Tag: Catalan

Passen els lustres i, tot i que s’ha descrit en diverses ocasions com un text antiquat, es torna a discutir sobre el capital de Karl Marx. Malgrat haver complert 157 anys (va ser publicat el 14 de setembre de 1867), la “crítica de l’economia política” confirma que posseeix totes les virtuts dels grans clàssics: estimula nous pensaments a cada relectura i és capaç d’il·lustrar aspectes fonamentals del passat com de la contemporaneïtat.

Simultàniament, té el mèrit de circumscriure la crònica del present, així com el pes dels seus, sovint inadequats, protagonistes, en la posició relativa que li correspondria. No és casualitat que el cèlebre escriptor italià Italo Calvino afirmés que un clàssic és tal també perquè ens ajuda a “relegar l’actualitat al rang de soroll de fons”. Els clàssics assenyalen les qüestions essencials i els punts ineludibles per poder-les entendre a fons i explicar-les. Per això conquereixen per sempre l’interès de noves generacions de lectors. Un clàssic continua sent indispensable malgrat el pas del temps i, de fet, en el cas del capital es pot afirmar que aquest escrit adquireix més eficàcia com més es difon el capitalisme en tots els racons del planeta i s’expandeix en totes les esferes de les nostres vides.

Tornant a Marx

Després de l’esclat de la crisi econòmica de 2007-2008, el redescobriment del magnum opus de Marx va ser una necessitat real, gairebé la resposta a una emergència: tornar a posar en circulació el text –que tots havíem oblidat, després de la caiguda del Mur de Berlín– que proporcionava claus interpretatives encara vàlides per comprendre les veritables causes de la bogeria destructiva del capitalisme. Així va ser com, mentre que els índexs de les borses mundials cremaven centenars de milers de milions de dòlars i nombroses institucions financeres declaraven fallida, en pocs mesos, El capital va vendre més còpies de totes les que s’havien imprès durant els vint anys anteriors. Llàstima que el seu revival no s’hagi trobat el que quedava de les forces de l’esquerra. Es van il·lusionar de poder millorar un sistema que mostrava, cada vegada més, la seva irreformabilitat i, quan van ser forces de govern, van adoptar blandis pal·liatius que no van esclafar de cap manera les cada vegada més dramàtiques desigualtats econòmiques i socials i la crisi ecològica en curs. Els resultats d’aquestes decisions són a la vista de tots.

El present revival del Capital respon, en canvi, a una altra exigència: la de definir, també gràcies a la pertinent quantitat d’estudis apareguts recentment, quina és la versió més fiable de l’escrit al qual Marx va dedicar la major part de les seves tasques intel·lectuals. La intenció original del revolucionari alemany, que va acompanyar la redacció del primer manuscrit preparatori de l’obra (els Grundrisse de 1857-58), va ser dividir el seu treball en sis llibres. Els tres primers haurien d’haver estat dedicats a capital, propietat agrària i treball assalariat; els següents a l’Estat, el comerç exterior i el mercat mundial. La consciència, adquirida amb el pas dels anys, de la impossibilitat d’emprendre un pla tan vast va obligar Marx a desenvolupar un projecte més realitzable. Va pensar a deixar de banda els últims tres volums i integrar algunes parts dedicades a la propietat agrària i al treball assalariat en el llibre sobre el capital. Aquest últim es va concebre en tres parts: el Llibre I es dedicaria a El procés de producció del capital, el segon a El procés de circulació del capital i el tercer a El procés global de la producció capitalista. A ells se’ls hauria d’afegir un Llibre IV – dedicat a la història de la teoria – que, però, mai no va començar i sovint es confon erròniament amb les Teories sobre la plusvàlua.

Les cinc redaccions del Llibre I

Com és sabut, en comparació amb aquestes propostes, Marx només va aconseguir completar el Llibre I. Els llibres II i III només van veure la llum després de la seva mort, el 1885 i 1894, respectivament, gràcies a un enorme treball editorial de Friedrich Engels. Si els estudiosos més rigorosos s’han preguntat diverses vegades sobre la fiabilitat d’aquests dos volums, redactats sobre la base de manuscrits inacabats i fragmentaris, escrits al cap d’uns anys i que contenen nombrosos problemes teòrics no resolts, pocs s’han dedicat a una altra qüestió no menys espinosa: la d’establir si existia la versió definitiva del Llibre I. La controvèrsia ha tornat al centre d’atenció de traductors i editorials i, en els últims anys, han aparegut moltes noves i importants edicions del Capital. El 2024, algunes d’elles van sortir al Brasil, Itàlia i fins i tot als Estats Units, on la prestigiosa Princeton University Press publica, aquesta mateixa setmana, en una tirada de 13.000 còpies, la primera nova traducció a l’anglès després de cinquanta anys (editat per P. North i P.Reitter)- la quarta en aquesta llengua.
Publicat el 1867, després de més de vint anys d’investigació preparatòria, Marx no estava plenament satisfet amb l’estructura del volum. Havia acabat dividint-lo en tan sols sis llargs capítols i, sobretot, havia quedat descontent amb com havia exposat la teoria del valor que havia estat obligat a dividir en dues parts: una en el primer capítol, l’altra en un apèndix escrit, precipitadament, després del lliurament del manuscrit. Per tant, l’escrit va continuar absorbint una part de l’energia de Marx fins i tot després de la publicació. En vista de la segona edició, venuda en fascicles entre 1872 i 1873, Marx va reescriure la part crucial en la teoria del valor, va introduir diverses integracions sobre la diferència entre capital constant i variable, la plusvàlua, així com l’ús de màquines i tecnologia. A més, va remodelar tota l’estructura del llibre, dividint-lo en set seccions, incloent-hi 25 capítols, al seu torn acuradament dividits en paràgrafs.

Marx va acompanyar el més possible l’avanç de la traducció russa (1872) i va dedicar encara més energia a la preparació de la versió francesa, apareguda també en expedients entre 1872 i 1875. Va haver de dedicar molt més temps del que s’havia previst per corregir els esborranys. Insatisfet amb el treball fet pel traductor, que havia traduït el text massa literalment, va reescriure pàgines senceres, per tal de fer menys indigestes al públic francès les parts de l’exposició dialèctica i per fer canvis que es consideren imprescindibles. Es van concentrar principalment en la secció final, dedicada a “El procés d’acumulació de capital”. També va canviar la divisió dels capítols que van augmentar després d’una nova revisió de la redistribució de la matèria. En el pròleg de l’edició francesa, Marx no va dubtar a atribuir a la versió francesa “un valor científic independent de l’original”, i va observar que havia de “ser consultada també pels lectors que coneixen la llengua alemanya”. No per casualitat, quan el 1877 es va proposar la possibilitat d’una edició en anglès, Marx va assenyalar que el traductor havia de “comparar la segona edició alemanya amb la francesa”, en la qual havia “afegit alguna cosa nova i on havia descrit millor moltes coses”. No es tractava de mers retocs estilístics. Les alteracions que ha produït en les diverses edicions inclouen també els resultats dels estudis incessants realitzats i els desenvolupaments d’un pensament crític en constant evolució. Marx va tornar a la versió francesa, destacant aspectes positius i negatius, fins i tot l’any següent. Va escriure a Nikolai Danielson, el traductor del Capital en rus, que contenia “moltes variants i afegits importants”, tot i que va admetre que també “es va veure obligat, sobretot en el primer capítol, a “aplanar” l’exposició”. Va ser per aquesta raó que va advertir la necessitat d’aclarir que els capítols «Béns i diners» i «La transformació dels diners en capital» haurien de ser «traduïts seguint exclusivament el text alemany». En qualsevol cas, es pot afirmar que la versió francesa va ser molt més que una traducció.

