Categories
Journalism

Per Rosa Luxemburg

Quan, a l’agost de 1893, al Congrés de Zuric de la Segona Internacional, la presidència de l’assemblea va cridar el seu nom, Rosa Luxemburg es va obrir pas de pressa entre el públic de delegats i militants que omplia de gom a gom la sala.

Era una de les poques dones presents a l’assemblea, encara molt jove, de talla petita  i amb una deformació al maluc que l’obligava a caminar coixa des de l’edat de cinc anys. La seva aparició semblava suscitar entre els presents la sensació de tenir al davant una persona més aviat fràgil.

La qüestió nacional a Polònia
Però tothom va quedar sorprès quan, després de pujar a una cadira per fer-se sentir millor, va aconseguir atreure l’atenció de tots els assistents per l’habilitat de la seva dialèctica i l’originalitat de les seves tesis, que els va fascinar. En efecte, per a Rosa Luxemburg, l’objectiu central del moviment obrer polonès no havia de ser la construcció d’una Polònia independent, com es repetia de forma unànime. Polònia encara era tripartida entre els imperis alemany, austrohongarès i rus; l’assoliment de la seva reunificació es presentava com una fita força difícil i llunyana, i en canvi calia proposar a la classe treballadora objectius realistes, que haurien de generar lluites pràctiques en nom de necessitats concretes.

Amb un raonament que desenvoluparia en els anys següents, va polemitzar amb aquells que emfatitzaven el tema nacional, des del convenciment que la retòrica del patriotisme s’utilitzaria perillosament per debilitar la lluita de classes i relegar la qüestió social a un segon pla. A les moltes opressions que patia el proletariat, no calia afegir-hi «la subjugació a la nacionalitat polonesa». Per fer front a aquest parany, Luxemburg proposava la implementació d’autogoverns locals i el reforç de les autonomies culturals que, un cop instaurat el mode de producció socialista, actuarien com a barrera contra la possible reaparició de manifestacions de xovinisme i d’altres noves discriminacions. A través del conjunt d’aquestes reflexions, va distingir la qüestió nacional de la de l’estat nació.

Una existència contracorrent
L’episodi del Congrés de Zuric simbolitza tota la biografia intel·lectual de la que hom considera un dels exponents més significatius del socialisme del segle XX. Nascuda fa 150 anys, el 5 de març de 1871, a Zamość, a la Polònia oprimida per l’ocupació tsarista, Luxemburg va passar la seva vida als marges, lluitant contra nombroses adversitats i anant sempre a contracorrent. D’origen jueu, discapacitada de per vida, als vint-i-sis anys es va traslladar a Alemanya, on només va poder obtenir la ciutadania mitjançant un matrimoni de conveniència. Pacifista convençuda a l’època de la Primera Guerra Mundial, va ser empresonada diverses vegades per les seves idees. Va ser una enemiga ardent de l’imperialisme durant una nova i violenta etapa colonial. Va lluitar contra la pena de mort enmig de la barbàrie. Sobretot, va ser una dona que va viure en mons habitats gairebé exclusivament per homes. Sovint va ser l’única presència femenina tant a la Universitat de Zuric, on es va doctorar el 1897 amb una tesi sobre El desenvolupament industrial de Polònia, com a la direcció del Partit Socialdemòcrata Alemany. En aquest partit va ser la primera mestra de l’escola central per a la formació de quadres, càrrec que va ocupar entre 1907 i 1914, període en què va elaborar el projecte inacabat d’escriure una Introducció a l’economia política (1925) i va publicar L’acumulació del capital ( 1913).

A aquestes dificultats s’hi van sumar el seu esperit independent i la seva autonomia —una virtut que no sol ser gaire apreciada tampoc en els partits polítics d’esquerres. Amb la seva viva intel·ligència, Luxemburg tenia la capacitat de desenvolupar noves idees i de saber defensar-les, sense cap temor reverencial, ans al contrari, amb una franquesa desarmant, en presència de figures del nivell d’August Bebel o Karl Kautsky, que havien tingut el privilegi de formar-se a través del contacte directe amb Engels. El seu objectiu mai va ser repetir les paraules de Marx, sinó interpretar-les històricament i, en cas escaient, ampliar-ne l’anàlisi. L’expressió lliure de la seva opinió i l’exercici del dret a manifestar posicions crítiques dins del partit van ser per a ella exigències irrenunciables. El partit havia de ser un espai on poguessin conviure diferents posicions, si els que s’hi integraven compartien els seus principis fonamentals.

Partit, vaga, revolució
Va superar els nombrosos obstacles amb els quals es va trobar i, en el marc del gir reformista d’Eduard Bernstein i del debat acalorat que en va seguir, va esdevenir una figura coneguda en la principal organització del moviment obrer europeu. Si, en el famós text Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia (1897-99), Bernstein havia convidat el partit a trencar amb el passat i a transformar-se en una simple força reformista, en l’escrit Reforma o Revolució? (1898-99), Luxemburg va respondre amb fermesa que, en tots els períodes de la història, «el treball de reforma social només es mou en la direcció i durant el temps determinats per l’impuls que li hagi estat donat per la darrera revolució». Aquells que creien poder aconseguir en el «galliner del parlamentarisme burgès» els mateixos canvis que hauria aportat la conquesta revolucionària del poder polític, no havien escollit un «camí més tranquil i segur cap al mateix objectiu, sinó un altre objectiu». Havien acceptat el món burgès i la seva ideologia.

La qüestió no era millorar l’ordre social existent, sinó construir-ne un de completament diferent. El paper dels sindicats —que només podien arrencar a les patronals condicions més favorables dins del mode de producció capitalista— i la Revolució Russa de 1905 li van donar l’oportunitat de meditar sobre quins podrien ser els subjectes i les accions capaços de provocar una transformació radical de la societat. En el seu llibre Vaga general, partit i sindicats (1906), tot analitzant els principals esdeveniments que s’havien produït arreu de l’Imperi rus, va destacar la importància fonamental dels sectors més amplis del proletariat, generalment no organitzats. Per a ella, les masses eren les autèntiques protagonistes de la història. Va observar que a Rússia «l’element de l’espontaneïtat» (concepte pel qual va ser acusada d’haver sobreestimat la consciència de classe present a les masses) havia estat rellevant i que, per tant, el paper del partit no hauria d’haver estat la preparació de la vaga, sinó el d’assumir la «direcció política de tot el moviment».

Per a Luxemburg, la vaga de masses és «el pols viu de la revolució, i al mateix temps el seu motor més poderós». És la veritable «forma de manifestació de la lluita proletària en la revolució». No és una acció aïllada, sinó la culminació d’un llarg període de lluita de classes. No es podia tampoc passar per alt que «en la tempesta del període revolucionari, el proletariat canvia, de manera que fins i tot el bé més preuat, la vida, i per descomptat el benestar material, tenen un valor ínfim en comparació amb l’ideal de lluita». Els treballadors adquirien consciència i maduresa. N’eren la prova les vagues massives a Rússia, que havien passat «del terreny econòmic al polític de forma gairebé natural, de manera que era gairebé impossible traçar una línia de separació entre els dos».

