocant a l’enemic a les portes, utilitzaven la guerra per a fer retrocedir reformes socials fonamentals- va ser un dels assoliments més importants de les principals líders comunistes de l’època. Clara Zetkin, Alexandra Kollontai, Sylvia Pankhurst i, per descomptat, Rosa Luxemburg van ser de les primeres a emprendre amb lucidesa i valentia el camí que mostraria a les generacions posteriors com la lluita contra el militarisme era essencial per a la lluita contra el patriarcat. Més tard, el rebuig a la guerra es va convertir en una part distintiva del Dia Internacional de la Dona, i l’oposició als pressupostos de guerra en esclatar qualsevol nou conflicte va ocupar un lloc destacat en moltes plataformes del moviment feminista internacional.

 

Part II

Categories
Reviews

Comitè De Redació, Catarsi

El passat 7 de setembre, es va celebrar al Casal Autogestionat de Ciutat Vella la presentació dels dos llibres de Marcello Musto recentment publicats, L’últim Marx (Tigre de Paper) i De regreso a Marx (Bellaterra Edicions). Es van presentar amb la forma d‘una conversa entre Xabier Gracia, membre del Seminari Taifa i del web Marxismocritico. Des de Catarsi, reproduïm el contingut en forma de relatoria, alhora que fem disponible l’àudio de la xerrada a través de Catarsi Debats, el repositori digital on hi trobareu xerrades, entrevistes i debats realitzats per la revista.

Dues crisis internacionals en menys d’una dècada deixen la teoria neoliberal i l’autoregulació de l’economia com una cosa que s’assembla més a una mística eclesiàstica que a una ciència amb la mínima rigorositat. D’aquest fet s’explica la recuperació de Marx en l’última dècada per ajudar-nos a entendre la societat en la qual vivim i a més, plantejar-ne la transformació.

Les lectures actuals estan canviant respecte als anys 50, 60 i 70. Ara es busca Marx en origen, defugint de les interpretacions de tercers a través de manuals. Xabier Gràcia (editor de Marxismo Crítico i del Seminari d’Economia Crítica Taifa), considera que estem en un moment molt bonic pel marxisme, es llegeix El capital a la vegada que apareixen nous escrits de Marx, gran part gràcies al treball exhaustiu de varis investigadors en les Mega2. Estan sorgint textos de Marx, sobretot dels últims anys de vida, amb un perfil més centrat en l’antropologia i la història. Emmarcats en aquesta cerca de trencar amb lectures del passat i anar a Marx en origen ens trobem en una conversa en obert entre Xabier Gràcia i Marcello Musto (sociòleg i professor a la Universitat de York) sobre els llibres L’últim Marx i De regreso a Marx editats recentment per Tigre de Paper i Bellaterra Edicions, respectivament.

En el marxisme de postguerra hi prevalen textos com la inacabada Ideologia alemanya (escrita entre 1845-1846), la Crítica de la Filosofia (1843-1844), La qüestió jueva (1844) i La Misèria de la filosofia (1847), textos de major popularitat i divulgació que El capital (1867). Quelcom fàcil d’entendre atès que aquests textos són més agraïts de llegir. Les lectures de l’actualitat qüestionen moltes interpretacions del passat. Alguns exemples són el pes del materialisme històric, un concepte que actualment es planteja si té vinculació amb Marx o bé és un afegit d’Engels. També inclouríem la divisió entre superestructura i estructura, en què es pressuposa una divisió dicotòmica entre economia i cultura on la primera afecta de forma unidireccional a la segona. O finalment, la centralitat que tenia l’alienació durant els anys seixanta per sobre del desenvolupament i tendències del capital, una lectura provinent de la filosofia que fàcilment feia caure en interpretacions psicologistes o individualistes del comportament, i no com un fenomen social. Venim d’una època en què s’han fet lectures simplistes i carregades de mecanicismes. En canvi, ara sembla que hi ha un gir de la filosofia a l’economia, a la vegada que s’afegeixen altres disciplines com l’antropologia, l’ecologia, la física, i la història dels països colonitzats i se’ns evidencia un Marx molt més complex, dubitatiu i més humanista.

Les recents obres de Musto parlen d’aquest Marx. Recuperen l’autor en origen i cerquen humanitzar-lo. Amb un to provocatiu ens explica que ha escrit els seus llibres gràcies al seus estudiants de la universitat i en contra d’aquests. Musto pretén trencar amb aquells que veuen Marx com un intel·lectual centrat en el conflicte Capital-Treball, un home gran, eurocèntric i una mica racista.

Més enllà de ser conegut a Alemanya com a director de la Neue Rheinische Zeitung: Organ der Demokratie (la Nova Gaseta Renana: Òrgan de Democràcia), va ser un home amb una gran participació política, especialment durant la I Internacional. Una organització i època que sovint magnifiquem. La I Internacional va ser una organització petita amb grans dificultats, i com explica Musto, si sobredimensionem fets del passat, ens queda una actualitat depriment sense possibilitats emancipatòries.

Així com l’organització tenia dificultats, la vida personal de Marx no van ser precisament un camí de roses. Ell va ser un home que ràpidament s’allunyaria de la dimensió més política, passaria grans parts de la seva vida malalt (ell i la seva família), en la precarietat, i només podia escriure en certs moments de la vida, així s’explica la gran quantitat d’escrits i projectes iniciats que mai arribaria a acabar. Se li afegia a aquest fet les difícils col·laboracions amb els partits polítics europeus amb qui mantenia una relació tensa i n’era molt crític. Els criticava per idealistes, per buscar solucions abstractes, acabades i universals. Traslladaria queixes com la Crítia al Programa de Gotha, una carta privada on critica durament els dirigents alemanys i que Engels només publicarà després de la mort de Marx.

La publicació post mortem serà la condició majoritària dels seus textos, dels quals encara ens en queden una gran quantitat per descobrir. Actualment s’han trobat al voltant de 200 quaderns escrits per ell, que contenen síntesis de llibres, comentaris i notes que deixava en els seus incansables estudis.

Va ser un autor que pretenia entendre-ho tot. Concebia el capitalisme en una escala mundial, volia observar com es modificaven les societats en les transformacions del sistema, com aquest sistema prenia una direcció internacional i multilineal. Musto, parafrasejant a Marx, diu «jo escric com una obra artística i no puc publicar la primera part si no ho tinc tot». Per aquest motiu trobem que reescriu i revisa les seves publicacions, realitza investigacions profundament rigoroses, i cerca la coherència entre textos. Per això, Marx va ser un mestre de l’obra inacabada. Té escrits sobre antropologia, ecologia, geografia, etc. També trobem com en els últims anys de vida mou la seva atenció del centre d’Europa —Anglaterra principalment— cap a altres parts del món, especialment Estats Units i Rússia. Busca estadístiques, es dedica a aprendre rus per comprendre les fonts primàries, entra en contacte amb els Populistes Russos (els anticapitalistes existents a finals del s. XIX), etc.

És així com Musto i Gràcia coincideixen amb la invalidesa que el pensament marxià fos eurocèntric. Els textos més coneguts ens expliquen història i processos de canvis i transformació del capitalisme a Europa, però les preocupacions del Marx vell i els seus estudis invaliden la idea que defensés l’existència d’una filosofia de la història vàlida per a totes les societats.

Per això podríem desmarcar l’autor de les expectatives etapistes que van traslladar-se en la II i III Internacional i que s’arrossegarien durant dècades, on s’esperaven processos lineals fins a arribar a la revolució socialista. A finals del. s. XIX i inicis del XX els principals partits comunits europeus interpretaven un etapisme que consistia en una primera revolució democràtico-burgesa i després ja arribaria la revolució socialista. Descartaven la possibilitat de vies particulars cap aquest socialisme aprofitant les formes de propietat comunal precapitalistes.

A causa del canvi de conjuntura des de la crisi de 2008, i ara amb la gestió capitalista d’aquesta crisi sanitària, la societat busca alternatives. En aquesta cerca, Marx es presenta com una oportunitat, ja que continua sent el pensador de la radicalitat, de la lluita per totes les formes d’emancipació i alliberament.
En contra aquesta idea, Marx simpatitzava amb les posicions dels Populistes russos, que no creien en l’etapisme, ni esperaven les condicions polítiques i materials per pal de fer la revolució, un fenomen que no arriba sol, sinó que es provoca. Aquestes simpaties i visió quedaran clarament plasmades en les conegudes cartes (1881) amb la populista russa Vera I. Zasulich on destaca la importància i pervivència de les formes de propietat comunal arcaica que es trobaven a Rússia. La importància de què es llegeix en Marx segons els interessos polítics del moment, ho veiem clarament exemplificat en la popularitat o no d’aquestes cartes depenent de la geografia. Aquestes cartes han tingut popularitat en els debats estratègics dels processos revolucionaris d’Amèrica Llatina al s. XX i inicis del XXI, on encara perviuen les formes de propietat comunal precapitalistes. Les lectures etapistes del marxisme oferien posicions on se’n podia extreure poc més que la democràcia, en canvi, de les lectures que veuen el potencial en les formes relacionals no-capitalistes, se n’extreia un potencial revolucionari .

Les mirades de l’autor alemany també passaran per Mèxic, denunciant les polítiques d’extermini. Edward Said parla de l’orientalisme de Marx en denunciar la presència colonial dels anglesos a l’Índia, com aquests havien empitjorat les condicions de l’agricultura i causar fams (una posició impopular, inclús entre els partits comunistes). Una posició similar tindria amb les colonitzacions franceses a Argèlia, on faria l’últim viatge de la seva vida, i en denunciaria la destrucció de les relacions comunals que es mantenien al país.

Arribant al final de la conversa entre Xabier Gràcia i Marcello Musto, intervé Miren Etxezarreta (Catedràtica Emèrita d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona) que avisa: no cal tenir Marx com un mite, també hi ha una tendència a presentar un Marx desconegut que serà la clau de volta que tot ho desvetlla, no hem d’esperar que ell ho sabés tot.

Musto respon que cert, però no podem negar l’existència d’un nou Marx, bàsicament perquè hem begut en el passat dels seus textos filtrats i molt poc publicats. A l’Institut de Marxisme-Leninisme de Moscú hi havia vuitanta persones treballant en l’estudi de l’autor de Trèveris, a l’Institut de Berlín, quaranta persones. Això fa un total de cent vint persones treballant exclusivament en la seva obra, i parlem d’un autor que ha tingut un impacte teòric com no n’ha tingut cap altre. Amb aquesta situació es fa més que evident la pregunta ¿com és que tants anys després no s’ha publicat tot? Hi ha hagut molts anys un interès darrere per crear un mite que no era real, i descartar textos seus deliberadament per tal de convertir el marxisme en una ideologia de legitimació de l’acció estatal del bloc socialista.

Tot i això, és cert que no podem llegir els textos de Marx com si fossin una Bíblia, el mateix autor canviava constantment els seus escrits una vegada publicats, així que ens seria una tasca impossible. Però hem de reconèixer que és el socialista que més ens ha ajudat a entendre els fonaments del capitalisme, i les diferències entre aquest sistema i una societat diferent, i ara el podem entendre millor. Així, estem llegint l’actualitat sense incrustacions del passat amb idees que no tenen a veure amb ell, i per tant recuperant la possibilitat de desenvolupar una societat diferent.

A això, Xabier Gràcia hi afegeix que aquesta recuperació de Marx ha coincidit paradoxalment amb un reflux dels moviments emancipatoris. Però a causa del canvi de conjuntura des de la crisi de 2008, i ara amb la gestió capitalista d’aquesta crisi sanitària, la societat busca alternatives. En aquesta cerca, Marx es presenta com una oportunitat, ja que continua sent el pensador de la radicalitat, de la lluita per totes les formes d’emancipació i alliberament.

No hem d’estudiar Marx des d’una posició d’autoritat, sinó per aprendre a pensar, pensar amb Marx i fer-ho des de la seva visió, en què els resultats es converteixen en condicions i les condicions en resultats. Anar més enllà dels salaris i les formes de consciència que genera la societat mercantil, que no visualitzen les condicions d’explotació, pensar críticament el capitalisme, els impactes de la seva transformació a Occident i al Tercer món evidenciar les formes de consciència i mistificacions en les quals vivim. Hem de concebre aquest autor des d’un humanisme radical, que situa l’home al centre, i un teòric de la llibertat que té per objectiu que puguem exercir la llibertat des de les condicions de possibilitat.

Categories
Reviews

Joan Manuel Tresserras, NacióDigital

1. El 1881 F.D. Niewenhuis, un dels líders de la Lliga Socialdemòcrata dels Països Baixos, va preguntar a K. Marx quines mesures hauria de prendre un govern revolucionari per assegurar l’èxit del socialisme. Marx va considerar absurda una pregunta tan general, però va respondre que el que calgui fer en un moment qualsevol del futur “dependrà absolutament de les condicions històriques reals en què calgui actuar”. Els detalls de l’episodi i el seu context es poden trobar al llibre de Marcello Musto L’últim Marx.

Una biografia política, editada en català per Tigre de paper Edicions. La resposta de Marx sembla elemental. És l’abecedari de la política: partir de l’anàlisi concreta de cada situació concreta. Però, vistes les pretensions de la direcció de la CUP en el recent debat d’obertura del curs polític al Parlament, potser val la pena insistir-hi. La gesticulació i la lírica radical són una cosa; la denúncia, la canalització del malestar i la mobilització d’energies socials en són una altra; i la recerca responsable de propostes i d’accions que tradueixin aquella energia i les posicions de poder assolides en resultats polítics concrets i tangibles en són, encara, una altra.