Marx i Engels tenien idees diferents sobre aquest tema. El primer, satisfet amb la nova versió, la va considerar, en molts llocs, una millora respecte a les anteriors. El segon, en canvi, malgrat felicitar-se per les millores teòriques aportades en alguns punts, va ser molt escèptic respecte a l’estil literari imposat pel francès i va escriure vigorosament: «Crec que seria un gran error prendre aquesta versió com a base per a la traducció anglesa». En conseqüència, quan se li va demanar, poc després de la desaparició de l’amic, que publiques la tercera edició alemanya (1883) del Llibre I, Engels es va limitar a modificar “només les coses més necessàries”. En el prefaci va informar el lector que la intenció de Marx era «reelaborar el text en gran mesura», però que el mal estat de salut li ho havia impedit. Engels va utilitzar un exemplar alemany, corregit en diversos punts per Marx, i una còpia de la traducció francesa, en la qual aquest havia indicat els passatges per a ell irrenunciables. Va limitar el seu treball al mínim i va poder declarar: «En aquesta tercera edició no ha canviat cap paraula de la qual jo no sàpiga, amb certesa, que l’autor mateix l’hauria canviat». No obstant això, no va introduir totes les variacions assenyalades per Marx.

La traducció anglesa (1887), totalment supervisada per Engels, es va dur a terme sobre la tercera edició alemanya. Va afirmar que aquesta última, igual que la segona edició alemanya, era superior a la traducció francesa, fins i tot per a l’estructura de l’índex. Va deixar clar en el prefaci al text anglès que s’havia recorregut a l’edició francesa sobretot per comprovar «quan l’autor mateix estava disposat a sacrificar, allà on en traduir hagués de ser la sacrificada quelcom del significat complet de l’original». Dos anys abans, en l’article “How not to Translate Marx“, Engels criticava sagaçment la mala traducció d’algunes pàgines del Capital, per John Broadhouse, afirmant que “powerful German requires powerful English to render it; new coined German terms require the coining of corresponding new terms in English“.

La quarta edició alemanya va sortir el 1890; va ser l’última preparada per Engels. Amb més temps a la seva disposició, va poder incorporar, si bé n’excloïa encara diverses, altres correccions aportades per Marx a la versió francesa. Va declarar en el prefaci: «He comparat de nou l’edició francesa amb les notes del manuscrit de Marx i he acollit, en el text alemany, algunes altres addicions extretes d’ella». Va estar molt satisfet amb el seu resultat final i només l’edició popular preparada per Karl Kautsky el 1914 va aportar millores addicionals.

A la recerca de la versió definitiva

L’edició engelsiana de 1890 es va convertir en la versió canònica del Capital de la qual es van traduir la major part de les traduccions a tot el món. Fins avui, el Llibre I ha estat publicat en 66 llengües i en 59 d’elles s’han traduït també els llibres II i III. Exceptuant el Manifest del Partit Comunista, redactat juntament amb Engels i del que s’han imprès, probablement, més de 500 milions de còpies, així com el Llibre Vermell de Mao Zedong –que vaig conèixer encara més circulació– cap altre clàssic de política, filosofia o economia ha tingut una difusió comparable a la del Llibre I del Capital.

No obstant això, el debat sobre la seva millor versió mai ha acabat. Quina d’aquestes cinc edicions presenta la millor estructura de l’obra? Quina versió inclou les adquisicions teòriques de l’últim Marx? Encara que el Llibre I no presenta les dificultats editorials dels llibres II i III, que comprenen centenars de modificacions aportades per Engels, són igualment un bon grapat. Alguns traductors han decidit confiar en la versió de 1872-73 – l’última edició alemanya revisada per Marx. Una nova versió alemanya de 2017 (a cura de T. Kuczynski) va proposar una variant que, al·legant una major fidelitat a la voluntat de Marx, inclou modificacions addicionals de la traducció francesa que Engels no va tenir en compte. La primera opció té el defecte d’ignorar parts de la versió francesa que són certament superiors a l’alemanya, mentre que la segona ha produït un text confús i de difícil lectura. Millor, doncs, edicions que incloguin un apèndix amb les variants aportades per Marx i Engels per a cada versió i també alguns manuscrits preparatoris importants de Marx, fins ara publicats només en alemany i en poques altres llengües.

No obstant això, no hi ha una versió definitiva del Llibre I i la comparació sistemàtica de les revisions fetes per Marx i Engels s’encomana a la recerca a venir dels seus més atents coneixedors. Tot i que Marx va ser considerat antiquat i derrotat pels opositors al seu pensament polític, una vegada més, una nova generació de lectors, militants i estudiosos s’apropa a la seva crítica del capitalisme. En temps foscos com els actuals, es tracta d’un petit bon auguri per al futur.

 

Quan va viure a Àlger, Marx, va assenyalar, indignat, l’abús violent dels francesos, la repetició d’actes provocatius, la seva arrogància descarada, i la presumpció i obsessió de revenja, com Moloch, davant cada acte de rebellió per part de la població local àrab.

“Una forma de tortura s’aplica per part de la policia per forçar els àrabs a confessar, justament igual que els britànics fan a l’Índia”

Què feia Marx al Magreb?

A l’hivern de 1882, durant el seu últim any de vida, Karl Marx tenia una bronquitis severa i el seu metge li va recomanar un període de descans a un lloc càlid. Gibraltar estava descartat perquè Marx hauria necessitat un passaport per entrar al territori, i com a persona apàtrida no en tenia un en possessió. L’imperi de Bismarck estava cobert per la neu, més enllà de prohibit per ell, mentre que Itàlia tampoc tenia possibilitats, perquè tal com va plantejar-ho Friedrich Engels, “la primera condició pel que es refereix als convalescents és que no hi hauria d’haver assetjament per part de la policia”.

Paul Lafargue, cunyat de Marx, i Engels van convèncer el pacient de dirigir-se a Alger, que en aquell moment gaudia una bona reputació entre els anglesos per escapar-se de les incomoditats de l’hivern. Com la filla de Marx, Eleanor Marx, recordaria més endavant, el que va empènyer a Marx a fer aquest viatge inusual va ser la seva prioritat: acabar El Capital.

Va travessar Anglaterra i França en tren i el Mediterrani en vaixell. Va viure a Àlger 72 dies i aquesta va ser l’única vegada a la seva vida que va estar fora d’Europa. A mesura que passaven els dies la salut de Marx no va millorar. El seu patiment no era només físic. Estava molt sol després de la mort de la seva dona i va escriure a Engels que sentia “profunds atacs de melancolia, com el gran Don Quixot”. Marx també trobava a faltar, pel seu estat de salut, l’activitat intel·lectual seriosa, sempre essencial per ell.