Comunisme significa llibertat i democràcia
Pel que fa a les formes de l’organització política i, més concretament, al paper del partit, en aquells anys Luxemburg va protagonitzar una nova encesa polèmica, aquest cop amb Lenin. En el text Un pas endavant, dos passos enrere (1904), el líder bolxevic defensava els acords adoptats pel segon congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i concebia el partit com un nucli compacte de revolucionaris professionals, una avantguarda que havia de dirigir les masses. Luxemburg va objectar en Problemes d’organització de la socialdemocràcia russa (1904) que un partit extremadament centralitzat generava una dinàmica molt perillosa: «l’obediència cega dels militants a l’autoritat central». El partit havia de desenvolupar la participació social, no ofegar-la, «mantenir viva la correcta consideració per les formes de lluita». Marx havia escrit que «cada passa del moviment real era més important que una dotzena de programes». Luxemburg va ampliar aquest postulat i va afirmar que «els passos en fals d’un moviment obrer real són, a nivell històric, incommensurablement més fructífers i preciosos que la infal·libilitat del millor comitè central».

Aquesta controvèrsia va adquirir encara més rellevància després de la revolució soviètica de 1917, a la qual va oferir el seu suport incondicional. Preocupada pels esdeveniments que s’anaven produint a Rússia (començant per les modalitats amb què es va abordar la reforma agrària), Luxemburg va ser la primera, en el camp comunista, a observar que un «règim d’estat de setge prolongat» acabaria afectant «de forma degradant la societat». En el seu text pòstum La revolució russa (1922 [1918]), va reiterar que la missió històrica del «proletariat que ha assolit el poder» era la de «crear una democràcia socialista en lloc de la democràcia burgesa, no de destruir totes les formes de democràcia». Per a ella, comunisme significava una «participació més activa i lliure de les masses populars en una democràcia sense límits» que no preveia la presència de líders infal·libles que les guiessin. Un horitzó polític i social realment diferent només podria assolir-se mitjançant un procés complex, i no reservant l’exercici de la llibertat «només als partidaris del govern i als membres d’un partit únic».

Estava fermament convençuda que «el socialisme, per la seva naturalesa, no es pot concedir des de dalt». El socialisme hauria d’ampliar la democràcia, no restringir-la. Va afirmar que es podria «decretar allò que és negatiu, la destrucció, però no el que és positiu, la construcció». Aquest era un «terreny verge» i només «l’experiència podria corregir i obrir nous camins». La Lliga Espartaquista —nascuda l’any 1914, després de la ruptura amb el Partit Socialdemòcrata Alemany, i que més tard passaria a ser el Partit Comunista Alemany— només prendria el poder «per la voluntat clara i inqüestionable de la gran majoria de les masses proletàries de tota Alemanya».

Tot i practicar opcions polítiques oposades, socialdemòcrates i bolxevics havien ambdós concebut erròniament la democràcia i la revolució com dos processos diferenciats o alternatius l’un a l’altre. Per contra, el cor de la teoria política de Luxemburg es centrava en la seva unitat indissoluble. El seu llegat va quedar esclafat entre aquestes dues forces: els socialdemòcrates, còmplices del seu brutal assassinat, quan tenia només 47 anys, a mans de milícies paramilitars, la van combatre sense pietat pels continguts revolucionaris de les seves reflexions, mentre els estalinistes procurarien curosament silenciar el seu llegat a causa del caràcter crític i llibertari del seu pensament.

Contra el militarisme, la guerra i l’imperialisme
L’altra pedra angular de les seves conviccions i la seva militància va ser la combinació d’oposició a la guerra i activisme antimilitarista. Sobre aquestes qüestions, Luxemburg va ser capaç de modernitzar el bagatge teòric de l’esquerra i de fer adoptar resolucions clarividents als congressos de la Segona Internacional que, de no haver estat ignorades, haurien obstaculitzat els plans elaborats pels fautors de la primera guerra mundial. La funció dels exèrcits, el rearmament constant i la repetició de guerres no s’havien d’interpretar només a la llum de les categories clàssiques del segle XIX. Es tractava, com ja s’havia afirmat reiteradament, de forces que reprimien les lluites obreres, eines útils per als interessos de la reacció i que, a més, produïen divisions en el proletariat, però que també responien a un concret propòsit econòmic de l’època. El capitalisme necessitava l’imperialisme i la guerra, fins i tot en temps de pau, per incrementar  la producció, així com per conquerir, tan bon punt les condicions hi fossin favorables, nous mercats en les perifèries colonials extra europees. Tal com va declarar a L’acumulació del capital, «la violència política no és altra cosa que el vehicle del procés econòmic». Aquesta afirmació va ser seguida per una de les tesis més controvertides de la seva obra: que el rearmament era indispensable per afrontar l’expansió productiva del capitalisme.

Era un escenari molt diferent de les representacions optimistes dels reformistes i, per descriure-ho millor, Luxemburg va encunyar un eslògan que tindria un èxit enorme: «socialisme o barbàrie». La barbàrie, va explicar, només es podria evitar mitjançant la lluita conscient de les masses i, atès que l’oposició al militarisme requeria una forta consciència política, es posicionà entre els més ferms partidaris de la vaga general contra la guerra —una arma que molts sectors i exponents de l’esquerra, Marx inclòs, van subestimar. El tema de la defensa nacional s’havia d’utilitzar contra els nous escenaris bèl·lics i l’eslògan «guerra a la guerra!» havia de situar-se «al cor de la política proletària». Com va escriure a La crisi de la socialdemocràcia (1916), també coneguda com a Juniusbroschüre, la Segona Internacional havia fallit per no haver sabut «implementar una tàctica i una acció comunes del proletariat a tots els països». Per tant, a partir d’aquell moment, el proletariat havia de tenir com a «propòsit principal», fins i tot en temps de pau, «lluitar contra l’imperialisme i impedir les guerres».

Sense perdre la tendresa
Cosmopolita, ciutadana «d’allò que vindrà», va dir que se sentia com a casa «arreu del món, allà on hi hagi núvols i ocells i llàgrimes humanes». Apassionada de botànica i amant dels animals, com es desprèn de la lectura del seu epistolari, era una dona d’una sensibilitat extraordinària, que va mantenir intacta malgrat les amargues experiències que la vida li va reservar. Per a la cofundadora de la Lliga Espartaquista, la lluita de classes no acabava amb les pujades salarials. Luxemburg no volia ser un simple epígon i el seu socialisme mai no va ser economicista.

Immersa en els drames de la seva època, va intentar innovar el marxisme sense qüestionar-ne els fonaments. El seu intent és un constant toc d’alerta per a les forces d’esquerra, perquè no limitin la seva acció política a la consecució de pobres pal·liatius i no renunciïn a la idea de canviar l’estat de coses existent. La seva manera de viure, la seva capacitat de realitzar paral·lelament elaboració teòrica i activisme social, són una lliçó extraordinària, inalterada al llarg del temps, que parla a la nova generació de militants que han decidit continuar les moltes batalles que ella havia emprès.

Categories
Reviews

Llorenç Saval Devesa, Catarsi

De retorn a Marx

Escriure una ressenya d’un llibre col·lectiu és sempre una tasca exigent.