2. Tanmateix, tot i les bufonades habituals de la triple dreta (costa saber si desbarren a consciència o sense voler), el premi a la bajanada durant el debat se’l va endur Salvador Illa. Les maneres volien ser esforçadament educades. Però el contingut de les seves afirmacions el mantenia a molts anys llum de la realitat. Aquesta mena de lletanies com ara que “la gent el que vol és passar pàgina” (del procés i de l’octubre del 2017) o que “el referèndum divideix” indiquen una actitud paternalista, conservadora i antidemocràtica. Aquestes sentències semblen fruit d’una temptativa maldestra de justificar la complicitat amb l’estratègia repressiva d’estat plantejada per la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles. Del PSC fundat el 1978, el 2017 en quedava més aviat poc.

Després de l’aval a la ferotge repressió contra els que van voler votar, ja no en queda res. Només la sucursal catalana del PSOE, amb l’aspiració de narcotitzar una part significativa de l’electorat català davant del permanent abús de poder que s’exerceix, des de l’estat, sobre la població i les institucions catalanes. Que Salvador Illa encara no hagi estat capaç de prendre distància respecte a la política repressiva engegada pel PP és un llast pesadíssim pel seu partit i per l’efectivitat de la taula de negociació. Es poden entendre el pànic i els moments de pusil·lanimitat de Pedro Sánchez a Madrid davant d’una dreta capaç d’imposar la seva concepció rància d’Espanya a l’interior del PSOE i a molts segments les seves bases electorals. Però que, amb la correlació de forces existent a Catalunya, Salvador Illa faci el mateix a Barcelona, resulta decebedor i clarificador alhora. Independentment dels efectes electorals que acabi tenint, suposa la renúncia a disposar d’una política pròpia capaç de vincular-se d’alguna manera al tronc històric del catalanisme.

3. Encara són fresques les commemoracions de l’1 i 3 d’octubre del 2017, les grans victòries polítiques del moviment popular català a favor de la independència. I mentre escric, de la mà del president Puigdemont i de l’exili, el sistema judicial espanyol ha tornat a fer el ridícul –una vegada més- davant la justícia europea. El jutge Pablo Llarena sintetitza amb precisió les característiques del conjunt d’un sistema judicial ancorat en el franquisme i pendent de ser reformat amb criteris democràtics: incompetència professional i obcecació política. La potineria reaccionària de tants jutges li hauria de fer veure a Pedro Sánchez que l’amnistia es l’instrument més immediat i inequívoc que té a l’abast per parar els peus a la dreta enquistada en els aparells de l’estat. Si no ho fa, si no els hi planta cara amb determinació des del compromís democràtic del seu govern, no només li continuaran boicotejant els tímids intents de regeneració política sinó que acabaran devorant-lo. I, si això últim passa, la causa no haurà estat la intransigència del republicanisme independentista català, sinó la seva transigència impassible amb la dreta franquista i la monarquia corrupta que l’empara.

Categories
Reviews

Josep Huguet, NacióDigital

“L’últim Marx. Una biografia política” de Marcello Musto i editat per Tigre de Paper ha estat una lectura d’estiu. N’hi ha que de joves vam assumir l’autoformació en el marxisme, el vam respirar en algunes assignatures de la Facultat d’Història i, fins i tot, vam militar durant un període en un partit leninista. Després, aplicant la màxima marxista de partir de la realitat concreta i complexa, vam adonar-nos que algunes previsions no es complien o que d’altres concrecions polítiques no conduïen cap a la societat socialista ideal.

I en alguns casos, comprovàrem, estupefactes, com el comunisme havia estat la via més lenta d’arribar al capitalisme més descarnat, com deia un acudit popular. Moltes previsions de Marx, i encara més de molts seguidors seus, van anar fallant. Ni els estadis més avançats del capitalisme han conduït a la seva alternativa, ni la permanència del comunisme en alguns estats no ha estat altra cosa que l’aparició d’un híbrid de règim dictatorial comunista amb sistema econòmic capitalista, sense drets per a les persones, siguin considerades com a ciutadans o com a treballadors.

Però no és sols el marxisme qui es va equivocar. Tant des del relat del capitalisme creixent, com del liberalisme progressista, com del moviment socialista, amb visions i objectius no compartits als segles XIX i XX, s’ha mantingut una fe quasi cega en què el destí del món estava determinat: els uns creient que s’assoliria una pròspera societat capitalista on el mercat, suposadament lliure, resoldria tots els problemes i els altres pensant que el desenvolupament capitalista conduiria inexorablement al seu esclat i el pas cap al socialisme.

Aquest historicisme unidireccional, aquesta fletxa única del progrés d’aparença científica, no va ser mai abonada per Marx, si més no pel darrer Marx. Aquest també va abjurar del determinisme econòmic que, des d’escoles liberal-capitalistes o socialistes, afirmava una relació causal rígida entre canvis econòmics i models socials. Marx va remarcar la multiplicitat de factors influents: condicions històriques, temps i moments dels esdeveniments i capacitat de la intervenció humana per modular la realitat. Les hipòtesis sobre el possible curs de la història no s’haurien de basar per se en lleis abstractes, sinó que sempre haurien de ser proporcionals amb la diversitat dels contextos existents.

Arribats a aquest punt de la lectura em començo a plantejar que moltes d’aquestes reflexions són vàlides per a qualsevol projecte polític i social, sigui per detonar la contrarevolució o sigui per una revolució social o política, com la de la independència. Així que el determinisme lineal d’algunes no-estratègies independentistes seria tan erroni com el d’altres moviments polítics.

Marx excel·leix molt més en les diagnosis de les estructures del poder o dels moviments socials i polítics i de les contradiccions entre classes o al si de les classes populars que són perfectament actuals. Per exemple quan defineix la naturalesa de classe de l’estat: “l’estat està construït sobre les classes, i les pressuposa”; i la individualitat en aquestes societats és una individualitat de classe. Aquest principi, que és de sempre el que m’ha quedat més clavat al cap i que es confirma en cada anàlisi de la realitat concreta, no hauria de ser mai menystingut pels projectes polítics transformadors. És més habitual, en canvi, que els defensors de l’ordre existent l’amaguin sota les banderes nacionalistes.

Vistes les evolucions de comunisme i capitalisme no hom espera un futur sense classes. Però tenim dret a aspirar i lluitar per una societat representada per una piràmide plana i truncada i que s’allunyi de les piràmides senceres i altes. Una societat on el ciment social es basi en la meritocràcia i l’ascensor social i no en la corrupció i el clientelisme. Aquesta tria és la que a molts ens referma en l’opció per una República catalana, perquè l’estat espanyol és en el marc europeu un dels pitjors models d’Estat de classe: piramidal d’altura, oligàrquic, extractiu i lluny de la meritocràcia.

Però aquesta realitat de classe es vol camuflar com un enfrontament entre pobles. En el cas del relat dominant negant fins i tot l’existència de més subjectes polítics que el propi. I en alguns casos dels relats de resposta, atribuint al conjunt de la població de la nació dominant la responsabilitat de la dominació.

Un altre paràgraf del llibre sobre Marx que pot interessar és aquell en què renega de qualsevol fórmula prescrita per fer qualsevol revolució. No cal fer gaires prediccions de com serà la societat lliure, deia, sinó que cal centrar-se en les condicions que la faran possible: “l’anticipació doctrinària i necessàriament fantasiosa del programa d’acció d’una revolució futura només serveix per distreure de la lluita present”. I encara més el preocupaven “les expressions ultrarevolucionàries, que sempre havia considerat com a ínfules; una especialitat que la nostra gent faria bé de deixar per als anomenats anarquistes que són, de fet, suports de l’ordre existent i no pas creadors del desordre”. En comptes d’anarquista s’hi pot posar qualsevol opció ultrainsurreccionalista o hiperventilada que diríem ara.

El llibre El darrer Marx conté d’altres aspectes d’interès que desborden el marc d’aquest article. En cito tres. Un, la discriminació masclista i la lluita emancipadora de les dones. Dos, la constatació del xoc inter-obrer entre autòctons i migrats: “els socialistes han intentat propiciar una entesa entre els treballadors dels diferents països, que va esdevenir cada vegada més necessària a mesura que els capitalistes es van anar tornant més cosmopolites a l’hora de llogar mà d’obra, posant la mà d’obra estrangera en contra de l’autòctona…”. Tres, la intuïció sobre alguna de les derivades negatives del turisme quan encara era d’elit: “m’he passat un mes vagant en aquest cau de desvagats o aventurers aristocràtics (…) no hi ha masses plebees aquí, a part dels cambrers de l’hotel i el cafè, i els que es dediquen als serveis domèstics que pertanyen al Lumpenproletariat”.

Marx es va interessar per les teories de Vorontsov que sostenia que les nacions “que són les darreres a arribar a l’arena de la història” es beneficien de “l’experiència històrica acumulada dels altres pisos” sense “anar a les palpentes a les fosques, sinó sabent què cal evitar”. A Catalunya ens podríem aplicar el principi i ser capaços d’aprofitar els diversos retards per trobar vies pròpies per avançar.

Finalment, de la meva lectura particular d’estiu d’aquest darrer Marx em quedo amb la necessitat de desideologitzar els conflictes per a trobar solucions i vies compartides. Si anem en sentit contrari, el d’ideologitzar des del minut zero, passarem a les lluites creixentment descompartides en el feminisme, l’ecologisme, la justícia social o l’independentisme. El dogmatisme i els apriorismes són mals companys de viatge. L’últim Marx mostra un Marx menys dogmàtic que molts dels seus seguidors que pretenien seguir l’ortodòxia d’una ideologia més que seguir un mètode. En el llibre s’explica com en una carta a Bernstein, Engels recordava l’anècdota de Marx criticant als qui es deien deixebles seus: “ce qu’il y a de certain c’est que moi, je ne suis pas Marxiste” . “El que és segur és que jo no soc marxista”.

Categories
Journalism

Els nous perfils de Marx després de les MEGA²

Des de ja fa més d’una dècada, prestigiosos diaris i revistes d’àmplia difusió han descrit Marx com un teòric clarivident l’actualitat del qual no deixa de confirmarse. Molts autors progressistes sostenen que les seves idees continuen sent indispensables per a tothom qui creu que és necessari construir una alternativa al capitalisme. A tot arreu és motiu de cursos universitaris i conferències internacionals. Els seus escrits, reimpresos o en noves edicions, tornen a omplir els prestatges de les llibreries, i l’estudi sobre la seva obra, després de vint anys o més d’abandó, guanya força. Els anys 2017 i 2018 es va intensificar aquest «retorn de Marx»[1] gràcies a les múltiples iniciatives que s’han dut a terme a tot el món al voltant del 150è aniversari de la publicació d’El capital i del bicentenari del seu naixement.

Les idees de Marx han canviat el món. I malgrat com s’han afirmat les seves teories, esdevingudes ideologies dominants i doctrines d’estat per a una part considerable de la humanitat al segle xx, continua sense haver-hi una edició completa de les seves obres i manuscrits. La principal raó d’això cal trobar-la en el caràcter incomplet de l’obra de Marx; són considerablement menys els treballs que va publicar que els projectes que van quedar a mig fer, per no esmentar l’enorme Nachlass de notes associades a les seves recerques inacabades. Marx ens llega, doncs, molts més manuscrits que els que va enviar a impremta. La incompletesa formava part inseparable de la seva vida: l’extrema pobresa que de vegades l’afligia i la seva salut malaltissa s’afegien a les preocupacions quotidianes; el seu mètode rigorós i la seva despietada autocrítica feien encara més difícils molts dels seus projectes. A més a més, la seva passió pel coneixement no va afluixar al llarg del temps i sempre el conduïa a encetar nous estudis. Fos com fos, la seva tasca incessant tindria unes conseqüències extraordinàries per al futur.

Particularment valuosa per a una revaluació de les fites assolides per Marx va ser la represa de la publicació el 1998 de la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), l’edició historicocrítica de les obres completes de Marx i Friedrich Engels. Han aparegut 28 volums més (entre 1975 i 1989 se’n van publicar quaranta)[2] i n’hi ha més en preparació. La MEGA² està organitzada en quatre seccions: (1) totes les obres, articles i esborranys escrits per Marx i Engels (amb l’excepció d’El capital); (2) El capital i tots els materials preparatoris; (3) la correspondència, consistent en 4.000 cartes de Marx i Engels i 10.000 que altra gent els va escriure a ells, moltes de les quals publicades per primer cop en la MEGA², i (4) els extractes, les anotacions i les notes al marge. Aquesta quarta secció testimonia la tasca veritablement enciclopèdica de Marx: des de l’època universitària tenia el costum de recopilar fragments dels llibres que llegia,[3] sovint intercalant-hi les reflexions que li suggerien. El llegat literari de Marx consta d’uns dos-cents quaderns. Són essencials per entendre la gènesi de la seva teoria i d’aquells elements que no va poder desenvolupar com li hauria agradat. Els passatges supervivents, que cobreixen el llarg període que va de 1838 a 1882, estan escrits en vuit llengües (alemany, grec antic, llatí, francès, anglès, italià, espanyol i rus) i fan referència a disciplines molt variades. Pertanyen a obres de filosofia, història de l’art, religió, política, dret, literatura, història, economia política, relacions internacionals, tecnologia, matemàtica, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, física i química, provinents no només de llibres i articles de diaris i revistes, sinó també d’actes parlamentàries i d’estadístiques i informes governamentals. Aquest immens magatzem de coneixement, la majoria publicat els darrers anys o esperant a ser imprès, era el lloc en construcció de la teoria crítica de Marx, i gràcies a la MEGA² per primer cop podem consultar-los.[4]

Aquests materials de valor inestimable —molts d’ells només accessibles en alemany i, per tant, limitats a petits cercles d’investigadors— ens mostren un autor molt diferent del que ens han presentat durant molt de temps nombrosos crítics o autoproclamats deixebles. De fet, els nous textos incorporats a la MEGA² permeten afirmar que d’entre els clàssics del pensament polític, econòmic i filosòfic, Marx és l’autor el perfil del qual més ha canviat en les primeres dècades del segle xxi. El nou escenari polític després de la implosió de la Unió Soviètica també ha contribuït a aquesta percepció renovada. Perquè la fi del marxisme-leninisme ha alliberat d’una vegada per totes l’obra de Marx dels grillons d’una ideologia a anys llum de la seva concepció de la societat.

