Tag: Catalan

Pocs saben que, entre els molts temes als quals va dedicar el seu interès, Marx també es va ocupar de la crítica de l’anomenat «govern tècnic». Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major tirada de la seva època, Marx va observar l’evolució política i institucional que va conduir a la formació d’un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d’Aberdeen, que va durar des de desembre de 1852 fins a gener de 1855.

Els reportatges de Marx destacaven per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times va celebrar els esdeveniments que van tenir lloc el 1852 com una senyal que la Gran Bretanya es trobava al començament d’una època «a la qual l’esperit partidista marxarà volant de la terra, i el geni, l’experiència, la diligència i el patriotisme seran les úniques qualificacions necessàries per a ocupar un càrrec públic». El diari londinenc instava als «homes de totes les opinions» a donar suport al nou govern perquè «els seus principis compten amb l’assentiment i el suport universal». Arguments similars es van utilitzar al febrer de 2021, quan Mario Draghi, ex president del Banc Central Europeu, es va convertir en primer ministre d’Itàlia.

Al seu article de 1853, A Superannuanted Administration: Prospect of the Coalition Ministry, Marx es burlava del punt de vista de The Times. El que el gran diari britànic trobava tan modern i apassionant era per a ell una pura farsa. Quan The Times va anunciar «un ministeri format completament per personatges nous, joves i prometedors», Marx reflexionava tot dient que «el món estarà certament desconcertat en saber que la nova era de la història de Gran Bretanya l’encetarà tothom excepte els octogenaris esgotats». Junt amb aquestes valoracions sobre els individus n’hi havia d’altres, de major interès, sobre la seva política: «Se’ns promet la desaparició total de la guerra de partits, és més, dels propis partits», assenyalava Marx. «Què vol dir The Times?» La pregunta és, per desgràcia, massa actual avui dia, en un món al qual el domini del capital sobre el treball s’ha tornat tan ferotge com a mitjans del segle XIX. La separació entre l’economia i la política, que és el que diferencia el capitalisme dels anteriors modes de producció, ha arribat a un punt màxim. L’economia no sols domina la política, establint la seva agenda i donant forma a les seves decisions, sinó que es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt que un canvi de govern ja no canvia la direcció de la política econòmica i social. Ha de ser immutable.

Durant els últims trenta anys, el poder de decisió ha passat de l’esfera política a l’econòmica. Les diferents propostes polítiques dels partits s’han transformat en imperatius econòmics que disfressen un projecte altament polític i reaccionari darrera d’una màscara ideològica d’experiència apolítica. Aquesta integració forçosa de parts de l’esfera política dins l’econòmica, vista com un domini separat i impermeable al canvi, és l’amenaça més greu per a la democràcia dels nostres temps. Els parlaments nacionals, buidats ja de valor representatiu gràcies a uns sistemes electorals esbiaixats i a revisions autoritàries de la relació entre l’executiu i el legislatiu, veuen com se’ls lleven els seus poders, que son transferits al «mercat». Les qualificacions de Standard & Poor’s i l’índex de Wall Street —aquests mega-fetitxes de la societat contemporània— tenen un pes incomparablement major que la voluntat del poble. En el millor dels casos, els governs polítics poden «intervenir» a l’economia (a vegades, les classes dominants necessiten mitigar l’anarquia destructiva del capitalisme i les seves violentes crisis), però no poden posar en qüestió les seves eleccions i normes fonamentals.

Un representant destacat d’aquesta política va ser l’ex primer ministre italià Draghi, que durant 17 mesos va liderar una coalició molt àmplia que incloïa al Partit Democràtic, al seu vell enemic Silvio Berlusconi, als populistes del Moviment Cinc Estrelles i al partit d’extrema dreta Lliga Nord. Darrere de la façana del terme «govern tècnic» —o com es diu del «govern dels millors» o del «govern de tots els talents»— podem distingir una suspensió de la política. En els últims anys, s’ha arribat a sostenir que no s’han de concedir noves eleccions després d’una crisi política; la política ha de cedir tot el control a l’economia. En un article d’abril de 1853, Assoliments del Ministeri, Marx va escriure que «el Ministeri de Coalició (“tècnic”) representa la impotència en el poder polític». Els governs ja no discuteixen quina orientació econòmica han de prendre. Ara les orientacions econòmiques provoquen el naixement dels governs.

Els últims anys, a Europa s’ha repetit el mantra neoliberal pel qual, per a restaurar la «confiança» del mercat, era necessari procedir ràpidament pel camí de les «reformes estructurals», una expressió que ara s’utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, retallades salarials, atacs als drets dels treballadors sobre contractació i acomiadament, augment de l’edat de jubilació i privatització a gran escala. Els nous «governs tècnics», encapçalats per individus amb antecedents a algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi econòmica, han seguit aquest camí, afirmant que ho fan «pel bé del país» i «pel benestar de les generacions futures». A més, el poder econòmic i els grans mitjans de comunicació han intentat silenciar a qualsevol que ha alçat una veu discordant.

Avui dia, Draghi ja no és el primer ministre italià. La seva majoria ha implosionat a causa de les diferències excessives entre els partits que li donaven suport, i Itàlia anirà a eleccions anticipades el 25 de setembre. Perquè l’esquerra no desaparegui, també ha de tenir el valor de proposar les polítiques radicals necessàries per a abordar els problemes contemporanis més urgents, començant per la crisi ecològica. Els últims que poden dur a terme un programa de transformació social i redistribució de la riquesa són els «tècnics» —en realitat molt polítics— com el banquer Mario Draghi. No se’l trobarà a faltar.

El fi no justifica els mitjans i els mitjans equivocats perjudiquen el fi
La profunda divisió entre revolucionaris i reformistes, que es va ampliar fins a convertir-se en un abisme estratègic després del naixement de la Unió Soviètica i el creixement del dogmatisme ideològic en els anys 20 i 30, va descartar qualsevol aliança contra el militarisme entre la Internacional Comunista (1919-1943) i els partits socialistes i socialdemòcrates europeus. En haver donat suport a la guerra, els partits que formaven la Internacional Socialista i del Treball (1923-1940) havien perdut tot el crèdit als ulls dels comunistes. La idea leninista de «convertir la guerra imperialista en guerra civil» continuava sent vàlida a Moscou, on els principals polítics i teòrics pensaven que era inevitable un «nou 1914». Per tant, en tots dos bàndols es parlava més de què fer si esclatava una nova guerra que de com evitar que comencés. Els eslògans i les declaracions de principis diferien substancialment del que s’esperava que ocorregués i del que després es va convertir en acció política. Entre les veus crítiques del bàndol comunista es trobaven les de Nikolai Bujarin, partidari de la consigna «lluita per la pau», i un dels dirigents russos més convençuts que aquesta era «una de les qüestions clau del món contemporani»; i Georgi Dimitrov, que sostenia que no totes les grans potències eren igualment responsables de l’amenaça de guerra, i que era partidari d’un apropament amb els partits reformistes per a construir un front popular ampli contra el conflicte. Tots dos punts de vista contrastaven amb la lletania de l’ortodòxia soviètica, que, lluny d’actualitzar l’anàlisi teòrica, repetia que el perill de guerra estava incorporat per igual, i sense distinció, en totes les potències imperialistes.

L’opinió de Mao Zedong sobre aquest tema era molt diferent. Al capdavant del moviment d’alliberament contra la invasió japonesa, va escriure en ‘Sobre la guerra prolongada’ (1938) que les «guerres justes» —en les quals els comunistes haurien de participar activament — estan «dotades d’un poder terrible, que pot transformar moltes coses o aplanar el camí per a la seva transformació». L’estratègia proposada per Mao, per tant, era «oposar-se a la guerra injusta amb la guerra justa», i «continuar la guerra fins a aconseguir el seu objectiu polític». Els arguments a favor de la «omnipotència de la guerra revolucionària» son reiterats a ‘Problemes de la guerra i l’estratègia’ (1938), on sosté que «només amb les armes pot transformar-se el món sencer», i que «la presa del poder per la força armada, la resolució de la qüestió a través de la guerra, és la tasca central i la forma més elevada de la revolució».

A Europa, l’escalada de violència del front nazi-feixista, tant a l’interior com a l’exterior, i l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van crear un escenari encara més nefast que el de la guerra de 1914-18. Després que les tropes d’Hitler ataquessin la Unió Soviètica el 1941, la «Gran Guerra Patriòtica» que va acabar amb la derrota del nazisme es va convertir en un element tan central de la unitat nacional russa que va sobreviure a la caiguda del mur de Berlín i ha perdurat fins als nostres dies.

Amb la divisió del món de la postguerra en dos blocs, Stalin estableix la doctrina per la qual la principal tasca del moviment comunista internacional era salvaguardar la Unió Soviètica. La creació d’una zona de contenció de vuit països a Europa de l’Est (set, després de la sortida de Iugoslàvia) va ser un pilar central d’aquesta política. Durant el mateix període, la Doctrina Truman va marcar l’adveniment d’un nou tipus de guerra: la Guerra Freda. Amb el seu suport a les forces anticomunistes a Grècia, el Pla Marshall (1948) i la creació de l’OTAN (1949), els Estats Units d’Amèrica van contribuir a evitar l’avanç de les forces progressistes a Europa Occidental. La Unió Soviètica va respondre amb el Pacte de Varsòvia (1955). Aquesta configuració va donar lloc a una enorme carrera armamentística que, malgrat el record encara recent d’Hiroshima i Nagasaki, va suposar també la proliferació de proves d’armament nuclear.

A partir de 1961, sota el lideratge de Nikita Khrushchev, la Unió Soviètica va iniciar un nou rumb polític que va arribar a conèixer-se com a «coexistència pacífica». Aquest gir, amb el seu èmfasi en la no ingerència i el respecte a la sobirania nacional, així com en la cooperació econòmica amb els països capitalistes, havia d’allunyar el perill d’una tercera guerra mundial (la possibilitat de la qual havia evidenciat la crisi dels míssils cubans el 1962) i donar suport a l’argument que defensava que la guerra no era inevitable. No obstant això, aquest intent de cooperació constructiva es dirigia únicament als Estats Units, no als països del «socialisme realment existent». El 1956, la Unió Soviètica ja havia aixafat una revolta a Hongria, i els partits comunistes d’Europa Occidental no només no van condemnar-la, sinó que van justificar la intervenció militar en nom de la protecció del bloc socialista. Palmiro Togliatti, per exemple, secretari del Partit Comunista Italià, va declarar: «Estem amb el nostre bàndol fins i tot quan s’equivoca». La majoria dels que compartien aquesta posició, van penedir-se’n amargament en anys posteriors, quan van comprendre els efectes devastadors de l’operació soviètica.

Fets similars van tenir lloc el 1968 a Txecoslovàquia, en plena coexistència pacífica. Davant les demandes de democratització i descentralització econòmica fetes durant la «Primavera de Praga», el Politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica va decidir per unanimitat respondre enviant mig milió de soldats i milers de tancs. El 1968, al congrés del Partit Obrer Unificat de Polònia, Leonid Brezhnev va explicar l’acció referint-se al que va anomenar la «sobirania limitada» dels països del Pacte de Varsòvia: «Quan les forces hostils al socialisme intenten orientar el desenvolupament d’algun país socialista cap al capitalisme, es converteix no sols en un problema del país en qüestió, sinó en un problema i una preocupació comuna de tots els països socialistes». Segons aquesta lògica antidemocràtica, la definició del que era i no era «socialisme» requeia naturalment en la decisió arbitrària dels dirigents soviètics. Aquesta vegada, però, els crítics de l’esquerra van alçar més la veu i, fins i tot, van representar una majoria. Encara que la desaprovació vers l’acció soviètica va ser expressada no sols pels moviments de la Nova Esquerra, sinó per la majoria dels partits comunistes (inclosos els xinesos), els russos no es van tirar enrere, sinó que van dur a terme un procés que van anomenar de «normalització». La Unió Soviètica va continuar destinant una part important dels seus recursos econòmics a la despesa militar, la qual cosa va contribuir a reforçar una cultura autoritària en la societat. D’aquesta manera, va perdre per sempre la bona voluntat del moviment pacifista, que s’havia fet encara més gran gràcies a les extraordinàries mobilitzacions contra la guerra de Vietnam.

Una de les guerres més importants de la següent dècada va començar amb la invasió soviètica de l’Afganistan. El 1979, l’Exèrcit Roig es va convertir de nou en un important instrument de la política exterior de Moscou, que va continuar reclamant el dret a intervenir en el que va descriure com la seva pròpia «zona de seguretat». La desencertada decisió es va convertir en una esgotadora aventura que es va prolongar durant més de deu anys, causant un gran nombre de morts i creant milions de refugiats. En aquesta ocasió, el moviment comunista internacional es va mostrar molt menys reticent que en relació amb les invasions soviètiques d’Hongria i Txecoslovàquia. No obstant això, aquesta nova guerra va revelar encara més clarament a l’opinió pública internacional la divisió entre el «socialisme realment existent» i una alternativa política basada en la pau i l’oposició al militarisme.

En el seu conjunt, aquestes intervencions militars no sols van ser contràries a una reducció general de l’armament, sinó que van servir per a desacreditar i afeblir globalment al socialisme. La Unió Soviètica era vista cada vegada més com una potència imperial que actuava de forma no gaire diferent a la dels Estats Units, que, des de l’inici de la Guerra Freda, havia secundat de manera més o menys secreta cops d’estat i contribuït a enderrocar governs democràticament escollits a més de vint països de tot el món. Finalment, les «guerres socialistes» de 1977-1979 entre Cambodja i Vietnam i la Xina i Vietnam, amb el teló de fons del conflicte sino-soviètic, van dissipar qualsevol avantatge que tingués la ideologia «marxista-leninista» (ja allunyada dels fonaments originals establerts per Marx i Engels) en atribuir la guerra exclusivament als desequilibris econòmics del capitalisme.

Ser d’esquerres és estar en contra de la guerra
La fi de la Guerra Freda no va disminuir la quantitat d’ingerències als assumptes d’altres països, ni va augmentar la llibertat de cada poble per a triar el règim polític sota el que viu. Les nombroses guerres —fins i tot sense mandat de l’ONU i definides, absurdament, com a «humanitàries» — dutes a terme pels EUA en els últims vint-i-cinc anys, a les quals cal afegir noves formes de conflicte, sancions il·legals i condicionaments polítics, econòmics i mediàtics, demostren que la divisió bipolar del món entre dues superpotències no va donar pas a l’era de llibertat i progrés promesa pel mantra neoliberal del «Nou Ordre Mundial». En aquest context, moltes forces polítiques que abans reivindicaven els valors de l’esquerra s’han sumat a diverses guerres. Des de Kosovo fins a l’Iraq i l’Afganistan -per esmentar només les principals guerres empreses per l’OTAN des de la caiguda del mur de Berlín- aquestes forces han donat cada vegada el seu suport a la intervenció armada i s’han fet cada vegada menys distingibles de la dreta.

La guerra russo-ucraïnesa ha tornat a enfrontar a l’esquerra amb el dilema de com reaccionar quan s’ataca la sobirania d’un país. No condemnar la invasió russa d’Ucraïna és un error polític del govern de Veneçuela, i fa que les denúncies de possibles futurs actes d’agressió comesos pels Estats Units semblin menys creïbles. És cert que, com va escriure Marx a Ferdinand Lassalle el 1860, «en política exterior, poc es guanya fent servir paraules com a ‘reaccionari’ i ‘revolucionari’», el que és «subjectivament reaccionari [pot resultar] objectivament revolucionari en política exterior». Però les forces d’esquerra haurien d’haver après del segle XX que les aliances «amb l’enemic del meu enemic» sovint condueixen a acords contraproduents, especialment quan, com en la nostra època, el front progressista és políticament feble, teòricament confús i no disposa del suport de les mobilitzacions de masses.