Tenint en compte l’infern de matisos, desnivells argumentals, idees innovadores i qüestions obertes que hi conviuen en un sol text, vint-i-un textos de vint-i-un autors diferents suposa tot un repte. Això no obstant, l’objectiu d’aquesta ressenya no és aprofundir en cadascun dels escrits; més bé delimitar una panoràmica general de cada text capaç de seduir al possible lector. Com les onze tesis sobre Feuerbach —les quals moren en la capacitat pràctica de la sensibilitat humana—, els articles discorren al voltant d’un mateix nucli comú: rescatar al Marx més actual per tal d’utilitzar-lo com una ferramenta crítica del present.

El llibre està dividit en dues parts precedides d’una introducció que corre de part de Marcello Musto, el coordinador del llibre. Nascut a Nàpols, Musto és professor de sociologia i teoria política a la Universitat de York, autor d’un gran nombre de textos i articles que abasten des de la història del pensament socialista a les teories de l’alienació i les crisis econòmiques, abordant aquesta sèrie de problemàtiques des del marxisme heterodox. La introducció —un text riquíssim que desborda per complet la seua funció introductòria— no sols explica el perquè del llibre col·lectiu, també fa un repàs breu a la història del marxisme als segles XIX i XX, així com la necessitat de tornar a Marx en els moments de crisi del capitalisme —vet aquí part de la pertinent actualitat. Musto aprofita la clarividència i capacitat predictiva del filòsof renà per explicar la inestabilitat intrínseca del capitalisme i les consegüents crisis econòmiques d’un sistema històric que deu ser superat.

La primera part del llibre anomenada La relectura de Marx en 2015 consta de deu articles on s’aborda l’obra de Marx des d’una visió no dogmàtica, situant l’autor en el seu context i limitacions, però fent justícia a l’extensíssima obra —fet que no sempre s’hi dona entre la tradició marxista. En definitiva, s’hi tracta de reafirmar la importància dels textos originals en relació amb les interpretacions hegemòniques que s’hi van fer al segle XX, afavorint en gran manera la comprensió del capitalisme contemporani com un sistema estructuralment intransigent —per molt que en varie l’embolcall formal— del qual encara no hem esbossat tota la seua complexitat. El llibre reprèn l’anàlisi de Marx com una necessitat epistemològica vital per afrontar la lluita política del present. Al mateix temps, s’aporta llum sobre qüestions i polèmiques de l’intel·lecte marxià que constituïren un problema —filosòfic, hermenèutic però sobretot polític— en el passat.

D’aquesta manera podem veure com al primer article Kevin B. Anderson hi escriu sobre la transició de Marx cap a visions més obertes en allò que respecta als països no occidentals, la raça, l’ètnia o el nacionalisme. Resulta d’especial interés observar com trenca Marx amb els seus escrits primerencs de caràcter etapista, unilinial i determinista respecte els països no occidentals —els quals pensava, en un primer moment, que havien de passar per una etapa capitalista que els «civilitzara» a l’europea—. Als textos més tardans rebutja la necessitat d’una fase capitalista per avançar cap al socialisme, accepta certes estructures socials precapitalistes com a elements de resistència al capital i afirma inclús que l’adjectiu «feudal» —de caràcter eurocèntric— no era vàlid per caracteritzar aquests tipus de societats.

Unes pàgines més endavant, hi escriu Paresh Chattopadhyay sobre un tema de gran controvèrsia: l’enorme diferència entre allò que consistia el socialisme per a Marx i el que posteriorment es va assajar en països com l’URSS o la Xina per part de moviments autodenominats «comunistes». L’autor indi critica el caràcter ambigu d’unes revolucions que van incorporar de manera forçada la complexa realitat política dels seus entorns dintre d’una cosmovisió que pretenia anomenar-se marxista, però que en cap cas feien justícia als escrits marxians. Açò, més enllà d’un problema hermenèutic o terminològic, va derivar en una sèrie de problemes polítics que minvaren el caràcter emancipador de les suposades «revolucions socialistes».
El text de Michael Lebowitz conclou també en una mena de crítica als moviments socialistes del segle XX que hi van intentar construir «barreres» per al desenvolupament capitalista en lloc de proposar un sistema radicalment diferent. Al nou sistema, el desenvolupament de les forces productives devia estar supeditat a les exigències de la vida humana, i no al revés tal com va passar en els exemples citats anteriorment.

En un article de caràcter més filosòfic, George Comninel dona algunes claus per entendre la filosofia marxiana de la història i la seua tesi principal: la història de la humanitat és l’evolució del treball alienat en les seues respectives formes històriques i, d’aquesta manera, la història humana és també l’evolució de les formes històriques que ha revestit la propietat privada —la superació d’aquesta última correspon amb l’emancipació humana. Comninel argumenta al voltant d’aquesta afirmació sense tractar-la, com tampoc feia Marx, de veritat universal. Al text hi podem trobar els matisos que fan de la filosofia marxiana una teoria conscient de la dificultat de l’objecte històric, i, en conseqüència, de l’error idealista que suposa aplicar-hi conceptes universals desvinculats de la realitat material.

El següent article, escrit per Víctor Wallis, enfronta una qüestió política antiquíssima en el moviment obrer que perdura fins avui en dia: els posicionaments a favor o en contra del «mal menor» amb relació a la tàctica política. Al text s’aborden els arguments de figures com Marx, Engels i Lenin a l’hora de participar en les institucions i parlaments «burgesos» des de la concepció del «mal menor» o directament des de la creença ferma en la seua utilitat. Wallis utilitza el cas de la política estatunidenca com un exemple paradigmàtic on aquest tipus d’argumentació «malmenorista» domina el debat polític.

Els següents dos articles aborden directament la qüestió de l’alienació des de perspectives molt àmplies, dotant de recorregut històric i actualitat a les formes d’alienació contemporànies que dominen el món del treball al segle XXI. En primer lloc, Marcello Musto traça una genealogia del concepte d’alienació que va dels escrits juvenils de Marx fins als més madurs —on el concepte arrela històricament a les relacions de producció—, contraposant-la amb altres concepcions no marxistes que presenten l’alienació de manera ontològica —no històrica—, així com les teories que distorsionen políticament el concepte a l’individualitzar-lo. En segon lloc, l’article de Ricardo Antunes se centra sobretot en el pas de l’empresa taylorista-fordista a l’empresa de la «flexibilitat liofilitzada» actual, on el procés de treball s’intensifica de diverses maneres, provocant modalitats d’alienació de caràcter aparentment menys despòtic mentre s’interioritzen nous mecanismes de control de la subjectivitat. Antunes recorrerà a la distinció de Lukács entre cosificacions innocents i cosificacions alienades per tal d’aportar llum sobre la realitat dels treballadors en el capitalisme actual.

En un intent d’aportar llum sobre el «matrimoni infeliç» entre marxisme i feminisme, Terrel Carver escriu al seu article la manera en què son tractades algunes de les qüestions centrals dels feminismes d’avui en dia a l’obra de Marx: el sexe, el gènere, les dones o la sexualitat. Tractant d’eludir l’anacronisme, l’autor incideix en buits teòrics tals com la naturalització dels rols sexuals o la funció del treball reproductiu en la societat industrial, reconeixent al mateix temps que les «aproximacions feministes» de Marx, situant-les en el seu context, poden resultar interessants.