Investigacions recents refuten les aproximacions que redueixen la concepció de Marx de la societat comunista al desenvolupament superior de les forces productives. Han fet palès, per exemple, la importància que concedia a la qüestió ecològica: en repetides ocasions Marx va denunciar el fet que l’expansió del mode de producció capitalista no només acreixia la despossessió del treball obrer sinó també el saqueig dels recursos naturals. Marx va aprofundir en moltes altres qüestions que, tot i haver estat subestimades o inclús ignorades pels estudiosos de la seva obra, adquireixen una importància cabdal per a l’agenda política dels nostres temps. Entre elles trobem la llibertat individual en les esferes econòmica i política, l’alliberament de gènere, la crítica del nacionalisme, el potencial emancipador de la tecnologia i les formes de propietat col·lectiva no controlades per l’Estat. Així doncs, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín podem llegir per primer cop un Marx molt diferent del teòric dogmàtic, economicista i eurocèntric que durant tant de temps van fer desfilar.

Nous descobriments sobre la gènesi de la concepció materialista de la història
El febrer de 1845, després de quinze mesos intensius a París crucials per a la seva formació política, Marx es va veure forçat a traslladar-se a Brussel·les, on se li va permetre de residir amb la condició de «no publicar res sobre l’actualitat política».[5] Durant els tres anys que va passar a la capital belga, va seguir profitosament els seus estudis d’economia política i va concebre la idea d’escriure, junt amb Engels, Joseph Weydemeyer i Moses Hess, una «crítica de la filosofia alemanya moderna tal com la desenvolupen els seus representants Ludwig Feuerbach, Bruno Bauer i Max Stirner, i del socialisme alemany segons l’exposen els seus diversos profetes».[6] El text resultant, publicat pòstumament amb el títol de La ideologia alemanya, tenia un doble objectiu: d’una banda, combatre les últimes formes de neohegelianisme a Alemanya i, de l’altra, tal com va escriure a l’editor Carl Wilhelm Julius Leske, «preparar el públic per al punt de vista adoptat en la meva Economia, que és diametralment oposat al de l’acadèmia alemanya passada i present».[7] Aquest manuscrit, en què va treballar fins al juny de 1846, va quedar incomplet, però el va ajudar a elaborar més clarament que fins llavors —tot i que no de forma definitiva— el que Engels va definir per al gran públic quaranta anys més tard com «la concepció materialista de la història».[8]

La primera edició de La ideologia alemanya, publicada el 1932, així com totes les versions posteriors que només incorporaven petites modificacions, va ser enviada als impressors com si es tractés d’un llibre acabat. Els editors d’aquest manuscrit, en realitat inacabat, van crear la falsa impressió que La ideologia alemanya incloïa un capítol d’obertura essencial sobre Feuerbach en què Marx i Engels establien exhaustivament les lleis del «materialisme històric» (un terme que Marx no va utilitzar mai). Segons Althusser, és allà on concebien «un inequívoc trencament epistemològic» amb els seus escrits anteriors.[9] La ideologia alemanya esdevindrà, aviat, un dels textos filosòfics més importants del segle xx. Per a Henri Lefebvre establia les «tesis fonamentals del materialisme històric».[10] Maximilien Rubel sostenia que aquest «manuscrit presentava la formulació més elaborada de la perspectiva crítica i materialista de la història».[11] David McLellan també era directe quan mantenia que «contenia l’exposició més detallada de Marx sobre la seva concepció materialista de la història».[12]

Gràcies al volum I/5 de la MEGA², «Karl Marx – Friedrich Engels, Deutsche Ideologie. Manuskripte und Drucke (1845-1847)»,[13] moltes d’aquestes afirmacions ara poden ser redimensionades i La ideologia alemanya restituïda a la seva incompletesa original. Aquesta edició (que comprèn 17 manuscrits amb un total de 700 pàgines, més un aparell crític de 1.200 pàgines que inclou variacions i correccions d’autor i indica la paternitat de cada secció) restableix d’una vegada per totes el caràcter fragmentari del text.[14] La fal·làcia del segle xx del «comunisme científic» i totes les instrumentalitzacions de La ideologia alemanya fan pensar en una frase que es troba al text mateix. Perquè la contundent crítica de la filosofia alemanya que Marx va fer en vida és també una esmolada advertència davant futures vel·leïtats exegètiques: «No només en les respostes, també en les preguntes hi havia mistificació».[15]

Quin Marx emergeix de la nova edició historicocrítica de les seves obres? En certa manera, difereix del pensador que molts seguidors i opositors han presentat al llarg dels anys

Durant el mateix període, el jove revolucionari nascut a Trèveris va continuar els estudis que havia encetat a París. El juliol i l’agost de 1845 els va passar a Manchester furgant en la vasta literatura econòmica en llengua anglesa i compilant nou llibres d’extractes (els anomenats Quaderns de Manchester), la majoria de manuals d’economia política i de llibres d’història econòmica. El volum IV/4 de la MEGA², publicat el 1988, conté els cinc primers d’aquests quaderns junt amb tres llibres de notes d’Engels del mateix període a Manchester.[16] El volum IV/5, «Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen Juli 1845 bis Dezember 1850»,[17] completa aquesta sèrie de textos i en fa accessibles per als investigadors les parts inèdites. Això inclou els quaderns 6, 7, 8 i 9, que contenen els extractes recollits per Marx de setze obres d’economia política. La part més consistent d’aquest grup de textos la compon Labour’s Wrongs and Labour’s Remedy (1839), de John Francis Bray, i quatre textos de Robert Owen, especialment el seu Book of the New Moral World (1840-1844), tots ells evidència del gran interès que Marx tenia en aquell temps en el socialisme anglès i del profund respecte que professava per Owen, un autor que massa marxistes han descartat precipitadament per «utòpic». El volum s’acaba amb unes vint pàgines escrites per Marx entre 1846 i 1850 i algunes notes d’estudi d’Engels del mateix període.

Aquests estudis de teoria socialista i economia política no eren un impediment per al compromís polític habitual de Marx i Engels. Les més de vuit-centes pàgines del volum I/7, «Karl Marx – Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe. Februar bis Oktober 1848»,[18] publicat recentment, ens permeten d’apreciar-ne la dimensió el 1848, un dels anys d’activitat política i periodística més apassionada en la vida dels autors del Manifest comunista. Després que un moviment revolucionari d’abast i intensitat sense precedents fes trontollar l’ordre polític i social de l’Europa continental, els diversos governs van prendre tota mena de mesures per posar fi a les insurreccions. El mateix Marx en va patir les conseqüències i al març va ser expulsat de Bèlgica. Tanmateix, s’acabava de proclamar una república a França i Ferdinand Flocon, ministre del govern provisional, va convidar Marx a tornar a París: «Benvolgut i valent Marx, […] la tirania et va desterrar, però la França lliure t’obrirà les portes de nou». Naturalment, Marx va deixar de banda els seus estudis d’economia política i es va dedicar a l’activitat periodística en suport a la revolució, mirant de contribuir a traçar un cert rumb polític. Després d’un curt període a París, a l’abril es va traslladar a Renània, i dos mesos després va començar a editar la Nova Gaseta Renana, que s’acabava de fundar a Colònia. Des de les seves columnes va promoure una intensa campanya de suport als insurgents atiant el proletariat envers «la revolució social i republicana».[19]

Gairebé tots els articles de la Nova Gaseta Renana es van publicar anònimament. Un dels mèrits d’aquest volum és haver atribuït correctament l’autoria dels 36 textos a Marx o a Engels, mentre que les compilacions prèvies ens deixaven amb el dubte de qui havia escrit cada una de les peces. D’un total de 275, 125 s’imprimeixen aquí per primera vegada en una edició de les obres de Marx i Engels. En un apèndix s’inclouen també 16 interessants documents amb cròniques d’algunes de les seves intervencions en les trobades de la Lliga dels Comunistes, la fusió de la Societat Democràtica de Colònia i la Unió de Viena. Aquells interessats en l’activitat política i periodística de Marx durant «l’any de la revolució», 1848, trobaran aquí un material abundant i molt valuós per aprofundir-hi.

El capital: la crítica inacabada
El moviment revolucionari que es va aixecar per tot Europa el 1848 va ser derrotat de seguida i el 1849, després de dues ordres d’expulsió de Prússia i França, Marx no va tenir altra opció que creuar el Canal de la Mànega. A Anglaterra romandria com a exiliat i apàtrida per la resta de la seva vida, però la reacció europea no el podria haver confinat en un lloc millor per escriure la seva crítica de l’economia política. En aquella època Londres era el principal centre econòmic i financer del món, el «demiürg del cosmos burgès»[20] i, per tant, l’indret més propici des d’on observar de prop com evolucionava l’economia de la societat capitalista. També va ser corresponsal per al New-York Tribune, el diari amb més tirada dels Estats Units d’Amèrica.

Durant molts anys Marx va esperar l’esclat d’una nova crisi, i quan va arribar el moment, el 1857, es va dedicar amb cor i ànima a analitzar-ne les característiques fonamentals. El volum I/16, «Karl Marx – Friedrich Engels, Artikel Oktober 1857 bis Dezember 1858»,[21] conté 84 articles que va escriure entre la tardor de 1857 i el final de 1858 al New-York Tribune, incloent-hi aquells en què expressava les seves primeres reaccions al pànic financer de 1857. El rotatiu estatunidenc sovint feia editorials sense signar, però la recerca feta per a aquest nou volum de la MEGA² ha fet possible atribuir a Marx dos articles més, així com afegir-ne a l’apèndix quatre que els editors havien modificat substancialment i tres l’origen dels quals roman incert.

Mogut per la necessitat desesperada de millorar la seva situació econòmica, Marx també es va unir al comitè editorial de The New American Cyclopædia i va acceptar contribuir al projecte amb un seguit d’entrades (el volum I/16 conté 39 d’aquestes peces). Per més que dos dòlars per pàgina era un preu molt baix, no deixava de ser un afegit a les seves finances desastroses. A banda, per poder dedicar més temps als seus escrits econòmics, la majoria del treball el va confiar a Engels.

La producció de Marx durant aquest període és molt destacable i diversa. Junt amb el seu compromís periodístic, entre l’agost de 1857 i el maig de 1858 va redactar els famosos vuit quaderns coneguts com els Grundrisse. Però també es va imposar la tasca extenuant de fer un estudi analític de la primera crisi econòmica mundial. El volum IV/14, «Karl Marx, Exzerpte, Zeitungsausschnitte und Notizen zur Weltwirtschaftskrise (Krisenhefte). November 1857 bis Februar 1858»,[22] contribueix decisivament al nostre coneixement d’un dels períodes més fèrtils de la producció teòrica de Marx. En una carta a Engels del desembre de 1857, Marx descriu el seu febril esclat d’activitat:

Estic treballant moltíssim, per regla general fins a les 4 de la matinada. Em dedico a una doble tasca: 1. Redacció dels esbossos [Grundrisse] de l’economia política. (Per al benefici del públic és absolutament imprescindible aprofundir en aquesta qüestió, igual com ho és per a mi, individualment, desfer-me d’aquest malson). 2. La crisi actual. A banda dels articles per al [New-York] Tribune, tot el que faig és mantenir-ne un registre; una tasca, tanmateix, que exigeix una quantitat de temps considerable. Jo crec que cap a la primavera hauríem d’escriure plegats un pamflet sobre la qüestió, com un recordatori per al públic alemany que continuem sent-hi, com sempre i igual que sempre.[23]

Per tant, Marx planejava treballar al mateix temps en els dos projectes: un treball teòric de crítica del mode de producció capitalista i un llibre més estrictament d’actualitat sobre les vicissituds de la crisi en curs. És així com en els anomenats Quaderns de la crisi, a diferència de volums semblants previs, Marx ja no compilava extractes del treball d’altres economistes sinó una gran quantitat de notícies de premsa sobre els principals col·lapses bancaris, sobre les variacions en les cotitzacions borsàries i sobre els canvis en els patrons del comerç, les taxes d’atur i la producció industrial. L’atenció especial que va dedicar a això últim distingeix la seva anàlisi de la de molts altres, que atribuïen la crisi exclusivament a errors en la concessió de crèdits i a un increment dels fenòmens especulatius. Marx va dividir els seus apunts entre tres quaderns separats. El primer i més curt, intitulat «La França de 1857», recollia dades sobre l’estat del comerç francès i sobre les principals mesures preses pel Banc de França. El segon, el «Llibre sobre la crisi de 1857», era gairebé el doble de llarg i tractava principalment de la Gran Bretanya i del mercat monetari. En el tercer quadern, lleugerament més llarg, tractava temes similars: al «Llibre sobre la crisi comercial» Marx anotava dades i notícies sobre les relacions industrials, la producció de matèries primeres i el mercat laboral.