Recordant les paraules de Lenin a ‘La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació’: «El fet que la lluita per l’alliberament nacional contra una potència imperialista pugui, en determinades circumstàncies, ser utilitzada per una altra gran potència en els seus interessos igualment imperialistes no ha de tenir més pes per a induir a la socialdemocràcia a renunciar al seu reconeixement del dret de les nacions a l’autodeterminació». Més enllà dels interessos i intrigues geopolítiques que solen estar també en joc, les forces de l’esquerra han secundat històricament el principi d’autodeterminació nacional i han defensat el dret dels estats individuals a establir les seves fronteres sobre la base de la voluntat expressa de la població. L’esquerra ha lluitat contra les guerres i les «annexions» perquè és conscient que aquestes condueixen a conflictes dramàtics entre els treballadors de la nació dominant i la nació oprimida, creant les condicions perquè aquesta última s’uneixi amb la seva pròpia burgesia en considerar a la primera com el seu enemic. A ‘Resultats de la discussió sobre l’autodeterminació’ (1916), Lenin va escriure: «Si la revolució socialista triomfés a Petrograd, Berlín i Varsòvia, el govern socialista polonès, igual que els governs socialistes rus i alemany, renunciaria a la ‘retenció forçosa’ de, per exemple, els ucraïnesos dins de les fronteres de l’Estat polonès». Per què suggerir, llavors, que es concedeixi una cosa diferent al govern nacionalista dirigit per Vladimir Putin?

D’altra banda, massa membres de l’esquerra han cedit a la temptació de convertir-se —directament o indirecta— en co-bel·ligerants, alimentant una nova union sacrée (expressió creada el 1914, justament per a entomar l’abjuració de les forces de l’esquerra francesa que, en esclatar la Primera Guerra Mundial, van decidir recolzar les opcions bèl·liques del govern). Aquesta posició serveix avui dia per a difuminar cada vegada més la distinció entre atlantisme i pacifisme. La història demostra que, quan no s’oposen a la guerra, les forces progressistes perden una part essencial de la seva raó de ser i acaben empassant-se la ideologia del camp contrari. Això succeeix quan els partits d’esquerra fan de la seva presència al govern la forma fonamental de mesurar la seva acció política —com van fer els comunistes italians en donar suport a les intervencions de l’OTAN a Kosovo i l’Afganistan, o l’actual majoria d’Unidas-Podemos, que uneix la seva veu al cor unànime de tot l’arc parlamentari espanyol, a favor de l’enviament d’armes a l’exèrcit ucraïnès—. Aquestes conductes subalternes han estat castigades moltes vegades al passat, fins i tot a les urnes quan s’ha presentat l’ocasió.

Bonaparte no és la democràcia
Durant el període 1853-1856, Marx va escriure una brillant sèrie d’articles per al New York Daily Tribune que contenen molts paral·lelismes interessants i útils amb l’actualitat. El 1853, parlant del gran monarca moscovita del segle XV —el que es considera que va unificar Rússia i va establir les bases de la seva autocràcia—, Marx va afirmar «N’hi ha prou amb substituir una sèrie de noms i dates per unes altres i queda clar que la política d’Iván III, i la de la Rússia actual, no són simplement similars sinó idèntiques». No obstant això, a l’any següent, en oposició als demòcrates liberals que exaltaven la coalició anti-russa, va escriure: «És un error descriure la guerra contra Rússia com una guerra entre la llibertat i el despotisme. A part del fet que, si tal fos el cas, la llibertat estaria per una vegada representada per un Bonaparte, tot l’objecte declarat de la guerra és el manteniment dels tractats de Viena, aquests mateixos tractats que anul·len la llibertat i la independència de les nacions». Si substituïm a Bonaparte pels Estats Units d’Amèrica i els tractats de Viena per l’OTAN, aquestes observacions semblen escrites per al dia d’avui.

El pensament dels qui s’oposen tant al nacionalisme rus com a l’ucraïnès, així com a l’expansió de l’OTAN, no dona mostres d’indecisió política ni d’ambigüitat teòrica. En les últimes setmanes, diversos experts han ofert explicacions sobre les arrels del conflicte (que no redueixen en absolut la barbàrie de la invasió russa), i la posició dels qui proposen una política de no alineació és la forma més eficaç de posar fi a la guerra al més aviat possible i garantir el menor nombre de víctimes. No es tracta de comportar-se com les «ànimes belles» xopes d’idealisme abstracte, a les quals Hegel considerava incapaços d’enfrontar-se a la realitat efectiva de les contradiccions terrenals. Al contrari: es tracta de donar realitat a l’únic antídot veritable contra una expansió il·limitada de la guerra. No cessen les veus que demanen més reclutament, ni les que, com l’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, pensen que és tasca d’Europa subministrar als ucraïnesos «les armes necessàries per a la guerra». Però davant d’aquestes postures, és necessari dur a terme una incessant activitat diplomàtica basada en dos punts ferms: la desescalada i la neutralitat d’una Ucraïna independent.

Malgrat l’augment del suport a l’OTAN després de les maniobres russes, és necessari treballar més que mai perquè l’opinió pública no vegi a la major i més agressiva maquinària bèl·lica del món —l’OTAN— com la solució als problemes de seguretat global. Cal demostrar que es tracta d’una organització perillosa i ineficaç que, en el seu afany d’expansió i dominació unipolar, serveix per a alimentar les tensions que condueixen al món a la guerra.

A ‘El socialisme i la guerra’, Lenin va argumentar que els marxistes es diferencien dels pacifistes i els anarquistes en que «consideren necessari històricament (des del punt de vista del materialisme dialèctic de Marx) estudiar cada guerra per separat». Continuant, va afirmar que: «A la història hi ha hagut nombroses guerres que, malgrat tots els horrors, atrocitats, angoixes i patiments que inevitablement acompanyen a totes les guerres, van ser progressives, és a dir, van beneficiar el desenvolupament de la humanitat». Si això va ser cert en el passat, seria miop repetir-ho sense més per les societats contemporànies, on les armes de destrucció massiva no deixen d’estendre’s. Rares vegades les guerres —que cal no confondre amb les revolucions— han tingut l’efecte democratitzador que esperaven els teòrics del socialisme. De fet, sovint han demostrat ser la pitjor manera de dur a terme una revolució, tant pel cost en vides humanes com per la destrucció de les forces productives que comporten. És una lliçó que també l’esquerra moderada no hauria d’oblidar mai.

Per a l’esquerra, la guerra no pot ser «la continuació de la política per altres mitjans», per citar la famosa frase de Clausewitz. En realitat, només certifica el fracàs de la política. Si l’esquerra vol tornar a ser hegemònica i mostrar-se capaç d’utilitzar la seva història per a les tasques d’avui, necessita escriure de manera indeleble a les seves banderes les paraules «antimilitarisme» i «No a la guerra!».

 

Part I

Les causes econòmiques de la guerra
Mentre que la ciència política ha indagat en les motivacions ideològiques, polítiques, econòmiques i fins i tot psicològiques que subjeuen a l’impuls bèl·lic, la teoria socialista ha realitzat una de les seves aportacions més convincents en posar en relleu el nexe entre el desenvolupament del capitalisme i la propagació de les guerres.

En els debats de la Primera Internacional (1864-1872), César de Paepe, un dels seus principals dirigents, va formular la que es convertiria en la posició clàssica del moviment obrer sobre la qüestió: a saber, que les guerres són inevitables sota el règim de producció capitalista. En la societat contemporània, no són provocades per les ambicions dels monarques o altres individus, sinó pel model socioeconòmic dominant. El moviment socialista també va mostrar quins sectors de la població són els més afectats per les nefastes conseqüències de la guerra. En el congrés de la Internacional celebrat el 1868, els delegats van adoptar una moció que cridava els treballadors a perseguir «l’abolició definitiva de tota guerra», ja que eren ells els que pagarien -econòmicament o amb la seva pròpia sang, ja estiguessin entre els vencedors o els vençuts- les decisions de les seves classes dirigents i dels governs que les representaven. La lliçó de civilització per al moviment obrer provenia de la creença que qualsevol guerra havia de ser considerada «una guerra civil», un feroç enfrontament entre treballadors que els privava dels mitjans necessaris per a la seva supervivència. Havien d’actuar decididament contra qualsevol guerra, resistint-se al reclutament i fent vaga. L’internacionalisme es va convertir així en un punt cardinal de la societat futura que, amb la fi del capitalisme i de la rivalitat entre els Estats burgesos en el mercat mundial, eliminaria les principals causes subjacents de la guerra.

Entre els precursors del socialisme, Claude Henri de Saint-Simon havia pres una posició decisiva contra la guerra i el conflicte social, considerant tots dos com a obstacles per al progrés fonamental de la producció industrial. Karl Marx no va desenvolupar en cap dels seus escrits els seus punts de vista -fragmentaris i a vegades contradictoris- sobre la guerra, ni va plantejar directrius sobre l’actitud correcta que havia d’adoptar-se davant ella. Quan va triar entre camps oposats, la seva única constant va ser la seva oposició a la Rússia tsarista, a la qual considerava el lloc d’avançada de la contrarevolució i un dels principals obstacles per a l’emancipació de la classe obrera. Al Capital (1867) sostenia que la violència era una força econòmica, «la llevadora de tota societat vella prenyada d’una nova». Però no pensava en la guerra com una drecera crucial per a la transformació revolucionària de la societat, i un objectiu important de la seva activitat política era el compromís dels treballadors amb el principi de la solidaritat internacional. Com també sostenia Friedrich Engels, havien d’actuar decididament a cada país contra l’afebliment de la lluita de classes que la invenció propagandística d’un enemic extern amenaçava amb provocar amb qualsevol esclat de la guerra. En diverses cartes dirigides als dirigents del moviment obrer, Engels va subratllar el poder ideològic del parany del patriotisme i el retard de la revolució proletària resultant de les onades de xovinisme. A més, a l’Anti-Dühring (1878), després d’una anàlisi dels efectes d’un armament cada vegada més mortífer, va declarar que la tasca del socialisme era «fer volar pels aires el militarisme i tots els exèrcits permanents».

La guerra era una qüestió tan important per a Engels que li va dedicar un dels seus últims escrits. A «Pot Europa desarmar-se?» (1893), va assenyalar que en els vint-i-cinc anys anteriors totes les grans potències havien intentat superar als seus rivals en el pla militar i en els preparatius de guerra. Això havia suposat uns nivells de producció d’armes sense precedents i havia acostat al Vell Continent a «una guerra de destrucció com el món mai ha vist». Segons el coautor del Manifest del Partit Comunista (1848), «el sistema d’exèrcits permanents s’ha portat a tals extrems a tota Europa que, o bé ha de portar la ruïna econòmica als pobles a causa de la càrrega militar, o bé ha de degenerar en una guerra general d’extermini». En la seva anàlisi, Engels no va oblidar subratllar que els exèrcits permanents es mantenien principalment amb finalitats polítiques a nivell intern i militars a nivell extern. Estaven destinats a «proporcionar protecció no tant contra l’enemic exterior com contra l’interior», reforçant les forces de repressió del proletariat i de les lluites obreres. Com les capes populars pagaven més que ningú els costos de la guerra a través dels impostos i de la provisió de tropes a l’Estat, el moviment obrer havia de lluitar per «la reducció gradual de la durada del servei [militar] mitjançant un tractat internacional» i pel desarmament com a única «garantia efectiva de la pau».

Proves i col·lapse
No va passar molt de temps abans que un debat, que havia estat teòric en temps de pau, es convertís en la principal qüestió política de l’època, quan el moviment obrer va haver d’enfrontar-se a situacions reals en les quals els seus representants es van oposar inicialment a qualsevol suport a la guerra. Al conflicte franc-prussià de 1870 (que va precedir a la Comuna de París), els diputats socialdemòcrates Wilhelm Liebknecht i August Bebel van condemnar els objectius annexionistes de l’Alemanya de Bismarck i van votar en contra dels crèdits de guerra. La seva decisió de «rebutjar el projecte de llei de finançament addicional per a continuar la guerra» els va valer una condemna de dos anys de presó per alta traïció, però va contribuir a mostrar a la classe obrera una via alternativa per a aprofitar la crisi.

A mesura que les grans potències europees mantenien la seva expansió imperialista, la polèmica sobre la guerra adquiria cada vegada més pes en els debats de la Segona Internacional (1889-1916). Una resolució adoptada en el seu congrés fundacional havia consagrat la pau com «la condició prèvia indispensable de tota emancipació dels treballadors». La suposada política de pau de la burgesia va ser ridiculitzada i qualificada de «pau armada» i, el 1895, Jean Jaurès, líder del Partit Socialista Francès (SFIO), va pronunciar un discurs al parlament on va resumir de manera cèlebre les preocupacions de l’esquerra: «La vostra societat violenta i caòtica, fins i tot quan vol la pau, fins i tot quan està en un estat d’aparent repòs, porta la guerra dins de si, com un núvol adormit porta la tempesta».

A mesura que la Weltpolitik -la política agressiva de l’Alemanya imperial per a estendre el seu poder en l’àmbit internacional- canviava l’escenari geopolític, els principis antimilitaristes arrelaven més profundament al moviment obrer i influïen en els debats sobre els conflictes armats. La guerra ja no es considerava únicament com una obertura d’oportunitats revolucionàries i una acceleració de l’enfonsament del sistema (una idea de l’esquerra que es remunta al «no hi ha revolució sense revolució» de Maximilien Robespierre). Ara es considerava un perill per les seves greus conseqüències per al proletariat en forma de fam, indigència i desocupació. Per tant, suposava una greu amenaça per a les forces progressistes que, com va escriure Karl Kautsky a La revolució social (1902), en cas de guerra estarien «molt carregades de tasques que no [els] són essencials» i que allunyarien la victòria final en lloc d’acostar-la.

La resolució «Sobre el militarisme i els conflictes internacionals», adoptada per la Segona Internacional al seu Congrés de Stuttgart el 1907, recapitulava tots els punts clau que s’havien convertit en patrimoni comú del moviment obrer. Entre ells: el vot en contra dels pressupostos que augmentaven la despesa militar, l’antipatia pels exèrcits permanents i la preferència per un sistema de milícies populars, i el suport al pla de creació de tribunals d’arbitratge per a resoldre pacíficament els conflictes internacionals. S’exclou el recurs a les vagues generals contra qualsevol mena de guerres, com proposava Gustave Hervé, ja que la majoria dels presents ho consideren massa radical i maniqueu. La resolució va acabar amb una esmena redactada per Rosa Luxemburg, Vladimir Lenin i Yulii Martov, a la qual s’afirmava que «en cas que esclati la guerra […], és deure [dels socialistes] intervenir a favor del seu ràpid final, i utilitzar amb totes les seves forces la crisi econòmica i política creada per la guerra per a despertar a les masses i accelerar així la caiguda del domini de la classe capitalista». Tanmateix, com això no obligava al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a fer cap canvi de línia política, els seus representants també van votar a favor. El text, esmenat, va ser l’últim document sobre la guerra que va obtenir el suport unànime de la Segona Internacional.