Pel que fa a un tema de gran actualitat com ho són les crisis econòmiques, Richard D. Wolf fa un recorregut a les depressions econòmiques dels últims temps partint d’algunes de les tesis i pronòstics marxians, que parlen d’una inestabilitat intrínseca al mode de producció capitalista. Aquesta capacitat de predicció provocà un renovat interés en Marx arran de la crisi de 2007. Wolff compara i presenta la insuficiència dels models econòmics neoclàssic i keynesià que tractaven d’explicar i remeiar la inestabilitat del capitalisme sense impugnar els seus fonaments. D’aquesta manera, presenta una explicació alternativa als fenòmens d’inestabilitat i depressions econòmiques dels últims 125 anys, per afirmar a posteriori una solució en clau marxiana que permeta superar les alternatives proposades fins al moment.

Finalment, l’últim article d’aquesta primera part corre a càrrec d’Ellen Meiksins Wood, que tracta la universalitat actual del capitalisme com un fenomen complex que pot afectar a la validesa d’algunes de les teories del segle XX on el capitalisme encara es trobava en fase d’expansió. D’aquesta manera, Wood exposa les diferents actituds de l’esquerra front l’universalisme capitalista, algunes de les quals denotaven un clar derrotisme. Tanmateix, l’autora planteja un optimisme teòric donada la necessitat cancerígena del capitalisme a estendre’s, podent suposar una feblesa pel que fa a la incessant reproducció de les seues contradiccions internes.

La segona part del llibre, anomenada La recepció global de Marx avui, tracta d’oferir una panoràmica de l’estat en el qual es troba la recepció dels textos de Marx arreu del món. D’aquesta manera, s’aborden les publicacions, seminaris, conferències, l’estat de l’acadèmia i el marc teòric dels partits, en referència a una sèrie de països i indrets geogràfics: Brasil, França, Amèrica Llatina, Xina, el món anglòfon, Rússia, Alemanya, Itàlia, Corea del Sud i el Japó. El recorregut ens serveix per a veure com les qüestions polítiques de cada regió determinen en gran manera la recepció teòrica i intel·lectual, així com l’enorme feina que encara hi queda per fer en allò que respecta a la traducció, difusió i crítica del llegat marxià que, com hem vist als textos anteriors, és vital per entendre bona part del món en el qual vivim.

Categories
Journalism

Engels: contribucions i límits del «segon violí»

Friedrich Engels va comprendre fins i tot abans que Karl Marx la centralitat de la crítica de l’economia política. Quan tots dos es van conèixer, ell havia publicat molts més articles —encara que era el seu amic el que estava destinat a ser mundialment famós en aquest camp.

Nascut a Alemanya fa 200 anys, el 28 de novembre de 1820, a Barmen (avui suburbi de Wuppertal), era un jove molt prometedor, el pare del qual, un industrial tèxtil, li havia negat l’oportunitat d’estudiar en la universitat i dirigia la seva pròpia empresa. Engels s’havia ensenyat a si mateix, amb un voraç apetit pel coneixement, i va signar les seves peces amb un pseudònim per a evitar conflictes amb la seva família conservadora i fortament religiosa. Es va convertir en ateu, i els dos anys que va passar a Anglaterra— on va ser enviat a l’edat de vint-i-dos anys a treballar a Manchester, en les oficines de la fàbrica de cotó Ermen & Engels —van ser decisius per a la maduració de les seves conviccions polítiques. Va ser llavors quan va observar personalment els efectes de l’explotació capitalista del proletariat, la propietat privada i la competència entre els individus. Es va posar en contacte amb el moviment cartista i es va enamorar d’una treballadora irlandesa, Mary Burns, que va exercir un paper clau en el seu desenvolupament. Brillant periodista, va publicar a Alemanya relats de les lluites socials angleses i va escriure per a la premsa anglosaxona sobre els avanços socials en curs en el continent. L’article «Esbossos d’una crítica de l’economia política», publicat en els anuaris francoalemanys el 1844, va despertar un gran interès en Marx, que en aquest moment havia decidit dedicar totes les seves energies al mateix tema. Els dos van iniciar llavors una col·laboració teòrica i política que duraria la resta de les seves vides.

El 1845 Engels va publicar en alemany el seu primer llibre, The Condition of the Working Class in England. El subtítol subratllava que es basava «en l’observació directa i en fonts genuïnes», i va escriure en el prefaci que el coneixement real de les condicions de treball i de vida del proletariat era «absolutament necessari per a poder proporcionar una base sòlida a les teories socialistes». Tindria una seqüela en molts estudis posteriors. Una dedicatòria introductòria, «A la classe obrera d’Anglaterra», assenyalava a més que el seu treball «en el camp» li havia donat un «coneixement directe, no abstracte, de la vida real dels treballadors». Mai havia estat discriminat o «tractat per ells com un estranger», i estava feliç de veure que estaven lliures de la «terrible maledicció de l’estretor i l’arrogància nacional».

Aquest mateix any, quan el govern francès va expulsar a Marx per les seves activitats comunistes, Engels el va seguir a Brussel·les. Van publicar La Sagrada Família, o la Crítica de la Crítica: Contra Bruno Bauer i Companyia (el seu primer llibre conjunt amb Marx) i tots dos van produir també un voluminós manuscrit inèdit —La Ideologia Alemanya— que va ser deixat a la «crítica mordaç dels ratolins». En aquest període, Engels va ser a Anglaterra amb el seu amic i va poder mostrar-li el que havia vist i entès allí sobre la manera de producció capitalista. Marx finalment va abandonar la crítica de la filosofia post-hegeliana i va començar el llarg viatge que el va portar, vint anys després, al primer volum del Capital. Després els dos amics van escriure el Manifest del Partit Comunista (1848) i van participar en les revolucions de 1848.

El 1849, després de la derrota de la revolució, Marx es va veure obligat a traslladar-se a Anglaterra, i Engels va creuar el canal després d’ell aviat. Marx es va allotjar a Londres, mentre que el seu amic es va anar a dirigir el negoci familiar a Manchester, a uns tres-cents quilòmetres de distància. Es va convertir en el «segon violí», com ell deia, i per a mantenir-se i ajudar al seu amic (que sovint no tenia ingressos) va acceptar dirigir la fàbrica del seu pare a Manchester, fins el 1870. Durant aquestes dues dècades, quan Engels es va retirar del negoci i va poder finalment reunir-se amb el seu amic en la capital anglesa, els dos homes van viure el període més intens de les seves vides, comparant notes diverses vegades a la setmana sobre els principals esdeveniments polítics i econòmics de l’època. La majoria de les 2.500 cartes que van intercanviar daten d’aquests dos decennis, durant els quals també van enviar unes 1.500 peces de correspondència a activistes i intel·lectuals de gairebé vint països. A aquest imponent total cal afegir unes 10.000 cartes de tercers a Engels i Marx, i altres 6.000 que, encara que ja no es poden rastrejar, se sap amb certesa que van existir. Es tracta d’un tresor inestimable, que conté idees que, en alguns casos, no van aconseguir desenvolupar plenament en els seus escrits.