Els efectes de la introducció de la propietat privada per part dels colonitzadors francesos

La progressió de diversos esdeveniments poc favorables no va permetre a Marx conèixer fins al final la realitat algeriana com tampoc va fer possible que pogués estudiar les característiques de les propietats comunals entre els àrabs, un tema que li havia interessat molt uns anys abans. El 1879, Marx havia copiat, a una de les seves llibretes d’estudi, fragments del llibre del sociòleg rus Maksim Kovalevsky “La propietat comunal de les terres: causes, curs i conseqüències del seu declivi”. Estaven dedicats a la importància de les propietats comunals a Algèria abans de l’arribada dels colonitzadors francesos així com als canvis que van introduir. De Kovalevsky, Marx va copiar: “La formació de la propietat privada de la terra, a ulls de la burgesia francesa, és una condició necessària per al progrés en l’esfera social i política”. El manteniment de les formes de propietat comunal “en la forma que li donen suport les tendències comunistes, és perillosa tant per la colònia com per la mare pàtria”. També li van cridar l’atenció els següents apunts “la transferència de la propietat de la terra de les mans dels natius a les dels colonitzadors s’ha buscat per part dels francesos sota tots els règims. (… ) L’objectiu és sempre el mateix: la destrucció de la propietat col·lectiva dels indígenes i la seva transformació en un objecte per la lliure compravenda, i d’aquesta manera fer-ne més fàcil l’apropiació per part dels colonitzadors francesos”.

Pel que fa a la legislació sobre Algèria proposada pel republicà d’esquerres Jules Warnier aprovada l’any 1873 Marx va donar suport a la reclamació que l’únic propòsit era “l’expropiació del sòl de la població nativa pels europeus colonitzadors i especuladors”. El desvergonyiment dels francesos anava tan lluny com el “robatori directe” o la conversió a “propietat del govern” de tota la terra restant no cultivada que era d’ús comunal dels natius. Aquest procés estava dissenyat per produir un resultat important: l’eliminació del perill de resistència per part de la població local. De nou, a través de les paraules de Kovalevsky, Marx apuntava “l’establiment de la propietat privada i l’assentament de colonitzadors europeus entre els clans àrabs és la manera més eficient d’accelerar el procés de dissolució dels clans com a unitat (… ) L’expropiació dels Àrabs que es buscava amb la llei tenia dos propòsits: 1) proveir als francesos amb com més terra millor i 2) trencar els llaços naturals dels àrabs amb el sol per debilitar la força de la unitat dels clans dissolent-los, i d’aquesta manera qualsevol perill de revolta”.

Marx va comentar que aquesta forma d’individualització de la propietat de la terra no havia només assegurat beneficis econòmics pels invasors sinó també aconseguit “un fi polític: destruir els fonaments d’aquesta societat”.

Reflexions sobre el món arab

El febrer de 1882 quan Marx estava a Alger, un article al diari local The News documentava les injustícies d’aquest nou sistema. Teòricament, qualsevol ciutadà francès, en aquell temps podia adquirir una confessió de més de 100 hectàrees de terra algeriana, sense ni tan sols sortir del país, i podia després revendre-la a un natiu per 40.000 francs. De mitjana, els colons van vendre cada parcel·la de terra que havien comprat per 20 o 30 francs al preu de 300 francs.

Per culpa de la seva salut, Marx va ser incapaç d’estudiar aquest assumpte. Tot i això, a les setze cartes que va escriure que han sobreviscut (en va escriure més, però s’han perdut), va fer unes quantes observacions interessants des de la llera sud del Mediterrani. Aquelles que més destaquen són les que va fer sobre les relacions socials entre els musulmans. Marx es va veure profundament sorprès per algunes característiques de la societat àrab. Per a un “musulmà de veritat”, va comentar: “aquests accidents, bona o mala sort, no distingeixen entre els fills de Mahoma. La igualat absoluta en les seves interaccions socials no es veu afectada. Al contrari, només quan són corromputs se’n fan conscients. Els seus polítics de manera justa també consideren important aquest sentiment i pràctica de l’absoluta igualtat. Tot això, però igualment, s’arruïnaria sense un moviment revolucionari”.

A les seves cartes, Marx atacava amb menyspreu els abusos violents dels europeus i les seves constants provocacions, i, no menys, la seva “arrogància descarada i la presumptuositat davant de les “races menors” i l’espantosa obsessió a l’estil Moloch amb el turment” davant qualsevol acte de revolta. També va emfatitzar que en la història comparativa de l’ocupació colonial, “els britànics i els holandesos superen els francesos”. A Algèria mateix, va explicar a Engels que el jutge progressista Fermé amb el que es trobava regularment havia vist al llarg de la seva carrera “una forma de tortura (… ) per extraure confessions dels àrabs, normalitzada (com pels anglesos a l’Índia) per la policia”. Havia informat a Marx que “quan, per exemple, un assassinat es comet, per una banda, àrab, generalment amb vista a un robatori, i els delinqüents reals són al llarg del temps degudament detinguts, jutjats i executats, això no es considera suficient expiació per part de la família colona afectada. Demanaven com a part de l’acord l’abducció de com a mínim mitja dotzena d’àrabs. (… ) Quan un colonitzador europeu es barreja amb aquells que són considerats races inferiors, sigui com a assentat o simplement per negocis, es percep a ell mateix com més inviolable que el rei”.

Contra la presència colonial britànica a Egipte

De manera similar, uns quants mesos més tard, Marx no es va estalviar la dura crítica a la presència britànica a Egipte. La guerra de 1882 duta a terme per les tropes del Regne Unit van acabar amb la coneguda com a revolta d’Urabi que havia començat el 1879 i que havia impedit als britànics establir un protectorat sobre Egipte. Marx estava enfurismat amb les persones progressistes que es van demostrant incapaces de mantenir una posició de classe autònoma, i va avisar que era absolutament necessari per als treballadors oposar-se a les institucions i la retòrica de l’estat.

Quan Joseph Cowen, parlamentari i president del Congrés Cooperatiu, considerat per Marx “el millor dels parlamentaris anglesos” va justificar la invasió britànica d’Egipte, Marx va expressar la seva total desaprovació.

Per sobre de tot, va retreure al govern britànic “Molt bé! De fet, no hi podria haver un exemple més evident d’hipocresia cristiana que conquerir Egipte, conquerir al mig de la pau!”. Però Cowen, en un discurs el 8 de gener de 1883 a Newcastle, va expressar la seva admiració per l’”explotació heroica” dels britànics i “l’enlluernament de la nostra desfilada militar”; Tampoc no va poder “somriure per la petita perspectiva fascinant de totes aquelles posicions ofensives fortificades entre l’Atlàntic i l’oceà Índic i, a l’acord, un ‘Imperi africà-britànic’ des del Delta fins al Cap”. Era l’”estil anglès”, caracteritzat per la “responsabilitat” i per l’”interès de la llar”. En política exterior, va concloure Marx, Cowen era un exemple típic d’”aquells pobres burgesos britànics, que gemeguen mentre assumeixen cada cop més “responsabilitats” al servei de la seva missió històrica, mentre protesten en va contra ella”.

Marx va tirar endavant minucioses investigacions sobre societats de fora d’Europa i es va expressar sense ambigüitats contra els estralls del colonialisme. Seria un error suggerir que fou d’una altra manera, malgrat l’escepticisme instrumental molt de moda actualment en determinats ambients acadèmics liberals.

Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.

Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.

Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.

Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.

Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.

Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.

Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.