La intensificació de la competència entre els Estats capitalistes al mercat mundial, juntament amb l’esclat d’una sèrie de conflictes internacionals, va fer que el panorama general fos encara més alarmant. La publicació del ‘Nou exèrcit’ de Jaurès (1911) va encoratjar el debat sobre un altre tema central de l’època: la distinció entre guerres ofensives i defensives i l’actitud que havia d’adoptar-se davant aquestes últimes, fins i tot en els casos en què la independència d’un país es veiés amenaçada. Per a Jaurès, l’única tasca de l’exèrcit havia de ser la defensa de la nació contra qualsevol agressió ofensiva, o contra qualsevol agressor que no acceptés la resolució del conflicte a través de la mediació. Tota acció militar que entrés en aquesta categoria hauria de considerar-se legítima. La clarivident crítica de Luxemburg a aquesta posició assenyalava que «els fenòmens històrics com les guerres modernes no poden mesurar-se amb el tracte de la ‘justícia’, o a través d’un esquema de paper de defensa i agressió». En la seva opinió, és necessari tenir en compte la dificultat d’establir si una guerra és realment ofensiva o defensiva, o si l’Estat que la va iniciar ha decidit deliberadament atacar o s’ha vist obligat a fer-ho a causa de les estratagemes adoptades pel país al que s’oposa. Va pensar, per tant, que calia descartar aquesta distinció, i va criticar també la idea de Jaurès de la «nació armada», per considerar que en última instància tendia a alimentar la creixent militarització de la societat.

Amb el pas dels anys, la Segona Internacional es compromet cada vegada menys amb una política d’acció a favor de la pau. La seva oposició al rearmament i als preparatius de guerra va ser molt deslluïda, i una ala cada vegada més moderada i legalista del SPD va negociar el seu suport als crèdits militars -i més endavant fins i tot a l’expansió colonial- a canvi de la concessió de majors llibertats polítiques a Alemanya. Importants dirigents i eminents teòrics, com Gustav Noske, Henry Hyndman i Antonio Labriola van ser dels primers a arribar a aquestes posicions. Posteriorment, la majoria dels socialdemòcrates alemanys, els socialistes francesos, els dirigents del Partit Laborista britànic i altres reformistes europeus van acabar donant suport a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquest rumb va tenir conseqüències desastroses. Sota la idea que els «beneficis del progrés» no havien de ser monopolitzats pels capitalistes, el moviment obrer va arribar a compartir els objectius expansionistes de les classes dominants i es va veure inundat per la ideologia nacionalista. La II Internacional va revelar-se com a completament impotent davant la guerra, fracassant en un dels seus principals objectius: el manteniment de la pau.

Lenin i altres delegats de la conferència de Zimmerwald (1915) -entre ells Lev Trotsky, que va redactar el manifest final – van preveure que «durant dècades les despeses de guerra absorbiran les millors energies dels pobles, soscavant les millores socials i impedint qualsevol progrés». Als seus ulls, la guerra revelava la «forma nua del capitalisme modern, que s’ha tornat irreconciliable, no sols amb els interessos de les masses treballadores […] sinó fins i tot amb les primeres condicions de l’existència comunitària humana». L’advertència només va ser escoltada per una minoria del moviment obrer, igual que la crida a tots els treballadors europeus a la Conferència de Kienthal (1916): «Els vostres governs i els seus diaris us diuen que la guerra ha de continuar per a acabar amb el militarisme. Us enganyen! La guerra mai ha matat al militarisme. De fet, desperta sentiments i desitjos de venjança. Així, en assenyalar-vos per al sacrifici, us tanquen en un cercle infernal». Trencant finalment amb el plantejament del Congrés de Stuttgart, que havia reclamat tribunals internacionals d’arbitratge, el document final de Kienthal declarava que «les il·lusions del pacifisme burgès» no interromprien l’espiral de la guerra, sinó que contribuirien a preservar el sistema socioeconòmic existent. L’única manera d’evitar futurs conflictes militars era que les masses populars conqueríssin el poder polític i enderroquessin la propietat capitalista.

Rosa Luxemburg i Vladimir Lenin van ser els dos opositors més vigorosos a la guerra. Luxemburg va ampliar la comprensió teòrica de l’esquerra i va mostrar com el militarisme era una vèrtebra clau de l’Estat. Fent gala d’una convicció i una eficàcia amb pocs iguals entre altres líders comunistes, va argumentar que la consigna «Guerra a la guerra!» havia de convertir-se en «la pedra angular de la política de la classe obrera». Com va escriure a ‘La crisi de la socialdemocràcia’ (1916), també conegut com ‘El pamflet de Junius’, la Segona Internacional havia implosionat perquè no havia aconseguit «una tàctica i una acció comunes del proletariat en tots els països». A partir de llavors, l’objectiu principal del proletariat havia de ser, per tant, «lluitar contra l’imperialisme i evitar les guerres, tant en la pau com en la guerra».

A ‘El socialisme i la guerra’ (1915) i molts altres escrits durant la Primera Guerra Mundial, el gran mèrit de Lenin va ser identificar dues qüestions fonamentals. La primera es referia a la «falsificació històrica» cada vegada que la burgesia intentava atribuir un «sentit progressista d’alliberament nacional» al que en realitat eren guerres de «saqueig», lliurades amb l’únic objectiu de decidir quins bel·ligerants anaven a oprimir aquesta vegada als pobles estrangers i a augmentar les desigualtats del capitalisme. La segona va ser l’emmascarament de les contradiccions per part dels reformistes socials -o social-xovinistes, com ell els anomenava-, que en última instància van recolzar les justificacions de la guerra malgrat haver-la definit com una activitat «criminal» a les resolucions adoptades per la Segona Internacional. Darrere de la seva pretensió de «defensar la pàtria» s’amagava el dret que certes grans potències s’havien atorgat a si mateixes per a «saquejar les colònies i oprimir als pobles estrangers». La guerra no es lliura per a salvaguardar «l’existència de les nacions» sinó «per a defensar els privilegis, la dominació, el saqueig i la violència» de les diferents «burgesies imperialistes». Els socialistes que havien capitulat davant del patriotisme havien substituït la lluita de classes per la reivindicació de les «engrunes dels beneficis obtinguts per la seva burgesia nacional mitjançant el saqueig d’altres països». En conseqüència, Lenin estava a favor de les «guerres defensives», és a dir, no de la defensa nacional dels països europeus a la Jaurès, sinó de les «guerres justes» dels «pobles oprimits i subjugats» que havien estat «saquejats i privats dels seus drets» per les «grans potències esclavistes». La tesi més cèlebre d’aquest pamflet -que els revolucionaris havien de tractar de «convertir la guerra imperialista en guerra civil»- implicava que els qui realment volien una «pau democràtica duradora» havien de lliurar «una guerra civil contra els seus governs i la burgesia». Lenin tenia la convicció, la imprecisió de la qual quedaria més endavant demostrada per la història, que tota lluita de classes lliurada conseqüentment en temps de guerra crearia «inevitablement» un esperit revolucionari entre les masses.

Línies de demarcació
La Primera Guerra Mundial va produir divisions no sols a la Segona Internacional, sinó també al moviment anarquista. En un article publicat poc després de l’esclat del conflicte, Kropotkin va escriure que «la tasca de qualsevol persona que sostingui la idea del progrés humà és esclafar la invasió alemanya a Europa Occidental». Aquesta afirmació, considerada per molts com una renúncia als principis pels quals havia lluitat tota la seva vida, era un intent d’anar més enllà de la consigna de la «vaga general contra la guerra» -que no havia estat escoltada per les masses treballadores- i d’evitar la regressió general de la política europea que resultaria d’una victòria alemanya. En opinió de Kropotkin, si els antimilitaristes romanien inerts, ajudarien indirectament als plans de conquesta dels invasors, i l’obstacle resultant seria encara més difícil de superar per als que lluiten per una revolució social.

En resposta a Kropotkin, l’anarquista italià Enrico Malatesta va argumentar que encara que no era pacifista i considerava legítim prendre les armes en una guerra d’alliberament, la guerra mundial no era -com afirmava la propaganda burgesa- una lluita «pel bé general contra l’enemic comú» de la democràcia, sinó un exemple més del sotmetiment de les masses treballadores per part de la classe dominant. Era conscient que «una victòria alemanya significaria sens dubte el triomf del militarisme, però també que un triomf dels aliats significaria la dominació russo-britànica a Europa i Àsia».

Al ‘Manifest dels Setze’ (1916), Kropotkin mantenia la necessitat de «resistir a un agressor que representa la destrucció de totes les nostres esperances d’alliberament». La victòria de la Triple Entesa contra Alemanya seria el mal menor i soscavaria menys les llibertats existents. D’altra banda, Malatesta i els seus companys signants del manifest antibèl·lic de la Internacional Anarquista (1915) van declarar: «No és possible distingir entre guerres ofensives i defensives». A més, afegien que «Cap dels bel·ligerants té dret a reclamar per a sí la civilització, així com cap d’ells té dret a alegar la legítima defensa». La Primera Guerra Mundial, insistien, era un episodi més del conflicte entre capitalistes de diverses potències imperialistes, que es lliurava a costa de la classe obrera. Malatesta, Emma Goldman, Ferdinand Nieuwenhuis i la gran majoria del moviment anarquista estaven convençuts que seria un error imperdonable fer costat als governs burgesos. Al seu lloc, sense peròs, es van aferrar a la consigna de «cap home i cap centau per a l’exèrcit», rebutjant fermament fins i tot qualsevol suport indirecte a la prossecució de la guerra.

Les actituds davant la guerra també van suscitar debats al moviment feminista. La necessitat que les dones substituïssin als homes reclutats en treballs que havien estat durant molt de temps un monopoli masculí -per un salari molt més baix, en condicions de sobreexplotació- va fomentar la difusió del xovinisme en una part considerable del nounat moviment sufragista. Algunes de les seves líders van arribar a sol·licitar lleis que permetessin l’allistament de dones a les forces armades. La denúncia de les tàctiques d’engany dels governes -que, evocant a l’enemic a les portes, utilitzaven la guerra per a fer retrocedir reformes socials fonamentals- va ser un dels assoliments més importants de les principals líders comunistes de l’època. Clara Zetkin, Alexandra Kollontai, Sylvia Pankhurst i, per descomptat, Rosa Luxemburg van ser de les primeres a emprendre amb lucidesa i valentia el camí que mostraria a les generacions posteriors com la lluita contra el militarisme era essencial per a la lluita contra el patriarcat. Més tard, el rebuig a la guerra es va convertir en una part distintiva del Dia Internacional de la Dona, i l’oposició als pressupostos de guerra en esclatar qualsevol nou conflicte va ocupar un lloc destacat en moltes plataformes del moviment feminista internacional.

 

Part II

Des de ja fa més d’una dècada, prestigiosos diaris i revistes d’àmplia difusió han descrit Marx com un teòric clarivident l’actualitat del qual no deixa de confirmarse. Molts autors progressistes sostenen que les seves idees continuen sent indispensables per a tothom qui creu que és necessari construir una alternativa al capitalisme. A tot arreu és motiu de cursos universitaris i conferències internacionals. Els seus escrits, reimpresos o en noves edicions, tornen a omplir els prestatges de les llibreries, i l’estudi sobre la seva obra, després de vint anys o més d’abandó, guanya força. Els anys 2017 i 2018 es va intensificar aquest «retorn de Marx»[1] gràcies a les múltiples iniciatives que s’han dut a terme a tot el món al voltant del 150è aniversari de la publicació d’El capital i del bicentenari del seu naixement.

Les idees de Marx han canviat el món. I malgrat com s’han afirmat les seves teories, esdevingudes ideologies dominants i doctrines d’estat per a una part considerable de la humanitat al segle xx, continua sense haver-hi una edició completa de les seves obres i manuscrits. La principal raó d’això cal trobar-la en el caràcter incomplet de l’obra de Marx; són considerablement menys els treballs que va publicar que els projectes que van quedar a mig fer, per no esmentar l’enorme Nachlass de notes associades a les seves recerques inacabades. Marx ens llega, doncs, molts més manuscrits que els que va enviar a impremta. La incompletesa formava part inseparable de la seva vida: l’extrema pobresa que de vegades l’afligia i la seva salut malaltissa s’afegien a les preocupacions quotidianes; el seu mètode rigorós i la seva despietada autocrítica feien encara més difícils molts dels seus projectes. A més a més, la seva passió pel coneixement no va afluixar al llarg del temps i sempre el conduïa a encetar nous estudis. Fos com fos, la seva tasca incessant tindria unes conseqüències extraordinàries per al futur.

Particularment valuosa per a una revaluació de les fites assolides per Marx va ser la represa de la publicació el 1998 de la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA²), l’edició historicocrítica de les obres completes de Marx i Friedrich Engels. Han aparegut 28 volums més (entre 1975 i 1989 se’n van publicar quaranta)[2] i n’hi ha més en preparació. La MEGA² està organitzada en quatre seccions: (1) totes les obres, articles i esborranys escrits per Marx i Engels (amb l’excepció d’El capital); (2) El capital i tots els materials preparatoris; (3) la correspondència, consistent en 4.000 cartes de Marx i Engels i 10.000 que altra gent els va escriure a ells, moltes de les quals publicades per primer cop en la MEGA², i (4) els extractes, les anotacions i les notes al marge. Aquesta quarta secció testimonia la tasca veritablement enciclopèdica de Marx: des de l’època universitària tenia el costum de recopilar fragments dels llibres que llegia,[3] sovint intercalant-hi les reflexions que li suggerien. El llegat literari de Marx consta d’uns dos-cents quaderns. Són essencials per entendre la gènesi de la seva teoria i d’aquells elements que no va poder desenvolupar com li hauria agradat. Els passatges supervivents, que cobreixen el llarg període que va de 1838 a 1882, estan escrits en vuit llengües (alemany, grec antic, llatí, francès, anglès, italià, espanyol i rus) i fan referència a disciplines molt variades. Pertanyen a obres de filosofia, història de l’art, religió, política, dret, literatura, història, economia política, relacions internacionals, tecnologia, matemàtica, fisiologia, geologia, mineralogia, agronomia, antropologia, física i química, provinents no només de llibres i articles de diaris i revistes, sinó també d’actes parlamentàries i d’estadístiques i informes governamentals. Aquest immens magatzem de coneixement, la majoria publicat els darrers anys o esperant a ser imprès, era el lloc en construcció de la teoria crítica de Marx, i gràcies a la MEGA² per primer cop podem consultar-los.[4]

Aquests materials de valor inestimable —molts d’ells només accessibles en alemany i, per tant, limitats a petits cercles d’investigadors— ens mostren un autor molt diferent del que ens han presentat durant molt de temps nombrosos crítics o autoproclamats deixebles. De fet, els nous textos incorporats a la MEGA² permeten afirmar que d’entre els clàssics del pensament polític, econòmic i filosòfic, Marx és l’autor el perfil del qual més ha canviat en les primeres dècades del segle xxi. El nou escenari polític després de la implosió de la Unió Soviètica també ha contribuït a aquesta percepció renovada. Perquè la fi del marxisme-leninisme ha alliberat d’una vegada per totes l’obra de Marx dels grillons d’una ideologia a anys llum de la seva concepció de la societat.

Investigacions recents refuten les aproximacions que redueixen la concepció de Marx de la societat comunista al desenvolupament superior de les forces productives. Han fet palès, per exemple, la importància que concedia a la qüestió ecològica: en repetides ocasions Marx va denunciar el fet que l’expansió del mode de producció capitalista no només acreixia la despossessió del treball obrer sinó també el saqueig dels recursos naturals. Marx va aprofundir en moltes altres qüestions que, tot i haver estat subestimades o inclús ignorades pels estudiosos de la seva obra, adquireixen una importància cabdal per a l’agenda política dels nostres temps. Entre elles trobem la llibertat individual en les esferes econòmica i política, l’alliberament de gènere, la crítica del nacionalisme, el potencial emancipador de la tecnologia i les formes de propietat col·lectiva no controlades per l’Estat. Així doncs, trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín podem llegir per primer cop un Marx molt diferent del teòric dogmàtic, economicista i eurocèntric que durant tant de temps van fer desfilar.