La feina de Marx era tan rigorosa com sempre: copiava de més d’una dotzena de diaris i revistes, en ordre cronològic, les parts més interessants de nombrosos articles i qualsevol altra informació que podia utilitzar per ressenyar el que estava passant. La seva font principal era The Economist —un setmanari del qual extreia gairebé la meitat de les seves notes—, però també consultava freqüentment el Morning Star, el Manchester Guardian i el Times. Tots els extractes estan compilats en llengua anglesa. En aquests quaderns Marx no es limitava a transcriure les principals notícies relatives als Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya. També seguia els esdeveniments més importants que tenien lloc en altres països europeus (particularment França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Espanya) i mantenia un interès molt viu pel que passava a altres indrets del món, especialment l’Índia i la Xina, l’Extrem Orient, Egipte o fins i tot el Brasil i Austràlia.

Així que passaven les setmanes, Marx desistia de la idea de publicar un llibre sobre la crisi i concentrava totes les seves energies en el treball teòric, la crítica de l’economia política, que creia que no s’havia d’endarrerir més. Tanmateix, els Quaderns de la crisi continuen sent molt útils per refutar la idea falsa que es té sobre els seus principals interessos durant aquest període. En una carta a Engels de principis de 1858, Marx escrivia que «pel que fa al mètode» a utilitzar en el seu treball «la Lògica de Hegel li havia estat de gran utilitat» i afegia que mereixia destacar-se el seu «aspecte racional».[24] Basant-se en això, alguns intèrprets de l’obra de Marx han inferit que quan escrivia els Grundrisse devia dedicar un temps considerable a l’estudi de la filosofia hegeliana. Però la publicació del volum IV/14 deixa bastant clar que en aquell moment la seva preocupació principal era l’anàlisi empírica dels esdeveniments lligats a la gran crisi econòmica que durant tant de temps havia predit.

Els esforços infatigables de Marx per completar la seva «crítica de l’economia política» estan també rere els continguts del volum III/12, «Karl Marx – Friedrich Engels, Briefwechsel. Januar 1862 bis September 1864»,[25] que conté la correspondència entre principis de 1862 i el moment de la fundació de l’Associació Internacional dels Treballadors. De les 425 cartes que han sobreviscut, 112 són intercanvis entre Engels i Marx, mentre que 35 les escriuen i 278 les reben de terceres persones (d’aquest grup, 227 es publiquen aquí per primer cop). La inclusió d’aquestes darreres —la diferència més significativa respecte de totes les edicions anteriors— constitueix un veritable tresor ocult per al lector interessat, ja que aporta gran quantitat d’informació nova sobre els esdeveniments i les teories que Marx i Engels van aprendre de les dones i els homes amb què compartien compromís polític.

Com els altres volums de correspondència de la MEGA², també aquest inclou un registre de cartes escrites o rebudes per Marx i Engels de les quals només teníem petites traces. Del total de les 125 publicades, gairebé un quart de totes les que han sobreviscut, 57 són escrites per Marx. En aquests casos, fins i tot el més rigorós dels investigadors no podrà més que especular sobre algunes hipòtesis conjecturals. Entre els punts clau de discussió en la correspondència de Marx des de principis dels anys 1860 hi havia la Guerra Civil Nord-americana, la revolta polonesa contra l’ocupació russa i el naixement del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya inspirat en els postulats de Ferdinand Lassalle. Així i tot, un tema cada cop més recurrent era la seva lluita per avançar en l’escriptura d’El capital.

Durant aquest període, Marx va encetar una nova àrea de recerca: les teories de la plusvàlua. En deu quaderns va disseccionar minuciosament l’aproximació dels grans economistes que l’havien precedit, amb la idea principal que «tots comparteixen l’error d’examinar la plusvàlua no com a tal, en la seva forma pura, sinó en la forma particular de guanys i rendes».[26] Mentrestant, la situació econòmica de Marx continuava sent desesperada. Al juny de 1862 deia a Engels: «Cada dia la meva dona diu que desitjaria reposar sota terra amb els nens, fora de perill, i realment no la puc blasmar, perquè les humiliacions, turments i misèries que s’han de suportar en una situació com aquesta són certament indescriptibles». La situació era tan extrema que la Jenny va decidir vendre alguns llibres de la llibreria personal del seu marit, per bé que finalment no trobaria ningú que els volgués comprar. Amb tot, Marx se les arreglava per «treballar de valent» i va escriure una nota de satisfacció a Engels en què li deia: «És estrany dir-ho, però la meva substància grisa funciona millor enmig d’aquesta extrema pobresa del que ho havia fet durant anys».[27] Al setembre, Marx escrivia a Engels que pel nou any potser hauria d’agafar una feina «en una oficina dels ferrocarrils».[28] Al desembre li repetia al seu amic Ludwig Kugelmann que les coses s’havien tornat tan desesperades que «havia decidit fer-se un “home pràctic”». Però finalment no en sortiria res, d’això, i Marx ho relatava amb el seu sarcasme habitual: «Per sort —o potser hauria de dir per desgràcia?— no m’han donat la feina a causa de la meva mala cal·ligrafia».[29]

El que proporciona la MEGA² és, més aviat, la base textual per repensar un Marx diferent: no perquè la lluita de classes desaparegui del seu pensament, sinó radicalment diferent de l’autor que van convertir de forma dogmàtica en la font i origen del «socialisme real» suposadament obsessionat de manera exclusiva en el conflicte de classes.

Juntament amb les dificultats financeres, Marx patia molts problemes de salut. Així i tot, entre l’estiu de 1863 i el desembre de 1865 es va embarcar en l’edició de les diferents parts en què havia decidit subdividir El capital. Finalment va aconseguir redactar el primer esborrany del volum primer; el manuscrit únic del volum tercer, on proporciona l’única descripció completa que va fer del procés de producció capitalista; i una versió inicial del volum segon, en què trobem la primera presentació general del procés de circulació del capital.

El volum II/11 de la MEGA², «Karl Marx, Manuskripte zum zweiten Buch des “Kapitals” 1868 bis 1881»,[30] conté els manuscrits definitius del volum segon d’El capital,que Marx va escriure entre 1868 i 1881. Nou d’aquests deu manuscrits no s’havien publicat abans. A l’octubre de 1867 Marx hi tornava amb el volum segon d’El capital, però la tasca va tornar a interrompre’s per problemes de salut. Uns mesos després, quan va poder reprendre-la, ja havien passat gairebé tres anys des de l’última versió que havia escrit. Els dos primers capítols els va enllestir durant la primavera de 1868, any que l’ocuparia amb un altre grup d’escrits de caràcter preparatori sobre la relació entre la plusvàlua i la taxa de benefici, la llei de la taxa de benefici, i les metamorfosis del capital. La nova versió del capítol tercer la va completar durant els dos anys següents. El volum II/11 es tanca amb un seguit de textos curts que un Marx ja gran va escriure entre el febrer de 1877 i la primavera de 1881.

Els esbossos del volum segon d’El capital, que en absolut tenien caràcter definitiu, presenten una sèrie de problemes teòrics. Engels en publicaria la versió definitiva el 1885 i ara apareix en el volum II/13 de la MEGA², titulat «Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie. Zweiter Band. Herausgegeben von Friedrich Engels. Hamburg 1885».[31]

Per acabar, el volum II/4.3, «Karl Marx, Ökonomische Manuskripte 1863-1868. Teil 3»,[32] completa la segona secció de la MEGA². Aquest volum, que segueix els volums II/4.1 i II/4.2 en les sèries prèvies,[33] conté quinze textos fins ara inèdits escrits entre la tardor de 1867 i el final de 1868. Set d’aquests textos són esbossos del volum tercer d’El capital de caràcter molt fragmentari que Marx no va aconseguir mai posar al dia de manera que reflectissin el progrés de la seva recerca. Tres altres concerneixen el volum segon, mentre que els cinc restants aborden qüestions relatives a la interdependència entre els volums segon i tercer i inclouen extractes comentats de les obres d’Adam Smith i de Thomas Malthus. Els darrers són especialment estimulants per als economistes interessats en la teoria de la taxa de beneficis de Marx i en les seves idees sobre la teoria dels preus. Diversos estudis filològics relacionats amb la preparació d’aquest volum mostren, també, que el manuscrit original del primer volum d’El capital (del qual el capítol 6, «Resultats del procés immediat de producció» acostumava a considerar-se l’única part supervivent) en realitat data del període 1863-1864 i que Marx el va reutilitzar per a la còpia que va preparar per publicar.[34]

Amb la publicació del volum II/4.3 de la MEGA² s’han fet accessibles tots els textos auxiliars d’El capital, des de la famosa «Introducció», escrita al juliol de 1857 durant una de les crisis més grans de la història del capitalisme, fins als últims fragments escrits durant la primavera de 1881. Parlem de quinze volums i d’un seguit de gruixuts toms que s’afegeixen al text principal i constitueixen un formidable aparell crític. Inclouen tots els manuscrits de finals dels anys 1850 i principis dels 1860, la primera versió d’El capital publicada el 1867 (algunes parts de la qual seran modificades en les edicions subsegüents), la traducció francesa revisada per Marx que va aparèixer entre 1872 i 1875, i tots els canvis que Engels va fer als manuscrits dels volums segon i tercer. Decididament, davant d’això la caixa clàssica amb els tres volums d’El capital sembla ben poca cosa. No és una exageració dir que no ha estat fins ara que hem pogut comprendre plenament quins són els mèrits, els límits i la incompletesa de l’obra magnade Marx.

El treball editorial que Engels va emprendre després de la mort del seu amic per preparar les parts inacabades d’El capital per publicar-les era extremadament complex. Els diversos manuscrits, esborranys i fragments dels volums segon i tercer, escrits entre 1864 i 1881, corresponen a les aproximadament 2.350 pàgines de la MEGA². Engels va aconseguir publicar el volum segon el 1885 i el tercer el 1894. Però cal tenir en compte que aquests dos volums són el resultat de la reconstrucció de textos incomplets, sovint formats per material molt heterogeni. Van ser escrits en diferents èpoques i, per tant, inclouen versions diferents, i de vegades contradictòries, de les idees de Marx.

La Internacional, les recerques de Marx després d’El capital i els últims treballs d’Engels
Immediatament després de la publicació d’El capital, Marx va reprendre l’activitat militant i va adquirir un compromís ferm amb la tasca de l’Associació Internacional dels Treballadors. Aquesta fase de la seva biografia política està documentada al volum I/21, «Karl Marx – Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe. September 1867 bis März 1871»,[35] que conté més de 150 textos del període 1867-1871, així com les actes de 169 reunions del Consell General a Londres (omeses en totes les edicions anteriors de les obres de Marx i Engels)[36] en què Marx va intervenir. Com a tal, proveu de material de recerca per a anys decisius en la vida de la Internacional.

Des del principi, ja el 1864, les idees de Proudhon eren hegemòniques a França, a la Suïssa francòfona i a Bèlgica, i els mutualistes —nom amb què es coneixia els seus seguidors— constituïen l’ala més moderada de la Internacional. Decididament contraris a qualsevol intervenció de l’Estat, s’oposaven a la socialització de la terra i els mitjans de producció, així com a l’ús de la vaga com a arma de lluita. Els textos publicats en aquest volum mostren el paper clau que va jugar Marx en la llarga lluita per reduir la influència de Proudhon en la Internacional. Inclouen documents relatius a la preparació dels congressos de Brussel·les (1868) i Basilea (1869), quan la Internacional va fer el primer pronunciament clar per la socialització dels mitjans de producció per part de les autoritats estatals i per l’abolició de la propietat privada de la terra. Això va significar una important victòria per a Marx i la primera aparició dels principis socialistes en el programa polític d’una gran organització obrera.

Més enllà del programa polític de l’Associació Internacional dels Treballadors, els últims anys de la dècada de 1860 i els primers de la de 1870 van ser socialment molt conflictius. Molts treballadors que participaven en accions de protesta prenien contacte amb la Internacional, la reputació de la qual creixia sense parar, i demanaven suport per a les seves lluites. Aquest període també va veure néixer algunes seccions de treballadors irlandesos a Anglaterra. Marx estava preocupat per la divisió que el nacionalisme violent havia introduït dins les files del proletariat, i en un document que s’ha conegut com la «Comunicació confidencial», afirmava emfàticament que «la burgesia anglesa no només ha[via] explotat la misèria irlandesa per mantenir sotmesa la classe obrera a Anglaterra mitjançant la immigració forçada d’irlandesos pobres»; també s’havia demostrat capaç de dividir els treballadors «en dos camps hostils».[37] Segons deia, «una nació que n’esclavitza d’altres forja les seves pròpies cadenes»,[38] i la lluita de classes no podia eludir una qüestió tan decisiva. Un altre tema central del volum, que Engels tracta amb una atenció particular en els seus escrits per a The Pall Mall Gazette, és l’oposició a la guerra franco-prussiana de 1870-1871.