El fi no justifica els mitjans i els mitjans equivocats perjudiquen el fi
La profunda divisió entre revolucionaris i reformistes, que es va ampliar fins a convertir-se en un abisme estratègic després del naixement de la Unió Soviètica i el creixement del dogmatisme ideològic en els anys 20 i 30, va descartar qualsevol aliança contra el militarisme entre la Internacional Comunista (1919-1943) i els partits socialistes i socialdemòcrates europeus. En haver donat suport a la guerra, els partits que formaven la Internacional Socialista i del Treball (1923-1940) havien perdut tot el crèdit als ulls dels comunistes. La idea leninista de «convertir la guerra imperialista en guerra civil» continuava sent vàlida a Moscou, on els principals polítics i teòrics pensaven que era inevitable un «nou 1914». Per tant, en tots dos bàndols es parlava més de què fer si esclatava una nova guerra que de com evitar que comencés. Els eslògans i les declaracions de principis diferien substancialment del que s’esperava que ocorregués i del que després es va convertir en acció política. Entre les veus crítiques del bàndol comunista es trobaven les de Nikolai Bujarin, partidari de la consigna «lluita per la pau», i un dels dirigents russos més convençuts que aquesta era «una de les qüestions clau del món contemporani»; i Georgi Dimitrov, que sostenia que no totes les grans potències eren igualment responsables de l’amenaça de guerra, i que era partidari d’un apropament amb els partits reformistes per a construir un front popular ampli contra el conflicte. Tots dos punts de vista contrastaven amb la lletania de l’ortodòxia soviètica, que, lluny d’actualitzar l’anàlisi teòrica, repetia que el perill de guerra estava incorporat per igual, i sense distinció, en totes les potències imperialistes.

L’opinió de Mao Zedong sobre aquest tema era molt diferent. Al capdavant del moviment d’alliberament contra la invasió japonesa, va escriure en ‘Sobre la guerra prolongada’ (1938) que les «guerres justes» —en les quals els comunistes haurien de participar activament — estan «dotades d’un poder terrible, que pot transformar moltes coses o aplanar el camí per a la seva transformació». L’estratègia proposada per Mao, per tant, era «oposar-se a la guerra injusta amb la guerra justa», i «continuar la guerra fins a aconseguir el seu objectiu polític». Els arguments a favor de la «omnipotència de la guerra revolucionària» son reiterats a ‘Problemes de la guerra i l’estratègia’ (1938), on sosté que «només amb les armes pot transformar-se el món sencer», i que «la presa del poder per la força armada, la resolució de la qüestió a través de la guerra, és la tasca central i la forma més elevada de la revolució».

A Europa, l’escalada de violència del front nazi-feixista, tant a l’interior com a l’exterior, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van crear un escenari encara més nefast que el de la guerra de 1914-18. Després que les tropes d’Hitler ataquessin la Unió Soviètica el 1941, la «Gran Guerra Patriòtica» que va acabar amb la derrota del nazisme es va convertir en un element tan central de la unitat nacional russa que va sobreviure a la caiguda del mur de Berlín i ha perdurat fins als nostres dies.

Amb la divisió del món de la postguerra en dos blocs, Stalin estableix la doctrina per la qual la principal tasca del moviment comunista internacional era salvaguardar la Unió Soviètica. La creació d’una zona de contenció de vuit països a Europa de l’Est (set, després de la sortida de Iugoslàvia) va ser un pilar central d’aquesta política. Durant el mateix període, la Doctrina Truman va marcar l’adveniment d’un nou tipus de guerra: la Guerra Freda. Amb el seu suport a les forces anticomunistes a Grècia, el Pla Marshall (1948) i la creació de l’OTAN (1949), els Estats Units d’Amèrica van contribuir a evitar l’avanç de les forces progressistes a Europa Occidental. La Unió Soviètica va respondre amb el Pacte de Varsòvia (1955). Aquesta configuració va donar lloc a una enorme carrera armamentística que, malgrat el record encara recent d’Hiroshima i Nagasaki, va suposar també la proliferació de proves d’armament nuclear.

A partir de 1961, sota el lideratge de Nikita Khrushchev, la Unió Soviètica va iniciar un nou rumb polític que va arribar a conèixer-se com a «coexistència pacífica». Aquest gir, amb el seu èmfasi en la no ingerència i el respecte a la sobirania nacional, així com en la cooperació econòmica amb els països capitalistes, havia d’allunyar el perill d’una tercera guerra mundial (la possibilitat de la qual havia evidenciat la crisi dels míssils cubans el 1962) i donar suport a l’argument que defensava que la guerra no era inevitable. No obstant això, aquest intent de cooperació constructiva es dirigia únicament als Estats Units, no als països del «socialisme realment existent». El 1956, la Unió Soviètica ja havia aixafat una revolta a Hongria, i els partits comunistes d’Europa Occidental no només no van condemnar-la, sinó que van justificar la intervenció militar en nom de la protecció del bloc socialista. Palmiro Togliatti, per exemple, secretari del Partit Comunista Italià, va declarar: «Estem amb el nostre bàndol fins i tot quan s’equivoca». La majoria dels que compartien aquesta posició, van penedir-se’n amargament en anys posteriors, quan van comprendre els efectes devastadors de l’operació soviètica.

Fets similars van tenir lloc el 1968 a Txecoslovàquia, en plena coexistència pacífica. Davant les demandes de democratització i descentralització econòmica fetes durant la «Primavera de Praga», el Politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica va decidir per unanimitat respondre enviant mig milió de soldats i milers de tancs. El 1968, al congrés del Partit Obrer Unificat de Polònia, Leonid Brezhnev va explicar l’acció referint-se al que va anomenar la «sobirania limitada» dels països del Pacte de Varsòvia: «Quan les forces hostils al socialisme intenten orientar el desenvolupament d’algun país socialista cap al capitalisme, es converteix no sols en un problema del país en qüestió, sinó en un problema i una preocupació comuna de tots els països socialistes». Segons aquesta lògica antidemocràtica, la definició del que era i no era «socialisme» requeia naturalment en la decisió arbitrària dels dirigents soviètics. Aquesta vegada, però, els crítics de l’esquerra van alçar més la veu i, fins i tot, van representar una majoria. Encara que la desaprovació vers l’acció soviètica va ser expressada no sols pels moviments de la Nova Esquerra, sinó per la majoria dels partits comunistes (inclosos els xinesos), els russos no es van tirar enrere, sinó que van dur a terme un procés que van anomenar de «normalització». La Unió Soviètica va continuar destinant una part important dels seus recursos econòmics a la despesa militar, la qual cosa va contribuir a reforçar una cultura autoritària en la societat. D’aquesta manera, va perdre per sempre la bona voluntat del moviment pacifista, que s’havia fet encara més gran gràcies a les extraordinàries mobilitzacions contra la guerra de Vietnam.

Una de les guerres més importants de la següent dècada va començar amb la invasió soviètica de l’Afganistan. El 1979, l’Exèrcit Roig es va convertir de nou en un important instrument de la política exterior de Moscou, que va continuar reclamant el dret a intervenir en el que va descriure com la seva pròpia «zona de seguretat». La desencertada decisió es va convertir en una esgotadora aventura que es va prolongar durant més de deu anys, causant un gran nombre de morts i creant milions de refugiats. En aquesta ocasió, el moviment comunista internacional es va mostrar molt menys reticent que en relació amb les invasions soviètiques d’Hongria i Txecoslovàquia. No obstant això, aquesta nova guerra va revelar encara més clarament a l’opinió pública internacional la divisió entre el «socialisme realment existent» i una alternativa política basada en la pau i l’oposició al militarisme.