Nous descobriments sobre la gènesi de la concepció materialista de la història
El febrer de 1845, després de quinze mesos intensius a París crucials per a la seva formació política, Marx es va veure forçat a traslladar-se a Brussel·les, on se li va permetre de residir amb la condició de «no publicar res sobre l’actualitat política».[5] Durant els tres anys que va passar a la capital belga, va seguir profitosament els seus estudis d’economia política i va concebre la idea d’escriure, junt amb Engels, Joseph Weydemeyer i Moses Hess, una «crítica de la filosofia alemanya moderna tal com la desenvolupen els seus representants Ludwig Feuerbach, Bruno Bauer i Max Stirner, i del socialisme alemany segons l’exposen els seus diversos profetes».[6] El text resultant, publicat pòstumament amb el títol de La ideologia alemanya, tenia un doble objectiu: d’una banda, combatre les últimes formes de neohegelianisme a Alemanya i, de l’altra, tal com va escriure a l’editor Carl Wilhelm Julius Leske, «preparar el públic per al punt de vista adoptat en la meva Economia, que és diametralment oposat al de l’acadèmia alemanya passada i present».[7] Aquest manuscrit, en què va treballar fins al juny de 1846, va quedar incomplet, però el va ajudar a elaborar més clarament que fins llavors —tot i que no de forma definitiva— el que Engels va definir per al gran públic quaranta anys més tard com «la concepció materialista de la història».[8]

La primera edició de La ideologia alemanya, publicada el 1932, així com totes les versions posteriors que només incorporaven petites modificacions, va ser enviada als impressors com si es tractés d’un llibre acabat. Els editors d’aquest manuscrit, en realitat inacabat, van crear la falsa impressió que La ideologia alemanya incloïa un capítol d’obertura essencial sobre Feuerbach en què Marx i Engels establien exhaustivament les lleis del «materialisme històric» (un terme que Marx no va utilitzar mai). Segons Althusser, és allà on concebien «un inequívoc trencament epistemològic» amb els seus escrits anteriors.[9] La ideologia alemanya esdevindrà, aviat, un dels textos filosòfics més importants del segle xx. Per a Henri Lefebvre establia les «tesis fonamentals del materialisme històric».[10] Maximilien Rubel sostenia que aquest «manuscrit presentava la formulació més elaborada de la perspectiva crítica i materialista de la història».[11] David McLellan també era directe quan mantenia que «contenia l’exposició més detallada de Marx sobre la seva concepció materialista de la història».[12]

Gràcies al volum I/5 de la MEGA², «Karl Marx – Friedrich Engels, Deutsche Ideologie. Manuskripte und Drucke (1845-1847)»,[13] moltes d’aquestes afirmacions ara poden ser redimensionades i La ideologia alemanya restituïda a la seva incompletesa original. Aquesta edició (que comprèn 17 manuscrits amb un total de 700 pàgines, més un aparell crític de 1.200 pàgines que inclou variacions i correccions d’autor i indica la paternitat de cada secció) restableix d’una vegada per totes el caràcter fragmentari del text.[14] La fal·làcia del segle xx del «comunisme científic» i totes les instrumentalitzacions de La ideologia alemanya fan pensar en una frase que es troba al text mateix. Perquè la contundent crítica de la filosofia alemanya que Marx va fer en vida és també una esmolada advertència davant futures vel·leïtats exegètiques: «No només en les respostes, també en les preguntes hi havia mistificació».[15]

Quin Marx emergeix de la nova edició historicocrítica de les seves obres? En certa manera, difereix del pensador que molts seguidors i opositors han presentat al llarg dels anys

Durant el mateix període, el jove revolucionari nascut a Trèveris va continuar els estudis que havia encetat a París. El juliol i l’agost de 1845 els va passar a Manchester furgant en la vasta literatura econòmica en llengua anglesa i compilant nou llibres d’extractes (els anomenats Quaderns de Manchester), la majoria de manuals d’economia política i de llibres d’història econòmica. El volum IV/4 de la MEGA², publicat el 1988, conté els cinc primers d’aquests quaderns junt amb tres llibres de notes d’Engels del mateix període a Manchester.[16] El volum IV/5, «Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen Juli 1845 bis Dezember 1850»,[17] completa aquesta sèrie de textos i en fa accessibles per als investigadors les parts inèdites. Això inclou els quaderns 6, 7, 8 i 9, que contenen els extractes recollits per Marx de setze obres d’economia política. La part més consistent d’aquest grup de textos la compon Labour’s Wrongs and Labour’s Remedy (1839), de John Francis Bray, i quatre textos de Robert Owen, especialment el seu Book of the New Moral World (1840-1844), tots ells evidència del gran interès que Marx tenia en aquell temps en el socialisme anglès i del profund respecte que professava per Owen, un autor que massa marxistes han descartat precipitadament per «utòpic». El volum s’acaba amb unes vint pàgines escrites per Marx entre 1846 i 1850 i algunes notes d’estudi d’Engels del mateix període.

Aquests estudis de teoria socialista i economia política no eren un impediment per al compromís polític habitual de Marx i Engels. Les més de vuit-centes pàgines del volum I/7, «Karl Marx – Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe. Februar bis Oktober 1848»,[18] publicat recentment, ens permeten d’apreciar-ne la dimensió el 1848, un dels anys d’activitat política i periodística més apassionada en la vida dels autors del Manifest comunista. Després que un moviment revolucionari d’abast i intensitat sense precedents fes trontollar l’ordre polític i social de l’Europa continental, els diversos governs van prendre tota mena de mesures per posar fi a les insurreccions. El mateix Marx en va patir les conseqüències i al març va ser expulsat de Bèlgica. Tanmateix, s’acabava de proclamar una república a França i Ferdinand Flocon, ministre del govern provisional, va convidar Marx a tornar a París: «Benvolgut i valent Marx, […] la tirania et va desterrar, però la França lliure t’obrirà les portes de nou». Naturalment, Marx va deixar de banda els seus estudis d’economia política i es va dedicar a l’activitat periodística en suport a la revolució, mirant de contribuir a traçar un cert rumb polític. Després d’un curt període a París, a l’abril es va traslladar a Renània, i dos mesos després va començar a editar la Nova Gaseta Renana, que s’acabava de fundar a Colònia. Des de les seves columnes va promoure una intensa campanya de suport als insurgents atiant el proletariat envers «la revolució social i republicana».[19]

Gairebé tots els articles de la Nova Gaseta Renana es van publicar anònimament. Un dels mèrits d’aquest volum és haver atribuït correctament l’autoria dels 36 textos a Marx o a Engels, mentre que les compilacions prèvies ens deixaven amb el dubte de qui havia escrit cada una de les peces. D’un total de 275, 125 s’imprimeixen aquí per primera vegada en una edició de les obres de Marx i Engels. En un apèndix s’inclouen també 16 interessants documents amb cròniques d’algunes de les seves intervencions en les trobades de la Lliga dels Comunistes, la fusió de la Societat Democràtica de Colònia i la Unió de Viena. Aquells interessats en l’activitat política i periodística de Marx durant «l’any de la revolució», 1848, trobaran aquí un material abundant i molt valuós per aprofundir-hi.

El capital: la crítica inacabada
El moviment revolucionari que es va aixecar per tot Europa el 1848 va ser derrotat de seguida i el 1849, després de dues ordres d’expulsió de Prússia i França, Marx no va tenir altra opció que creuar el Canal de la Mànega. A Anglaterra romandria com a exiliat i apàtrida per la resta de la seva vida, però la reacció europea no el podria haver confinat en un lloc millor per escriure la seva crítica de l’economia política. En aquella època Londres era el principal centre econòmic i financer del món, el «demiürg del cosmos burgès»[20] i, per tant, l’indret més propici des d’on observar de prop com evolucionava l’economia de la societat capitalista. També va ser corresponsal per al New-York Tribune, el diari amb més tirada dels Estats Units d’Amèrica.

Durant molts anys Marx va esperar l’esclat d’una nova crisi, i quan va arribar el moment, el 1857, es va dedicar amb cor i ànima a analitzar-ne les característiques fonamentals. El volum I/16, «Karl Marx – Friedrich Engels, Artikel Oktober 1857 bis Dezember 1858»,[21] conté 84 articles que va escriure entre la tardor de 1857 i el final de 1858 al New-York Tribune, incloent-hi aquells en què expressava les seves primeres reaccions al pànic financer de 1857. El rotatiu estatunidenc sovint feia editorials sense signar, però la recerca feta per a aquest nou volum de la MEGA² ha fet possible atribuir a Marx dos articles més, així com afegir-ne a l’apèndix quatre que els editors havien modificat substancialment i tres l’origen dels quals roman incert.

Mogut per la necessitat desesperada de millorar la seva situació econòmica, Marx també es va unir al comitè editorial de The New American Cyclopædia i va acceptar contribuir al projecte amb un seguit d’entrades (el volum I/16 conté 39 d’aquestes peces). Per més que dos dòlars per pàgina era un preu molt baix, no deixava de ser un afegit a les seves finances desastroses. A banda, per poder dedicar més temps als seus escrits econòmics, la majoria del treball el va confiar a Engels.

La producció de Marx durant aquest període és molt destacable i diversa. Junt amb el seu compromís periodístic, entre l’agost de 1857 i el maig de 1858 va redactar els famosos vuit quaderns coneguts com els Grundrisse. Però també es va imposar la tasca extenuant de fer un estudi analític de la primera crisi econòmica mundial. El volum IV/14, «Karl Marx, Exzerpte, Zeitungsausschnitte und Notizen zur Weltwirtschaftskrise (Krisenhefte). November 1857 bis Februar 1858»,[22] contribueix decisivament al nostre coneixement d’un dels períodes més fèrtils de la producció teòrica de Marx. En una carta a Engels del desembre de 1857, Marx descriu el seu febril esclat d’activitat:

Estic treballant moltíssim, per regla general fins a les 4 de la matinada. Em dedico a una doble tasca: 1. Redacció dels esbossos [Grundrisse] de l’economia política. (Per al benefici del públic és absolutament imprescindible aprofundir en aquesta qüestió, igual com ho és per a mi, individualment, desfer-me d’aquest malson). 2. La crisi actual. A banda dels articles per al [New-York] Tribune, tot el que faig és mantenir-ne un registre; una tasca, tanmateix, que exigeix una quantitat de temps considerable. Jo crec que cap a la primavera hauríem d’escriure plegats un pamflet sobre la qüestió, com un recordatori per al públic alemany que continuem sent-hi, com sempre i igual que sempre.[23]

Per tant, Marx planejava treballar al mateix temps en els dos projectes: un treball teòric de crítica del mode de producció capitalista i un llibre més estrictament d’actualitat sobre les vicissituds de la crisi en curs. És així com en els anomenats Quaderns de la crisi, a diferència de volums semblants previs, Marx ja no compilava extractes del treball d’altres economistes sinó una gran quantitat de notícies de premsa sobre els principals col·lapses bancaris, sobre les variacions en les cotitzacions borsàries i sobre els canvis en els patrons del comerç, les taxes d’atur i la producció industrial. L’atenció especial que va dedicar a això últim distingeix la seva anàlisi de la de molts altres, que atribuïen la crisi exclusivament a errors en la concessió de crèdits i a un increment dels fenòmens especulatius. Marx va dividir els seus apunts entre tres quaderns separats. El primer i més curt, intitulat «La França de 1857», recollia dades sobre l’estat del comerç francès i sobre les principals mesures preses pel Banc de França. El segon, el «Llibre sobre la crisi de 1857», era gairebé el doble de llarg i tractava principalment de la Gran Bretanya i del mercat monetari. En el tercer quadern, lleugerament més llarg, tractava temes similars: al «Llibre sobre la crisi comercial» Marx anotava dades i notícies sobre les relacions industrials, la producció de matèries primeres i el mercat laboral.

La feina de Marx era tan rigorosa com sempre: copiava de més d’una dotzena de diaris i revistes, en ordre cronològic, les parts més interessants de nombrosos articles i qualsevol altra informació que podia utilitzar per ressenyar el que estava passant. La seva font principal era The Economist —un setmanari del qual extreia gairebé la meitat de les seves notes—, però també consultava freqüentment el Morning Star, el Manchester Guardian i el Times. Tots els extractes estan compilats en llengua anglesa. En aquests quaderns Marx no es limitava a transcriure les principals notícies relatives als Estats Units d’Amèrica i la Gran Bretanya. També seguia els esdeveniments més importants que tenien lloc en altres països europeus (particularment França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Espanya) i mantenia un interès molt viu pel que passava a altres indrets del món, especialment l’Índia i la Xina, l’Extrem Orient, Egipte o fins i tot el Brasil i Austràlia.

Així que passaven les setmanes, Marx desistia de la idea de publicar un llibre sobre la crisi i concentrava totes les seves energies en el treball teòric, la crítica de l’economia política, que creia que no s’havia d’endarrerir més. Tanmateix, els Quaderns de la crisi continuen sent molt útils per refutar la idea falsa que es té sobre els seus principals interessos durant aquest període. En una carta a Engels de principis de 1858, Marx escrivia que «pel que fa al mètode» a utilitzar en el seu treball «la Lògica de Hegel li havia estat de gran utilitat» i afegia que mereixia destacar-se el seu «aspecte racional».[24] Basant-se en això, alguns intèrprets de l’obra de Marx han inferit que quan escrivia els Grundrisse devia dedicar un temps considerable a l’estudi de la filosofia hegeliana. Però la publicació del volum IV/14 deixa bastant clar que en aquell moment la seva preocupació principal era l’anàlisi empírica dels esdeveniments lligats a la gran crisi econòmica que durant tant de temps havia predit.

Els esforços infatigables de Marx per completar la seva «crítica de l’economia política» estan també rere els continguts del volum III/12, «Karl Marx – Friedrich Engels, Briefwechsel. Januar 1862 bis September 1864»,[25] que conté la correspondència entre principis de 1862 i el moment de la fundació de l’Associació Internacional dels Treballadors. De les 425 cartes que han sobreviscut, 112 són intercanvis entre Engels i Marx, mentre que 35 les escriuen i 278 les reben de terceres persones (d’aquest grup, 227 es publiquen aquí per primer cop). La inclusió d’aquestes darreres —la diferència més significativa respecte de totes les edicions anteriors— constitueix un veritable tresor ocult per al lector interessat, ja que aporta gran quantitat d’informació nova sobre els esdeveniments i les teories que Marx i Engels van aprendre de les dones i els homes amb què compartien compromís polític.

Com els altres volums de correspondència de la MEGA², també aquest inclou un registre de cartes escrites o rebudes per Marx i Engels de les quals només teníem petites traces. Del total de les 125 publicades, gairebé un quart de totes les que han sobreviscut, 57 són escrites per Marx. En aquests casos, fins i tot el més rigorós dels investigadors no podrà més que especular sobre algunes hipòtesis conjecturals. Entre els punts clau de discussió en la correspondència de Marx des de principis dels anys 1860 hi havia la Guerra Civil Nord-americana, la revolta polonesa contra l’ocupació russa i el naixement del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya inspirat en els postulats de Ferdinand Lassalle. Així i tot, un tema cada cop més recurrent era la seva lluita per avançar en l’escriptura d’El capital.