Encara n’hem d’aprendre molt, de Marx. Avui això és possible estudiant no només allò que va escriure en les seves obres publicades, sinó també els interrogants i els dubtes que contenien els seus manuscrits inacabats.

Marx va treballar a l’Associació Internacional dels Treballadors entre el 1864 i el 1872, i el flamant volum IV/18, «Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen. Februar 1864 bis Oktober 1868, November 1869, März, April, Juni 1870, Dezember 1872»[39] presenta la part fins ara desconeguda dels estudis que va fer durant aquells anys. Es tracta d’unes investigacions que va fer o bé poc abans de la impressió del volum primer d’El capital o bé després de 1867, quan preparava els volums segon i tercer per publicar-los. Aquest volum de la MEGA² consisteix en cinc llibres d’extractes i quatre quaderns amb resums de més de cent obres publicades, informes de debats parlamentaris i articles periodístics. La part més substancial i rellevant teòricament d’aquests materials són les seves recerques sobre agricultura, centrades principalment en la renda del sòl, les ciències naturals, les condicions agràries a diversos països europeus, els Estats Units, Rússia, el Japó i l’Índia i els sistemes de tinença de la terra en les societats precapitalistes.

Marx va llegir amb atenció Chemistry in Its Application to Agriculture and Physiology (1843), un estudi del científic alemany Justus von Liebig que considerava essencial perquè li permetia modificar la seva creença anterior que els descobriments científics de l’agricultura moderna havien de resoldre el problema de la regeneració del sòl. A partir de llavors creixeria el seu interès en allò que actualment anomenem «ecologia», particularment l’erosió del sòl i la desforestació. Entre els altres llibres que van marcar fortament Marx durant aquest període, cal assignar un lloc especial, també, a la Introduction to the Constitutive History of the German Mark, Farm, Village, Town and Public Authority (1854), del teòric polític i historiador del dret Georg Ludwig von Maurer. En una carta a Engels deia que trobava els llibres de Maurer «extremadament significatius», ja que abordaven de manera completament nova «no només l’època primitiva sinó tot el desenvolupament posterior de les ciutats lliures imperials, de la immunitat dels terratinents, de l’autoritat pública i de la lluita entre pagesia lliure i servitud»,[40] Marx també subscrivia la demostració de Maurer que la propietat privada de la terra era pròpia d’un període històric determinat i no es podia considerar un tret natural de la civilització humana. Finalment, Marx va estudiar a fons tres obres alemanyes de Karl Fraas: Climate and the Vegetable World throughout the Ages, a History of Both (1847), A History of Agriculture (1852) i The Nature of Agriculture (1857). El primer el trobava «molt interessant», especialment la part en què demostrava que «el clima i la flora canvien al llarg de la història». A l’autor el descrivia com un «darwinista abans de Marx», algú que admetia que «fins i tot les espècies s’han desenvolupat al llarg de la història». També li cridaven l’atenció les consideracions ecològiques de Fraas i la seva preocupació per com «els conreus —quan tenen un creixement natural i no se’ls controla conscientment (com a burgès, naturalment, no arriba a aquest punt)— deixen deserts al seu pas». Marx detectava en tot això «una tendència socialista inconscient».[41]

Després de la publicació dels anomenats Quaderns sobre l’agricultura, es pot afirmar amb més evidència que abans que l’ecologia hauria jugat un paper molt més important en el pensament de Marx si hagués tingut prou energia per completar els últims dos volums d’El capital.[42] Per descomptat, la crítica ecològica de Marx era essencialment anticapitalista, i per més esperances que diposités en el progrés científic, suposava un qüestionament del mode de producció com un tot.

La magnitud dels estudis de Marx en ciències naturals es fa plenament visible des de la publicació del volum IV/26, «Karl Marx, Exzerpte und Notizen zur Geologie, Mineralogie und Agrikulturchemie. März bis September 1878».[43] A la primavera i l’estiu de 1878, la geologia, la mineralogia i la química agrària eren més centrals en els estudis de Marx que no pas l’economia política. Va compilar fragments de diversos llibres, com ara The Natural History of the Raw Materials of Commerce (1872), de John Yeats, The Book of Nature (1848), del químic Friedrich Schoedler, i Elements of Agricultural Chemistry and Geology (1856), del químic i mineralogista James Johnston. Entre el juny i principis de setembre es barallava amb l’Student’s Manual of Geology (1857)[44] de Joseph Jukes, d’on va extreure la majoria dels fragments, que se centraven principalment en qüestions de metodologia científica, en les etapes de desenvolupament de la geologia com a disciplina i en la seva utilitat per a la producció industrial i agrícola.

Aquestes reflexions van despertar en Marx la necessitat de desenvolupar les seves idees al voltant del benefici, qüestió a la qual s’havia dedicat intensament per última vegada a mitjan anys 1860, quan va escriure l’esborrany de la part sobre «La transformació de la plusvàlua en renda de la terra» del volum tercer d’El capital. Algunes de les compilacions de textos de ciències naturals que havia reunit pretenienil·luminar el material que estava estudiant, però altres extractes, més orientats a qüestions teòriques, estaven més pensats perquè servissin per enllestir el volum tercer. Engels recordaria més tard que Marx «va pentinar […] la prehistòria, l’agronomia, la propietat de la terra a Rússia i els Estats Units, la geologia, etc., en particular per elaborar, en una mesura […] com no ho havia fet prèviament, la secció sobre la renda de la terra al volum tercer d’El capital».[45] Aquests volums de la MEGA² són encara més importants perquè serveixen per desmentir el mite, repetit en algunes biografies i estudis sobre Marx, que després d’El capital ja havia satisfet la seva curiositat intel·lectual i havia abandonat l’estudi i la recerca.[46]

Tres llibres de la MEGA² publicats durant la darrera dècada concerneixen l’últim Engels. El volum I/30, «Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe Mai 1883 bis September 1886»,[47] conté 43 textos que va escriure en els tres anys posteriors a la mort de Marx. Dels 29 més importants, 17 són peces periodístiques que van aparèixer en alguns dels principals diaris de la premsa obrera europea. Tot i que en aquest període estava concentrat principalment en l’edició dels manuscrits incomplets d’El capital de Marx, Engels no va deixar d’intervenir en una sèrie de qüestions polítiques i teòriques candents. També va publicar una obra polèmica que criticava el ressorgiment de l’idealisme en els cercles acadèmics alemanys, Ludwig Feuerbach and the End of Classical German Philosophy (1886). Un grup de 14 textos més, publicats com a apèndix en aquest volum de la MEGA², són algunes de les traduccions pròpies d’Engels i un seguit d’articles signats per altres autors però que havien gaudit de la seva col·laboració.

La MEGA² també ha publicat un nou conjunt de la correspondència d’Engels. El volum III/30, «Friedrich Engels, Briefwechsel Oktober 1889 bis November 1890»,[48] conté 406 cartes supervivents del total de 500 o més que va escriure entre l’octubre de 1889 i el novembre de 1890. A més, la inclusió per primera vegada de cartes d’altres corresponsals permet apreciar més profundament la contribució que Engels va fer al creixement dels partits obrers a Alemanya, França i Gran Bretanya entorn d’una sèrie de qüestions teòriques i organitzatives. Alguns dels temes en qüestió es refereixen al naixement de la Segona Internacional i a molts debats que s’estaven donant en aquesta organització, el congrés fundacional de la qual va tenir lloc el 14 de juliol de 1889.

Per acabar, el volum I/32, «Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe März 1891 bis August 1895»,[49] reuneix els escrits dels últims quatre anys i mig de la vida d’Engels. Hi ha una sèrie d’articles periodístics escrits per a les principals capçaleres socialistes de l’època, incloses Die Neue Zeit, Le Socialiste i Critica Sociale, però també pròlegs i postfacis a diverses reimpressions d’obres de Marx i Engels, transcripcions de discursos, entrevistes i salutacions a congressos del partit, transcripcions de debats, documents que Engels va redactar en col·laboració amb altres persones, a més de diverses traduccions.

Aquests tres volums resultaran, per tant, molt útils per a un estudi més profund de les darreres contribucions teòriques i polítiques d’Engels. Les nombroses publicacions i conferències internacionals programades per al bicentenari del seu naixement (1820-2020) han examinat aquests 12 anys posteriors a la mort de Marx, durant els quals va dedicar les seves energies a la difusió del marxisme.

Un altre Marx?
Quin Marx emergeix de la nova edició historicocrítica de les seves obres? En certa manera, difereix del pensador que molts seguidors i opositors han presentat al llarg dels anys, per no parlar de les estàtues de pedra que hi havia a les places públiques dels règims autoritaris de l’Europa de l’Est, que el mostraven apuntant al futur amb imperiosa certesa. D’altra banda, seria enganyós invocar —com fan aquells que aclamen sobreexcitats un «Marx desconegut» cada vegada que apareix un nou text— que les recents investigacions han capgirat tot el que ja se sabia d’ell. El que proporciona la MEGA² és, més aviat, la base textual per repensar un Marx diferent: no perquè la lluita de classes desaparegui del seu pensament (com desitjarien alguns acadèmics, en una variació de l’antiga cantarella del «Marx economista» contra el «Marx polític» que en va busca presentar-lo com un clàssic sense utilitat actual), sinó radicalment diferent de l’autor que van convertir de forma dogmàtica en la font i origen del «socialisme real» suposadament obsessionat de manera exclusiva en el conflicte de classes.

Dels nous avenços assolits en els estudis marxians se segueix que novament, com en moltes altres ocasions del passat, és possible refinar més i més l’exegesi de l’obra de Marx. Durant massa temps, molts marxistes van posar en primer pla els escrits del jove Marx —principalment els Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 i La ideologia alemanya—, mentre que el Manifest comunista continuava sent el seu text més llegit i citat. En els primers escrits, però, es poden trobar moltes idees que en l’obra posterior són reemplaçades. Durant molt de temps, la dificultat d’accedir a les investigacions de Marx de les dues darreres dècades de la seva vida va dificultar el nostre coneixement de les fites a què havia arribat. Però és sobretot a El capital i als esborranys preliminars, així com a les investigacions dels seus últims anys, on trobem les reflexions més valuoses sobre la crítica de la societat burgesa. Representen les darreres conclusions, encara que no les definitives, a les quals va arribar Marx. Si s’examinen críticament a la llum dels canvis que hi ha hagut al món des de la seva mort, encara poden resultar útils per a la tasca de teoritzar, després dels fracassos del segle xx, un model socioeconòmic alternatiu al capitalisme.

L’edició de la MEGA² desmenteix totes les afirmacions que asseguren que ja s’ha dit i escrit tot sobre Marx. Encara n’hem d’aprendre molt, de Marx. Avui això és possible estudiant no només allò que va escriure en les seves obres publicades, sinó també els interrogants i els dubtes que contenien els seus manuscrits inacabats.

Notes
[1] Entre les principals obres recents que assenyalen aquest retorn de l’interès per Marx figura Marcello Musto, ed., The Marx Revival: Essential Concepts and New Interpretations (Cambridge: Cambridge University Press, 2020).

[2] Els toms II/4.1 i II/4.2 van ser publicats abans de la interrupció de la MEGA², mentre que el II/4.3 va aparèixer el 2012. Amb aquest llibre publicat en tres parts són 67 el total de volums de la MEGA² publicats des de 1975. En el futur, alguns dels volums que vindran es publicaran només en format digital.

[3] De particular rellevància per al contingut de la biblioteca de Marx va ser la publicació del volum IV/32 de la MEGA², «Karl Marx – Friedrich Engels, Die Bibliotheken von Karl Marx und Friedrich Engels», editat per Hans-Peter Harstick, Richard Sperl i Hanno Strauß, Akademie, Berlín, 1999, consistent en un índex de 1.450 llibres (en 2.100 toms), dues terceres parts dels quals pertanyen a Marx i Engels. En aquesta compilació s’indiquen les pàgines de cada un dels volums en què Marx i Engels van deixar anotacions i notes al marge.

[4] Per a una revisió dels tretze volums de la MEGA² publicats entre 1998 (l’any que va sortir aquesta edició) i 2007, vegeu Marcello Musto, «The Rediscovery of Karl Marx», International Review of Social History, vol. 52 (2007), núm. 3: p. 477-498. El present assaig-ressenya cobreix els quinze volums (un total de 20.508 pàgines) publicats entre 2008 i 2019.

[5] Karl Marx, «Marx’s Undertaking Not to Publish Anything in Belgium on Current Politics», MECW, vol. 4, p. 677.

[6] Karl Marx, «Declaration against Karl Grün», MECW, vol. 6, p. 72.

[7] Karl Marx a Carl Wilhelm Julius Leske, 1 d’agost de 1846, MECW, vol. 38, p. 50.

[8] Friedrich Engels, Ludwig Feuerbach and the End of Classical German Philosophy, MECW, vol. 26, p. 519. De fet, Engels ja havia utilitzat l’expressió el 1859 en la seva ressenya del llibre de Marx Contribució a la crítica de l’economia política, però l’article no va tenir gaire ressò i el terme no va començar a circular fins a la publicació del seu Ludwig Feuerbach.

[9] Louis Althusser, For Marx, Londres: Verso, p. 33.

[10] Henri Lefebvre, Dialectical Materialism, Londres: Cape Editions, 1968, p. 71.

[11] Maximilien Rubel, Marx Life and Works, Londres: Macmillan, 1980. p. 13.