Poques correspondències del segle XIX poden presumir de referències tan erudites com les que van brollar de les plomes dels dos revolucionaris comunistes. Marx llegia nou idiomes i Engels dominava fins a dotze. Les seves lletres destaquen pel seu constant canvi entre diferents idiomes i pel nombre de cites erudites, fins i tot en llatí i grec antics. Els dos humanistes també eren grans amants de la literatura. Marx se sabia de memòria passatges de Shakespeare i no es cansava de fullejar els seus volums d’Èsquil, Dante i Balzac. Engels va ser durant molt de temps president de l’Institut Schiller de Manchester i adorava a Aristòtil, Goethe i Lessing. Juntament amb la constant discussió d’esdeveniments internacionals i possibilitats revolucionàries, molts dels seus intercanvis es referien als grans avanços contemporanis en tecnologia, geologia, química, física, matemàtiques i antropologia. Marx sempre va considerar a Engels com un interlocutor indispensable, consultant la seva veu crítica cada vegada que havia de prendre una posició sobre un assumpte controvertit.

La relació entre els dos homes era encara més extraordinària en termes humans que a nivell intel·lectual. Marx va confiar totes les seves dificultats personals a Engels, començant per les seves terribles dificultats materials i els nombrosos problemes de salut que el van turmentar durant dècades. Engels va mostrar una total abnegació a ajudar a Marx i a la seva família, fent sempre tot el possible per a assegurar-los una existència digna i facilitar la realització de El Capital. Marx sempre va estar agraït per aquesta ajuda financera, com podem veure en el que va escriure una nit d’agost de 1867, uns minuts després d’haver acabat de corregir les proves del Volum Un: «Només a tu et dec que això hagi estat possible».

Tanmateix, fins i tot durant aquests vint anys, mai va deixar d’escriure. El 1850 va publicar La Guerra Pagesa a Alemanya, una història de les revoltes de 1524-25, que tractava de mostrar com de similar era el comportament de la classe mitjana de llavors al de la petita burgesia durant la revolució de 1848-49, i el responsable que havia estat de les derrotes sofertes. Perquè el seu amic pogués dedicar més temps a la realització dels seus estudis econòmics, entre 1851 i 1862 va escriure també gairebé la meitat dels cinc-cents articles que Marx va aportar al New-York Tribune (el periòdic de major circulació als Estats Units). Va informar el públic estatunidenc sobre el curs i els possibles resultats de les nombroses guerres que van tenir lloc a Europa. No poques vegades va ser capaç de preveure els esdeveniments i anticipar les estratègies militars utilitzades en diversos fronts, guanyant-se per a si mateix el sobrenom pel qual era conegut per tots els seus camarades: «el General». La seva activitat periodística va continuar durant molt de temps i el 1870-71 va publicar les seves Notes sobre la Guerra Franco-Prussiana, una sèrie de seixanta articles per al diari anglès Pall Mall Gazette que analitzaven els esdeveniments militars que van precedir a la Comuna de París. Aquests articles van ser molt benvolguts i van donar testimoniatge de la seva perspicàcia en aquests assumptes.

Durant els quinze anys següents, Engels va fer les seves principals contribucions teòriques en una sèrie d’escrits ocasionals que s’oposaven a les posicions dels oponents polítics en el moviment obrer i tractaven d’aclarir qüestions controvertides. Entre 1872 i 1873 va escriure una sèrie de tres articles per al Volksstaat que també es van publicar, en forma de pamflet, amb el títol The Housing Question. La intenció d’Engels era oposar-se a la difusió de les idees de Pierre-Joseph Proudhon a Alemanya i deixar clar als treballadors que la política de reformes no podia substituir a una revolució proletària.

L’Anti-Dühring, publicat en 1878, que va descriure com «una exposició més o menys connectada del mètode dialèctic i la visió del món comunista», es va convertir en una referència crucial per a la formació de la doctrina marxista. Encara que cal distingir entre les obres de divulgació d’Engels, en oberta polèmica contra les dreceres simplistes de l’època, i la vulgarització realitzada per l’última generació de la socialdemocràcia alemanya, el seu recurs a les ciències naturals va obrir el camí a una concepció evolutiva dels fenòmens socials que va disminuir les anàlisis més matisades de Marx. El socialisme: Utòpic i Científic (1880), una reelaboració de tres capítols de l’Anti-Dühring amb finalitats educatives, va tenir un impacte encara major que el text original. Però, malgrat els seus mèrits i que va circular gairebé tan àmpliament com el Manifest del Partit Comunista, les definicions de Engels de «ciència» i «socialisme científic» poden considerar-se com un exemple d’autoritarisme epistemològic, utilitzat posteriorment per la vulgata marxista-leninista per a excloure qualsevol discussió crítica de les tesis dels «fundadors del comunisme».

La Dialèctica de la Naturalesa, fragments d’un projecte en el qual Engels va treballar amb moltes interrupcions entre 1873 i 1883, ha estat objecte d’una enorme controvèrsia. Per a alguns va ser la pedra angular del marxisme, per a uns altres el principal culpable del naixement del dogmatisme soviètic. Avui dia ha de ser llegit com una obra incompleta, que mostra les limitacions de Engels, però també el potencial contingut en la seva crítica ecològica. Si bé el seu ús de la dialèctica va reduir certament la complexitat teòrica i metodològica del pensament de Marx, no és correcte —com alguns han fet de manera mesquina i superficial en el passat— responsabilitzar-lo de tot el que no els agrada dels escrits de Marx i culpar només a Engels dels errors teòrics o fins i tot de les derrotes pràctiques.

El 1884 Engels va publicar L’Origen de la família, la propietat privada i l’Estat, una anàlisi dels estudis antropològics realitzats per l’estatunidenc Lewis Morgan, qui havia descobert que les relacions matriarcals precedien històricament a les relacions patriarcals. Per Engels, aquesta va ser una revelació tan important sobre els orígens de la humanitat com «la teoria de Darwin [era] per a la biologia i la teoria de Marx sobre el plusvalor per a l’economia política». La família ja contenia els antagonismes que més tard es desenvoluparien en la societat i l’estat. La primera opressió de classe que va aparèixer en la història de la humanitat «va coincidir amb l’opressió del sexe femení pel masculí». Pel que fa a la igualtat de gènere, així com a les lluites anticolonials, mai va dubtar a defensar —i exposar amb convicció— la causa de l’emancipació. Finalment, el 1886, també va treure a la llum una obra polèmica que apuntava al ressorgiment de l’idealisme en els cercles acadèmics alemanys, Ludwig Feuerbach i la Fi de la Filosofia Clàssica Alemanya (1886).

Durant els dotze anys en què Engels va sobreviure a Marx, es va dedicar al llegat literari del seu amic i a la direcció del moviment obrer internacional. Diversos articles periodístics per als principals periòdics socialistes de l’època, entre ells Die Neue Zeit, Le Socialiste i Critica Sociale, les salutacions als congressos dels partits, així com els centenars de cartes que va escriure en aquest període permeten apreciar més profundament la contribució que va fer al creixement dels partits obrers a Alemanya, França i Gran Bretanya, en una sèrie de qüestions teòriques i organitzatives. Alguns dels temes en qüestió es refereixen al naixement i als nombrosos debats en curs en la Segona Internacional, el congrés fundacional de la qual va tenir lloc el 14 de juliol de 1889. Més important encara, va dedicar les seves millors energies a la difusió del marxisme.