En el seu conjunt, aquestes intervencions militars no sols van ser contràries a una reducció general de l’armament, sinó que van servir per a desacreditar i afeblir globalment al socialisme. La Unió Soviètica era vista cada vegada més com una potència imperial que actuava de forma no gaire diferent a la dels Estats Units, que, des de l’inici de la Guerra Freda, havia secundat de manera més o menys secreta cops d’estat i contribuït a enderrocar governs democràticament escollits a més de vint països de tot el món. Finalment, les «guerres socialistes» de 1977-1979 entre Cambodja i Vietnam i la Xina i Vietnam, amb el teló de fons del conflicte sino-soviètic, van dissipar qualsevol avantatge que tingués la ideologia «marxista-leninista» (ja allunyada dels fonaments originals establerts per Marx i Engels) en atribuir la guerra exclusivament als desequilibris econòmics del capitalisme.

Ser d’esquerres és estar en contra de la guerra
La fi de la Guerra Freda no va disminuir la quantitat d’ingerències als assumptes d’altres països, ni va augmentar la llibertat de cada poble per a triar el règim polític sota el que viu. Les nombroses guerres —fins i tot sense mandat de l’ONU i definides, absurdament, com a «humanitàries» — dutes a terme pels EUA en els últims vint-i-cinc anys, a les quals cal afegir noves formes de conflicte, sancions il·legals i condicionaments polítics, econòmics i mediàtics, demostren que la divisió bipolar del món entre dues superpotències no va donar pas a l’era de llibertat i progrés promesa pel mantra neoliberal del «Nou Ordre Mundial». En aquest context, moltes forces polítiques que abans reivindicaven els valors de l’esquerra s’han sumat a diverses guerres. Des de Kosovo fins a l’Iraq i l’Afganistan -per esmentar només les principals guerres empreses per l’OTAN des de la caiguda del mur de Berlín- aquestes forces han donat cada vegada el seu suport a la intervenció armada i s’han fet cada vegada menys distingibles de la dreta.

La guerra russo-ucraïnesa ha tornat a enfrontar a l’esquerra amb el dilema de com reaccionar quan s’ataca la sobirania d’un país. No condemnar la invasió russa d’Ucraïna és un error polític del govern de Veneçuela, i fa que les denúncies de possibles futurs actes d’agressió comesos pels Estats Units semblin menys creïbles. És cert que, com va escriure Marx a Ferdinand Lassalle el 1860, «en política exterior, poc es guanya fent servir paraules com a ‘reaccionari’ i ‘revolucionari’», el que és «subjectivament reaccionari [pot resultar] objectivament revolucionari en política exterior». Però les forces d’esquerra haurien d’haver après del segle XX que les aliances «amb l’enemic del meu enemic» sovint condueixen a acords contraproduents, especialment quan, com en la nostra època, el front progressista és políticament feble, teòricament confús i no disposa del suport de les mobilitzacions de masses.

Recordant les paraules de Lenin a ‘La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació’: «El fet que la lluita per l’alliberament nacional contra una potència imperialista pugui, en determinades circumstàncies, ser utilitzada per una altra gran potència en els seus interessos igualment imperialistes no ha de tenir més pes per a induir a la socialdemocràcia a renunciar al seu reconeixement del dret de les nacions a l’autodeterminació». Més enllà dels interessos i intrigues geopolítiques que solen estar també en joc, les forces de l’esquerra han secundat històricament el principi d’autodeterminació nacional i han defensat el dret dels estats individuals a establir les seves fronteres sobre la base de la voluntat expressa de la població. L’esquerra ha lluitat contra les guerres i les «annexions» perquè és conscient que aquestes condueixen a conflictes dramàtics entre els treballadors de la nació dominant i la nació oprimida, creant les condicions perquè aquesta última s’uneixi amb la seva pròpia burgesia en considerar a la primera com el seu enemic. A ‘Resultats de la discussió sobre l’autodeterminació’ (1916), Lenin va escriure: «Si la revolució socialista triomfés a Petrograd, Berlín i Varsòvia, el govern socialista polonès, igual que els governs socialistes rus i alemany, renunciaria a la ‘retenció forçosa’ de, per exemple, els ucraïnesos dins de les fronteres de l’Estat polonès». Per què suggerir, llavors, que es concedeixi una cosa diferent al govern nacionalista dirigit per Vladimir Putin?

D’altra banda, massa membres de l’esquerra han cedit a la temptació de convertir-se —directament o indirecta— en co-bel·ligerants, alimentant una nova union sacrée (expressió creada el 1914, justament per a entomar l’abjuració de les forces de l’esquerra francesa que, en esclatar la Primera Guerra Mundial, van decidir recolzar les opcions bèl·liques del govern). Aquesta posició serveix avui dia per a difuminar cada vegada més la distinció entre atlantisme i pacifisme. La història demostra que, quan no s’oposen a la guerra, les forces progressistes perden una part essencial de la seva raó de ser i acaben empassant-se la ideologia del camp contrari. Això succeeix quan els partits d’esquerra fan de la seva presència al govern la forma fonamental de mesurar la seva acció política —com van fer els comunistes italians en donar suport a les intervencions de l’OTAN a Kosovo i l’Afganistan, o l’actual majoria d’Unidas-Podemos, que uneix la seva veu al cor unànime de tot l’arc parlamentari espanyol, a favor de l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès—. Aquestes conductes subalternes han estat castigades moltes vegades al passat, fins i tot a les urnes quan s’ha presentat l’ocasió.

Bonaparte no és la democràcia
Durant el període 1853-1856, Marx va escriure una brillant sèrie d’articles per al New York Daily Tribune que contenen molts paral·lelismes interessants i útils amb l’actualitat. El 1853, parlant del gran monarca moscovita del segle XV —el que es considera que va unificar Rússia i va establir les bases de la seva autocràcia—, Marx va afirmar «N’hi ha prou amb substituir una sèrie de noms i dates per unes altres i queda clar que la política d’Iván III, i la de la Rússia actual, no són simplement similars sinó idèntiques». No obstant això, a l’any següent, en oposició als demòcrates liberals que exaltaven la coalició anti-russa, va escriure: «És un error descriure la guerra contra Rússia com una guerra entre la llibertat i el despotisme. A part del fet que, si tal fos el cas, la llibertat estaria per una vegada representada per un Bonaparte, tot l’objecte declarat de la guerra és el manteniment dels tractats de Viena, aquests mateixos tractats que anul·len la llibertat i la independència de les nacions». Si substituïm a Bonaparte pels Estats Units d’Amèrica i els tractats de Viena per l’OTAN, aquestes observacions semblen escrites per al dia d’avui.