[12] David McLellan, Karl Marx, Londres: Fontana, 1975, p. 37.

[13] MEGA², vol. I/5, editat per Ulrich Pagel, Gerald Hubmann and Christine Weckwerth, Berlín: De Gruyter, 2017 (p. 1.893).

[14] Uns anys abans de la publicació del volum I/5 de la MEGA² sobre la base de l’edició alemanya de Karl Marx, Friedrich Engels i Joseph Weydemeyer, Die Deutsche Ideologie. Artikel, Druckvorlagen, Entwürfe, Reinschriftenfragmente und Notizen zu «I. Feuerbach» und «II Sankt Bruno», que apareixia com un número especial de la revista Marx-Engels Jahrbuch, vol. 2.003, Terrell Carver i David Blank havien tret una nova edició en anglès de l’anomenat «Capítol sobre Feuerbach»: Marx and Engels’s «German Ideology» Manuscripts: Presentation and Analysis of the «Feuerbach Chapter», Nova York: Palgrave, 2014. Tots dos autors defensen la màxima fidelitat als originals i critiquen l’edició del Marx-Engels Jahrbuch (ara incorporada al volum I/5) basant-se en el fet que, en línia amb els editors anteriors del segle xx, va ordenar els diferents manuscrits com si formessin l’esborrany d’una obra totalment cohesionada, si no acabada.

[15] Karl Marx – Friedrich Engels, The German Ideology, MECW, vol. 5, p. 28.

[16] Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen Juli bis August 1845, MEGA², vol. IV/4, editat per l’Institut für Marxismus-Leninismus, Berlín: Dietz, 1988.

[17] MEGA², vol. IV/5, editat per Georgij Bagaturija, Timm Graßmann, Aleksandr Syrov i Ljudmila Vasina, Berlín: De Gruyter, 2015 (p. 650).

[18] MEGA², vol. I/7, editat per Jürgen Herren i François Melis, Berlín: De Gruyter, 2016 (p. 1.774).

[19] Karl Marx, «The Bourgeoisie and the Counter-Revolution», MECW, vol. 8, p. 178.

[20] Karl Marx, The Class Struggles in France, 1848 to 1850, MECW, vol. 10, p. 134.

[21] MEGA2, I/16, editat per Claudia Rechel i Hanno Strauß, Berlín: De Gruyter, 2018 (p. 1.181).

[22] MEGA², vol. IV/14, editat per Kenji Mori, Rolf Hecker, Izumi Omura i Atsushi Tamaoka, Berlín: De Gruyter, 2017 (p. 680).

[23] Karl Marx a Friedrich Engels, 18 de desembre de 1857, MECW, vol. 40, p. 224.

[24] Karl Marx a Friedrich Engels, 16 de gener de 1858, MECW, vol. 40, p. 249.

[25] MEGA², vol. III/12, editat per Galina Golovina, Tat’jana Gioeva i Rolf Dlubek, Berlín: Akademie, 2013 (p. 1.529).

[26] Karl Marx, Theories of Surplus-Value, vol. I, MECW, vol. 30, p. 348.

[27] Karl Marx a Friedrich Engels, 18 de juny de 1862, MECW, vol. 41, p. 380.

[28] Karl Marx a Friedrich Engels, 10 de setembre 1862, MECW, vol. 41, p. 417.

[29] Karl Marx a Ludwig Kugelmann, 28 de desembre 1862, MECW, vol. 41, p. 436.

[30] MEGA2, vol. II/11, editat per Teinosuke Otani, Ljudmila Vasina i Carl-Erich Vollgraf, Berlín: Akademie, 2008 (p. 1.850).

[31] MEGA2, vol. II/13, Berlín: Akademie, 2008 (p. 800).

[32] MEGA2, vol. II/4.3, editat per Carl-Erich Vollgraf, Berlín: Akademie, 2012 (p. 1,065). Una petita part d’aquest text ha estat recentment traduïda a l’anglès: Karl Marx, «Marx’s Economic Manuscript of 1867–68 (Excerpt)», Historical Materialism, vol. 27 (2019), núm. 4, p. 162-192.

[33] El volum II/4.2 ha estat traduït a l’anglès fa poc: Fred Moseley (ed.), Marx’s Economic Manuscript of 1864-1865, Leiden: Brill, 2015.

[34] Vegeu Carl-Erich Vollgraf, «Einführung», a MEGA², vol. II/4.3, cit., p. 421-74.

[35] MEGA², vol. I/21, editat per Jürgen Herres, Berlín: Akademie, 2009 (p. 2.432).

[36] Alguns d’aquests textos, però, com les adreces i resolucions presentades als congressos de la Internacional, es van incloure en una antologia apareguda amb motiu del 150è aniversari d’aquesta organització: Marcello Musto (ed.), Workers Unite! The International 150 Years Later, Nova York: Bloomsbury, 2014.

[37] Karl Marx, «Confidential Communication», MECW, vol. 21, p. 120.

[38] Ibíd.

[39] MEGA², vol. IV/18, editat per Teinosuke Otani, Kohei Saito i Timm Graßmann, Berlín: De Gruyter, 2019 (p. 1.294).

[40] Karl Marx a Friedrich Engels, 25 de març de 1868, MECW, vol. 42, p. 557.

[41] Ibíd., p. 558-9.

[42] Sobre això, vegeu també el treball d’un dels editors del volum IV/18 de la MEGA²: Kohei Saito, Karl Marx’s Ecosocialism: Capital, Nature and the Unfinished Critique of Political Economy, Nova York: Monthly Review Press, 2017.

[43] MEGA², vol. IV/26, editat per Anneliese Griese, Peter Krüger i Richard Sperl, Berlín: Akademie, 2011 (p. 1.104).

[44] Ibíd., p. 139-679.

[45] Friedrich Engels, «Marx, Heinrich Karl», a MECW, vol. 27, p. 341. El gran interès de Marx en les ciències naturals, totalment desconegut durant molt de temps, es fa evident també al volum IV/31 de la MEGA², Karl Marx-Friedrich Engels, Naturwissenschaftliche Exzerpte und Notizen. Mitte 1877 bis Anfang 1883, editat per Annalise Griese, Friederun Fessen, Peter Jäckel i Gerd Pawelzig, Berlín: Akademie, 1999, que presenta les notes sobre química orgànica i inorgànica que Marx va prendre després de 1877.

[46] Vegeu Marcello Musto, The Last Years of Karl Marx: An Intellectual Biography, Stanford: Stanford University Press, 2020. Serà també una fita important la publicació aquest any del volum editat per David Smith, Marx’s World: Global Society and Capital Accumulation in Marx’s Late Manuscripts, Yale University Press.

[47] MEGA2, vol. I/30, editat per Renate Merkel-Melis, Berlín: Akademie, 2011 (p. 1.154).

[48] MEGA2, vol. III/30, editat per Gerd Callesen i Svetlana Gavril’čenko, Berlín: Akademie, 2013 (p. 1.512).

[49] MEGA2, vol. I/32, editat per Peer Kösling, Berlín: Akademie, 2010 (p. 1.590).

Categories
Interviews

Marcello Musto: «els dubtes de Marx poden ser més útils que les seves certeses»

En l’estudi de les obres de Marx, el seu darrer període vital acostuma a passar inadvertit i es considera un període de declivi físic i intel·lectual. El seu pensament i la seva voluntat de comprensió i intervenció sobre els més variats esdeveniments internacionals i sobre el moviment obrer, però, revelen un Marx ben viu intel·lectualment. Són aquestes darreres reflexions el que forma l’objecte del darrer llibre de Marcello Musto, The Last Years of Karl Marx (amb traducció i edició al català per part de l’editorial Tigre de Paper).

Reproduïm tot seguit aquesta entrevista que realitzà l’editor de Jacobin, Nicolas Allen a l’autor sobre la complexitat de la seva obra i en quin sentit aquesta té utilitat en el context dels debats actuals per l’emancipació.


El ‘darrer Marx’ sobre el que escriviu, que cobreix aproximadament els tres darrers anys de la seva vida a la dècada dels vuitanta del segle XIX, és tractat tot sovint com un apèndix pels marxistes i estudiosos de Marx. A banda de pel fet que Marx no publicà cap obra destacada en els seus darrers anys, per què creieu que aquest període ha rebut considerablement una menor atenció?

Totes les biografies intel·lectuals de Marx publicades fins al dia d’avui han prestat molt poca atenció a l’última dècada de la seva vida, dedicant-hi normalment no més que unes poques pàgines a la seva activitat després de la fi de la Associació Internacional de Treballadors (AIT), el 1872. No és cap casualitat que aquests acadèmics gairebé sempre facin servir el títol genèric de «l’última dècada» per a aquestes parts –molt curtes– dels seus llibres. Si aquest límit és comprensible per als estudiosos com Franz Mehring (1846-1919), Karl Vorländer (1860-1928) i David Riazànov (1870-1938), que van escriure les seves respectives biografies entre les dues guerres mundials i només podien centrar-se en un número limitat de manuscrits sense publicar, per a aquells que van venir després d’aquella època turbulenta la situació és complexa.

Dos dels escrits més coneguts de Marx –Els manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 i La ideologia alemanya (1845-46)–, tots dos molt lluny de ser complets, es publicaren el 1932 i van començar a circular només a la segona meitat dels quaranta. Després que la Segona Guerra Mundial donés pas a un sentiment de profunda angoixa resultant de la barbàrie del nazisme, en un clima on les filosofies com l’existencialisme guanyaven popularitat, el tema de la condició de l’individu a la societat va adquirir molta importància i va crear les condicions perfectes per a un creixent interès en les idees filosòfiques de Marx, com ara l’alienació i la condició de la natura humana. Les biografies de Marx publicades en aquest període, com la majoria dels volums especialitzats que sortiren del món acadèmic, reflectiren aquest Zeitgeist i van donar un pes desproporcionat als seus escrits de joventut. Molts d’aquests llibres que afirmaven introduir als seus lectors al pensament de Marx en la seva totalitat, als seixanta i als setanta, estaven, la majoria d’ells, centrats en el període de 1843-48, quan Marx, en el moment de la publicació del Manifest del partit comunista (1848), tenia només trenta anys. En aquest context, no és solament que la darrera dècada de la vida de Marx fos tractada com un apèndix, sinó que fins i tot El capital va ser relegat a una posició secundària. El sociòleg liberal Raymond Aron va descriure perfectament aquesta actitud al llibre D’une Sainte Famille à l’autre. Essais sur les marxismes imaginaires (1969), en el qual es burlava dels marxistes parisencs que passaven ràpidament per sobre de El capital, la seva obra mestra i fruit de molts anys de treball, publicat el 1867, mentre quedaven fascinats per l’obscuritat i el caràcter incomplet dels Manuscrits econòmics filosòfics del 1844. Podem afirmar que el mite del ‘jove Marx’ –alimentat també per Louis Althusser i aquells que argumentaren que la joventut de Marx no podia ser considerada part del marxisme– ha estat el principal malentès a la història dels estudis sobre Marx. Marx no va publicar cap de les obres que considerem «principals» a la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle XIX. Per exemple, hom ha de llegir els discursos i resolucions de Marx per a la AIT si es vol entendre el seu pensament polític, no els articles de premsa del 1844 que van aparèixer als Annals Franco-Alemanys. I fins i tot si analitzem els seus manuscrits incomplets, els Grundrisse (1857-58) o les Teories de la plusvàlua (1862-63) eren molt més significatius per a ell que la crítica del neohegelianisme a Alemanya, «abandonada a la crítica rossejadora dels ratolins» el 1846.

La tendència a donar una excessiva importància als seus primers escrits no ha canviat gaire des de la caiguda del Mur de Berlín. Les biografies més recents –malgrat la publicació de nous manuscrits a la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), l’edició històrico-crítica de les obres completes de Marx i Friedrich Engels (1820-1895), que començà el 1998, i de diversos estudis de gran qualitat sobre la darrera fase de la seva producció intel·lectual– segueixen passant per alt aquest període com es feia abans. Una altra raó d’aquesta negligència és l’elevada complexitat de la majoria dels estudis portats a terme per Marx a l’última etapa de la seva vida. Escriure sobre el jove estudiant de l’esquerra hegeliana és molt més fàcil que posar-se a treure l’entrellat de la complicada teranyina de manuscrits multilingües i interessos intel·lectuals de principis dels vuitanta, i això pot haver obstaculitzat una comprensió més rigorosa dels guanys assolits per Marx. Pensant erròniament que havia abandonat la idea de continuar la seva obra i representant els darrers deu anys de la seva vida com «una lenta agonia», molts biògrafs i estudiosos de Marx han fracassat a l’hora d’observar més atentament el que realment va fer durant aquest període.


A la recent pellícula Miss Marx, hi ha una escena immediatament després del funeral de Marx que mostra a Engels i a Eleanor, la filla més jove de Marx, remenant papers i manuscrits a l’estudi de Marx. Engels inspecciona un full i fa una observació sobre l’interès de Marx els darrers anys en les equacions diferencials. The Last Years of Karl Marx sembla donar la impressió que en els seus últims anys el ventall d’interessos de Marx era particularment ampli, molt més del que ho era en el passat. Hi havia algun fil conductor que relligués aquesta preocupació amb temes tan diversos com ara l’antropologia, l’ecologia, les matemàtiques, la història i el gènere, entre d’altres?