Durant aquest període, Marx va encetar una nova àrea de recerca: les teories de la plusvàlua. En deu quaderns va disseccionar minuciosament l’aproximació dels grans economistes que l’havien precedit, amb la idea principal que «tots comparteixen l’error d’examinar la plusvàlua no com a tal, en la seva forma pura, sinó en la forma particular de guanys i rendes».[26] Mentrestant, la situació econòmica de Marx continuava sent desesperada. Al juny de 1862 deia a Engels: «Cada dia la meva dona diu que desitjaria reposar sota terra amb els nens, fora de perill, i realment no la puc blasmar, perquè les humiliacions, turments i misèries que s’han de suportar en una situació com aquesta són certament indescriptibles». La situació era tan extrema que la Jenny va decidir vendre alguns llibres de la llibreria personal del seu marit, per bé que finalment no trobaria ningú que els volgués comprar. Amb tot, Marx se les arreglava per «treballar de valent» i va escriure una nota de satisfacció a Engels en què li deia: «És estrany dir-ho, però la meva substància grisa funciona millor enmig d’aquesta extrema pobresa del que ho havia fet durant anys».[27] Al setembre, Marx escrivia a Engels que pel nou any potser hauria d’agafar una feina «en una oficina dels ferrocarrils».[28] Al desembre li repetia al seu amic Ludwig Kugelmann que les coses s’havien tornat tan desesperades que «havia decidit fer-se un “home pràctic”». Però finalment no en sortiria res, d’això, i Marx ho relatava amb el seu sarcasme habitual: «Per sort —o potser hauria de dir per desgràcia?— no m’han donat la feina a causa de la meva mala cal·ligrafia».[29]

El que proporciona la MEGA² és, més aviat, la base textual per repensar un Marx diferent: no perquè la lluita de classes desaparegui del seu pensament, sinó radicalment diferent de l’autor que van convertir de forma dogmàtica en la font i origen del «socialisme real» suposadament obsessionat de manera exclusiva en el conflicte de classes.

Juntament amb les dificultats financeres, Marx patia molts problemes de salut. Així i tot, entre l’estiu de 1863 i el desembre de 1865 es va embarcar en l’edició de les diferents parts en què havia decidit subdividir El capital. Finalment va aconseguir redactar el primer esborrany del volum primer; el manuscrit únic del volum tercer, on proporciona l’única descripció completa que va fer del procés de producció capitalista; i una versió inicial del volum segon, en què trobem la primera presentació general del procés de circulació del capital.

El volum II/11 de la MEGA², «Karl Marx, Manuskripte zum zweiten Buch des “Kapitals” 1868 bis 1881»,[30] conté els manuscrits definitius del volum segon d’El capital,que Marx va escriure entre 1868 i 1881. Nou d’aquests deu manuscrits no s’havien publicat abans. A l’octubre de 1867 Marx hi tornava amb el volum segon d’El capital, però la tasca va tornar a interrompre’s per problemes de salut. Uns mesos després, quan va poder reprendre-la, ja havien passat gairebé tres anys des de l’última versió que havia escrit. Els dos primers capítols els va enllestir durant la primavera de 1868, any que l’ocuparia amb un altre grup d’escrits de caràcter preparatori sobre la relació entre la plusvàlua i la taxa de benefici, la llei de la taxa de benefici, i les metamorfosis del capital. La nova versió del capítol tercer la va completar durant els dos anys següents. El volum II/11 es tanca amb un seguit de textos curts que un Marx ja gran va escriure entre el febrer de 1877 i la primavera de 1881.

Els esbossos del volum segon d’El capital, que en absolut tenien caràcter definitiu, presenten una sèrie de problemes teòrics. Engels en publicaria la versió definitiva el 1885 i ara apareix en el volum II/13 de la MEGA², titulat «Karl Marx, Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie. Zweiter Band. Herausgegeben von Friedrich Engels. Hamburg 1885».[31]

Per acabar, el volum II/4.3, «Karl Marx, Ökonomische Manuskripte 1863-1868. Teil 3»,[32] completa la segona secció de la MEGA². Aquest volum, que segueix els volums II/4.1 i II/4.2 en les sèries prèvies,[33] conté quinze textos fins ara inèdits escrits entre la tardor de 1867 i el final de 1868. Set d’aquests textos són esbossos del volum tercer d’El capital de caràcter molt fragmentari que Marx no va aconseguir mai posar al dia de manera que reflectissin el progrés de la seva recerca. Tres altres concerneixen el volum segon, mentre que els cinc restants aborden qüestions relatives a la interdependència entre els volums segon i tercer i inclouen extractes comentats de les obres d’Adam Smith i de Thomas Malthus. Els darrers són especialment estimulants per als economistes interessats en la teoria de la taxa de beneficis de Marx i en les seves idees sobre la teoria dels preus. Diversos estudis filològics relacionats amb la preparació d’aquest volum mostren, també, que el manuscrit original del primer volum d’El capital (del qual el capítol 6, «Resultats del procés immediat de producció» acostumava a considerar-se l’única part supervivent) en realitat data del període 1863-1864 i que Marx el va reutilitzar per a la còpia que va preparar per publicar.[34]

Amb la publicació del volum II/4.3 de la MEGA² s’han fet accessibles tots els textos auxiliars d’El capital, des de la famosa «Introducció», escrita al juliol de 1857 durant una de les crisis més grans de la història del capitalisme, fins als últims fragments escrits durant la primavera de 1881. Parlem de quinze volums i d’un seguit de gruixuts toms que s’afegeixen al text principal i constitueixen un formidable aparell crític. Inclouen tots els manuscrits de finals dels anys 1850 i principis dels 1860, la primera versió d’El capital publicada el 1867 (algunes parts de la qual seran modificades en les edicions subsegüents), la traducció francesa revisada per Marx que va aparèixer entre 1872 i 1875, i tots els canvis que Engels va fer als manuscrits dels volums segon i tercer. Decididament, davant d’això la caixa clàssica amb els tres volums d’El capital sembla ben poca cosa. No és una exageració dir que no ha estat fins ara que hem pogut comprendre plenament quins són els mèrits, els límits i la incompletesa de l’obra magnade Marx.

El treball editorial que Engels va emprendre després de la mort del seu amic per preparar les parts inacabades d’El capital per publicar-les era extremadament complex. Els diversos manuscrits, esborranys i fragments dels volums segon i tercer, escrits entre 1864 i 1881, corresponen a les aproximadament 2.350 pàgines de la MEGA². Engels va aconseguir publicar el volum segon el 1885 i el tercer el 1894. Però cal tenir en compte que aquests dos volums són el resultat de la reconstrucció de textos incomplets, sovint formats per material molt heterogeni. Van ser escrits en diferents èpoques i, per tant, inclouen versions diferents, i de vegades contradictòries, de les idees de Marx.

La Internacional, les recerques de Marx després d’El capital i els últims treballs d’Engels
Immediatament després de la publicació d’El capital, Marx va reprendre l’activitat militant i va adquirir un compromís ferm amb la tasca de l’Associació Internacional dels Treballadors. Aquesta fase de la seva biografia política està documentada al volum I/21, «Karl Marx – Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe. September 1867 bis März 1871»,[35] que conté més de 150 textos del període 1867-1871, així com les actes de 169 reunions del Consell General a Londres (omeses en totes les edicions anteriors de les obres de Marx i Engels)[36] en què Marx va intervenir. Com a tal, proveu de material de recerca per a anys decisius en la vida de la Internacional.

Des del principi, ja el 1864, les idees de Proudhon eren hegemòniques a França, a la Suïssa francòfona i a Bèlgica, i els mutualistes —nom amb què es coneixia els seus seguidors— constituïen l’ala més moderada de la Internacional. Decididament contraris a qualsevol intervenció de l’Estat, s’oposaven a la socialització de la terra i els mitjans de producció, així com a l’ús de la vaga com a arma de lluita. Els textos publicats en aquest volum mostren el paper clau que va jugar Marx en la llarga lluita per reduir la influència de Proudhon en la Internacional. Inclouen documents relatius a la preparació dels congressos de Brussel·les (1868) i Basilea (1869), quan la Internacional va fer el primer pronunciament clar per la socialització dels mitjans de producció per part de les autoritats estatals i per l’abolició de la propietat privada de la terra. Això va significar una important victòria per a Marx i la primera aparició dels principis socialistes en el programa polític d’una gran organització obrera.

Més enllà del programa polític de l’Associació Internacional dels Treballadors, els últims anys de la dècada de 1860 i els primers de la de 1870 van ser socialment molt conflictius. Molts treballadors que participaven en accions de protesta prenien contacte amb la Internacional, la reputació de la qual creixia sense parar, i demanaven suport per a les seves lluites. Aquest període també va veure néixer algunes seccions de treballadors irlandesos a Anglaterra. Marx estava preocupat per la divisió que el nacionalisme violent havia introduït dins les files del proletariat, i en un document que s’ha conegut com la «Comunicació confidencial», afirmava emfàticament que «la burgesia anglesa no només ha[via] explotat la misèria irlandesa per mantenir sotmesa la classe obrera a Anglaterra mitjançant la immigració forçada d’irlandesos pobres»; també s’havia demostrat capaç de dividir els treballadors «en dos camps hostils».[37] Segons deia, «una nació que n’esclavitza d’altres forja les seves pròpies cadenes»,[38] i la lluita de classes no podia eludir una qüestió tan decisiva. Un altre tema central del volum, que Engels tracta amb una atenció particular en els seus escrits per a The Pall Mall Gazette, és l’oposició a la guerra franco-prussiana de 1870-1871.

Encara n’hem d’aprendre molt, de Marx. Avui això és possible estudiant no només allò que va escriure en les seves obres publicades, sinó també els interrogants i els dubtes que contenien els seus manuscrits inacabats.

Marx va treballar a l’Associació Internacional dels Treballadors entre el 1864 i el 1872, i el flamant volum IV/18, «Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen. Februar 1864 bis Oktober 1868, November 1869, März, April, Juni 1870, Dezember 1872»[39] presenta la part fins ara desconeguda dels estudis que va fer durant aquells anys. Es tracta d’unes investigacions que va fer o bé poc abans de la impressió del volum primer d’El capital o bé després de 1867, quan preparava els volums segon i tercer per publicar-los. Aquest volum de la MEGA² consisteix en cinc llibres d’extractes i quatre quaderns amb resums de més de cent obres publicades, informes de debats parlamentaris i articles periodístics. La part més substancial i rellevant teòricament d’aquests materials són les seves recerques sobre agricultura, centrades principalment en la renda del sòl, les ciències naturals, les condicions agràries a diversos països europeus, els Estats Units, Rússia, el Japó i l’Índia i els sistemes de tinença de la terra en les societats precapitalistes.

Marx va llegir amb atenció Chemistry in Its Application to Agriculture and Physiology (1843), un estudi del científic alemany Justus von Liebig que considerava essencial perquè li permetia modificar la seva creença anterior que els descobriments científics de l’agricultura moderna havien de resoldre el problema de la regeneració del sòl. A partir de llavors creixeria el seu interès en allò que actualment anomenem «ecologia», particularment l’erosió del sòl i la desforestació. Entre els altres llibres que van marcar fortament Marx durant aquest període, cal assignar un lloc especial, també, a la Introduction to the Constitutive History of the German Mark, Farm, Village, Town and Public Authority (1854), del teòric polític i historiador del dret Georg Ludwig von Maurer. En una carta a Engels deia que trobava els llibres de Maurer «extremadament significatius», ja que abordaven de manera completament nova «no només l’època primitiva sinó tot el desenvolupament posterior de les ciutats lliures imperials, de la immunitat dels terratinents, de l’autoritat pública i de la lluita entre pagesia lliure i servitud»,[40] Marx també subscrivia la demostració de Maurer que la propietat privada de la terra era pròpia d’un període històric determinat i no es podia considerar un tret natural de la civilització humana. Finalment, Marx va estudiar a fons tres obres alemanyes de Karl Fraas: Climate and the Vegetable World throughout the Ages, a History of Both (1847), A History of Agriculture (1852) i The Nature of Agriculture (1857). El primer el trobava «molt interessant», especialment la part en què demostrava que «el clima i la flora canvien al llarg de la història». A l’autor el descrivia com un «darwinista abans de Marx», algú que admetia que «fins i tot les espècies s’han desenvolupat al llarg de la història». També li cridaven l’atenció les consideracions ecològiques de Fraas i la seva preocupació per com «els conreus —quan tenen un creixement natural i no se’ls controla conscientment (com a burgès, naturalment, no arriba a aquest punt)— deixen deserts al seu pas». Marx detectava en tot això «una tendència socialista inconscient».[41]

Després de la publicació dels anomenats Quaderns sobre l’agricultura, es pot afirmar amb més evidència que abans que l’ecologia hauria jugat un paper molt més important en el pensament de Marx si hagués tingut prou energia per completar els últims dos volums d’El capital.[42] Per descomptat, la crítica ecològica de Marx era essencialment anticapitalista, i per més esperances que diposités en el progrés científic, suposava un qüestionament del mode de producció com un tot.

La magnitud dels estudis de Marx en ciències naturals es fa plenament visible des de la publicació del volum IV/26, «Karl Marx, Exzerpte und Notizen zur Geologie, Mineralogie und Agrikulturchemie. März bis September 1878».[43] A la primavera i l’estiu de 1878, la geologia, la mineralogia i la química agrària eren més centrals en els estudis de Marx que no pas l’economia política. Va compilar fragments de diversos llibres, com ara The Natural History of the Raw Materials of Commerce (1872), de John Yeats, The Book of Nature (1848), del químic Friedrich Schoedler, i Elements of Agricultural Chemistry and Geology (1856), del químic i mineralogista James Johnston. Entre el juny i principis de setembre es barallava amb l’Student’s Manual of Geology (1857)[44] de Joseph Jukes, d’on va extreure la majoria dels fragments, que se centraven principalment en qüestions de metodologia científica, en les etapes de desenvolupament de la geologia com a disciplina i en la seva utilitat per a la producció industrial i agrícola.

Aquestes reflexions van despertar en Marx la necessitat de desenvolupar les seves idees al voltant del benefici, qüestió a la qual s’havia dedicat intensament per última vegada a mitjan anys 1860, quan va escriure l’esborrany de la part sobre «La transformació de la plusvàlua en renda de la terra» del volum tercer d’El capital. Algunes de les compilacions de textos de ciències naturals que havia reunit pretenienil·luminar el material que estava estudiant, però altres extractes, més orientats a qüestions teòriques, estaven més pensats perquè servissin per enllestir el volum tercer. Engels recordaria més tard que Marx «va pentinar […] la prehistòria, l’agronomia, la propietat de la terra a Rússia i els Estats Units, la geologia, etc., en particular per elaborar, en una mesura […] com no ho havia fet prèviament, la secció sobre la renda de la terra al volum tercer d’El capital».[45] Aquests volums de la MEGA² són encara més importants perquè serveixen per desmentir el mite, repetit en algunes biografies i estudis sobre Marx, que després d’El capital ja havia satisfet la seva curiositat intel·lectual i havia abandonat l’estudi i la recerca.[46]

Tres llibres de la MEGA² publicats durant la darrera dècada concerneixen l’últim Engels. El volum I/30, «Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe Mai 1883 bis September 1886»,[47] conté 43 textos que va escriure en els tres anys posteriors a la mort de Marx. Dels 29 més importants, 17 són peces periodístiques que van aparèixer en alguns dels principals diaris de la premsa obrera europea. Tot i que en aquest període estava concentrat principalment en l’edició dels manuscrits incomplets d’El capital de Marx, Engels no va deixar d’intervenir en una sèrie de qüestions polítiques i teòriques candents. També va publicar una obra polèmica que criticava el ressorgiment de l’idealisme en els cercles acadèmics alemanys, Ludwig Feuerbach and the End of Classical German Philosophy (1886). Un grup de 14 textos més, publicats com a apèndix en aquest volum de la MEGA², són algunes de les traduccions pròpies d’Engels i un seguit d’articles signats per altres autors però que havien gaudit de la seva col·laboració.