El pensament dels qui s’oposen tant al nacionalisme rus com a l’ucraïnès, així com a l’expansió de l’OTAN, no dona mostres d’indecisió política ni d’ambigüitat teòrica. En les últimes setmanes, diversos experts han ofert explicacions sobre les arrels del conflicte (que no redueixen en absolut la barbàrie de la invasió russa), i la posició dels qui proposen una política de no alineació és la forma més eficaç de posar fi a la guerra al més aviat possible i garantir el menor nombre de víctimes. No es tracta de comportar-se com les «ànimes belles» xopes d’idealisme abstracte, a les quals Hegel considerava incapaços d’enfrontar-se a la realitat efectiva de les contradiccions terrenals. Al contrari: es tracta de donar realitat a l’únic antídot veritable contra una expansió il·limitada de la guerra. No cessen les veus que demanen més reclutament, ni les que, com l’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, pensen que és tasca d’Europa subministrar als ucraïnesos «les armes necessàries per a la guerra». Però davant d’aquestes postures, és necessari dur a terme una incessant activitat diplomàtica basada en dos punts ferms: la desescalada i la neutralitat d’una Ucraïna independent.

Malgrat l’augment del suport a l’OTAN després de les maniobres russes, és necessari treballar més que mai perquè l’opinió pública no vegi a la major i més agressiva maquinària bèl·lica del món —l’OTAN— com la solució als problemes de seguretat global. Cal demostrar que es tracta d’una organització perillosa i ineficaç que, en el seu afany d’expansió i dominació unipolar, serveix per a alimentar les tensions que condueixen al món a la guerra.

A ‘El socialisme i la guerra’, Lenin va argumentar que els marxistes es diferencien dels pacifistes i els anarquistes en que «consideren necessari històricament (des del punt de vista del materialisme dialèctic de Marx) estudiar cada guerra per separat». Continuant, va afirmar que: «A la història hi ha hagut nombroses guerres que, malgrat tots els horrors, atrocitats, angoixes i patiments que inevitablement acompanyen a totes les guerres, van ser progressives, és a dir, van beneficiar el desenvolupament de la humanitat». Si això va ser cert en el passat, seria miop repetir-ho sense més per les societats contemporànies, on les armes de destrucció massiva no deixen d’estendre’s. Rares vegades les guerres —que cal no confondre amb les revolucions— han tingut l’efecte democratitzador que esperaven els teòrics del socialisme. De fet, sovint han demostrat ser la pitjor manera de dur a terme una revolució, tant pel cost en vides humanes com per la destrucció de les forces productives que comporten. És una lliçó que també l’esquerra moderada no hauria d’oblidar mai.

Per a l’esquerra, la guerra no pot ser «la continuació de la política per altres mitjans», per citar la famosa frase de Clausewitz. En realitat, només certifica el fracàs de la política. Si l’esquerra vol tornar a ser hegemònica i mostrar-se capaç d’utilitzar la seva història per a les tasques d’avui, necessita escriure de manera indeleble a les seves banderes les paraules «antimilitarisme» i «No a la guerra!».

 

Part I

Les causes econòmiques de la guerra
Mentre que la ciència política ha indagat en les motivacions ideològiques, polítiques, econòmiques i fins i tot psicològiques que subjeuen a l’impuls bèl·lic, la teoria socialista ha realitzat una de les seves aportacions més convincents en posar en relleu el nexe entre el desenvolupament del capitalisme i la propagació de les guerres.

En els debats de la Primera Internacional (1864-1872), César de Paepe, un dels seus principals dirigents, va formular la que es convertiria en la posició clàssica del moviment obrer sobre la qüestió: a saber, que les guerres són inevitables sota el règim de producció capitalista. En la societat contemporània, no són provocades per les ambicions dels monarques o altres individus, sinó pel model socioeconòmic dominant. El moviment socialista també va mostrar quins sectors de la població són els més afectats per les nefastes conseqüències de la guerra. En el congrés de la Internacional celebrat el 1868, els delegats van adoptar una moció que cridava els treballadors a perseguir «l’abolició definitiva de tota guerra», ja que eren ells els que pagarien -econòmicament o amb la seva pròpia sang, ja estiguessin entre els vencedors o els vençuts- les decisions de les seves classes dirigents i dels governs que les representaven. La lliçó de civilització per al moviment obrer provenia de la creença que qualsevol guerra havia de ser considerada «una guerra civil», un feroç enfrontament entre treballadors que els privava dels mitjans necessaris per a la seva supervivència. Havien d’actuar decididament contra qualsevol guerra, resistint-se al reclutament i fent vaga. L’internacionalisme es va convertir així en un punt cardinal de la societat futura que, amb la fi del capitalisme i de la rivalitat entre els Estats burgesos en el mercat mundial, eliminaria les principals causes subjacents de la guerra.

Entre els precursors del socialisme, Claude Henri de Saint-Simon havia pres una posició decisiva contra la guerra i el conflicte social, considerant tots dos com a obstacles per al progrés fonamental de la producció industrial. Karl Marx no va desenvolupar en cap dels seus escrits els seus punts de vista -fragmentaris i a vegades contradictoris- sobre la guerra, ni va plantejar directrius sobre l’actitud correcta que havia d’adoptar-se davant ella. Quan va triar entre camps oposats, la seva única constant va ser la seva oposició a la Rússia tsarista, a la qual considerava el lloc d’avançada de la contrarevolució i un dels principals obstacles per a l’emancipació de la classe obrera. Al Capital (1867) sostenia que la violència era una força econòmica, «la llevadora de tota societat vella prenyada d’una nova». Però no pensava en la guerra com una drecera crucial per a la transformació revolucionària de la societat, i un objectiu important de la seva activitat política era el compromís dels treballadors amb el principi de la solidaritat internacional. Com també sostenia Friedrich Engels, havien d’actuar decididament a cada país contra l’afebliment de la lluita de classes que la invenció propagandística d’un enemic extern amenaçava amb provocar amb qualsevol esclat de la guerra. En diverses cartes dirigides als dirigents del moviment obrer, Engels va subratllar el poder ideològic del parany del patriotisme i el retard de la revolució proletària resultant de les onades de xovinisme. A més, a l’Anti-Dühring (1878), després d’una anàlisi dels efectes d’un armament cada vegada més mortífer, va declarar que la tasca del socialisme era «fer volar pels aires el militarisme i tots els exèrcits permanents».

La guerra era una qüestió tan important per a Engels que li va dedicar un dels seus últims escrits. A «Pot Europa desarmar-se?» (1893), va assenyalar que en els vint-i-cinc anys anteriors totes les grans potències havien intentat superar als seus rivals en el pla militar i en els preparatius de guerra. Això havia suposat uns nivells de producció d’armes sense precedents i havia acostat al Vell Continent a «una guerra de destrucció com el món mai ha vist». Segons el coautor del Manifest del Partit Comunista (1848), «el sistema d’exèrcits permanents s’ha portat a tals extrems a tota Europa que, o bé ha de portar la ruïna econòmica als pobles a causa de la càrrega militar, o bé ha de degenerar en una guerra general d’extermini». En la seva anàlisi, Engels no va oblidar subratllar que els exèrcits permanents es mantenien principalment amb finalitats polítiques a nivell intern i militars a nivell extern. Estaven destinats a «proporcionar protecció no tant contra l’enemic exterior com contra l’interior», reforçant les forces de repressió del proletariat i de les lluites obreres. Com les capes populars pagaven més que ningú els costos de la guerra a través dels impostos i de la provisió de tropes a l’Estat, el moviment obrer havia de lluitar per «la reducció gradual de la durada del servei [militar] mitjançant un tractat internacional» i pel desarmament com a única «garantia efectiva de la pau».