En primer lloc, es va ocupar de la dificilíssima tasca de preparar per a la seva publicació l’esborrany dels volums dos i tres del Capital que Marx no havia aconseguit completar. També va supervisar les noves edicions de les obres publicades anteriorment, diverses traduccions, i va escriure prefacis i epílegs de diverses reimpressions d’obres de Marx i d’ell mateix. En una d’elles, una nova introducció a les lluites de classe de Marx a França (1850), composta uns mesos abans de la seva mort, Engels va elaborar una teoria de la revolució que intentava adaptar-se a la nova escena política d’Europa. El proletariat s’havia convertit en la majoria, argumentava, i la perspectiva de la presa del poder per mitjans electorals, a través del sufragi universal, va permetre defensar la revolució i la legalitat al mateix temps. Tanmateix, això no significava —com els socialdemòcrates alemanys van suggerir manipulant el seu text en un sentit legalista i reformista— que la «lluita al carrer» ja no tingués cap funció. Significava que la revolució no podia ser concebuda sense la participació activa de les masses i que això requeria «un treball llarg i pacient». La lectura d’Engels avui, amb el lliscament del capitalisme contemporani davant els nostres ulls, alimenta el desig de tornar a emprendre el camí.

Categories
Journalism

Les crisis en Marx a la dècada de 1850

Durant la dècada de 1850, Marx desenvolupà un profund treball de crítica econòmica al voltant de la idea de les crisis que resultaria en el preludi de les Grundrisse. Quin millor moment que l’actual per revisar-lo?

La crisi econòmica fou un tema constant als articles que Marx va escriure pel New-York Tribune. A «Revolució a la Xina i Europa», del juny del 1853, on connectava la revolució antifeudal xinesa que començà el 1851 amb la situació econòmica general, Marx hi expressà de nou la seva convicció que properament vindria «un moment en el qual el creixement dels mercats seria incapaç de seguir el ritme del creixement de les indústries angleses, i tal desproporció haurà de provocar una nova crisi amb la mateixa certesa amb la que ho ha fet en el passat»[i] Segons ell, en iniciar-se les calamitoses seqüeles de la revolució, una contracció imprevista del gran mercat xinès «encendrà una espurna al sí del sobrecarregat polvorí que és l’actual sistema industrial i provocarà l’explosió d’un crisi general covada llargament, la qual, escampant-se arreu del món, estarà seguida de prop per revolucions polítiques al Continent»[ii]. Per suposat, Marx no considerà mai el procés revolucionari d’una manera determinista, però estava segur que la crisi n’era un prerequisit indispensable per acomplir-lo:

«Des d’inicis del segle divuit no hi ha hagut cap revolució seriosa a Europa que no hagi estat abans precedida per una crisi financera i comercial. Això val tant per la revolució de 1789 com per la de 1848. […] Ni guerres, ni revolucions semblen capaces de posar Europa contra les cordes, a no ser que esdevinguin a conseqüència d’una crisi general del comerç i la indústria, el tret de sortida de la qual el dona, per norma, Anglaterra, la representant de la indústria europea al mercat mundial.»[iii]

La mateixa idea es posava de relleu a les darreries del setembre del 1853, a l’article «Moviments Polítics: L’Escassetat de Pa a Europa»:

«Ni les arengues dels demagogs, ni les nicieses dels diplomats no ens arrossegaran cap a una crisi, ara bé […] s’aproximen desastres econòmics i convulsions socials que tenen una alta probabilitat de ser els precursors d’una revolució europea. Des de 1849 la prosperitat comercial i industrial ha acotxat el bressol en el que la contrarevolució dormia segura.»[iv]

Les traces de l’optimisme amb el que Marx esperava els esdeveniments es poden resseguir a la seva correspondència amb Engels. A una de les cartes, per exemple, també de setembre del 1853, hi escriu: «Les coses van de meravella. L’infern sencer es desencadenarà a França quan la bombolla financera esclati»[v]. Però la crisi encara no acabava d’arribar i ell concentrà l’energia en altres activitats periodístiques per mirar de mantenir la seva única font d’ingressos.

Després de la publicació, entre octubre i desembre del 1853, d’una sèrie d’articles amb el títol de Lord Palmerston, en els quals criticava la política internacional de Henry John Temple (1784-1865), el veterà secretari d’exteriors i futur primer ministre d’Anglaterra, i després, d’una altra tirada d’articles, La Revolució a Espanya, en els que resumia i analitzava els principals esdeveniments de la prèvia dècada a Espanya, entre finals del 1854 i principis del 1855, Marx va reprendre els seus estudis d’economia política. Després d’un descans de tres anys, malgrat tot, va optar per rellegir els seus vells manuscrits abans de perseverar amb la tasca. A mitjans de febrer del 1855 escrigué a Engels:

«He estat incapaç d’escriure els últims quatre o cincs dies […] a causa d’una severa inflamació als ulls […] Els meus problemes oculars venen d’haver estat rellegint els meus propis quaderns de notes sobre economia, no tant amb la intenció d’elaborar el material, sinó més aviat de dominar-lo i deixar-lo enllestit per treballar-hi.»[vi]

Aquestes investigacions van ser el preludi a la composició dels Grundrisse, un manuscrit escrit durant uns dels períodes més productius i estimulants intel·lectualment de la crítica marxiana a l’economia política

Aquesta revisió dona lloc a una vintena de pàgines de noves anotacions, a les que Marx anomenà Citacions. Essència del diner, essència del crèdit, crisis; eren nous passatges extrets dels fragments que ja havia estat elaborant feia pocs anys. Repassant llibres d’autors com Tooke, Mill i Steuart, i articles de The Economist, van avançar en la síntesi de les teories dels principals economistes polítics sobre la moneda, el crèdit i la crisis, que havia començat a estudiar el 1850.[vii]

A la vegada, Marx va produir més articles sobre la recessió per la New-York Tribune. Al gener de 1855, a «La Crisi Comercial a Anglaterra», escrigué amb satisfacció: «La crisi comercial anglesa, els símptomes premonitoris de la qual han estat des de fa temps narrats a les nostres columnes, és un fet ara proclamat a tort i a dret per les més altes autoritats en la matèria.»[viii] I dos mesos més tard, a «La crisi a Anglaterra»:

«En pocs mesos la crisi se situarà a uns nivells als que mai havia arribat a Anglaterra des de 1846, potser fins i tot des de 1842. Un cop els seus efectes comencin a fer-se sentir del tot entre les classes treballadores, el moviment polític es reprendrà de nou, després d’estar-se durant sis anys en latència. […] Aleshores, els dos partits realment confrontats al país s’enfrontaran cara a cara —la classe mitjana i les classes treballadores, la Burgesia i el Proletariat.»[ix]

Així doncs, a causa de les circumstàncies econòmiques i de salut, Marx només podria treballar de nou l’economia política durant el juny de 1856, escrivint alguns articles per The People’s Paper sobre el Crédit Mobilier, el principal banc comercial francès, segons ell «un dels fenòmens econòmics més curiosos de la nostra època»[x]. L’octubre de 1856, Marc va escriure de nou sobre la crisi pel New-York Tribune. A «La Crisi Monetària a Europa» hi adduïa que s’aproximava «un moviment dels mercats monetaris europeus anàleg al pànic de 1847».[xi] I, a «La Crisi Europea», article aparegut al novembre, en un moment en què la majoria de columnistes predeien confiats que el pitjor ja havia passat, ell sostenia:

«Els indicadors provinents d’Europa […] certament semblen posposar per al futur el col·lapse final de l’especulació i l’abassegament d’estocs [stockjobbing], fet que homes als dos costat de l’oceà anticipen de manera intuïtiva com si es tractés d’una premonició temorosa d’una mena de fatalitat inevitable. Aquest col·lapse és segur, per molt que se’l posposi; de fet, el caràcter crònic que ha pres l’actual crisi financera tan sols és un presagi d’un final cada cop més destructiu i violent. Com més s’allarga una crisi, pitjor acaba sent el compte a pagar.»[xii]

Els esdeveniments també van donar a Marx l’oportunitat per atacar els seus rivals polítics. A «La Crisi Monetària a Europa», escrigué:

«Si comparem entre ells els efectes d’aquest breu pànic monetari i els efectes de les proclamacions de Mazzini i d’altres, la història sencera dels desenganys dels revolucionaris oficials d’ençà el 1849 queda tot d’una lliure dels seus misteris. No en saben res de la vida econòmica dels pobles, no en saben res de les condicions reals del moviment històric, i quan una nova revolució es desencadeni tindran més dret que el mateix Pilat a rentar-se’n les mans, adduint que són innocents de la sang vessada.»[xiii]

Durant la primera meitat del 1857, tanmateix, als mercats internacionals hi va prevaldre la calma absoluta. Fins al març, Marx va treballar en les Revelacions de la Història Diplomàtica del Segle Divuit (1856), que pretenia ser la primera part d’un treball sobre la historia de la diplomàcia. Finalment, al juliol, Marx va escriure algunes breus, si bé interessants, ressenyes crítiques sobre Les Harmonies Econòmiques(1850) de Fréderic Bastiat i els Principis d’Economia Política (1837-38) de Carey, dels quals ja havia extret fragments i estudiat el 1851. En aquestes notes, publicades pòstumament sota el títol de Bastiat i Carey, hi assenyalava la ingenuïtat d’ambdós economistes —el primer, campió del lliure mercat, el segon del proteccionisme—, els quals ens els seus escrits havien bregat per demostrar «l’harmonia de les relacions de producció»[xiv] i de retruc de la societat burgesa com a tot.

Aquestes investigacions van ser el preludi a la composició dels Grundrisse, un manuscrit escrit durant uns dels períodes més productius i estimulants intel·lectualment de la crítica marxiana a l’economia política, durant el qual també va poder desenvolupar amb més rigor la seva teoria de la crisi.

Categories
Journalism

El treballador indígena i la reforma de l’Esquerra: Una conversa amb Álvaro García Linera

Nascut a Cochabamba el 1962, Álvaro García Linera era molt jove quan es va apropar al Marxisme i als conflictes del poble Aimara per primera vegada.

Va mudar-se a Mèxic, on es va graduar en Matemàtiques a principi dels vuitanta, i es va deixar influir pels moviments de la guerrilla de Guatemala, que lluitaven pels drets de la població indígena. Després de tornar a Bolívia, va convertir-se en un dels fundadors de l’Exèrcit Guerriller Túpac Katarí, una organització política que combinava la lluita de classes marxista amb els principis kataristes d’empancipació indígena. Reu en una presó de màxima seguretat durant els anys 1992 i 1997, va ensenyar sociologia i va convertir-se en un intel·lectual de renom. Més endavant, va formar part del Movimiento al Socialismo (MAS) d’Evo Morales, que l’ha portat a ser, des de 2006, Vicepresident de l’Estat Plurinacional de Bolívia. És una de les principals veus de l’esquerra llatinoamericana, i entre les seves obres trobem Forma valor y forma comunidad de los procesos de trabajo (1995) i La potencia plebeya (2008). La nostra conversa amb ell se centra en la situació de les forces progressistes a Bolívia i altres parts del món.

Marcello Musto: El teu compromís polític ve marcat pel fet de saber que la majoria d’organitzacions comunistes llatinoamericanes eren incapaces d’arribar a totes les classes populars i que jugaven un paper de mers espectadors. A Bolívia, per exemple, la confiança que tenien en un esquemàtic i economista Marxisme-Leninisme va evitar que reconeguessin l’especificitat de la qüestió indígena i la col·loquessin al centre de la seva activitat política. Veien els pobles indígenes com a un grup de petits burgesos camperols que no tenien potencial revolucionari. Com vas adonar-te que era necessari construir alguna cosa radicalment diferent de l’esquerra que existia aleshores?

Álvaro García Linera: A Bolívia, el menjar el produïen grangers indígenes, les cases i els edificis els construïen obrers indígenes, els carrers els netejaven els indígenes, i l’elit i les classes mitjanes els tenien confiança perquè cuidessin els seus fills. Tot i això, l’esquerra tradicional semblava encegada i només s’ocupava dels treballadors de les grans indústries, sense tenir en compte la seva identitat ètnica.

Tot i que eren molt importants a les mines, eren una minoria en comparació amb els obrers indígenes, que eren discriminats i durament explotats. Des de finals dels setanta, la població Aimara va organitzar grans mobilitzacions en contra de la dictadura i els governs democràtics posteriors. Ho van fer orgullosos de la seva llengua i els seus símbols, organitzant-se a través de comunitats federades de camperols i impulsant el naixement d’una nació amb lideratge indígena. Va ser un moment de descoberta social.

Com hi vas reaccionar?

Anava a escola en aquell moment i aquella insurgència índia em va impressionar molt. Semblava clar que el discurs de l’esquerra tradicional sobre la lluita de classes, centrat només en obrers i burgesos, era unilateral i insostenible. Havia d’incloure temes indígenes i tractar de la comunitat agrícola, o de la propietat col·lectiva de la terra com a base de l’organització social. A més a més, per tal d’entendre les dones i els homes que formen la major part del país i que demanen una història i un lloc diferents al món, era necessari aprofundir més en l’aspecte etniconacional del problema dels pobles oprimits. I per això, l’esquematisme dels llibres de text marxistes semblava totalment inadequat. Això em va dur a cercar altres referències, des d’una col·lecció d’idees indianistes a les de Marx, els escrits del qual sobre la lluita anticolonial i la comunitat agrícola russa han enriquit la seva anàlisi sobre les nacions oprimides.

Amb el temps, la complexitat del tema de la transformació social, que és molt important en la teva activitat i pensament polítics, s’ha convertit en una qüestió essencial per a totes les forces progressistes. Com que la visió del proletariat com a única força capaç de derrocar el capitalisme s’ha debilitat, i el mite de l’avantguarda revolucionària s’ha dissolt, quin hauria de ser el nou punt de partida de l’esquerra?

El problema de l’esquerra tradicional és que ha confós el tema de «la condició del proletariat» amb un tipus històric específic de treball assalariat que s’ha estès pertot i s’ha convertit en una condició material arreu. No és cert que el món del treball estigui desapareixent, mai no hi ha hagut tants treballadors al món, a cada país. Però aquest gran creixement del treball global ha arribat en un moment en què tots els sindicats i estructures polítiques s’estan separant. Ara més que en qualsevol moment de principis del segle XIX, la condició de la classe obrera és una condició del i pel capital. El món dels treballadors, però, s’ha tornat més complex, híbrid, nòmada i desterritorialitzat. Paradoxalment, en una època en què tots els aspectes de la vida humana s’han mercantilitzat, tot sembla que passi com si ja no hi hagués treballadors.