Poc abans de la seva mort, Marx demanà a la seva filla Eleanor que recordés a Engels «fer alguna cosa» amb els seus manuscrits inacabats. Com se sap, durant els dotze anys que va sobreviure a Marx, Engels va emprendre la tasca d’Hèrcules d’enviar a imprimir els volums segon i tercer d’El capital, en els quals el seu amic havia treballat de continu des de la meitat de la dècada dels seixanta fins el 1881, però que no havia aconseguit completar. Altres textos escrits pel propi Engels després de la mort de Marx el 1883 indirectament també complien la seva voluntat i estaven estretament relacionats amb les investigacions que havia portat a terme durant els darrers anys de la seva vida. Per exemple, Els orígens de la família, la propietat privada i l’estat (1884) va ser descrit pel seu autor com «l’execució d’un llegat» i estava inspirat en la recerca de Marx en antropologia, en particular en els passatges que va copiar, el 1881, de Ancient Society (1877) de Henry Morgan (1818-1881), i pels comentaris que va afegir als fragments copiats d’aquest llibre.

No només hi ha un fil conductor a la recerca dels darrers anys de Marx. Alguns dels seus estudis sorgeixen dels descobriments científics recents sobre els quals volia estar al dia, o d’esdeveniments polítics que considerava significants. Marx ja havia après abans que el nivell general d’emancipació en una societat depenia del nivell d’emancipació de les dones, però els estudis antropològics realitzats a la dècada dels vuitanta li van donar l’oportunitat d’analitzar l’opressió de gènere amb més profunditat. Marx va dedicar molt menys temps a les qüestions ecològiques que en les dues dècades anteriors, però per altra banda es va submergir una altra vegada en temes històrics. Entre la tardor del 1879 i l’estiu del 1880 va completar un quadern titulat Notes sobre la història índia (664-1858) i, entre la tardor del 1881 i l’hivern del 1882, va treballar de manera intensiva en els anomenats Extractes cronològics, una cronologia anual comentada de 550 pàgines escrita en una cal·ligrafia més petita del que era habitual en ell. Aquests extractes incloïen resums dels esdeveniments mundials des del primer segle a.C. fins a la Guerra dels Trenta Anys al 1648, resumint les causes i les característiques més destacades de cadascun d’ells. És possible que Marx volgués posar a prova si les seves nocions estaven ben fonamentades a la llum dels principals esdeveniments polítics, militars, econòmics i tecnològics del passat. En qualsevol cas, cal tenir en compte que quan Marx va començar aquesta tasca, era ben conscient de la fragilitat del seu estat de salut, que el prevenia a l’hora d’emprendre un esforç final per completar el segon volum de El capital. La seva esperança era fer totes les correccions necessàries per preparar una tercera edició revisada del primer volum, però al final no disposava ni tant sols de forces per fer això.

No diria, però, que la recerca que va realitzar en els seus darrers anys fos més àmplia que d’habitud. Potser l’amplitud de les seves investigacions és més evident en aquest període perquè no les va realitzar en paral·lel a la redacció de qualsevol llibre o manuscrit preparatori significant. Però els diversos milers de pàgines d’anotacions fetes per Marx en vuit idiomes, des que era un estudiant universitari, d’obres de filosofia, art, història, religió, política, dret, literatura, història, economia política, relacions internacionals, tecnologia, matemàtiques, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, química i física, són testimoni de la seva fam perpètua de coneixement, amb una varietat de disciplines molt àmplia. El que pot sorprendre és que Marx va ser incapaç d’abandonar aquest hàbit fins i tot quan la seva força física minvà considerablement. La seva curiositat intel·lectual, juntament amb el seu esperit d’autocrítica, superava una gestió més centrada i «judiciosa» de la seva obra. Però aquestes idees sobre «allò que Marx hauria d’haver fet» són normalment fruit d’un desig retorçat d’aquells a qui hauria agradat que fos un individu que no hagués fet res més que escriure El capital, i que fins i tot no s’hagués defensat de les controvèrsies polítiques en les quals es va veure implicat. Fins i tot si es va definir una vegada a si mateix com «una màquina condemnada a devorar llibres per després, llençar-los, en una forma modificada, a les escombraries de la història», Marx era humà. El seu interès en les matemàtiques i el càlcul diferencial, per exemple, començaren com un estímul intel·lectual en la seva cerca d’un mètode d’anàlisi social, però va convertir-se en un espai lúdic, un refugi en moments de gran dificultat personal, «una ocupació per mantenir la calma d’esperit», com acostumava a dir a Engels.


En la mesura que hi ha estudis sobre els darrers escrits de Marx, aquests tendeixen a centrar-se en la recerca sobre societats no-europees. Reconeixent que hi ha altres vies de desenvolupament a banda del «model occidental», és just dir, com fan alguns, que aquest Marx estava esdevenint un nou Marx «no eurocèntric»? O seria més precís afirmar que aquest era Marx admetent que la seva obra mai va tenir la intenció d’aplicar-se sense tenir primer en compte la realitat concreta de les diferents societats històriques?

La primera clau, i la més important, per comprendre l’àmplia varietat d’interessos geogràfics en la investigació de Marx durant la darrera dècada de la seva vida la trobem en el seu pla per proporcionar un estudi més complet de les dinàmiques del mode de producció capitalista a escala mundial. Anglaterra havia estat el principal camp d’estudi al primer volum de El capital. Després de la seva publicació va voler ampliar les investigacions socioeconòmiques dels dos volums de El capital que encara quedaven per escriure. Per aquesta raó va decidir aprendre rus el 1870 i va demanar constantment llibres i estadístiques sobre Rússia i els Estats Units d’Amèrica. Creia que l’anàlisi de les transformacions econòmiques d’aquests països hauria estat molt útil per comprendre les possibles formes en les quals el capitalisme pot desenvolupar-se en diferents períodes i contextos. L’element crucial és subestimat en la bibliografia secundària del tema «Marx i l’eurocentrisme», ara tan de moda.

Una altra qüestió clau de la investigació de Marx de les societats no europees era si el capitalisme era un requisit previ necessari per al naixement d’una societat comunista i a quin nivell havia de desenvolupar-se internacionalment. La noció multilineal més pronunciada, que Marx assumí en els sus darrers anys, el va portar a observar amb més atenció les especificitats històriques i desigualtats del desenvolupament econòmic i polític a diversos països i contextos socials. Marx va esdevenir molt escèptic cap a la transferència de categories interpretatives entre contextos històrics i geogràfics completament diferents i, com va escriure, també s’adonà que «esdeveniments d’una importat similitud, que s’esdevenen en contextos històrics diferents, porten a resultats completament distints». Aquesta aproximació certament augmentà les dificultats a les quals feia front en el camí, ja aleshores ple d’obstacles, per completar els volums inacabats de El capital, i va contribuir a la lenta acceptació que la seva obra principal romandria incompleta. Però certament obria noves esperances revolucionàries.

En contra del que alguns autors creuen ingènuament, Marx no va descobrir de sobte que havia estat eurocèntric i va dedicar la seva atenció a nous subjectes d’estudi perquè va sentir la necessitat de corregir els seus punts de vista polítics. Sempre havia estat un «ciutadà del món», com li agradava anomenar-se, i constantment havia intentat analitzar els canvis econòmics i socials en les seves implicacions globals. Com s’ha dit ja, com qualsevol altre pensador a la seva alçada, Marx era conscient de la superioritat de l’Europa moderna sobre els altres continents del món en termes de producció industrial i organització social, però mai considerà aquest fet contingent com un factor necessari o permanent. I, per descomptat, va ser sempre un abrandat enemic del colonialisme. Aquestes consideracions són veritablement òbvies per a qualsevol que hagi llegit Marx.


Un dels capítols centrals de The Last Years of Karl Marx tracta sobre la relació de Marx amb Rússia. Com demostreu, Marx va establir un diàleg molt intens amb diferents sectors de l’esquerra russa, especialment al voltant de la seva recepció del primer volum de El capital. Quins eren els punts principals d’aquests debats?

Durant molts anys, Marx identificà Rússia com un dels principals obstacles per a l’emancipació obrera. Va emfatitzar en diverses ocasions que el seu lent desenvolupament econòmic i règim polític despòtic havien ajudat a fer de l’imperi tsarista una posició avançada de la contrarevolució. Però en els darrers anys va començar a mirar-se Rússia d’una altra manera. Va reconèixer algunes condicions possibles per a una transformació social d’envergadura des de l’abolició de la servitud el 1861. Per a Marx, Rússia semblava un terreny més propici per a una revolució que Regne Unit, on el capitalisme havia creat proporcionalment el major número d’obrers fabrils del món, però on el moviment obrer, gaudint de millors condicions de vida basades en l’explotació colonial, s’havia afeblit i experimentat la influència negativa del sindicalisme reformista.

Els diàlegs establerts per Marx amb revolucionaris russos eren tant intel·lectuals com polítics. En la primera meitat dels setanta va familiaritzar-se amb la principal literatura crítica sobre la societat russa i va dedicar una atenció especial a l’obra del filòsof socialista Nikolai Txernixevski (1828-1889). Creia que un fenomen socialment donat que havia assolit un alt nivell de desenvolupament en les nacions més desenvolupades podia estendre’s molt ràpidament a altres pobles i passar d’un nivell més baix a un de més alt directament, estalviant-se les fases intermèdies. Això va donar a Marx molt de material per pensar-hi i reconsiderar la seva concepció materialista de la història. Temps enrere ja havia esdevingut conscient que l’esquema de progressió lineal a través dels modes de producció asiàtic, antic, feudal i burgès modern, que havia presentat al prefaci a la seva Contribució a la crítica de l’economia política (1859), era completament inadequat per a la comprensió del moviment de la història, i que, encara més, era recomanable mantenir-se allunyat de tota filosofia de la història. No podia concebre ja una successió de modes de producció en el curs de la història com una seqüència fixa d’estadis predefinits.

Marx també va aprofitar l’oportunitat per debatre amb militants de diverses tendències revolucionàries a Rússia. Valorava molt el caràcter planer de l’activitat política del populisme rus –que a l’època era un moviment anticapitalista d’esquerres– particularment perquè no recorria a floritures ultrarevolucionàries sense sentit o a generalitzacions contraproduents. Marx jutjava la rellevància de les organitzacions socialistes existents a Rússia pel seu caràcter pragmàtic, no per la declaració de lleialtat a les seves pròpies teories. De fet, observà que els més doctrinaris eren amb freqüència aquells que es declaraven «marxistes». La seva exposició a les teories i l’activitat dels populistes russos –com passà amb els communards de París una dècada abans– el va ajudar a ser més flexible en l’anàlisi de la irrupció d’esdeveniments revolucionaris i les forces subjectives que els donaven forma. El va apropiar a un vertader internacionalisme a escala global.

La qüestió central dels diàlegs i intercanvis que Marx va tenir amb moltes figures de l’esquerra russa era un tema molt complex sobre el desenvolupament del capitalisme, que tenia, òbviament implicacions polítiques i teòriques crucials. La dificultat d’aquest debat també s’evidencia en la decisió final de Marx de no enviar una aguda carta en la que criticava algunes interpretacions errònies sobre El capital al periòdic Otechestvennye Zapiski, o per respondre a «la qüestió de vida o mort» de Vera Zassúlitx (1849-1919) sobre el futur de la comuna rural (la obxina) només amb una carta breu i cautelosa, i no amb un text més llarg que havia escrit i reescrit amb evident interès en tres esborranys preparatoris.


La correspondència de Marx amb la socialista russa Vera Zassúlitx ha estat objecte de molt d’interès darrerament. Marx suggeria que la comuna rural russa potencialment podria apropiar-se dels darrers avantatges de la societat capitalista –en particular, de la seva tecnologia– sense haver de passar per les convulsions polítiques que havien estat tan destructives per als camperols europeus occidentals. Podeu explicar amb una mica més de detall el pensament que portà a Marx a les seves conclusions?

Per una coincidència fortuïta, la carta de Zassúlitx arribà a Marx en el moment que el seu interès per les formes arcaiques de comunitat havien anat a més el 1879 a través de l’estudi de l’obra del sociòleg Maksim Kovalevski (1851-1916), portant-lo a prestar una major atenció als descobriments més recents realitzats pels antropòlegs de la seva època. La teoria i la pràctica el van portar al mateix lloc. Basant-se en les idees suggerides per l’antropòleg Morgan, va escriure que el capitalisme podria ser reemplaçat per una forma superior de producció col·lectiva arcaica. Aquesta afirmació ambigua requereix almenys de dues clarificacions. La primera, que gràcies al que havia après de Txernixevski, Marx argumentà que Rússia no podia permetre’s repetir tots els estadis històrics d’Anglaterra i altres països europeus occidentals. En principi, la transformació socialista de l’obxina podria ocórrer sense haver de passar necessàriament pel capitalisme. Però això no significa que Marx hagués canviat la seva opinió crítica de la comuna rural a Rússia, o que creiès que els països on el capitalisme estava encara subdesenvolupat estaven més a prop d’una revolució que altres amb un desenvolupament productiu més avançat. No es va convèncer de sobte que les comunes rurals arcaiques fossin un lloc més avançat per a l’emancipació de l’individu que a les relacions socials existents sota el capitalisme. En segon lloc, la seva anàlisi de la possible transformació progressiva de l’obxina no significava que pogués elevar-se a un model més general. Era una anàlisi específica d’una producció col·lectiva particular en un moment històric precís. En altres paraules, Marx revelà la flexibilitat teòrica i la manca d’esquematisme que molts marxistes després d’ell no van saber demostrar. Al final de la seva vida, Marx revelà una obertura teòrica molt més gran, que li va permetre considerar altres vies al socialisme que mai abans s’havia pres seriosament o que havia considerat com a inassolibles.