La MEGA² també ha publicat un nou conjunt de la correspondència d’Engels. El volum III/30, «Friedrich Engels, Briefwechsel Oktober 1889 bis November 1890»,[48] conté 406 cartes supervivents del total de 500 o més que va escriure entre l’octubre de 1889 i el novembre de 1890. A més, la inclusió per primera vegada de cartes d’altres corresponsals permet apreciar més profundament la contribució que Engels va fer al creixement dels partits obrers a Alemanya, França i Gran Bretanya entorn d’una sèrie de qüestions teòriques i organitzatives. Alguns dels temes en qüestió es refereixen al naixement de la Segona Internacional i a molts debats que s’estaven donant en aquesta organització, el congrés fundacional de la qual va tenir lloc el 14 de juliol de 1889.

Per acabar, el volum I/32, «Friedrich Engels, Werke, Artikel, Entwürfe März 1891 bis August 1895»,[49] reuneix els escrits dels últims quatre anys i mig de la vida d’Engels. Hi ha una sèrie d’articles periodístics escrits per a les principals capçaleres socialistes de l’època, incloses Die Neue Zeit, Le Socialiste i Critica Sociale, però també pròlegs i postfacis a diverses reimpressions d’obres de Marx i Engels, transcripcions de discursos, entrevistes i salutacions a congressos del partit, transcripcions de debats, documents que Engels va redactar en col·laboració amb altres persones, a més de diverses traduccions.

Aquests tres volums resultaran, per tant, molt útils per a un estudi més profund de les darreres contribucions teòriques i polítiques d’Engels. Les nombroses publicacions i conferències internacionals programades per al bicentenari del seu naixement (1820-2020) han examinat aquests 12 anys posteriors a la mort de Marx, durant els quals va dedicar les seves energies a la difusió del marxisme.

Un altre Marx?
Quin Marx emergeix de la nova edició historicocrítica de les seves obres? En certa manera, difereix del pensador que molts seguidors i opositors han presentat al llarg dels anys, per no parlar de les estàtues de pedra que hi havia a les places públiques dels règims autoritaris de l’Europa de l’Est, que el mostraven apuntant al futur amb imperiosa certesa. D’altra banda, seria enganyós invocar —com fan aquells que aclamen sobreexcitats un «Marx desconegut» cada vegada que apareix un nou text— que les recents investigacions han capgirat tot el que ja se sabia d’ell. El que proporciona la MEGA² és, més aviat, la base textual per repensar un Marx diferent: no perquè la lluita de classes desaparegui del seu pensament (com desitjarien alguns acadèmics, en una variació de l’antiga cantarella del «Marx economista» contra el «Marx polític» que en va busca presentar-lo com un clàssic sense utilitat actual), sinó radicalment diferent de l’autor que van convertir de forma dogmàtica en la font i origen del «socialisme real» suposadament obsessionat de manera exclusiva en el conflicte de classes.

Dels nous avenços assolits en els estudis marxians se segueix que novament, com en moltes altres ocasions del passat, és possible refinar més i més l’exegesi de l’obra de Marx. Durant massa temps, molts marxistes van posar en primer pla els escrits del jove Marx —principalment els Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 i La ideologia alemanya—, mentre que el Manifest comunista continuava sent el seu text més llegit i citat. En els primers escrits, però, es poden trobar moltes idees que en l’obra posterior són reemplaçades. Durant molt de temps, la dificultat d’accedir a les investigacions de Marx de les dues darreres dècades de la seva vida va dificultar el nostre coneixement de les fites a què havia arribat. Però és sobretot a El capital i als esborranys preliminars, així com a les investigacions dels seus últims anys, on trobem les reflexions més valuoses sobre la crítica de la societat burgesa. Representen les darreres conclusions, encara que no les definitives, a les quals va arribar Marx. Si s’examinen críticament a la llum dels canvis que hi ha hagut al món des de la seva mort, encara poden resultar útils per a la tasca de teoritzar, després dels fracassos del segle xx, un model socioeconòmic alternatiu al capitalisme.

L’edició de la MEGA² desmenteix totes les afirmacions que asseguren que ja s’ha dit i escrit tot sobre Marx. Encara n’hem d’aprendre molt, de Marx. Avui això és possible estudiant no només allò que va escriure en les seves obres publicades, sinó també els interrogants i els dubtes que contenien els seus manuscrits inacabats.

Notes
[1] Entre les principals obres recents que assenyalen aquest retorn de l’interès per Marx figura Marcello Musto, ed., The Marx Revival: Essential Concepts and New Interpretations (Cambridge: Cambridge University Press, 2020).

[2] Els toms II/4.1 i II/4.2 van ser publicats abans de la interrupció de la MEGA², mentre que el II/4.3 va aparèixer el 2012. Amb aquest llibre publicat en tres parts són 67 el total de volums de la MEGA² publicats des de 1975. En el futur, alguns dels volums que vindran es publicaran només en format digital.

[3] De particular rellevància per al contingut de la biblioteca de Marx va ser la publicació del volum IV/32 de la MEGA², «Karl Marx – Friedrich Engels, Die Bibliotheken von Karl Marx und Friedrich Engels», editat per Hans-Peter Harstick, Richard Sperl i Hanno Strauß, Akademie, Berlín, 1999, consistent en un índex de 1.450 llibres (en 2.100 toms), dues terceres parts dels quals pertanyen a Marx i Engels. En aquesta compilació s’indiquen les pàgines de cada un dels volums en què Marx i Engels van deixar anotacions i notes al marge.

[4] Per a una revisió dels tretze volums de la MEGA² publicats entre 1998 (l’any que va sortir aquesta edició) i 2007, vegeu Marcello Musto, «The Rediscovery of Karl Marx», International Review of Social History, vol. 52 (2007), núm. 3: p. 477-498. El present assaig-ressenya cobreix els quinze volums (un total de 20.508 pàgines) publicats entre 2008 i 2019.

[5] Karl Marx, «Marx’s Undertaking Not to Publish Anything in Belgium on Current Politics», MECW, vol. 4, p. 677.

[6] Karl Marx, «Declaration against Karl Grün», MECW, vol. 6, p. 72.

[7] Karl Marx a Carl Wilhelm Julius Leske, 1 d’agost de 1846, MECW, vol. 38, p. 50.

[8] Friedrich Engels, Ludwig Feuerbach and the End of Classical German Philosophy, MECW, vol. 26, p. 519. De fet, Engels ja havia utilitzat l’expressió el 1859 en la seva ressenya del llibre de Marx Contribució a la crítica de l’economia política, però l’article no va tenir gaire ressò i el terme no va començar a circular fins a la publicació del seu Ludwig Feuerbach.

[9] Louis Althusser, For Marx, Londres: Verso, p. 33.

[10] Henri Lefebvre, Dialectical Materialism, Londres: Cape Editions, 1968, p. 71.

[11] Maximilien Rubel, Marx Life and Works, Londres: Macmillan, 1980. p. 13.

[12] David McLellan, Karl Marx, Londres: Fontana, 1975, p. 37.

[13] MEGA², vol. I/5, editat per Ulrich Pagel, Gerald Hubmann and Christine Weckwerth, Berlín: De Gruyter, 2017 (p. 1.893).

[14] Uns anys abans de la publicació del volum I/5 de la MEGA² sobre la base de l’edició alemanya de Karl Marx, Friedrich Engels i Joseph Weydemeyer, Die Deutsche Ideologie. Artikel, Druckvorlagen, Entwürfe, Reinschriftenfragmente und Notizen zu «I. Feuerbach» und «II Sankt Bruno», que apareixia com un número especial de la revista Marx-Engels Jahrbuch, vol. 2.003, Terrell Carver i David Blank havien tret una nova edició en anglès de l’anomenat «Capítol sobre Feuerbach»: Marx and Engels’s «German Ideology» Manuscripts: Presentation and Analysis of the «Feuerbach Chapter», Nova York: Palgrave, 2014. Tots dos autors defensen la màxima fidelitat als originals i critiquen l’edició del Marx-Engels Jahrbuch (ara incorporada al volum I/5) basant-se en el fet que, en línia amb els editors anteriors del segle xx, va ordenar els diferents manuscrits com si formessin l’esborrany d’una obra totalment cohesionada, si no acabada.

[15] Karl Marx – Friedrich Engels, The German Ideology, MECW, vol. 5, p. 28.

[16] Karl Marx – Friedrich Engels, Exzerpte und Notizen Juli bis August 1845, MEGA², vol. IV/4, editat per l’Institut für Marxismus-Leninismus, Berlín: Dietz, 1988.

[17] MEGA², vol. IV/5, editat per Georgij Bagaturija, Timm Graßmann, Aleksandr Syrov i Ljudmila Vasina, Berlín: De Gruyter, 2015 (p. 650).

[18] MEGA², vol. I/7, editat per Jürgen Herren i François Melis, Berlín: De Gruyter, 2016 (p. 1.774).

[19] Karl Marx, «The Bourgeoisie and the Counter-Revolution», MECW, vol. 8, p. 178.

[20] Karl Marx, The Class Struggles in France, 1848 to 1850, MECW, vol. 10, p. 134.

[21] MEGA2, I/16, editat per Claudia Rechel i Hanno Strauß, Berlín: De Gruyter, 2018 (p. 1.181).

[22] MEGA², vol. IV/14, editat per Kenji Mori, Rolf Hecker, Izumi Omura i Atsushi Tamaoka, Berlín: De Gruyter, 2017 (p. 680).

[23] Karl Marx a Friedrich Engels, 18 de desembre de 1857, MECW, vol. 40, p. 224.

[24] Karl Marx a Friedrich Engels, 16 de gener de 1858, MECW, vol. 40, p. 249.

[25] MEGA², vol. III/12, editat per Galina Golovina, Tat’jana Gioeva i Rolf Dlubek, Berlín: Akademie, 2013 (p. 1.529).

[26] Karl Marx, Theories of Surplus-Value, vol. I, MECW, vol. 30, p. 348.

[27] Karl Marx a Friedrich Engels, 18 de juny de 1862, MECW, vol. 41, p. 380.

[28] Karl Marx a Friedrich Engels, 10 de setembre 1862, MECW, vol. 41, p. 417.

[29] Karl Marx a Ludwig Kugelmann, 28 de desembre 1862, MECW, vol. 41, p. 436.

[30] MEGA2, vol. II/11, editat per Teinosuke Otani, Ljudmila Vasina i Carl-Erich Vollgraf, Berlín: Akademie, 2008 (p. 1.850).

[31] MEGA2, vol. II/13, Berlín: Akademie, 2008 (p. 800).

[32] MEGA2, vol. II/4.3, editat per Carl-Erich Vollgraf, Berlín: Akademie, 2012 (p. 1,065). Una petita part d’aquest text ha estat recentment traduïda a l’anglès: Karl Marx, «Marx’s Economic Manuscript of 1867–68 (Excerpt)», Historical Materialism, vol. 27 (2019), núm. 4, p. 162-192.

[33] El volum II/4.2 ha estat traduït a l’anglès fa poc: Fred Moseley (ed.), Marx’s Economic Manuscript of 1864-1865, Leiden: Brill, 2015.

[34] Vegeu Carl-Erich Vollgraf, «Einführung», a MEGA², vol. II/4.3, cit., p. 421-74.

[35] MEGA², vol. I/21, editat per Jürgen Herres, Berlín: Akademie, 2009 (p. 2.432).

[36] Alguns d’aquests textos, però, com les adreces i resolucions presentades als congressos de la Internacional, es van incloure en una antologia apareguda amb motiu del 150è aniversari d’aquesta organització: Marcello Musto (ed.), Workers Unite! The International 150 Years Later, Nova York: Bloomsbury, 2014.

[37] Karl Marx, «Confidential Communication», MECW, vol. 21, p. 120.

[38] Ibíd.

[39] MEGA², vol. IV/18, editat per Teinosuke Otani, Kohei Saito i Timm Graßmann, Berlín: De Gruyter, 2019 (p. 1.294).

[40] Karl Marx a Friedrich Engels, 25 de març de 1868, MECW, vol. 42, p. 557.

[41] Ibíd., p. 558-9.

[42] Sobre això, vegeu també el treball d’un dels editors del volum IV/18 de la MEGA²: Kohei Saito, Karl Marx’s Ecosocialism: Capital, Nature and the Unfinished Critique of Political Economy, Nova York: Monthly Review Press, 2017.

[43] MEGA², vol. IV/26, editat per Anneliese Griese, Peter Krüger i Richard Sperl, Berlín: Akademie, 2011 (p. 1.104).

[44] Ibíd., p. 139-679.

[45] Friedrich Engels, «Marx, Heinrich Karl», a MECW, vol. 27, p. 341. El gran interès de Marx en les ciències naturals, totalment desconegut durant molt de temps, es fa evident també al volum IV/31 de la MEGA², Karl Marx-Friedrich Engels, Naturwissenschaftliche Exzerpte und Notizen. Mitte 1877 bis Anfang 1883, editat per Annalise Griese, Friederun Fessen, Peter Jäckel i Gerd Pawelzig, Berlín: Akademie, 1999, que presenta les notes sobre química orgànica i inorgànica que Marx va prendre després de 1877.

[46] Vegeu Marcello Musto, The Last Years of Karl Marx: An Intellectual Biography, Stanford: Stanford University Press, 2020. Serà també una fita important la publicació aquest any del volum editat per David Smith, Marx’s World: Global Society and Capital Accumulation in Marx’s Late Manuscripts, Yale University Press.

[47] MEGA2, vol. I/30, editat per Renate Merkel-Melis, Berlín: Akademie, 2011 (p. 1.154).

[48] MEGA2, vol. III/30, editat per Gerd Callesen i Svetlana Gavril’čenko, Berlín: Akademie, 2013 (p. 1.512).

[49] MEGA2, vol. I/32, editat per Peer Kösling, Berlín: Akademie, 2010 (p. 1.590).

Els burgesos sempre ho havien aconseguit tot. Des de la Revolució de 1789, eren els únics que s’havien enriquit en els períodes de prosperitat, mentre la classe treballadora havia hagut d’assumir regularment el cost de les crisis. La proclamació de la Tercera República va obrir nous escenaris, i va ser l’ocasió per invertir aquesta tendència. Napoleó III havia perdut i havia estat detingut pels alemanys a Sedan el 4 de setembre de 1870. Al gener de l’any següent, la rendició de París, que havia estat assetjada durant més de quatre mesos, havia obligat els francesos a acceptar les condicions imposades per Otto von Bismarck. Es va arribar a un armistici que va permetre la celebració d’eleccions i el nomenament d’Adolphe Thiers com a cap del poder executiu, amb el suport d’una ampla majoria legitimista i orleanista. Però, a la capital, diversament de la resta del país, la coalició progressista- republicana havia guanyat amb una majoria indiscutible, i el descontentament popular era més fort que en altres llocs. L’amenaça d’un executiu que volia preservar totes les injustícies socials, desarmar la ciutat i fer pagar el preu de la guerra als sectors més pobres de la població va desencadenar la rebel·lió. El 18 de març va esclatar una nova revolució; Thiers i la seva armada van haver de refugiar-se a Versalles.