Proves i col·lapse
No va passar molt de temps abans que un debat, que havia estat teòric en temps de pau, es convertís en la principal qüestió política de l’època, quan el moviment obrer va haver d’enfrontar-se a situacions reals en les quals els seus representants es van oposar inicialment a qualsevol suport a la guerra. Al conflicte franc-prussià de 1870 (que va precedir a la Comuna de París), els diputats socialdemòcrates Wilhelm Liebknecht i August Bebel van condemnar els objectius annexionistes de l’Alemanya de Bismarck i van votar en contra dels crèdits de guerra. La seva decisió de «rebutjar el projecte de llei de finançament addicional per a continuar la guerra» els va valer una condemna de dos anys de presó per alta traïció, però va contribuir a mostrar a la classe obrera una via alternativa per a aprofitar la crisi.

A mesura que les grans potències europees mantenien la seva expansió imperialista, la polèmica sobre la guerra adquiria cada vegada més pes en els debats de la Segona Internacional (1889-1916). Una resolució adoptada en el seu congrés fundacional havia consagrat la pau com «la condició prèvia indispensable de tota emancipació dels treballadors». La suposada política de pau de la burgesia va ser ridiculitzada i qualificada de «pau armada» i, el 1895, Jean Jaurès, líder del Partit Socialista Francès (SFIO), va pronunciar un discurs al parlament on va resumir de manera cèlebre les preocupacions de l’esquerra: «La vostra societat violenta i caòtica, fins i tot quan vol la pau, fins i tot quan està en un estat d’aparent repòs, porta la guerra dins de si, com un núvol adormit porta la tempesta».

A mesura que la Weltpolitik -la política agressiva de l’Alemanya imperial per a estendre el seu poder en l’àmbit internacional- canviava l’escenari geopolític, els principis antimilitaristes arrelaven més profundament al moviment obrer i influïen en els debats sobre els conflictes armats. La guerra ja no es considerava únicament com una obertura d’oportunitats revolucionàries i una acceleració de l’enfonsament del sistema (una idea de l’esquerra que es remunta al «no hi ha revolució sense revolució» de Maximilien Robespierre). Ara es considerava un perill per les seves greus conseqüències per al proletariat en forma de fam, indigència i desocupació. Per tant, suposava una greu amenaça per a les forces progressistes que, com va escriure Karl Kautsky a La revolució social (1902), en cas de guerra estarien «molt carregades de tasques que no [els] són essencials» i que allunyarien la victòria final en lloc d’acostar-la.

La resolució «Sobre el militarisme i els conflictes internacionals», adoptada per la Segona Internacional al seu Congrés de Stuttgart el 1907, recapitulava tots els punts clau que s’havien convertit en patrimoni comú del moviment obrer. Entre ells: el vot en contra dels pressupostos que augmentaven la despesa militar, l’antipatia pels exèrcits permanents i la preferència per un sistema de milícies populars, i el suport al pla de creació de tribunals d’arbitratge per a resoldre pacíficament els conflictes internacionals. S’exclou el recurs a les vagues generals contra qualsevol mena de guerres, com proposava Gustave Hervé, ja que la majoria dels presents ho consideren massa radical i maniqueu. La resolució va acabar amb una esmena redactada per Rosa Luxemburg, Vladimir Lenin i Yulii Martov, a la qual s’afirmava que «en cas que esclati la guerra […], és deure [dels socialistes] intervenir a favor del seu ràpid final, i utilitzar amb totes les seves forces la crisi econòmica i política creada per la guerra per a despertar a les masses i accelerar així la caiguda del domini de la classe capitalista». Tanmateix, com això no obligava al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a fer cap canvi de línia política, els seus representants també van votar a favor. El text, esmenat, va ser l’últim document sobre la guerra que va obtenir el suport unànime de la Segona Internacional.

La intensificació de la competència entre els Estats capitalistes al mercat mundial, juntament amb l’esclat d’una sèrie de conflictes internacionals, va fer que el panorama general fos encara més alarmant. La publicació del ‘Nou exèrcit’ de Jaurès (1911) va encoratjar el debat sobre un altre tema central de l’època: la distinció entre guerres ofensives i defensives i l’actitud que havia d’adoptar-se davant aquestes últimes, fins i tot en els casos en què la independència d’un país es veiés amenaçada. Per a Jaurès, l’única tasca de l’exèrcit havia de ser la defensa de la nació contra qualsevol agressió ofensiva, o contra qualsevol agressor que no acceptés la resolució del conflicte a través de la mediació. Tota acció militar que entrés en aquesta categoria hauria de considerar-se legítima. La clarivident crítica de Luxemburg a aquesta posició assenyalava que «els fenòmens històrics com les guerres modernes no poden mesurar-se amb el tracte de la ‘justícia’, o a través d’un esquema de paper de defensa i agressió». En la seva opinió, és necessari tenir en compte la dificultat d’establir si una guerra és realment ofensiva o defensiva, o si l’Estat que la va iniciar ha decidit deliberadament atacar o s’ha vist obligat a fer-ho a causa de les estratagemes adoptades pel país al que s’oposa. Va pensar, per tant, que calia descartar aquesta distinció, i va criticar també la idea de Jaurès de la «nació armada», per considerar que en última instància tendia a alimentar la creixent militarització de la societat.

Amb el pas dels anys, la Segona Internacional es compromet cada vegada menys amb una política d’acció a favor de la pau. La seva oposició al rearmament i als preparatius de guerra va ser molt deslluïda, i una ala cada vegada més moderada i legalista del SPD va negociar el seu suport als crèdits militars -i més endavant fins i tot a l’expansió colonial- a canvi de la concessió de majors llibertats polítiques a Alemanya. Importants dirigents i eminents teòrics, com Gustav Noske, Henry Hyndman i Antonio Labriola van ser dels primers a arribar a aquestes posicions. Posteriorment, la majoria dels socialdemòcrates alemanys, els socialistes francesos, els dirigents del Partit Laborista britànic i altres reformistes europeus van acabar donant suport a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquest rumb va tenir conseqüències desastroses. Sota la idea que els «beneficis del progrés» no havien de ser monopolitzats pels capitalistes, el moviment obrer va arribar a compartir els objectius expansionistes de les classes dominants i es va veure inundat per la ideologia nacionalista. La II Internacional va revelar-se com a completament impotent davant la guerra, fracassant en un dels seus principals objectius: el manteniment de la pau.

Lenin i altres delegats de la conferència de Zimmerwald (1915) -entre ells Lev Trotsky, que va redactar el manifest final – van preveure que «durant dècades les despeses de guerra absorbiran les millors energies dels pobles, soscavant les millores socials i impedint qualsevol progrés». Als seus ulls, la guerra revelava la «forma nua del capitalisme modern, que s’ha tornat irreconciliable, no sols amb els interessos de les masses treballadores […] sinó fins i tot amb les primeres condicions de l’existència comunitària humana». L’advertència només va ser escoltada per una minoria del moviment obrer, igual que la crida a tots els treballadors europeus a la Conferència de Kienthal (1916): «Els vostres governs i els seus diaris us diuen que la guerra ha de continuar per a acabar amb el militarisme. Us enganyen! La guerra mai ha matat al militarisme. De fet, desperta sentiments i desitjos de venjança. Així, en assenyalar-vos per al sacrifici, us tanquen en un cercle infernal». Trencant finalment amb el plantejament del Congrés de Stuttgart, que havia reclamat tribunals internacionals d’arbitratge, el document final de Kienthal declarava que «les il·lusions del pacifisme burgès» no interromprien l’espiral de la guerra, sinó que contribuirien a preservar el sistema socioeconòmic existent. L’única manera d’evitar futurs conflictes militars era que les masses populars conqueríssin el poder polític i enderroquessin la propietat capitalista.