Els dubtes de Marx van ser reemplaçats per la convicció que el capitalisme era un estadi del desenvolupament històric del qual no es podia escapar a cada país i condició històrica. L’interès renovat que veiem avui per les consideracions que Marx mai va enviar a Zassúlitx, i per altres idees similars expressades de manera clara en els seus darrers anys, rau en la concepció d’una societat post-capitalista que es troba a anys llum de l’equació de socialisme amb forces productives, una noció que té matisos nacionalistes importants i una simpatia cap al nacionalisme, que es reafirmà dintre de la Segona Internacional i els partits socialdemòcrates. Les idees de Marx diferien profundament del suposat «mètode científic» de l’anàlisi social preponderant a la Unió Soviètica i els seus satèl·lits.


Fins i tot si la lluita de Marx amb els seus problemes de salut és molt coneguda, resulta dolorós llegir el darrer capítol de The Last Years of Karl Marx, on recolliu cronològicament el seu deteriorament físic. Les biografies intel·lectuals de Marx apunten, correctament, a que per apreciar Marx per complet cal connectar la seva vida i activitats polítiques amb el seu cos teòric. Però què ocorre en aquest període darrer en el qual Marx estava pràcticament inactiu, incapacitat físicament? Com us aproximeu a aquest període com a autor d’una biografia intel·lectual?

Un dels millors estudiosos de Marx que mai ha existit, Maximilien Rubel (1905-1996), autor de Karl Marx: essai de biographie intellectuelle (1957), argumentà que per ser capaços d’escriure sobre Marx cal ser una mica filòsof, una mica historiador, una mica comunista i una mica sociòleg, tot alhora. Jo afegiria que escrivint la biografia de Marx un acaba aprenent molt de medicina. Marx va patir al llarg de la seva vida adulta tota una sèrie de problemes de salut. El més persistent d’ells va ser una greu infecció epidèrmica que l’acompanyà durant tot el període de redacció de El capital i es manifestà en abscessos i funicles a diverses part del cos que el debilitaven. Aquesta va ser la raó per la qual quan Marx va finalitzar la seva magnum opus va escriure: «Espero que la burgesia recordi dels meus carboncles fins al dia de la seva mort!»

Els darrers dos anys de la seva vida van ser particularment difícils. Marx va patir un dolor terrible per la pèrdua de la seva dona i la seva filla major i tenia una bronquitis crònica que es desenvolupava a sovint en una pleuresia severa. Va lluitar, en va, per trobar el clima que li proporcionés les millors condicions per recuperar-se, i va viatjar, per si sol, per Anglaterra, a França i fins i tot a Algèria, on es va embarcar en un llarg període de complicat tractament. L’aspecte més interessant d’aquesta part de la biografia de Marx és la sagacitat, sempre acompanyada d’ironia cap a si mateix, que manifestà per suportar la fragilitat del seu propi cos. Les cartes que va escriure a les seves filles i a Engels quan va sentir que estava a prop de la seva fi fan més evident el seu aspecte més íntim. Revelen la importància del que he anomenat «el món microscòpic», començant per la passió que sentia pels seus nets i que incloïen les consideracions d’un home que havia viscut una existència llarga i intensa i havia aconseguit avaluar-ne tots els seus aspectes.

Els biògrafs han de tenir en compte els patiments de l’esfera privada, especialment quan són rellevants per comprendre millor les dificultats subjacents a la redacció d’un llibre, o els motius pels quals un manuscrit pot romandre inacabat. També deuen saber on detenir-se i evitar fer una mirada indiscreta a afers exclusivament privats.


Bona part del darrer pensament de Marx està contingut en cartes i esborranys inacabats. Hauríem de donar a aquests escrits el mateix estatus que als seus textos millor acabats? Quan dieu que l’escriptura de Marx és «essencialment incompleta», teniu alguna cosa així en ment?

El capital va quedar inacabat a causa de la pobresa asfixiant en la qual Marx va viure durant dues dècades i perquè la seva mala salut constant es barrejava amb les seves preocupacions diàries. No cal dir-ho, la tasca que es va imposar a si mateix –comprendre el mode de producció capitalista en la seva mitjana ideal i descriure les tendències generals del seu desenvolupament– era extraordinàriament difícil d’aconseguir. Però El capital no va ser l’únic projecte que va quedar inacabat. L’autocritica sense pietat de Marx augmentà les dificultats de més d’una de les seves empreses i l’excepcional quantitat de temps que dedicà als diversos projectes que volia publicar era deguda a l’extrem rigor al que sotmetia tot el seu pensament. Quan Marx era jove, era conegut entre els seus amics de la universitat per la seva meticulositat. Hi ha històries que el retraten com algú que rebutjava escriure una frase si no era capaç de demostrar-la de deu maneres diferents. Per aquest motiu és el més prolífic jove de l’esquerra hegeliana que publicava menys que molts dels altres. La creença de Marx que la seva informació era insuficient, i els seus judicis estaven encara per madurar, li prevenia de publicar els seus escrits, que van romandre en forma d’esquema o fragments. Però és per aquest motiu que les seves notes són extremadament útils i haurien de ser considerades com una part integral de la seva obra. Moltes de les seves tasques incessants han tingut conseqüències teòriques extraordinàries per al futur.

Això no significa que es pugui donar als seus textos incomplets el mateix pes que aquells que es publicaren. Jo distingiria cinc tipus d’escrits: les obres publicades, els manuscrits preparatoris, els articles periodístics, la correspondència, i els quaderns de fragments. Però dintre d’aquestes categories han de fer-se distincions. Alguns dels textos publicats de Marx no deurien ser vistos com la seva paraula definitiva sobre determinades qüestions. Per exemple, el Manifest del partit comunista fou considerat per Engels i Marx com un document històric de la seva joventut i no com el text definitiu en el qual s’afirmaven les seves principals idees polítiques. O cal tenir present que els escrits de propaganda política i els escrits científics no són molt a sovint combinables. Malauradament, aquesta mena d’errors són molts freqüents en la bibliografia secundària sobre Marx. Per no esmentar l’absència de la dimensió cronològica de moltes de les reconstruccions del seu pensament. Els textos dels anys quaranta no poden citar-se indiscriminadament al costat d’aquells dels seixanta i setanta, ja que no tenen el mateix pes quant a coneixement científic i experiència política. Alguns escrits van ser redactats per Marx per a ell, mentre que altres eren materials preparatoris per a publicar en forma de llibre. Alguns van ser revisats i actualitzats per Marx, mentre que altres els va abandonar sense la possibilitat d’actualitzar-los (en aquesta categoria hi ha el tercer volum de El capital). Alguns articles periodístics contenen consideracions que poden ser vistes com una manera de completar l’obra de Marx. Altres, en canvi, van ser escrits ràpidament per ingressar diners i poder pagar el lloguer. Algunes cartes inclouen els punts de vista reals de Marx sobre les qüestions debatudes. Altres contenen només una versió suavitzada, perquè estaven adreçades a gent de fora del cercle de Marx, amb els quals havia de d’expressar-se de vegades necessàriament de manera diplomàtica. Per tots aquests motius, és prou clar que un bon coneixement de la vida de Marx és indispensable per a una correcta comprensió de les seves idees. Finalment, hi ha més de 200 quaderns que contenen resums (i en ocasions també comentaris) de tots els llibres més importants llegits per Marx durant un període molt llarg, que va del 1838 al 1882. Són essencials per comprendre la gènesi de la seva teoria i d’aquells elements que va ser incapaç de desenvolupar com hauria desitjat. Les idees concebudes per Marx durant els darrers anys de la seva vida van quedar recollides principalment en aquests quaderns. Són certament molt difícils de llegir, però ens permeten accedir a un tresor preciós: no només la investigació de Marx completada abans de la seva mort, sinó també les qüestions que es preguntava a si mateix. Alguns dels seus dubtes poden ser-nos més útils que algunes de les seves certeses.

 

Categories
Reviews

Comitè De Redacció, Catarsi

Des de Catarsi Magazín us desitgem feliç Sant Jordi, i us fem una breu selecció de llibres per gaudir especialment durant la diada, però també la resta de l’any. En la nostra tria hi hem escollit obres relatives a les qüestions que abordem a la revista: feminisme, ecologisme, perspectives socialistes i militants per fer de la literatura (i de la cultura en general) una eina de transformació social i d’emancipació, també i especialment en el context català.

Una cambra pròpia
El clàssic de Virginia Woolf torna amb una edició renovada de la mà de La Temerària editorial i amb traducció d’Helena Valentí. Una obra cabdal de la literatura feminista, on Woolf reclama la necessitat per part de les dones de fer-se el seu espai com a escriptores: “La dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia; i això, reconeixeu-ho, deixa sense resoldre els grans problemes de l’autèntica manera de ser de la dona i els trets distintius de la novel·la.” A Una cambra pròpia (La Temerària, 2021) Woolf fa una denúncia epocal dels biaixos de la societat patriarcal i de les dificultats de l’accés a la cultura per part de les dones del tot aplicable als nostres temps.

Què fer davant del canvi climàtic?
La crisi climàtica és una realitat els efectes de la qual es faran més i més notoris en les nostres societats. Sovint, els mitjans de comunicació reprodueixen dades relatives als increments de temperatura, augment del nivell del mar, sequeres, huracans i demés fenòmens. Davant tant de catastrofisme, la nostra acció quotidiana sembla grotesca, insignificant i del tot anecdòtica, tanmateix, prendre consciència del paper depredador del capitalisme i l’anarquia inherent en el seu desplegament com a sistema econòmic i social és anar a les arrels de la crisi climàtica i ens dona un context en el qual inserir la nostra pràctica quotidiana.El recent llibre d’Andreu Escrivà, I ara jo què faig? (Sembra Llibres, 2021) és un manual, però també una guia davant les contradiccions del dia a dia per contribuir en el canvi social que requereix la supervivència del nostre planeta, i de nosaltres com espècie en ell.

Un Marx per descobrir
Allò que coneixem més sobre el marxisme sovint són els seus tòpics desqualificadors. Fins i tot dins de l’esquerra, Marx passa sovint com un senyor que no es va poder abstraure del racisme del seu temps, que considerava el capitalisme una fase del tot necessària per a l’assoliment d’un estadi social superior en la forma del socialisme i que, per tant, justificava així l’existència de les colònies. Res més lluny de la realitat, l’obra del filòsof renà fou d’una extensió poc igualada per cap dels seus contemporanis. Amb la recent publicació de les seves obres completes, a dia d’avui encara ens manca temps per estudiar del tot els posicionaments de Marx sobre l’enorme quantitat de temes que seguia amb viu interès.

A L’últim Marx (Tigre de Paper, 2021), Marcello Musto s’endinsa en els escrits epistolars d’un Marx ja vell i madur que mostra una imatge molt diferent a la de les caricatures a les que el van reduir els seus epifenòmens. Crític amb plantejaments propis i amb una lucidesa que no perd en l’anàlisi de fenòmens com ara el context polític a Rússia i l’ascens de la socialdemocràcia a Alemanya, l’últim Marx ens mostra la dimensió emancipadora del pensador que dota de

A 150 anys de la Comuna
Enguany es compleixen 150 anys de la Comuna de París, l’esdeveniment que va sacsejar Europa a finals del segle XIX i del qual Marx va dir que era un exemple concret d’exercici de la dictadura del proletariat. Proliferen les obres historiogràfiques sobre les causes i els esdeveniments que van deixar aquesta fita per la posteritat, però també és possible una aproximació literària. En la novel·la d’Hervé Le Corre Sota les flames (Bromera, 2021) s’hi narra sota amb suspens els darrers dies de la Comuna a través de dues de les seves protagonistes. Una acció trepidant a contracorrent com la que van viure els darrers communards enmig d’una ciutat assetjada.

És possible novel·lar la independència?
Més enllà de les novetats, sempre és un bon moment per recuperar aquelles novel·les que, des de la política-ficció, han volgut imaginar com seria una Catalunya independent.

A A reveure Espanya, Jordi Cussà (Edicions Albí, 2010) literaturitzava fa una dècada com un 23 d’abril del 2018 es proclamava unilateralment la Independència al Parlament de Catalunya, i ho combinava amb un seguit de interrogants que en aquell moment eren del tot profètics. Novel·la imprescindible doncs, en aquest camí nostre cap a l’alliberament del país, sovint tan frustrat i tortuós, que ens recorda que per voler-nos lliures, abans cal estar convençuts de què serà possible.

I una de regal! Aprofitem la seva reedició per recomanar amb incandescent entusiasme Jo només il·lumino la Catalana Terra (Males herbes, 2021). Un recull sorprenentment bo de breus assaigs del mític blog Jo només follo a pèl, on l’enigmàtic autor Valero Sanmartí, com un semidéu venjatiu, brega amb els elements culturals que, segons ell, fan del poble català un col·lectiu humà mesellot i poc predisposat a l’èpica. Un recull imprescindible i un retrat (extraordinàriament) cert de la catalanor en l’era de la potmodernitat líquida (i sòlida, i gasosa) i en per què coi cal començar a qüestionar-la (sí, també amb humor) per sortir de la nostrada gàbia melancòlica del panxacontentisme.