Lluita i govern

Els insurgents van decidir celebrar immediatament unes eleccions lliures per assegurar la legitimitat democràtica de la insurrecció. El 26 de març, una majoria indiscutible (190.000 vots contra 40.000) va aprovar els motius de la revolta, i 70 dels 85 electes van declarar-se a favor de la revolució. Els 15 representats moderats de l’anomenat «parti de maires», un grup format per ex-presidents d’alguns arrondissements, van dimitir immediatament i no van entrar a fer part del consell de la Comuna. Poc temps després, quatre radicals van fer el mateix. Els 66 membres restants, difícilment distingibles per les seves dobles pertinences polítiques, representaven posicions molt variades. Entre ells hi havia uns vint republicans neo- jacobins (també personatges influents com Charles Delescluze i Felix Pyat), una dotzena de seguidors d’August Blanqui, 17 membres de l’Associació Internacional de Treballadors (entre ells, hi eren tant els mutualistes de Pierre-Joseph Proudhon com els col·lectivistes seguidors de Karl Marx, sovint en conflicte entre ells) i un parell de membres independents.
La majoria dels membres de la Comuna eren obrers o representants de la classe obrera. Catorze d’ells venien de la Guàrdia Nacional. Va ser justament el seu comitè central qui va lliurar el poder a la Comuna, tot i que això va representar l’inici d’una llarga sèrie de contradiccions i conflictes entre les dues organitzacions.

El 28 de març una gran massa de ciutadans es va reunir a prop de l’Ajuntament i va celebrar la nova assemblea, que des d’aquell moment es va anomenar oficialment «Comuna de París». Tot i que va resistir només 72 dies, va ser l’esdeveniment polític més important de la història del moviment obrer al segle XIX. La Comuna va tornar l’esperança a la població, que portava mesos suportant durs patiments. Als barris van néixer comitès i grups de suport, i a tots els racons de la metròpoli es van multiplicar les iniciatives de solidaritat i els plans per a la construcció d’un nou món. Montmartre va rebre el sobrenom de «ciutadella de la llibertat». Un dels sentiments més forts va ser el desig de compartir. Els militants com Louise Michel van ser grans models pel seu esperit de sacrifici; Victor Hugo li va dedicar aquestes paraules: «feies el que fan les ànimes boges. Glorificaves els oprimits i els sotmesos». Tot i això, la Comuna no v T engegada per un líder o unes poques persones carismàtiques; al contrari, la seva
característica principal va ser la seva dimensió fortament col·lectiva. Dones i homes es van associar voluntàriament en un projecte comú d’alliberació. L’autogestió ja no era una utopia. L’autoemancipació era imprescindible.

La transformació del poder polític

Alguns dels primers decrets d’emergència aprovats per frenar la pobresa van ser la suspensió del pagament dels lloguers (es va considerar just que ««els propietaris també fessin sacrificis»), i de la venda dels objectes de valor igual o inferior a 20 francs dipositats a les cases d’empenyorament. A més, es van crear nou comissions per substituir els ministeris existents: guerra, finances, seguretat general, educació, subsistència, justícia, treball i intercanvi, relacions amb l’estranger, i serveis públics. Més tard, es va nominar un delegat per dirigir cada una d’aquestes comissions.
El 19 d’abril, tres dies després de les eleccions que van permetre la substitució de 31 escons que havien quedat immediatament vacants, la Comuna va redactar la Declaració al poble francès, en la qual es proclamaven «la garantia absoluta de la llibertat individual, de consciència i de treball» i «la participació permanent del ciutadans en les qüestions de la Comuna». Es va declarar que el conflicte entre París i Versalles «no podia acabar amb acords enganyosos» i que el poble «havia de lluitar i guanyar!». Aquest document va ser una síntesi més aviat ambigua per evitar tensions entre les diferents tendències polítiques; però també hi va haver actes concrets molt més significatius, mitjançant els quals els militants de la Comuna van lluitar per una transformació total del poder polític. Van engegar un conjunt de reformes que pretenien canviar profundament no només les modalitats d’administració de la política, sinó la seva essència. La democràcia directa de la Comuna preveia la revocabilitat dels càrrecs electes i el control de la seva feina mitjançant un mandat imperatiu (una mesura insuficient per resoldre la complexa qüestió de la representació política). Els magistrats i els alts càrrecs públics, també sotmesos a un control permanent i a la possibilitat de revocació, no havien de ser elegits arbitràriament, com abans, sinó nombrats després d’unes oposicions o unes eleccions transparents. Calia evitar la professionalització de l’esfera pública. Les decisions polítiques no havien de ser preses per petits grups de tècnics i funcionaris, sinó pel poble. L’exèrcit i les forces policials ja no serien institucions separades del cos de la societat. La separació entre l’Estat i l’església era una necessitat irrenunciable.

Tot i així, el canvi polític no podia consistir només en aquestes mesures. Era necessari anar a l’arrel del problema. La burocràcia s’havia de reduir dràsticament transferí- fia poder al poble. L’esfera social havia de prevaler sobre la política, i aquesta, com ja havia dit Henri de Saint-Simon, no podia ser una funció especialitzada, perquè havia de ser incorporada progressivament dins de l’activitat de la societat civil. Era necessari que el cos social tornés a prendre el control de les funcions que havien estat transferides a l’Estat. Enderrocar el domini de classe en la seva forma actual no era suficient: s’havia d’eliminar del tot. Tot això permetria la realització del projecte de la Comuna: una república constituïda per una unió de associacions lliures i realment democràtiques que promoguessin la emancipació en tots els seus matisos. Era l’autogovern dels productors.

La prioritat de les reformes socials

La Comuna considerava que les reformes socials eren encara més importants que els canvis del sistema polític. Eren la seva raó d’existir, el termòmetre per mesurar la fidelitat als principis dels què havia nascut i l’element que més la diferenciava de les revolucions anteriors, les de 1789 i 1848. La Comuna va ratificar diferents mesures de classe. Els venciments dels deutes es van prorrogar tres anys i sense interessos. Els desnonaments per impagament dels lloguers es van suspendre i es va decidir que els habitatges buits s’havien de confiscar a favor de les persones sense llar. Es van engegar projectes per limitar la durada de la jornada laboral (des de les 10 hores inicials a 8), es va prohibir i sancionar la pràctica difosa entre els emprenedors de multar als obrers amb qualsevol pretext només per reduir-los el sou, i es van establir uns mínims salarials dignes. Es va consolidar la prohibició d’acumular més d’una feina i es va establir un límit màxim pels sous dels que ocupaven un càrrec públic. Es va fer el possible per augmentar l’abastament alimentari i baixar-ne els preus. Es va prohibir el treball nocturn a les fleques i es van obrir carnisseries municipals. També es van implementar diferents mesures d’assistència social per als més vulnerables, com ara la provisió d’aliments per a les dones i els infants abandonats, i es va prohibir la discriminació que existia entre fills legítims i naturals.

Tots els membres de la Comuna consideraven que la educació era un factor indispensable per l’alliberament de les persones, i estaven convençuts que era la base necessària per qualsevol canvi social o polític real i durable. Per tant, van sorgir molts debats al voltant de les propostes de reforma del sistema educatiu. L’escola havia de ser obligatòria i gratuïta per a totes i tots. L’ensenyament religiós s’havia de substituir per un de laic, inspirat en el pensament racional i científic, i el pressupost de l’Estat ja no s’encarregaria de les despeses religioses. La importància de la educació femenina va ser defensada per diferents comissions especials i per la premsa. Per arribar a ser «un servei públic», l’escola havia d’oferir les mateixes oportunitats «als infants dels d sexes». I també havia de prohibir «les distincions de raça, nacionalitat, fe o posició social». Amb els avenços teòrics també van arribar les primeres iniciatives concretes: en diferents arrondissements, milers d’infants de classe obrera van rebre materials didàctics de forma gratuïta i van poder entrar per primer cop a una escola.
La Comuna també va legislar sobre mesures de caire socialista. Es va decidir que les fàbriques abandonades pels propietaris fugits de la ciutat s’havien de lliurar a associacions cooperatives d’obrers, i que els propietaris serien indemnitzats al seu retorn. Els teatres i els museus, que havien de ser gratuïts i oberts a tothom, van passar a ser col·lectivitzats i gestionats per la «Federació dels artistes de París», presidida pel pintor militant Gustave Courbet. En van fer part uns 300 escultors, arquitectes, litògrafs i pintors (entre els quals hi era Édouard Manet). D’aquesta iniciativa va néixer la «Federació artística» que va ajuntar els actors i el món de la lírica.
Increïblement, totes aquestes accions i disposicions es van realitzar en tan sols 54 dies, a una París encara devastada pels efectes de la guerra franco-prussiana. La Comuna va existir només del 29 de març al 21 de maig, i contemporàniament a una resistència heroica als atacs de Versalles, contra els quals es van fer servir recursos humans i econòmics enormes. A més, com que la Comuna no tenia cap mitjà coercitiu, moltes de les decisions que es van prendre no es van poder implementar uniformement a la gran ciutat. Tot i això, van representar un important intent de reforma social i van mar el camí cap a un canvi possible.

Una lluita col·lectiva e feminista

La Comuna va anar molt més enllà del conjunt d’accions que va aprovar la seva assemblea legislativa. Va voler fins i tot capgirar l’espai urbà, com demostra la decisió d’enderrocar la Columna Vendome, que era considerada un monument a la barbàrie i un símbol vergonyós de la guerra, i laïcitzar alguns llocs de culte per fer-ne espais per a la comunitat. La Comuna va existir gràcies a una extraordinària participació de massa i a un fort esperit d’assistència mútua. En aquesta rebel·lió contra la autoritat, els clubs revolucionaris que van néixer amb increïble rapidesa a gairebé tots els arrondissements van tenir una funció fonamental. Se’n van constituir 28, i van representar un dels millors exemples de la mobilització espontània que va acompanyar la Comuna. Obrien tots els vespres i oferien als ciutadans la possibilitat de trobar-se després de la feina per parlar lliurement de la situació social i política, verificar el que feien els seus representants i proposar alternatives per a la resolució dels problemes quotidians. Eren associacions horitzontals que afavorien la formació i la expressió de la sobirania popular, i també espais d’autèntica fraternitat i sororitat. Eren llocs on cadascú podia sentir-se amo del seu destí.
Aquest projecte d’emancipació no feia distincions de nacionalitat. Eren ciutadans de la Comuna totes les persones que contribuïen al seu desenvolupament, i els estrangers tenien els mateixos drets socials dels francesos. Ho demostra el rol important que van tenir els estrangers, uns 3.000 el total. L’hongarès Léo Frankel, que feia part de l’Associació Internacional dels Treballadors, no va ser només un membre electe de la Comuna, sinó també responsable de la comissió del treball, un dels «ministeris» més importants de París. Els polonesos Jaroslaw Dombrowski i Walery Wroblewski també van ocupar càrrecs importants com a generals de la Guàrdia Nacional.

En aquest marc, les dones, encara que no tinguessin dret de vot ni poguessin ser representants del Consell de la Comuna, van tenir una funció fonamental per a la crítica a l’ordre social existent. Van transgredir les normes de la societat burgesa i reivindicar la seva nova identitat en oposició als valors de la família patriarcal. Van sortir de la dimensió privada i entrar a l’esfera pública. Van constituir la «Unió de les dones per a la defensa de París i la cura dels ferits» (nascuda gràcies a l’infatigable activitat d’Élisabeth Dmitrieff, militant de l’Associació Internacional dels Treballadors) i van tenir un rol central en la identificació de les lluites socials més estratègiques. Van aconseguir el tancament dels prostíbuls i la igualtat salarial amb els ensenyants homes, crear l’eslògan «a igual feina, igual salari», reivindicar la paritat de drets dins del matrimoni, demanar el reconeixement de les unions lliures i promo la creació de càmeres sindicals exclusivament femenines. Quan cap a la meitat de maig la situació militar va empitjorar i les tropes de Versalles van arribar a les portes de París, les dones van agafar les armes per formar un batalló propi. Moltes van morir a les barricades. La propaganda burgesa les va atacar de la pitjor manera, acusant-les d’haver cremat la ciutat durant el conflicte i donant-los el malnom de pétroleuses.

Centralitzar o descentralitzar?

La Comuna pretenia crear una autèntica democràcia. Era un projecte ambiciós i difícil de realitzar. La sobirania popular que anhelaven els revolucionaris implicava la participació del major nombre de ciutadans possible. Des de finals de març, a París s’havien creat moltíssimes comissions centrals, comitès de barri, clubs revolucionaris i batallons de soldats que s’havien afegit al complex duopoli format pel consell de la Comuna i el comitè central de la Guàrdia Nacional. El segon havia conservat el poder militar, actuant sovint com a contrapoder del primer. Encara que l’esforç directe d’una gran part de la població constituís una garantia democràtica fonamental, les diferents autoritats sobre el terreny havien complicat el procés de decisió i l’aplicació de les mesures.
El problema de la relació entre l’autoritat central i els òrgans locals va causar moltes dificultats, creant una situació caòtica i sovint paralitzant. Aquest equilibri delicat va trencar-se totalment quan, a causa de l’emergència de la guerra, de la manca de disciplina en els rangs de la Guàrdia nacional i d’una acció de govern cada vegada menys eficaç, Jules Miot va proposar la creació d’un Comitè de Salut Pública en cinc parts; una solució inspirada en el model dictatorial de Maximilien Robespierre el 1793. Aquesta mesura es va aprovar l’i de maig, amb 45 vots a favor i 23 en contra. Va ser un terrible error, que va marcar el principi de la fi d’una experiència política inèdita, i va trencar la Comuna en dos blocs oposats. En el primer hi eren els neo-jacobins i els blanquistes, partidaris de la concentració del poder i de donar més importància a la dimensió política que a aquella social. En el segon, en canvi, hi eren la majoria dels membres de l’Associació Internacional dels Treballadors, pels quals l’esfera social era més important que aquella política. Aquests eren partidaris de la separació dels poders i consideraven que la república no havia de qüestionar mai les llibertats polítiques. Coordinats per l’infatigable Eugène Verlin, van rebutjar amb força les derives autoritàries i no van participar a l’elecció del Comitè de Salut Pública. Per a ells, que el poder es centralitzés a les mans de poques persones hauria estat en contradicció amb els principis de la Comuna. Els membres electes no eren els possessors de la sobirania (que pertanyia al poble), i per tant, non tenien cap dret d’alienar-la. El 21 de maig, quan el bloc minoritari va tornar a participar a una sessió del consell de la Comun’ va intentar reunificar les dues posicions. Però ja era tard.

La Comuna com a sinònim de revolució

La Comuna de París va ser reprimida amb una violència brutal per les armades de Versalles. Durant l’anomenada «Setmana Sagnant» (21-28 de maig), van morir entre 17.000 e 25.000 ciutadans. Els últims combats van tenir lloc a prop del cementiri de Père-Lachaise. El jove Arthur Rimbaud va descriure la capital francesa com a una «ciutat dolorosa, gairebé morta». Va ser la massacre més violenta de la història de França. Només 6.000 persones van poder fugir en exili a Anglaterra, Bèlgica o Suïssa. Hi va haver 43.522 presoners. Uns cent van ser condemnats a mort pels tribunals militars, mentre uns 13.500 van ser enviats a la presó, als treballs forçats o deportats (molts a Nova Caledònia). Alguns d’ells es van solidaritzar i van compartir la mateixa sort dels insurgents algerians que havien liderat la revolta anticolonial de Mokrani, que havia tingut lloc al mateix temps de la Comuna i que també havia estat reprimida amb violència per les tropes franceses.