Quin és el caràcter dels conflictes socials avui dia? Les dificultats que les organitzacions polítiques i sindicals troben a l’hora d’organitzar treballadors immigrants, insegurs i poc preparats, són gaire diferents de les que existien al segle XX, durant l’època del fordisme?

La nova classe obrera no està unificada pel que fa a temes laborals. No té la força encara per a fer-ho, i potser encara falta molt perquè la tingui. Les mobilitzacions socials ja no es fan centrades en l’acció de la classe obrera, sinó barrejant diversos sindicats, sectors, temes i de maneres flexibles, fluïdes i que van canviant. Estem parlant de noves accions col·lectives que han originat els treballadors, encara que, en moltes ocasions, el que en surt siguin altres temes, com ara conglomerats socials o grups demanant drets a la salut pública, l’educació o el transport públic, en lloc de parlar sobre identitat laboral.

En lloc de reprovar aquestes lluites perquè les formes són diferents a les del passat, l’esquerra hauria de fer cas a aquesta societat híbrida i heterogènia, sobretot per entendre les lluites actuals i posar-les al costat d’altres en un nivell local, nacional i internacional. El tema del canvi segueix el treball viu: treballadors que venen de diverses maneres el seu poder laboral. Però els mètodes, discursos i identitats són molt diferents dels que coneixíem al segle XX.

Amb tota la complexitat social d’avui dia, creus que cal repensar el concepte de classe?

Les classes, identitats, col·lectius mobilitzats no són abstraccions: són formes d’experiència col·lectiva sobre el món que s’han construït a gran escala. Tal com van agafar formes contingents ara fa cent anys, ho tornen a fer ara amb mètodes mai vistos i rutes sorprenents, amb causes que són molt diverses de les del passat. No hauríem de confondre el concepte de classe social, una manera de classificar la gent estadísticament basant-nos en la seva propietat, recursos, accés a la riquesa, entre d’altres, amb les maneres reals d’agrupar-se junts basant-se en afinitats comunes, llocs de residència, problemes compartits i característiques culturals. Aquest és el moviment real de la mobilitzada construcció de classes, que només coincideix excepcionalment amb les convergències exhibides en dades estadístiques.

Sovint cites Antonio Gramsci. Com d’important han estat els seus pensaments envers les teves decisions polítiques?

Gramsci ha estat imprescindible per al desenvolupament del meu propi pensament. El vaig començar a llegir quan era molt jove, quan els seus escrits circulaven entre un cop d’estat i un altre. D’aleshores ençà, a diferència d’altres textos que inclouen anàlisis econòmiques o formulacions filosòfiques més centrades en l’estètica del llenguatge que en la realitat, Gramsci m’ha ajudat a desenvolupar una nova perspectiva. Parlava de temes com la llengua, la literatura, l’ensenyament o el sentit comú, que, tot i que semblin temes secundaris, són els que realment teixeixen la vida quotidiana dels individus i determinen les seves percepcions i inclinacions polítiques col·lectives.

Des de llavors, he rellegit Gramsci i sempre m’ha ensenyat coses noves, sobretot referents a la formació molecular de l’estat. Estic convençut que Gramsci és un pensador indispensable per la renovació del Marxisme avui dia.

Pel que dius, és obvi que la manera de relacionar-te amb Marx – que coneixes molt bé i sobre qui has escrit molt – és molt diferent de la del Marxisme soviètic. Creus que un nou gir al Marx de les preguntes i dubtes, que s’ha trobat als seus últims manuscrits inacabats, podria ser més profitós que les afirmacions que apareixen als seus llibres i pamflets publicats?

El Marxisme dels llibres de text sempre m’ha semblat inadequat. Així doncs, vaig prendre la iniciativa d’indagar també en autors inspirats per la ideologia indigenista, així com altres marxistes i un altre Marx que em parlava d’identitats socials híbrides. Així vaig descobrir el Marx que em va ensenyar sobre la lluita colonial, que parlava de comunitats agrícoles, que intentava assentar el tema de les nacions oprimides amb fonaments sòlids – el Marx menys conegut, més plural i que es feia més preguntes que no pas respostes tenia. Van ser aquestes preguntes que em van permetre, amb els anys, llegir de manera diferent la Grundrisse, els manuscrits de 1861-1863 i El capital i trobar-hi elements de la lògica genètica del capitalisme, que altres autors d’abans i després de Marx no van saber entendre.

En els últims quatre anys, gairebé a tota Llatinoamèrica, els governs que han arribat al poder prenen exemple de les ideologies reaccionàries i intenten reimposar un sistema econòmic neoliberal. L’elecció de Jair Bolsonaro al Brasil és el cas més alarmant. Aquest gir tan brusc durarà gaire?

Crec que el problema més gran per a la dreta global és que no té escrit el seu futur. Els estats que predicaven la litúrgia del mercat lliure ara construeixen ara murs contra els immigrants i els bens, com si els seus presidents fossin senyors feudals moderns. Aquells que demanaven privatitzacions ara volen l’atenció dels països que havien denigrat, esperant que els salvin de la càrrega de deutes. I aquells que van donar suport a la globalització i van parlar d’un món que al final seria un de sol s’aferren ara al pretext de la «seguretat continental».

Vivim en un estat de caos planetari, on és difícil preveure com seran els drets llatinoamericans en un futur. Optaran per la globalització o el proteccionisme? Seguiran polítiques de privatització o d’intervenció? Ni tan sols ells tenen la resposta a aquestes preguntes, atès que naveguen per un mar de confusió i només poden expressar el que veuen a curt termini. Aquestes forces de la dreta no representen un futur en el qual la societat llatinoamericana pugui confiar-li les seves expectatives a llarg termini. Ans al contrari: ens porten un augment d’injustícies i desigualtats. L’únic futur tangible que poden oferir a les noves generacions és un futur d’ansietat i incertesa.

En moltes parts del món, la forta davallada dels partits polítics tradicionals ha anat de la mà del naixement de noves forces polítiques que, de maneres diferents, desafien la globalització neoliberal i l’ordre existent. El «mercat lliure» ja no es veu com a sinònim de desenvolupament i democràcia, com es veia equivocadament després de la caiguda del món de Berlín, i el debat sobre alternatives al capitalisme està generant, un cop més, un interès considerable. Què hauria de fer l’esquerra llatinoamericana per donar la volta a les coses i obrir un nou cicle de participació i emancipació política?

Hi ha les condicions per al desenvolupament d’un nou escenari progressista que va més enllà del que s’havia aconseguit la dècada passada. En aquest context de gran incertesa, hi ha espai per propostes alternatives i una orientació col·lectiva cap a nous horitzons, basada en la participació real de la gent i la superació (ecològicament sostenible) de les injustícies socials.

La gran feina de l’esquerra, per tal de superar els límits i els errors del socialisme del segle XX, és trobar un nou horitzó que ofereixi solucions a les preguntes reals que preocupen la gent. Donaria un nou «principi d’esperança» – o el nom que li vulguem donar – que promouria la igualtat, la llibertat social i els drets i el poder universals així com la base per a l’autodeterminació col·lectiva.