Rosa Luxemburg i Vladimir Lenin van ser els dos opositors més vigorosos a la guerra. Luxemburg va ampliar la comprensió teòrica de l’esquerra i va mostrar com el militarisme era una vèrtebra clau de l’Estat. Fent gala d’una convicció i una eficàcia amb pocs iguals entre altres líders comunistes, va argumentar que la consigna «Guerra a la guerra!» havia de convertir-se en «la pedra angular de la política de la classe obrera». Com va escriure a ‘La crisi de la socialdemocràcia’ (1916), també conegut com ‘El pamflet de Junius’, la Segona Internacional havia implosionat perquè no havia aconseguit «una tàctica i una acció comunes del proletariat en tots els països». A partir de llavors, l’objectiu principal del proletariat havia de ser, per tant, «lluitar contra l’imperialisme i evitar les guerres, tant en la pau com en la guerra».

A ‘El socialisme i la guerra’ (1915) i molts altres escrits durant la Primera Guerra Mundial, el gran mèrit de Lenin va ser identificar dues qüestions fonamentals. La primera es referia a la «falsificació històrica» cada vegada que la burgesia intentava atribuir un «sentit progressista d’alliberament nacional» al que en realitat eren guerres de «saqueig», lliurades amb l’únic objectiu de decidir quins bel·ligerants anaven a oprimir aquesta vegada als pobles estrangers i a augmentar les desigualtats del capitalisme. La segona va ser l’emmascarament de les contradiccions per part dels reformistes socials -o social-xovinistes, com ell els anomenava-, que en última instància van recolzar les justificacions de la guerra malgrat haver-la definit com una activitat «criminal» a les resolucions adoptades per la Segona Internacional. Darrere de la seva pretensió de «defensar la pàtria» s’amagava el dret que certes grans potències s’havien atorgat a si mateixes per a «saquejar les colònies i oprimir als pobles estrangers». La guerra no es lliura per a salvaguardar «l’existència de les nacions» sinó «per a defensar els privilegis, la dominació, el saqueig i la violència» de les diferents «burgesies imperialistes». Els socialistes que havien capitulat davant del patriotisme havien substituït la lluita de classes per la reivindicació de les «engrunes dels beneficis obtinguts per la seva burgesia nacional mitjançant el saqueig d’altres països». En conseqüència, Lenin estava a favor de les «guerres defensives», és a dir, no de la defensa nacional dels països europeus a la Jaurès, sinó de les «guerres justes» dels «pobles oprimits i subjugats» que havien estat «saquejats i privats dels seus drets» per les «grans potències esclavistes». La tesi més cèlebre d’aquest pamflet -que els revolucionaris havien de tractar de «convertir la guerra imperialista en guerra civil»- implicava que els qui realment volien una «pau democràtica duradora» havien de lliurar «una guerra civil contra els seus governs i la burgesia». Lenin tenia la convicció, la imprecisió de la qual quedaria més endavant demostrada per la història, que tota lluita de classes lliurada conseqüentment en temps de guerra crearia «inevitablement» un esperit revolucionari entre les masses.

Línies de demarcació
La Primera Guerra Mundial va produir divisions no sols a la Segona Internacional, sinó també al moviment anarquista. En un article publicat poc després de l’esclat del conflicte, Kropotkin va escriure que «la tasca de qualsevol persona que sostingui la idea del progrés humà és esclafar la invasió alemanya a Europa Occidental». Aquesta afirmació, considerada per molts com una renúncia als principis pels quals havia lluitat tota la seva vida, era un intent d’anar més enllà de la consigna de la «vaga general contra la guerra» -que no havia estat escoltada per les masses treballadores- i d’evitar la regressió general de la política europea que resultaria d’una victòria alemanya. En opinió de Kropotkin, si els antimilitaristes romanien inerts, ajudarien indirectament als plans de conquesta dels invasors, i l’obstacle resultant seria encara més difícil de superar per als que lluiten per una revolució social.

En resposta a Kropotkin, l’anarquista italià Enrico Malatesta va argumentar que encara que no era pacifista i considerava legítim prendre les armes en una guerra d’alliberament, la guerra mundial no era -com afirmava la propaganda burgesa- una lluita «pel bé general contra l’enemic comú» de la democràcia, sinó un exemple més del sotmetiment de les masses treballadores per part de la classe dominant. Era conscient que «una victòria alemanya significaria sens dubte el triomf del militarisme, però també que un triomf dels aliats significaria la dominació russo-britànica a Europa i Àsia».

Al ‘Manifest dels Setze’ (1916), Kropotkin mantenia la necessitat de «resistir a un agressor que representa la destrucció de totes les nostres esperances d’alliberament». La victòria de la Triple Entesa contra Alemanya seria el mal menor i soscavaria menys les llibertats existents. D’altra banda, Malatesta i els seus companys signants del manifest antibèl·lic de la Internacional Anarquista (1915) van declarar: «No és possible distingir entre guerres ofensives i defensives». A més, afegien que «Cap dels bel·ligerants té dret a reclamar per a sí la civilització, així com cap d’ells té dret a alegar la legítima defensa». La Primera Guerra Mundial, insistien, era un episodi més del conflicte entre capitalistes de diverses potències imperialistes, que es lliurava a costa de la classe obrera. Malatesta, Emma Goldman, Ferdinand Nieuwenhuis i la gran majoria del moviment anarquista estaven convençuts que seria un error imperdonable fer costat als governs burgesos. Al seu lloc, sense peròs, es van aferrar a la consigna de «cap home i cap centau per a l’exèrcit», rebutjant fermament fins i tot qualsevol suport indirecte a la prossecució de la guerra.

Les actituds davant la guerra també van suscitar debats al moviment feminista. La necessitat que les dones substituïssin als homes reclutats en treballs que havien estat durant molt de temps un monopoli masculí -per un salari molt més baix, en condicions de sobreexplotació- va fomentar la difusió del xovinisme en una part considerable del nounat moviment sufragista. Algunes de les seves líders van arribar a sol·licitar lleis que permetessin l’allistament de dones a les forces armades. La denúncia de les tàctiques d’engany dels governes -que, evocant a l’enemic a les portes, utilitzaven la guerra per a fer retrocedir reformes socials fonamentals- va ser un dels assoliments més importants de les principals líders comunistes de l’època. Clara Zetkin, Alexandra Kollontai, Sylvia Pankhurst i, per descomptat, Rosa Luxemburg van ser de les primeres a emprendre amb lucidesa i valentia el camí que mostraria a les generacions posteriors com la lluita contra el militarisme era essencial per a la lluita contra el patriarcat. Més tard, el rebuig a la guerra es va convertir en una part distintiva del Dia Internacional de la Dona, i l’oposició als pressupostos de guerra en esclatar qualsevol nou conflicte va ocupar un lloc destacat en moltes plataformes del moviment feminista internacional.

 

Part II