L’espectre de la Comuna va intensificar la repressió anti-socialista a tota Europa. Fent cas omís de l’increïble violència de l’Estat ordenada per Thiers, la premsa conservadora i liberal va acusar els comunards dels pitjors crims, i va expressar un gran alleujament pel retorn a «l’ordre natural» i a la legalitat burgesa, a més de una gran satisfacció pel triomf de la «civilitat» sobre l’anarquia. Els que havien gosat oposar-se a l’autoritat i als privilegis de la classe dominant van ser castigats de ^ manera exemplar. Les dones van tornar a ser considerades com a éssers inferiors, i els obrers, amb les seves mans brutes i calloses, van tornar als llocs de la societat als quals es considerava que pertanyien.
Tot i així, la insurrecció de París va reforçar les lluites obreres i les va empènyer cap a posicions més radicals. Després de la derrota, Eugène Pottier va escriure el que es convertiria en l’himne més famós del moviment obrer. Deia: «Unim-nos i demà La internacional serà el gènere humà!» París havia demostrat que calia perseguir l’objectiu de la construcció d’una societat radicalment diferent de la capitalista. Des d’aquell moment, encara que pels seus protagonistes no va arribar mai «El temps de les cireres» (segon títol del famós poema escrit pel comunard Jean Baptiste Clément), la Comuna va representar contemporàniament una idea abstracta i un canvi concret. Es va convertir en un sinònim del mateix concepte de revolució: va ser una experiència ontològica de la classe treballadora. A La guerra civil a França, Marx va afirmar que aquesta «avantguarda del proletariat modern» va aconseguir «annexar a França tots els obrers del món». La Comuna de París va transformar la consciència dels treballadors i la seva percepció col·lectiva. 150 anys després, la seva bandera roja segueix ondejant i ens recorda que una alternativa sempre és possible. Vive la Commune!

Quan, a l’agost de 1893, al Congrés de Zuric de la Segona Internacional, la presidència de l’assemblea va cridar el seu nom, Rosa Luxemburg es va obrir pas de pressa entre el públic de delegats i militants que omplia de gom a gom la sala.

Era una de les poques dones presents a l’assemblea, encara molt jove, de talla petita  i amb una deformació al maluc que l’obligava a caminar coixa des de l’edat de cinc anys. La seva aparició semblava suscitar entre els presents la sensació de tenir al davant una persona més aviat fràgil.

La qüestió nacional a Polònia
Però tothom va quedar sorprès quan, després de pujar a una cadira per fer-se sentir millor, va aconseguir atreure l’atenció de tots els assistents per l’habilitat de la seva dialèctica i l’originalitat de les seves tesis, que els va fascinar. En efecte, per a Rosa Luxemburg, l’objectiu central del moviment obrer polonès no havia de ser la construcció d’una Polònia independent, com es repetia de forma unànime. Polònia encara era tripartida entre els imperis alemany, austrohongarès i rus; l’assoliment de la seva reunificació es presentava com una fita força difícil i llunyana, i en canvi calia proposar a la classe treballadora objectius realistes, que haurien de generar lluites pràctiques en nom de necessitats concretes.

Amb un raonament que desenvoluparia en els anys següents, va polemitzar amb aquells que emfatitzaven el tema nacional, des del convenciment que la retòrica del patriotisme s’utilitzaria perillosament per debilitar la lluita de classes i relegar la qüestió social a un segon pla. A les moltes opressions que patia el proletariat, no calia afegir-hi «la subjugació a la nacionalitat polonesa». Per fer front a aquest parany, Luxemburg proposava la implementació d’autogoverns locals i el reforç de les autonomies culturals que, un cop instaurat el mode de producció socialista, actuarien com a barrera contra la possible reaparició de manifestacions de xovinisme i d’altres noves discriminacions. A través del conjunt d’aquestes reflexions, va distingir la qüestió nacional de la de l’estat nació.

Una existència contracorrent
L’episodi del Congrés de Zuric simbolitza tota la biografia intel·lectual de la que hom considera un dels exponents més significatius del socialisme del segle XX. Nascuda fa 150 anys, el 5 de març de 1871, a Zamość, a la Polònia oprimida per l’ocupació tsarista, Luxemburg va passar la seva vida als marges, lluitant contra nombroses adversitats i anant sempre a contracorrent. D’origen jueu, discapacitada de per vida, als vint-i-sis anys es va traslladar a Alemanya, on només va poder obtenir la ciutadania mitjançant un matrimoni de conveniència. Pacifista convençuda a l’època de la Primera Guerra Mundial, va ser empresonada diverses vegades per les seves idees. Va ser una enemiga ardent de l’imperialisme durant una nova i violenta etapa colonial. Va lluitar contra la pena de mort enmig de la barbàrie. Sobretot, va ser una dona que va viure en mons habitats gairebé exclusivament per homes. Sovint va ser l’única presència femenina tant a la Universitat de Zuric, on es va doctorar el 1897 amb una tesi sobre El desenvolupament industrial de Polònia, com a la direcció del Partit Socialdemòcrata Alemany. En aquest partit va ser la primera mestra de l’escola central per a la formació de quadres, càrrec que va ocupar entre 1907 i 1914, període en què va elaborar el projecte inacabat d’escriure una Introducció a l’economia política (1925) i va publicar L’acumulació del capital ( 1913).

A aquestes dificultats s’hi van sumar el seu esperit independent i la seva autonomia —una virtut que no sol ser gaire apreciada tampoc en els partits polítics d’esquerres. Amb la seva viva intel·ligència, Luxemburg tenia la capacitat de desenvolupar noves idees i de saber defensar-les, sense cap temor reverencial, ans al contrari, amb una franquesa desarmant, en presència de figures del nivell d’August Bebel o Karl Kautsky, que havien tingut el privilegi de formar-se a través del contacte directe amb Engels. El seu objectiu mai va ser repetir les paraules de Marx, sinó interpretar-les històricament i, en cas escaient, ampliar-ne l’anàlisi. L’expressió lliure de la seva opinió i l’exercici del dret a manifestar posicions crítiques dins del partit van ser per a ella exigències irrenunciables. El partit havia de ser un espai on poguessin conviure diferents posicions, si els que s’hi integraven compartien els seus principis fonamentals.

Partit, vaga, revolució
Va superar els nombrosos obstacles amb els quals es va trobar i, en el marc del gir reformista d’Eduard Bernstein i del debat acalorat que en va seguir, va esdevenir una figura coneguda en la principal organització del moviment obrer europeu. Si, en el famós text Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia (1897-99), Bernstein havia convidat el partit a trencar amb el passat i a transformar-se en una simple força reformista, en l’escrit Reforma o Revolució? (1898-99), Luxemburg va respondre amb fermesa que, en tots els períodes de la història, «el treball de reforma social només es mou en la direcció i durant el temps determinats per l’impuls que li hagi estat donat per la darrera revolució». Aquells que creien poder aconseguir en el «galliner del parlamentarisme burgès» els mateixos canvis que hauria aportat la conquesta revolucionària del poder polític, no havien escollit un «camí més tranquil i segur cap al mateix objectiu, sinó un altre objectiu». Havien acceptat el món burgès i la seva ideologia.

La qüestió no era millorar l’ordre social existent, sinó construir-ne un de completament diferent. El paper dels sindicats —que només podien arrencar a les patronals condicions més favorables dins del mode de producció capitalista— i la Revolució Russa de 1905 li van donar l’oportunitat de meditar sobre quins podrien ser els subjectes i les accions capaços de provocar una transformació radical de la societat. En el seu llibre Vaga general, partit i sindicats (1906), tot analitzant els principals esdeveniments que s’havien produït arreu de l’Imperi rus, va destacar la importància fonamental dels sectors més amplis del proletariat, generalment no organitzats. Per a ella, les masses eren les autèntiques protagonistes de la història. Va observar que a Rússia «l’element de l’espontaneïtat» (concepte pel qual va ser acusada d’haver sobreestimat la consciència de classe present a les masses) havia estat rellevant i que, per tant, el paper del partit no hauria d’haver estat la preparació de la vaga, sinó el d’assumir la «direcció política de tot el moviment».

Per a Luxemburg, la vaga de masses és «el pols viu de la revolució, i al mateix temps el seu motor més poderós». És la veritable «forma de manifestació de la lluita proletària en la revolució». No és una acció aïllada, sinó la culminació d’un llarg període de lluita de classes. No es podia tampoc passar per alt que «en la tempesta del període revolucionari, el proletariat canvia, de manera que fins i tot el bé més preuat, la vida, i per descomptat el benestar material, tenen un valor ínfim en comparació amb l’ideal de lluita». Els treballadors adquirien consciència i maduresa. N’eren la prova les vagues massives a Rússia, que havien passat «del terreny econòmic al polític de forma gairebé natural, de manera que era gairebé impossible traçar una línia de separació entre els dos».

Comunisme significa llibertat i democràcia
Pel que fa a les formes de l’organització política i, més concretament, al paper del partit, en aquells anys Luxemburg va protagonitzar una nova encesa polèmica, aquest cop amb Lenin. En el text Un pas endavant, dos passos enrere (1904), el líder bolxevic defensava els acords adoptats pel segon congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i concebia el partit com un nucli compacte de revolucionaris professionals, una avantguarda que havia de dirigir les masses. Luxemburg va objectar en Problemes d’organització de la socialdemocràcia russa (1904) que un partit extremadament centralitzat generava una dinàmica molt perillosa: «l’obediència cega dels militants a l’autoritat central». El partit havia de desenvolupar la participació social, no ofegar-la, «mantenir viva la correcta consideració per les formes de lluita». Marx havia escrit que «cada passa del moviment real era més important que una dotzena de programes». Luxemburg va ampliar aquest postulat i va afirmar que «els passos en fals d’un moviment obrer real són, a nivell històric, incommensurablement més fructífers i preciosos que la infal·libilitat del millor comitè central».

Aquesta controvèrsia va adquirir encara més rellevància després de la revolució soviètica de 1917, a la qual va oferir el seu suport incondicional. Preocupada pels esdeveniments que s’anaven produint a Rússia (començant per les modalitats amb què es va abordar la reforma agrària), Luxemburg va ser la primera, en el camp comunista, a observar que un «règim d’estat de setge prolongat» acabaria afectant «de forma degradant la societat». En el seu text pòstum La revolució russa (1922 [1918]), va reiterar que la missió històrica del «proletariat que ha assolit el poder» era la de «crear una democràcia socialista en lloc de la democràcia burgesa, no de destruir totes les formes de democràcia». Per a ella, comunisme significava una «participació més activa i lliure de les masses populars en una democràcia sense límits» que no preveia la presència de líders infal·libles que les guiessin. Un horitzó polític i social realment diferent només podria assolir-se mitjançant un procés complex, i no reservant l’exercici de la llibertat «només als partidaris del govern i als membres d’un partit únic».

Estava fermament convençuda que «el socialisme, per la seva naturalesa, no es pot concedir des de dalt». El socialisme hauria d’ampliar la democràcia, no restringir-la. Va afirmar que es podria «decretar allò que és negatiu, la destrucció, però no el que és positiu, la construcció». Aquest era un «terreny verge» i només «l’experiència podria corregir i obrir nous camins». La Lliga Espartaquista —nascuda l’any 1914, després de la ruptura amb el Partit Socialdemòcrata Alemany, i que més tard passaria a ser el Partit Comunista Alemany— només prendria el poder «per la voluntat clara i inqüestionable de la gran majoria de les masses proletàries de tota Alemanya».

Tot i practicar opcions polítiques oposades, socialdemòcrates i bolxevics havien ambdós concebut erròniament la democràcia i la revolució com dos processos diferenciats o alternatius l’un a l’altre. Per contra, el cor de la teoria política de Luxemburg es centrava en la seva unitat indissoluble. El seu llegat va quedar esclafat entre aquestes dues forces: els socialdemòcrates, còmplices del seu brutal assassinat, quan tenia només 47 anys, a mans de milícies paramilitars, la van combatre sense pietat pels continguts revolucionaris de les seves reflexions, mentre els estalinistes procurarien curosament silenciar el seu llegat a causa del caràcter crític i llibertari del seu pensament.

Contra el militarisme, la guerra i l’imperialisme
L’altra pedra angular de les seves conviccions i la seva militància va ser la combinació d’oposició a la guerra i activisme antimilitarista. Sobre aquestes qüestions, Luxemburg va ser capaç de modernitzar el bagatge teòric de l’esquerra i de fer adoptar resolucions clarividents als congressos de la Segona Internacional que, de no haver estat ignorades, haurien obstaculitzat els plans elaborats pels fautors de la primera guerra mundial. La funció dels exèrcits, el rearmament constant i la repetició de guerres no s’havien d’interpretar només a la llum de les categories clàssiques del segle XIX. Es tractava, com ja s’havia afirmat reiteradament, de forces que reprimien les lluites obreres, eines útils per als interessos de la reacció i que, a més, produïen divisions en el proletariat, però que també responien a un concret propòsit econòmic de l’època. El capitalisme necessitava l’imperialisme i la guerra, fins i tot en temps de pau, per incrementar  la producció, així com per conquerir, tan bon punt les condicions hi fossin favorables, nous mercats en les perifèries colonials extra europees. Tal com va declarar a L’acumulació del capital, «la violència política no és altra cosa que el vehicle del procés econòmic». Aquesta afirmació va ser seguida per una de les tesis més controvertides de la seva obra: que el rearmament era indispensable per afrontar l’expansió productiva del capitalisme.

Era un escenari molt diferent de les representacions optimistes dels reformistes i, per descriure-ho millor, Luxemburg va encunyar un eslògan que tindria un èxit enorme: «socialisme o barbàrie». La barbàrie, va explicar, només es podria evitar mitjançant la lluita conscient de les masses i, atès que l’oposició al militarisme requeria una forta consciència política, es posicionà entre els més ferms partidaris de la vaga general contra la guerra —una arma que molts sectors i exponents de l’esquerra, Marx inclòs, van subestimar. El tema de la defensa nacional s’havia d’utilitzar contra els nous escenaris bèl·lics i l’eslògan «guerra a la guerra!» havia de situar-se «al cor de la política proletària». Com va escriure a La crisi de la socialdemocràcia (1916), també coneguda com a Juniusbroschüre, la Segona Internacional havia fallit per no haver sabut «implementar una tàctica i una acció comunes del proletariat a tots els països». Per tant, a partir d’aquell moment, el proletariat havia de tenir com a «propòsit principal», fins i tot en temps de pau, «lluitar contra l’imperialisme i impedir les guerres».

Sense perdre la tendresa
Cosmopolita, ciutadana «d’allò que vindrà», va dir que se sentia com a casa «arreu del món, allà on hi hagi núvols i ocells i llàgrimes humanes». Apassionada de botànica i amant dels animals, com es desprèn de la lectura del seu epistolari, era una dona d’una sensibilitat extraordinària, que va mantenir intacta malgrat les amargues experiències que la vida li va reservar. Per a la cofundadora de la Lliga Espartaquista, la lluita de classes no acabava amb les pujades salarials. Luxemburg no volia ser un simple epígon i el seu socialisme mai no va ser economicista.

Immersa en els drames de la seva època, va intentar innovar el marxisme sense qüestionar-ne els fonaments. El seu intent és un constant toc d’alerta per a les forces d’esquerra, perquè no limitin la seva acció política a la consecució de pobres pal·liatius i no renunciïn a la idea de canviar l’estat de coses existent. La seva manera de viure, la seva capacitat de realitzar paral·lelament elaboració teòrica i activisme social, són una lliçó extraordinària, inalterada al llarg del temps, que parla a la nova generació de militants que han decidit continuar les moltes batalles que ella havia emprès.